Vam arribar a Samarcanda que ja eren prop de les 8 del vespre. L’hotel no estava cèntric, i hi havia molt embús per la ciutat ja que estaven asfaltant alguns carrers.
Aquell vespre vam sopar allà la vora i no vam veure res més. Va ser al matí següent que vam fer les visites de rigor. ‘altre cop que havia estat aquí, fa dinou anys, em va agradar més Bukharà que Samarcanda. Aquest cop m’he quedat amb la mateixa impressió. Samarcanda, tothom l’ha sentit anomenar algun cop, és una ciutat que evoca mons llunyans, i que molta gent té ganes de conèixer. Ara be, després de veure les tres ciutats dels oasis, em reafirmo en que em semblen més atractives Bukharà i Khivà que no pas Samarcanda.
L’altre cop que vaig estar per aquí vaig poder comparar Bukharà i Samarcanda i també m’havia agradat més la primera. Suposo que hi influeix que Samarcanda és molt més gran i els monuments històrics queden dispersos. Aquest cop s’hi ajuntava que ja feia dies que anàvem veient l’estil d’arquitectura d’aquí, amb les rajoles blaves, la combinació de totxana i rajola... I ja no sorprèn.
Té una historia de 40.000 anys d’antiguitat. No la va fundar Alexandre sinó que la va conquerir diversos cops, a l’igual que molts d’altres.
El primer que vam anar a visitar va ser el mausoleu Gur-e Amir, que és on està enterrat Timur, o Tamerlà. Aquest mausoleu es va construir en el segle XV i a més d’ell hi ha enterrats els seus descendents.
El complex consta de diferents construccions: una khanaka, una madrassa i les tombes. El conjunt és molt bonic. Cal remarcar, que tot i que ja havíem vist moltes construccions amb les rajoles i totxanes blaves, les d’aquí són especialment boniques. La cúpula és impressionat i també la decoració de les columnes.
Mohammed, net de Timur, va fer construir una madrassa i una khanaka, davant per davant, ja que volia que fos un gran centre d’estudi islàmic. Però va morir l’any 1403, abans de que es finalitzés la construcció. Amb la seva mort Timur va quedar molt afectat. Temporalment se’l va enterrar en un extrem de la madrassa, i va ordenar la construcció del mausoleu, on posteriorment va ser traslladat.
Com ja havia comentat, en parlar de Shakhrisabz, en aquesta ciutat és on Timur s’havia preparat la tomba, però finalment, va ser enterrat juntament amb el seu net a Samarcanda, en el complex de Gur- e Amir o Gur Emir.
Les tombes de la família timúrida no es va obrir fins l’any 1941. Hi ha diverses llegendes al voltant d’aquest fet.
En obrir-la es va sentir un fort olor a resines, càmfora, roses i encens. Quan va morir estava de camí cap a Xina, per tant, per tornar-lo a Samarcanda va caldre embalsamar-lo. I l’olor que es va sentir era dels productes emprats per preservar el cos.
Les restes de tots els timúrides descoberts es van enviar a Moscou pel seu estudi.
Segons aquesta llegenda, l’avió que duia les seves restes va creuar per sobre de la línia del front i això va donar noves forces als combatents musulmans.
Després vam anar a visitar l’observatori d’Ulugh Beg. Res a veure en com estava fa dinou anys. Està molt canviat. Hi ha una escalinata i s’arriba dalt del turó on hi ha dos edificis davant per davant. Un cobreix l’observatori i l’altre és un petit museu.
L’observatori astronòmic va ser construït per Ulugh Beg entre el 1428-29 sobre un turó. Segons les descripcions de l’època, l’observatori tenia tres plantes i estava cobert amb una gran cúpula. Aquest observatori era únic en el seu temps.
El que es va trobar és una trinxera de 11 metres de llarg i 2 metres d’ampla, i d’una alçada de tres plantes amb marques a tot el llarg. Estava enterrat per evitar l’efecte dels terratrèmols. Hi havia un gran arc de 40,4 metres de radi. Aquest va ser el sextant més gran del mon fins al segle XVII. Hi havia escales als costats per poder accedir a fer les mesures.
En aquest observatori hi havia diversos sextants, rellotges de sol, astrolabis, etc. La ciutat es va convertir en un important centre d’astronomia. Ulugh Beg i el seu equip, juntament amb altres astrònoms de l’època van publicar unes taules en les que es classificaven més de mil estrelles.
En el museu hi ha una maqueta de l’observatori, diversos aparells i explicacions de com feien les mesures.
Afrasiab es troba en un turó a l’entrada de la ciutat actual. La gent anomenava al turó on es troba, la ciutat d’Afrasiab, tot i que no es podia observar cap vestigi de la ciutat; l’anomenaven així basant-se en la llegenda de que aquí hi havia hagut una ciutat fundada pel rei de Turan, i que la ciutat havia existit entre els segles VII i II aC.
Actualment hi ha evidencies de que la ciutat va existir i que va estar habitada com a mínim des del segle VI aC fins a l’any 1220, en que la van destruir els Mongols.
A partir de les excavacions realitzades s’ha pogut veure que hi havia una part de la ciutat envoltada per una muralla i una altra fora de muralles. Les excavacions es van iniciar a finals del segle XIX i encara continuen. En l’estrat inferior es va trobar la ciutat del segle VII aC. Que presentava una muralla, i tenia sistema de canalització d’aigua.
Un estrat superior correspon a la ciutat que hi havia entre els segles IV i I aC. Es pensa que aquesta ciutat devia ser la mateixa que Alexandre el gran anomenava Maracanda; potser aquest era el seu nom en el segle IV aC. D’aquest període s’han trobat ceràmiques i monedes. Em sembla que d’aquesta època seria un aqüeducte i una muralla defensiva.
Afrasiab va ser un important centre cultural i comercial d’Àsia central. La ciutat estava emmurallada i tenia a dins la ciutadella. Hi havia diferents barris, temples, tallers i botigues d’artesans, habitatges ... i carrers que s’entrecreuaven; m’ho imagino una mica com l’eixampla.
En el museu el més impressionant són els frescos que es van trobar en un antic palau. Estava explicat el que representava i dibuixos reproduint-ho, per facilitar la seva visualització. Es conserven fragments, i quan saps que buscar-hi arribes a veure-ho. Diuen que expliquen la vida dels governants.
En una es veu una processo nupcial, en la que va la novia muntada sobre un elefant blanc, envoltada de noies i altres personatges a cavall i camell.
La paret que estava darrera del trono reial diu que representa uns ambaixadors, un d’ells provinent de la Xina.
En aquesta necròpolis hi ha onze mausoleus amb les cúpules blaves, hi ha mesquites. Molts dels mausoleus i tombes pertanyien a la noblesa de la ciutat. Va ser un gran centre religiós i cultural. Una peregrinació fins aquí podia substituir la d’anar a la Meca.
La seva tomba va ser la primera que hi va haver. Les altres estan properes a la seva. En altres llocs ja hi he vist, hi ha una creença de que si estàs enterrat prop de la tomba d’un sant els teus pecats et son perdonats.
Aquí, propera a la tomba principal hi ha la tomba de la dona de Tamerlà. A diferencia de les altres construccions aquesta està decorada en color porpra. Jo no m’hi vaig fixar.
Un altre dels mausoleus que destaca, ja que és dels més grans, és el d’un col·laborador d’Ulugh Beg; tot i que no era un noble, com que era un reputat científic, també va ser enterrat aquí.
Després de dinar vam anar a la plaça central de Samarcanda, la plaça del Registan. És època de festival i al vespre hi ha concerts, pel que està tot envolat de tanques. Només hi ha unes hores en les que es pot accedir al recinte. Aquí sí que hi havia molt turisme, tant local com estranger.
La plaça del registan és el cor de l’antiga ciutat medieval. Hi ha tres edificis disposats en forma de U, tres madrasses construïdes per dos governants diferents. Aquest conjunt forma part del patrimoni de la Unesco des de2001.
Aquesta plaça era on es feien els anuncis per odre dels kan, on es feien les execucions publiques, on es reunia la tropa abans d’anar a la guerra... Aquí també s’hi feia el mercat. Era el centre neuràlgic de la ciutat.
La madrassa d’Ulugh Beg va ser la primera que es va construir. Això va ser en el 1417 quan governava Ulugh Beg. Aquesta madrassa podia allotjar a uns 100 estudiants. L’entrada està decorada amb estrelles, que simbolitzen el cel. No podia ser d’altra manera sent així que Ulugh Beg era astrònom. Aquest va ser el centre educatiu de ciències més important de la ciutat. Aquí estudiaven filosofia, astronomia, matemàtiques, teologia.
El nom d’aquesta madrassa prové de les figures que hi ha a l’entrada, dos tigres daurats, transportant el sol a les espatlles. Vol dir adornada amb tigres.
La terceria madrassa du el nom de Tilla-Kori. Es va construir uns anys més tard, per completar el conjunt de la plaça. Va ser en el 1646.Un cop més, es va voler que fos una copia de les altres dues. Es va acabar de construir en el 1660.
A finals del segle XVII la ciutat va perdre importància ja que la capital va passat a ser Bukharà. Llegeixo que a finals d’aquest segle tan sols quedaven unes 1000 famílies vivint aquí i que les madrasses servien de refugi d’animals.
L’any 1875 va recuperar altre cop la seva importància comercial, i es va restaurar la plaça del registan. Ara be, en el 1918, sota el govern soviètic, l’activitat a les madrasses es va haver d’aturar i el complex arquitectònic va patir forces danys, degut a terratrèmols i al clima. Ara be, van ser els mateixos soviètics que van propiciar la seva restauració ja que eren monuments històrics.
Quan Timur va tornar del viatge en que estava, va trobar l’obra acabada, i la seva dona el va sortir a rebre tapada. No va servir de gaire ja que se’n va adonar. Va castigar a l’arquitecte i va imposar a les dones l’obligació d’anar totalment tapades davant dels homes. Segons la llegenda, a ella l’hi va dir que agafes tot el que consideres important de palau i marxés per sempre.
L’any 1907 un terratrèmol va destruir-ne una part. Diuen que es van ensorrar unes 400 columnes.
I per últim anem a veure un mercat. No és massa gran, però agradable per passejar, ja que està molt net, i ben ordenat. S’assembla als altres que hem estat veient. I com en els altres, no hi falten els venedors de pa, del mateix estil pla i rodó.