Nepal-22. Marpha. Mustang.

 Al mati quan ens vam llevar a Yara seguia fent molt fred; el dia era molt clar i vaig aprofitar a fer les darreres fotos, de la plaça del poble i dels nostres vehicles.

Avui tenim un llarg trajecte de cotxe, ja que deixem l’alt Mustang. Primer tornem fins a Tsarang i allà agafar de nou la ruta que baixa per tota la vall,fins arribar a Marpha que es troba ja a tan sols 2.670 metres d’altitud. Són tan sols 80 Km, però les pistes que hi ha per aquí fan que el trajecte sigui llarg.

Passat el control de Tsarang es va per la pista principal i hi ha molt trànsit, de camions i autobusos, el que ralenteix moltíssim la circulació. El trajecte és el mateix que vam fer a l’anada, i parem als mateixos llocs, ja que suposo que són els únics que hi ha. Vam dinar a Chhusang.

A mesura que es va baixant per la vall el paisatge va canviat, és cada cop menys àrid i es veu més terreny cultivat. Les muntanyes que fins ara ens han anat acompanyant comencen a tapar-se.

Vam arribar a Marpha a primera hora de la tarda. Feia molt vent i la sensació de fred era similar a la que tenia quan estàvem més amunt.

Aquesta població té molta més animació que Lo Mantang. Hi ha moltes botigues d’artesania perquè és un lloc de pas dels que fan trekking i també hi ve molta gent que s’apropa al Mustang; trobem molts nepalesos fent turisme, els excursionistes, els portejadors... molta barreja de gent, i de retruc, molta animació.

L’alt Mustang és molt dur, per l’aridesa del terreny, les condicions de vida de la gent; és un lloc molt remot. Aquí baix és mes fèrtil, hi ha altres arbres fruiters a part de les pomeres, com les nogueres.

La seva economia està molt relacionada amb els cultius de pomeres i la industria al seu voltant: la melmelada i el licor de poma.

Les construccions aquí ja són en un altre estil; en pedra i emblanquinades.

Vam deixar els vehicles abans de la porta d’entrada i vam anar a peu fins al nostre hotel, que es trobava en el carrer principal, que és el que està ple de botigues. Potser hi ha algun altre carrer al nucli antic, però no el vaig veure; la vida, al menys dels que venim a veure el poble, gira al voltant d’aquest carrer, que recorres amunt i avall.

La traducció de Marpha seria poble (pha) dur (mar). I els seus habitants són d’ètnia thakali. Ara be, hi ha molts refugiats tibetans i molts d’ells regenten les botigues del carrer principal.

Sobre els bancs de pedra hi ha esteses pells d’animal, que serveixen per esmorteir el fred de la pedra.

A Marpha els pics que es veuen ja són uns altres. Tornem a estar en la zona del Dhaulagrii el Nilgiri.

En un extrem del poble, a la part alta, hi ha el monestir que pertany a l’escola budista tibetana més antiga, la Nyigma . Des de dalt d’aquest monestir hi ha bona vista sobre el poble i la vall del riu Gandaki.

A la paret de la muntanya, per sobre del monestir, hi ha pintat un chorten i d’altres en pedra més petits al seus peus. Segons la llegenda, la població estava afectada per la lepra i no aconseguien controlar l’epidèmia. Un monjo, que era de Tukuche, una població al sud de Marpha, els hi va dir que construïssin un chorten i fessin una sèrie de rituals religiosos per tal d’allunyar la malaltia. Diuen que va funcionar i que ja no van tenir més lepra i la ciutat va prosperar.

A l’altra banda del riu hi ha un camp de refugiats tibetans.

No he trobat gens d’informació sobre aquest monestir. Vam trobar nens resant o estudiants en una sala, en un altre lloc vaig veure una aula de classe.

Més amunt hi ha un altre monestir que està tancat.

Acabada la visita del monestir seguim deambulant pel poble.

Ja he comentat abans que aquí es produeix un producte alcohòlic derivat de la poma, que l’anomenen brandi o vi de poma. He trobat l’origen de la fabricació d’aquest aiguardent al Nepal. El rei Mahendra, que va ser coronat l’any 1956, va viatjar per Europa, i a França va trobar a Pasang Sherpa, que li va dir que estudiava viticultura. El rei li va recomanar que tornés a Nepal i cultivés pomes en zones remotes. Així que l’home li va fer cas i va venir a Marpha a dedicar-se al cultiu de la poma per fer-ne aiguardent, o vi de poma.

A partir d’aquesta iniciativa es va començar a fabricar, en totes les cases. I actualment es ven molt a Kàtmandu i Pokhara.

El cultiu industrial de la poma en el poble va començar l’any 1966. Les pomes d’aquí són úniques, diferents a les d’altres llocs.  

A la part baixa del poble hi ha la casa d’Ekai Kawaguchi, un monjo japonès que va visitar la població en el segle XIX, i hi va viure durant dos anys. Durant la seva estada va escriure un llibre, “Un estranger al Tibet”. Diuen que va ser el primer viatger en arribar aquí, però em sembla que abans hi havia passat alguns monjos de la religió bon.

Segons la placa que hi ha a l’entrada de la casa Ekai Kawaguchi va ser el primer japonès a entrar al Nepal i al Tibet. Tenia dubtes sobre les escriptures que havia llegit alJapó, que estaven en xinès, així que va decidir anar a consultar la font original. Va entrar al Tibet des de Nepal, infiltrat. A Lhasa, vestit de monjo xinès, va aprendre tibetà. En el mes de març del 1900 va arribar a Marpha, on s’hi va estar tres mesos llegint textos budistes. Quan la neu de les muntanyes es va fondre, en el mes de juny va continuar el viatge cap al Tibet, on hi va arribar al juliol.

Alguna cosa no quadra del tot amb el que he escrit abans, trobat a la wikipedia i alguna cosa que tenia anotada i ens havien explicat.

Aquella nit el sopar va ser diferent. En ser una altra ètnia la cuina varia. I sobretot va ser perquè en estar més baixos, ja vam poder prendre carn. Després de tants dies de menjar vegetarià va ser un plaer menjar pollastre.

Nepal-21. Yara i Luri gompa. Mustang.

Comencem el descens cap a la part baixa de la vall del Mustang. Anem cap a Yara, per això cal baixar fins a Tsarang (o Charang), allà hi ha un control policial, després de presentar els permisos pertinents, prenem el trencall que du cap a Yara. Totes les gestions de permisos les fa el guia de la zona del Mustang.

Yara es troba a 3.650 metres d’altitud, i per arribar-hi des de Tsarang cal creuar el riu Mustang, el Mustang khola.

Un dels rius principals del Nepal és el Gandaki, que al llarg del seu curs va canviant de noms. Neix a la frontera amb el Tibet, a la glacera Nhubine Himal, a 6.268 metres d’altitud i acabava entrant a l’Índia i sent un afluent del Ganges.

En el lloc del naixement se’l coneix com Chhuama Khola, quan arriba prop de Lo Mantang se l’anomena Nhichung Khola o Choro Khola. Una mica més enllà, en alguns mapes se l’anomena Mustang Khola. I a partir de Chele rep el nom de Kali Gandaki.

Ja vaig comentar que la gorja del Kali Gandaki és la més profunda del mon, si es considera la diferència entre l’altura dels pics del costat i la del llit del riu. En el punt de més profunditat de la gorja, el riu es troba a 2.520 metres i a un costat té el Dhaulagiri, amb 8.167 metres i a l’altre l’Annapurna I, amb 8.091 metres. Per tant la profunditat de la gorja és de més de 5.500 metres.

El camí fins a Yara és complicat, ja que la pista és molt estreta, hi ha molt pendent i corbes molt tancades.

Un cop a Yara vam continuar per la pista fins al poble següent; des d’aquí es pot accedir a peu a la Luri Gompa, que es troba a 3.880 metres d’altitud. Primer hi ha un tram de camí ondulat, amb pujades i baixades que a 3.800 metres costen una mica. Finalment s’arriba a l’escalinata d’accés al monestir.

Finalment hem arribat al peu del monestir; el camí no tenia dificulta tècnica, només l’esforç de la pujada. Quan arribis aquí, al peu de la muntanya, és quan trobes l’escala que et facilita l’accés a la gompa.

Com ja he anat comentant, l’alt Mustang està ple de coves excavades a les roques; algunes s’havien fet servir com habitacles i d’altres amb finalitats religioses. La Luri gompa és una de les coves que s’ha fet servir coma temple. Aquí hi ha pintures mural budistes molt antigues.

Des de baix o quan es va arribant es veu l’estructura en totxanes d’argila vermella. Però quan creues la porta d’accés arribes a l’entrada de la cova.

La sala interior de la cova és el santuari, on per sorpresa meva hi ha un stupa o chorten. Hi ha una altra cova aquí a l’alt Mustang del mateix tipus: cova amb stupa.

Dins de la cambra amb el chorten hi ha poca llum; hi ha una petita finestra i la llum que entra per la porta. Malgrat tot, es poden veure les pintures que hi ha.

En el centre de la sala hi ha el chorten de 6 metres d’altura, amb una base rectangular, amb figures pintades en totes les cares i també la cúpula. Lesparets de la sala també tenen frescos i hi ha representats alguns lames.

No hi ha massa informació sobre aquesta gompa, però sembla que les pintures serien més antigues que les de les gompes de Lo Mantang, Jampa i Thubchen. Es calcula que podrien ser del segle XIV o potser anteriors.

Llegeixo que les pintures de les gompes antigues de Lo Mantang són d’estil tibetà amb influència xinesa, en canvi les imatges representades a la Luri gompa tenen influència Índia i Caixmir. Les petites pintures de lames poden tenir influencia persa o bizantina.

L’espai és molt reduït i la poca llum no ajuda gens a fer fotografies que mostrin tota la riquesa que hi ha.

En total l’excursió per arribar a la Luri gompa és d’unes tres hores. Acabada l’excursió vam tornar amb els 4x4 cap a Yara per dinar. 

L’hotel en que estàvem era molt bàsic. Com ja ens havia passat en altres llocs, els vehicles no arriben fins a la porta; en molts casos tenies que transportar el teu equipatge per camins pedregosos, a vegades pujant una mica, però aquest cop ho vaig trobar més complicat d’accés. Potser perquè estava cansada, però carretejar la bossa fins a dalt, amb tram de roques i d’escales em va costar força.

Un cop a dalt ens van dir que no totes les habitacions tenien bany i dutxa, que en algunes es tenia que compartir. La meva sí que tenia bany, però sense vidres a la finestra del bany. Per sort a la finestra de l’habitació sí. De totes formes, hi feia molt fred.

Ara be, la meva habitació estava una mica més avall, al fons d’un passadís fosc. O sigui que vaig haver de tornar a baixar la bossa un tram d’escales.

Després de dinar uns quants es van animar a pujar a la Tashi Kabum, era una altra excursió de tres hores. El guia local ens deia que estava tancada perquè hi havia robat. O sigui que jo vaig decidir quedar-me al poble.

El poble no té res, quatre cases i no hi ha massa cosa a fer. Vaig passejar amunt i avall, pujant i baixant, i al final vaig tornar a l’hotel, que l’únic lloc acollidor era la sala menjador.

Aquell vespre vam sopar abans ja que feia fred i no hi havia res a fer. Vam estar força estona fent jocs a la sala, però al final tot plegat era una mica avorrit.

Yara es troba a 3.600 metres d’altitud, per això encara que estiguem aclimatats, les petites pujades i baixades requereixen d’un cert esforç.

 

Nepal-20. Lo Mantang. Mustang.

Vam tornar cap a Lo Mantang i després de dinar vam continuar descobrint la població.

Generalment a partir de les cinc de la tarda ja feia fred, però aquell dia, que bufava vent, molt abans ja calia anar ben abrigats.

A Lo Mantang hi ha cinc monestirs, un d’ells és on hi ha el museu, que no vam visitar. En un extrem de la ciutat emmurallada hi ha tres d’aquestes gompes, la que correspon al museu, la Ngonga Chode gompa i la Dragkar-Thegchen gompa.

Més separades hi ha les altres dues gompes, la Jampa gompa i la Thupchen gompa, que queden properes a la plaça on hi ha el palau reial.

Justa davant de la porta hi ha el memorial al darrer rei de Lo.

Primer anem a visitar les que estan en un extrem. La Dragkar-Tegchen Lina gompa és la més famosa i també la més gran. Aquest monestir es va construir en el segle XIII, en l’època del primer rei de Lo, Ama Pal.

Actualment aquí hi resideixen alguns lames importants. El monestir va patir molts desperfectes degut als terratrèmols dels segles XVI i XVII. Va ser a causa de l’estat en que havia quedat que es va construir un nou monestir, que forma part d’aquest conjunt. Molts dels objectes que hi havia van quedar destruïts, entre d’altres coses, les màscares que es feien servir en els festivals.

La Chode gompa està just al costat, i éson es van traslladar les relíquies de l’altre monestir quan es van ensorrar pel terratrèmol. Peròaquest monestir va patir un incendi en el segle XVII i moltes de les relíquies van cremar. Quan es va restaurar l’altre edifici, s’hi van portar de nou els objectes que s’havien salvat.

El monestir on hi ha el museu va quedar molt malmès amb el terratrèmol del 2015. Aquí s’hi conserven manuscrits i objectes sagrats budistes que tenen més de dos mil anys d’antiguitat; també n’hi ha de la religió Bon, anterior al budisme, i que tenen uns tres mil anys d’antiguitat.

Com que estan reconstruint, o construint de nou el monestir, o alguns dels edificis, és curiós de veure l’estructura i les escultures quan encara no s’ha pintat. Canvia molt.

Mentre som allà arriba un grup de monjos que venen d’algun altre lloc,i que fan el mateix recorregut pels monestirs que nosaltres.

En sortir d’aquest monestir ens dirigim cap als altres dos que estan més cèntrics.

El primer que vam visitar va ser el monestir Jampa, o Jampa gompa. És el més antic a l’interior de la ciutat emmurallada. Es va construir a començaments del segle XIV, durant el regnat de Angon Sangpo, el segon fill de Ama Pal (que va ser el fundador del regne de Lo). És un edifici de tres plantes, amb parets gruixudes de tova. Llegeixo que en la seva construcció ja es va tenir en compte el poder destructor dels terratrèmols.

Hi ha 108 mandales antics de diferents mides, pintats amb or i plata i amb pedres precioses incrustades, com ara turqueses i coral.

És un edifici de tres plantes i la planta baixa té un ampli pati central. Per suportar el pis superior hi ha columnes i bigues de fusta tallada, i decorades amb caps de lleons. L’exterior està pintat de vermell, com moltes altres gompes. Per una escala de pintor es pot accedir al terrat i tenir vista de l’entorn.

En aquesta gompa hi ha una estàtua molt gran de Maitreya, el buda del futur, d’argila recoberta d’or. Jampa és Maytreia entronitzat. L’estàtua té uns quinze metres d’alçada, i llegeixo que fins fa poc era l’estàtua més gran del Nepal. La base del trono on es troba Jampa queda a la planta baixa, i la part del cap queda al pis superior. L’habitació on es troba és molt petita per una figura tant gran. Les parets del pis superior estan decorades amb pintures, força malmeses.

A la planta baixa les pintures que hi ha fan referència a moments de la vida del buda Shakyamuni.

El primer pis, o sigui el central i més important, no té finestres ni entrades de llum natural. La part superior de l’estàtua queda enganxada a la paret, així que per aquest pis no es pot fer la circumval·lació habitual; a la planta baixa, al voltant del peu del trono sí. A la sala principal, on hi ha la part alta de l’estàtua, hi ha una doble filera de mandales donant la volta a la sala.

L’art budista generalment és anònim, no està signat, ara be, en algun cas l’artista ha escrit de forma discreta alguna cosa, a vegades el seu nom, en petit i amb lleta discreta. En una de les pintures d’aquesta gompa l’artista Tungchen (suposo que hi va posar el seu nom) va escriure que les pintures s’havien fet per assegurar que totes les pregàries que es fessin aquí anessin directament a Maitreya (Jampa). Un altre, Chogyong Wangchu, expressava el desig de que tothom pogués gaudir d’una llarga vida lliure de malalties.

Una altra inscripció diu que Palpo Devananda va venir i va pintar: “mentre la pluja cau del cel, fent que la gent s'alegri, deixeu que aquest mandala, com la pluja, aporti pau i felicitat”. Palpo era el nom en newari del que coneixem com Nepal, per tant vol dir que aquest personatge venia de Kàtmandu.

El pis superior de l’edifici sembla que estava reservat als iniciats. Amb el pas del temps ha quedat en molt mal estat. Des d’aquí amb una escala de pintor es podia accedir al terrat.

El tercer pis és on hi ha la sala del tantra, pintada amb una renglera de 31 mandales, tots ells sobre el tantra, la tècnica avançada per arribar a la il·luminació.

Diuen que aquest monestir és únic, inusual, ja que té dos pisos plens de pintures de mandales, però que com que no hi ha registres històrics es fa difícil identificar o explicar amb certesa aquests mandales. No obstant es pensa que estaven tots relacionats, amb una línia d’ensenyament concreta.  Els diferents investigadors estan d’acord en que fan referència als ensenyaments que va fer Ngorchen Kunga Zangpo, durant les tres visites que va fer a Mustang. Aquest personatge va néixer en el 1382 al monestir de Sakya, al Tibet, on treballava el seu pare. Va estudiar amb els millors mestres i erudits budistes, i va ser un gran expert en sutra i tantra.

Els reis de Lo el van invitar tres cops. Els dos primers viatges els va fer en el 1427 i el 1436, quan el rei Ame Pal, el va convidar. El tercer viatge va ser des del 1447 al 1449, quan el va convidar el rei successor, Among Zang, el fill d’Ame Pal. En aquestes estades va impartir diversos seminaris.

Els monjos que havien vingut de visita al temple tenien accés a les sales que estaven prohibides per a nosaltres.

A molt poca distància del monestir Jampa hi ha l’altre, la Thupchen (o Tubchen) Gompa. Aquesta va ser una important institució del reialme; es va construir a finals del segle XV durant el regnat del tercer rei de Lo, Tashi Gon.

Hi ha grans imatges dels reis protectors a la sala principal. Hi ha columnes de fusta i en les parats hi ha gravats mantres i representacions de Buda i altres Bodhisattves.

En el moment de màxim esplendor va ser el centre religiós principal, on esduïen a terme totes les activitats religioses.

 És la més nova de les tres gompes; només té una planta i la seva estrutura és molt més senzilla que la de la Jampa. Tradicionalment el porxo d’una gompa està pintat amb imatges dels guardians de les quatre direccions, i molts cops hi ha també una roda de la vida; en canvi, en aquesta avantcambra hi ha estàtues dels quatre guardians. Aquestes figures són posteriors a la construcció del monestir i són escultures de baixa qualitat.

Hi ha 35 columnes de fusta, en fileres, bigues de fusta, caps de lleó.... En un extrem hi ha un chorten de 7 metres d’alçada. Hi ha nou estàtues de divinitats i líders espirituals. Més elevats hi ha Shakyamuni, Avalokiteshvara, Manjushri i Padmasambhava (Guru Rinpoche), i una mica més avall altres divinitats, com la Tara blanca. Hi ha una sala que està reservada als iniciats.

Un cop vam haver visitat els tres monestirs vam continuar passejant per la ciutat antiga, on veiem la gent, majoritàriament gran, asseguts en els bancs de pedra que hi ha encastats a les façanes de les cases, aprofitant els darrers rajos de sol.

Després vam sortir a la part de fora de muralles per arribar al Royal Mustang Resort. Aquest no té res a veure amb l’allotjament que teníem nosaltres!

Diuen que el propietari és l’home que en altres circumstàncies hauria sigut rei. L’hotel és de l’antiga família reial de Mustang. En la seva construcció hi va participar un arquitecte japonès amic de la família, Kurumitsawa. L’estil de la construcció vol imitar els monestirs tibetans, i bona part de la decoració són motius budistes.

L’objectiu d’obrir aquest hotel era donar feina a la gent de la regió i evitar l’emigració massiva que s’estava donant.

La construcció va durar set anys, ja que a l’hivern tenien que aturar-se les obres. Es va inaugurar l’any 2017.

És molt acollidor; té un bon jardí i l’interior és molt elegant i confortable. Té wifi i un bon bar, on ens vam instal·lar a passar la tarda. Jo em vaig prendre una bona xocolata desfeta, i em va saber greu haver deixat el mòbil al meu hotel, i no poder aprofitar la wifi. S’hi estava molt calent i feia molta mandra sortir. A fora feia fred, ja que bufava molt vent.

Aquest hotel és com un petit oasi. De tornada cap al nostre allotjament vaig poder descobrir alguns racons més fora de les muralles.

Al matí següent, a l’hora de marxar i d’acomiadar-nos de la mestressa de l’hotel, ens va oferir una khata a cadascú. La khata és un mocador allargat, o fulard, que s’ofereix als visitants, a l’arribar o al marxar. Sovint són de color blanc, que simbolitza la puresa de cor del que l’ofereix. En les grans ocasions la khata és de seda.

Quan s’entrega a l’arribada, a familiars, amics o visitants és una forma de donar la benvinguda i expressa desig de felicitat i prosperitat pels nouvinguts. Quan s’entrega en el comiat serveix per desitjar un viatge segur.

Hi ha diversos motius pels que s’entrega una khata. Un d’ells és com a mostra de gratitud, donant la benvinguda a la llar, o quan t’acomiades, desitjant bon viatge.

Els budistes d’aquestes regions de l’Himàlaia les ofereixen a les estàtues religioses, a les thangkes o als temples; és una mostra de respecte. També ho havia vist al Japó. I aquí, i si no recordo malament, també al Bhutan, en posen en els passos de muntanya, juntament amb les banderoles d’oració.

S’ofereixen khates en les celebracions de tota mena; tant en celebracions religioses com no religioses.

I abans d’acomiadar-nos de Lo Mantang vaig voler fer una fotografia de la porta d’entrada.