dissabte, 28 de setembre de 2019

Àsia Central. Uzbekistan_3. Khivà

Vam sortir de Taixkent al vespre, en un vol cap a Urganch, i un cop allà vam anar en cotxe cap a Khivà, on vam arribar-hi a les 11 de la nit. 

Khivà té la part antiga emmurallada, i el nostre hotel estava en aquesta zona; era una antiga madrassa, prop de la porta d’entrada a la ciutat. 
Quan vam arribar a la nit, la ciutat estava en calma, no hi havia ningú pels carrers i es veia un gran minaret il·luminat. Va ser una impressió fantàstica. 

Va ser interessant dormir allà, tot i que a i no em va resultar molt confortable per la pols. L’única ventilació que estenia era deixant la porta oberta, ja que no tenia finestres. 

És una construcció de terra, els llits a tocar de la paret de fang i era estirar-me i començar a tossir. Ja em podia anar prenent aigua i pastilles que no hi havia forma de parar. Era força incòmode. Així i tot tenia el seu encant, ja que era on s’allotjaven els estudiants, i on encara ara, en altres madrasses s’hi allotgen. La decoració molt senzilla. El pati a l’exterior molt tranquil i amb wifi. 

L’esmorzar el servien en una altra madrassa que hi havia al costat. Un gran menjador molt bonic. En tornar d’esmorzar vaig passar un moment per l’habitació i la sorpresa va ser que el pati estava envaït de gent. La ciutat havia deixat de ser el lloc tranquil i idíl·lic de la nit anterior per ser una ciutat turística, i la madrassa-hotel era una de les visites que es fan a la ciutat. 

Molta gent entrant i sortint de l’hotel, però el més fort és que jo estava davant de la meva habitació amb la porta oberta i un dels turistes va fer el gest d’apartar-me per entrar a mirar. Ho vaig trobar invasiu. 

Khivà es troba en un oasis, prop del desert del karakum. És una zona fèrtil, que també es troba propera al riu Amudarià, al sud-oest del país. Està prop de la frontera amb Turkmenistan. Llegeixo que tot i que és una zona molt fèrtil, la població local fa un consum racional i controlat de la flora i fauna. 

La ciutat de Khivà forma part del patrimoni de la Unesco des de l’any 1990, ja que aquí s’ha preservat l’estil arquitectònic i la cultura d’aquesta regió. 

Aquesta ciutat antigament s’anomenava Coràsmia. El nom de Khivà era el que feien servir els europeus i els russos per anomenar-la, però per la població local era Coràsmia. 

L’oasi de Coràsmia ja estava habitat en el primer mil·lenni aC. Aquí hi va viure una civilització essencialment agrària, que va desenvolupar un bon sistema de canals per irrigació de les terres de cultiu de l’oasi. I si no estic confosa aquest canals es comunicaven entre els oasis de la zona. Aquest oasi es troba en el delta del amudària. 

L’oasi de Coràsmia era un lloc de pas, de tot tipus de gent, tant els invasors, com els mercaders, viatgers i migrants. Així que la cultura local va tenir influencies diverses, però va conservar un estil de vida i una cultura pròpies. En alguns escrits del segle XV en els que es parla de Khivà es diferencia entre els uzbeks, que eren considerat estrangers, i la població local, que eren els sarts. 

Hi ha autors que diuen que els habitants de Coràsmia s’assemblaven als de la vall de Fergana. Altres diuen que tenen un origen ari. 

Cap a començaments del segle VIII hi va haver una invasió àrab que va destruir la cultura iraniana que hi havia en aquell moment. Van anar-se succeint dinasties turques i entre els segles XI i XIII va ser un dels estats islàmics més importants de l’època. Coràsmia era una parada de la ruta de les caravanes, per tant un punt crucial del comerç. Això es va acabar amb l’atac de les tropes de Genguis Kan en el 1221. Després va formar part de l’imperi de Tamerlà i en el segle XVI va quedar sota control uzbek, crec que era com a khanat de Khivà. 

El khanat de Khivà va existir entre els anys 1510 i 1920, la ciutat de Khivà era la capital. Els últims anys del khanat, més concretament des de l’any 1873, estava sota protectorat rus. En desaparèixer el khanat, es va convertir en la República Popular Soviètica de Coràsmia i la ciutat de Khivà n’era la capital. Finalment, l’any 1924 Coràsmia va desaparèixer en dividir-se entre les diferents repúbliques d’Uzbekistan, Turkmenistan i Karakalpakistan, que és una república autònoma de Uzbekistan. 

La ciutat consta de dos parts, Dichan-kala que és la ciutat exterior, extramurs, i la ciutat interior, Itchan -kala, intramurs. Nosaltres ens vam centrar en visitar la part de Itchan-kala. 

Hi havia molt turisme, tots caminant per les ombres, ja que el sol, encara que sigui d’hora, és implacable. El que és d’agrair és que hi ha una diferencia abismal de temperatura entre el sol i l’ombra. A l’ombra s’hi estava força be. 

La impressió general és que en la part nord de la ciutat hi ha els habitatges, en canvi la part sud és lamés monumental. Hi ha bona part de la població que viu fora de la ciutat emmurallada. 

En el que es visita hi ha mesquites, madrasses, museus, mausoleus. Les construccions de totxana de color terrós, i decoracions en rajoles esmaltades en les que predomina el color blau. 

Un dels trets més rellevants de la ciutat és el minaret de Kalta Minor. És impressionat i serveix de punt de referència. A mi em va anar de meravella per orientar-me ja que la madrassa-hotel estava just al costat. 

Aquest minaret i la madrassa construïts en a mitjans del segle XIX tenien que ser el conjunt arquitectònic més gran de tot el mon islàmic, amb l’objectiu de mostrar al mon la importància del khanat de Khiva. La madrassa es va acabar i si que va ser una de les mes grans d’Àsia central. Ara be, el minaret que està al costat va quedar inacabat. D’aquí l’hi ve el nom, minaret curt, kalta minor. 

La idea era construir un minaret de 80 metres d’alçada, ja que així superaria el de Bujara que en tenia 46 i el de Delhi amb 78 metres d’alçada. Però el khan que va ordenar la seva construcció va morir en el 1855 en el camp de batalla. Amb la seva mort el khanat va anar passant de ma en ma, els diners es gastaven en guerres i la continuació de l’obra del minaret es va anar posposant. Finalment no es va acabar. 

Hi ha moltes llegendes entorn d’aquest minaret. Una d’elles diu que l’arquitecte que el construïa va rebre una oferta del kan de Bujara perquè en construís un de més alt en aquella ciutat. Quan el kan de Khivà se’n va assabentar va fer matar a l’arquitecte llençant-lo des de dalt del minaret. Després d’això cap altre arquitecte es va voler arriscar a continuar l’obra. 

El minaret té una base de 14,2metres de diàmetre. La idea és que s’aniria fent cada cop més estreta, a mesura que s’anava més amunt. Com que tenia que ser tant alt, es requeria una base molt sòlida. Ara be, la construcció actual té tan sols 26 metres d’alçada i tot i que no és alt, el resultat és impressionant. Tant és així que la madrassa del costat passa gairebé desapercebuda. Si no estic confosa, és la madrassa hotel on ens allotjàvem nosaltres. 

Vam visitar el museu de l’antiga Coràsmia. El recinte és molt bonic. Predominen les rajoles blaves, amb dibuixos molt elaborats. En el que és el museu em sorprèn descobrir que en un determinat període, en lloc de bitllets en paper es fabricaven en tela de seda. Hi ha les peces amb les que s’estampaven aquests bitllets. 

A part de les decoracions de parets amb rajoles, també em criden l’atenció els sostres de fusta, pintats, i com que està tot restaurat fan molt de goig. 

Les columnes que es construïen per aquí les trobo curioses. Una base en pedra, generalment, i la columna en fusta, fent-se estreta per la part de dalt. Son molt estilitzades i tota la fusta està treballada. 

A la ciutat hi ha altres minarets, sempre separat del cos de la mesquita i amb una base molt més petita que el kalta minor. 

El centre de la ciutat antiga de Khivà és la fortalesa Kunya-ark, que vol dir antiga fortalesa. Era la fortalesa del governant. Totes les grans ciutats en tenien una. Aqui vivia ell i família, els governants, tota l’administració, l’exèrcit. A finals del segle XVIII era com una ciutat dins de la ciutat de Ichan-kala. 

Kunya ark es va començar a construir a finals del segle XVII. En el segle XVIII els conflictes bèl·lics van fer malbé moltes construccions que es van restaurar en el segle XIX. El que es pot veure actualment del que havia sigut el palau dels kans, es algunes sales espectaculars per la seva decoració, una d’elles era sala de recepció, hi ha dues mesquites, la d’hivern i la d’estiu i l’harem. 

El tema de les mesquites em va sorprendre, tot i que té molta lògica. Les mesquites d’hivern son interiors, mentre que les d’estiu son exteriors, en porxos, que estan bellament decorats. 

Un altre cosa sorprenent d’aquest palau és que en un pati, crec que és en el de la sala d’audiències, hi ha una iurta. Era per als nòmades que venien a veure al kan, que no se senten còmodes en espais tancats, que poguessin estar a gust abans de ser rebuts en audiència. Aquí hi va haver també la casa de la moneda, on s’encunyaven monedes d’or. 

La mesquita Juma va ser un altre dels llocs que vam visitar que em va agradar molt. És la mesquita dels divendres. Totes les poblacions musulmanes tenen una mesquita del divendres, o juma mosque. I evidentment és la més important de la ciutat. Té una estructura sorprenent. Es va construir en el segle X i en el segle XVIII es va restaurar seguint el mateix estil que l’antiga. El que impacta és la sala amb 212 columnes (això diuen, no les vaig comptar). Algunes de les columnes son encara les originals del segle X i són les que tenen un treball de la fusta més elaborat. És un espai ombrívol i molt tranquil. 

Com que és una ciutat turística per tot arreu hi ha paradetes de venta d’artesania. També algunes madrasses s’han convertit en basars. 

En el museu de les arts aplicades es pot veure les vestimentes típiques de la regió. I alguna fotografia antiga. Sempre m’han agradat les fotografies en blanc i negre que et mostren com era el lloc on estàs, fa uns cent o dos-cents anys. En el segle XIX molts dels edificis que ara es veuen tant bonics, estaven força deteriorats. En una de les fotografies es veu algú dalt d’un burro circulant per davant d’una madrassa. 

Vam visitar també el mausoleu de Pakhlavan Makhmud, que és el patró de la ciutat de Khivà, on va néixer en el 1247. Era un lluitador, un poeta i filòsof. La paraula pakhlavan fa referencia a una persona valenta i amb molta força física. Hi ha qui diu que en les lluites no perdia mai. 

Era pelleter i el van enterrar en el pati del seu taller. El mausoleu es va construir en el mateix lloc en el 1701. A començaments del segle XIX el conjunt arquitectònic es va ampliar, i s’hi van enterrar alguns familiars de la família del kan. Després a finals del mateix segle s’hi va afegir la mesquita i la madrassa. S’havia convertit en lloc de peregrinació. 

La decoració de la sala on hi ha les tombes és impactant. No queda ni un sol tros de paret o sostre sense decorar. Tot amb els colors típics, on predomina el blau, amb tota la seva gama de tonalitats, i blanc. Bonic de veure però una mica excessiu. 

Un cop acabada la visita turística, després de descansar una mica vam sortir per anar a veure la posta de sol des del bastió. Per pujar-hi s’ha de comprar entrada i les venen a l’oficina que hi ha fora de la muralla. 

La vista de la ciutat monumental des de dalt del bastió val molt la pena. A més la llum de la tarda hi queda molt be. Nosaltres hi havíem pujat massa d’hora i quedava encara una hora per la posta de sol. Des d’aquest punt es veia un tros de muralla en la que hi havia gent. Així que després de veure la vista, uns quants cansats d’esperar allà, en un espai relativament reduït i molt ple de gent, vam anar a buscar aquell tros de muralla on hi havíem vist gent. 

Vam deixar enrere la part monumental i cam arribar als barris habitats. És un altre mon. Hi ha casetes baixes, algunes amb una mica de jardí o hort, gent asseguda davant de la porta de casa, gaudint de la fresca, nens jugant al carrer... una vida tranquil·la, allunyada dels grups de turistes. 

Vam trobar el lloc per on pujar a la muralla. Estava en obres però vam poder accedir-hi. La vista de la ciutat monumental no es tant bonica com des del bastió, però a mi em va agradar perquè em va permetre veure la ciutat de la gent de Khiva, l’altra cara, la ciutat viva, la de cada dia. 

I ja de fosc, tornada cap al centre, on hi ha els monuments il·luminats, la tranquil·litat que es respira quan ja no hi ha grups, sinó tan sols alguns turistes passejant. És també una altra cara de la ciutat. 

He de dir que Khiva em va agradar molt. No la coneixia i, tot i que restaurada perd l’encant de veure la pàtina que hi ha deixat el pas del temps, té molt encant. La restauració ajuda a veure-la com era en l’època de major esplendor.

diumenge, 22 de setembre de 2019

Àsia Central. Uzbekistan_2. Taixkent

A primera hora del matí anem vam anar cap a l'aeroport per volar cap a Taixkent. Vam arribar-hi abans del migdia. En ser un vol intern hi havia molta gent del país i relativament pocs estrangers. Vam tenir sis hores per visitar la ciutat abans de tornar a l’aeroport per anar cap a Khiva. 

Va ser una visita concentrada però vam aprofitar força be el temps. Em va sorprendre gratament la ciutat i evidentment caldria poder passar més temps, perdre’t una mica pels barris, seure una estona en alguna plaça... 

El que vam veure era restaurat, el més antic, i modern la resta. Tot i així queda un conjunt agradable, i fa l’efecte d’una ciutat dinàmica i diria que cosmopolita, tot i que l’anglès no es prodiga gaire per aquestes terres. Sempre et pregunten si saps rus. 

La referencia més antiga que hi ha sobre Taixken és del segle II aC. El nom que rebia la ciutat en els textos antics varia segons si se’n parlava en un text xinès, persa o àrab. El nom actual va aparèixer per primer cop en documents turcs, dels segles IX-XII. 

Taixkent com la resta del país va ser ocupada pels russos i en els enfrontaments bona part de la ciutat antiga van quedar destruïts. Va ser la capital de la república autònoma del Turkestàn, que es va proclamar en el 1917. Ara be, en el 1924 va perdre el títol que va passar a Samarcanda. De nou va recuperar la capitalitat l’any 1930, aquest cop de la república socialista soviètica d’Uzbekistan. L’any 1966 hi va haver un fort terratrèmol que va fer malbé encara més la ciutat antiga. 

El primer que vam anar a visitar va ser el que es coneix com el complex de Hast Imom, o potser ha de ser Hast Imam. No he arribat a aclarir com s’ha de dir. 

El patró de la ciutat és un sant que té un nom extremadament llarg, Abu Bakr Muhammad ibn Ali ibn Ismail al- Shashi Kaffal, al que es coneix com Hast Imam. Hast, o Hazrat com també es pot trobar escrit, vol dir sant i Kaffal indica la seva professió, serraller. 

Hast Imam va néixer a una població situada fora de la muralla, en un barri d’artesans, en el que hi havia un canal d’aigua i es coneixia com la segona venecià. Al costat d’un d’aquests canals vivia el serraller, Kaffal, que era un especialista en la fabricació de panys de porta. Va ser en aquesta família que l’any 903 hi va néixer el que més tard es convertiria en sant. Els seus pares volien que continues amb la feina de serraller però ell preferia estudiar filosofia. 

Abu Bakr va viure la major part del seu temps a Bagdad, i va adquirir gran importància. No era un sacerdot, sinó que era filòsof, poeta i escriptor. Els califes de Bagdad apreciaven la seva habilitat diplomàtica i la seva visió política. 

Els seus escrits diplomàtics donaven sempre bons resultats. Va actuar com ambaixador del califat àrab amb els emperadors bizantins. Per la seva saviesa i clarividència a Bujara se’l coneixia amb el sobrenom de Al- Kabir - Great. 

Quan ja era gran, Hast Imam va tornar a Taixkent, que era la seva terra natal, a morir. Era la tradició de l’època. Ara be, quan va arribar a la ciutat aquesta va patir l’atac dels turcs karakhànides. Es diu que Hast Imam va aconseguir la seva conversió, guiant-los cap a la fe islàmica. 

En el complex hi ha diverses construccions a part d’aquest mausoleu. Hi ha una madrassa, un institut islàmic, una biblioteca, en la que hi ha manuscrits orientals antics. Entre aquests documents destaca un alcorà. És l’acorà del califa otomà Uthman. És el primer exemplar escrit d’aquest llibre sagrat, que es va recopilar en el segle VII. En aquell moment se’n van fer sis copies i després d’aquests primers exemplars, considerats els originals van fer-se la resta de copies que hi ha pel mon. 

Totes les construccions estan restaurades conservant l’estil antic. Són de totxanes i amb rajoles esmaltades en les que predomina el color blau. És un espai molt ampli, en el que destaquen les cúpules de color blau-verd i els estilitzats minarets. 

No hi ha gairebé turisme occidental; els grups de gent que trobem son de gent local. Suposo que turisme interior. 

Vam visitar un parell de madrasses, una estava en actiu però l’altra s’ha convertit en un espai turístic, en el que les diferents habitacions ara son botigues de records. 

Després de dinar vam anar a visitar el mercat Chorsu. Aquest nom vol dir quatre camins o quatre rierols, ja que es troba en la cruïlla de quatre carrers comercials. És el lloc on hi havia hagut l’antic mercat. 

Diuen que aquest mercat és un dels mes antics de la ciutat i fins i tot de l’Àsia central. Ja es coneixia a l’edat mitja, i tenia gran activitat gràcies a que era un dels llocs de parada de les caravanes en l’època de la ruta de la seda. En els escrits dels viatgers del segle XIX es descrivia aquest basar com una ciutat comercial, ja que hi havia banys, cases de te, caravanserralls, mesquites... 

Actualment té una cúpula moderna, que potser substitueix a les típiques de les construccions antigues en totxanes. Contrasta una mica aquest edifici circular net, ben organitzat amb el que un esperaria de l’antic mercat, i en certa forma amb el carrer a la part de fora. 

Hi ha la zona de carns, la de làctics, els fruits secs... entre els làctics tenen unes boles de color blanc, anomenades curt, que és una mena de mató ssec; a vegades té color rosat degut a que hi han afegit pebre vermell. Els nòmades, mercaders, peregrins ho han utilitzat en els seus desplaçaments, des de temps antics, ja que es conserva be i diuen que fa passar la set, cosa que em sorprèn una mica. 

També es pot veure el navat, que ja he vist en altres mercats. Són cristall de color ambarí o groguenc, que es formen en deixar cristal·litzar un xarop de sucre. El seu color depèn del temps que es faci coure el sucre. 

M’encanten les paneres que tenen preparades en les que combinen diferents fruits secs, anissos i panses. Els pans també es poden trobar per tot arreu, en parades o en carrets ambulants. I no poden faltar les parades d’artesania. 

Des d’aquí vam agafar el metro que és una atracció més de la ciutat. El metro de Taixkent va ser el primer que es va construir a l’Àsia central. Les obres es van iniciar dos anys després del terratrèmol del 1966 i es inaugurar l’any 1977, en la celebració del 60è aniversari de la URSS. 

Hi ha tres línies de metro. Vam agafar-lo per anar ala plaça de la independència. Vam agafar la línia blava i vam fer transbordament a la vermella. Les estacions son impressionants. Son totes diferents en quant a la decoració. Unes tenen grans làmpades com si fos un saló, d’altres la il·luminació és més minsa. 

Les parets decorades, en uns casos amb rajoles esmaltades, altres amb ceràmica... una gran diversitat. Fins a mitjans de l’any passat no es podien fer fotografies, deien que per qüestions de seguretat. Ara sí que està permès. 

Anava força ple i em va sorprendre quela gent era molt amable i els joves ens cedien el seient. En general la gent ens mirava amb curiositat, potser en sentir-nos parlar per saber d’on érem... I és que a Taixkent hi havia molt poc turisme. 

Vam baixar a la plaça de la independència. És un espai immens. Aquí és on es fan totes les celebracions i festes. També hi ve la gent a passejar, ja que hi ha fonts i estanys que refresquen l’ambient. És un espai molt agradable. 

Hi ha una gran arcada, formada per 16 columnes de marbre blanc unides per un arc platejat. I a dalt unes cigonyes que simbolitzen la pau i la llibertat. 

El monument a la independència, al que no ens vam poder acostar per què estava restringit l’accés ja que hi havia una reunió en un dels edificis propers, que és la seu del parlament. Aquest monument, construït en el 1991, consta d’un bloc de pedra i a sobre una esfera que representa la terra i en que diuen que Uzbekistan està ampliat. Simbolitza el desig de ser un estat independent i formar part de la comunitat mundial. 

En la pedra hi ha gravada la figura d’una mare amb un fill, la mare representa la mare pàtria, la saviesa i la coneixença de les tradicions, mentre que el fill representa el futur de l’estat que acaba de néixer. 

Més enllà hi ha el que es coneix com el passeig de la fama. En un extrem hi ha la flama eterna i una figura de la mare dolorosa on la gent s’hi apropa a deixar flors. 

El passeig de la fama té uns porxos a banda i banda en els que hi ha els “llibres de la memòria”. Son uns llibres molt grans en els que hi ha gravats en or els noms de mes d’un milió d’uzbeks que van morir en els camps de batalla durant la segona guerra mundial. És impressionant. Hi havia gent del país llegint la llista, potser buscant algun cognom familiar... Em va impressionar. 

Després d’aquest passeig s’acaba sortint al canal Anjor, un indret agradable que refresca una mica en les tardes de ple estiu. I des d’aquí vam marxar ja cap a l’aeroport per agafar el vol cap a Khiva.