Nepal-25. Kàtmandu.

Tal i com ja vaig comentar, el vol de Pokhara a Kàtmandu va sortir amb molt de retard; em va fer gràcia veure que el temps que vam trigar per anar d’una ciutat a l’altra en avió era el mateix que per anar de l’aeroport de Kàtmandu a l’hotel.

El primer que vaig fer en arribar va ser anar a buscar algun lloc on menjar; no havia dinat i eren quarts de quatre de la tarda. Vaig entrar en un eco restaurant, en que hi havia alguns xicots prenent te, però em sembla que eren treballadors del local. Em van preparar un pollastre que vaig trobar deliciós. Acompanyat d’una copa de vi vaig pagar l’equivalent a 11 euros.

Més tranquil·la i refeta després de menjar, vaig passejar sense rumb per la part antiga de la ciutat i encara vaig descobrir alguns racons.

Tot passejant vaig arribar a una plaça amb un stupa al centre i d’altres més petites al voltant, és el stupa Kathesimbu. És gairebé una rèplica del temple dels micos o stupa de Swayambhu. Com que aquest gran complex religiós es troba sobre un turó i cal fer una bona pujada per arribar-hi, no tothom pot anar-hi. Per això es va construir aquesta altra en el centre de la ciutat antiga.

Es va construir al voltant de l’any 1650, però segons els historiadors hi va haver un stupa anterior construïda en el període Licchavi, que va del 400 al 750dC. Segons la llegenda, aquest stupa havia arribat aquí volant des de Caixmir, a l’Índia.

Una versió més oficial de la història és que un poderós monjo de Kàtmandu va visitar Benares, a l’Índia, ja que el rei l’hi havia demanat que consagrés un stupa que havia construït a la ciutat. Es va fer la cerimònia de consagració, però quan el rei es va assabentar que el ritual emprat no seguia els costums locals, va considerar que el monjo era un frau. Com a resposta, el monjo va encerclar el stupa amb una corda, el va arrencar dels seus fonaments, i va tornar cap a Kàtmandu amb el stupa flotant al seu costat.  

Es creu que a dins s’hi conserva la calavera de Sariputra, un dels dos primers deixebles de Buda, que hauria nascut en els segles VI o V aC.

En aquesta mateixa plaça hi ha un monestir budista, el Drubgon Tangchup Chueling.

Quan vaig estar ja saturada dels cotxes i motos, del fum, la contaminació i les aglomeracions de gent me’n vaig entornar cap a l’hotel.

Al vespre vam sortir a sopar per acomiadar-nos i ens en vam anar a dormir d’hora ja que ales 5 del matí ens venien a recollir per dur-nos a l’aeroport. Com que no podíem esmorzar a l’hotel i estava inclòs, ens van preparar un pícnic: 2 ous durs, una magdalena, un croissant, un plàtan, un parell de mandarines, una poma i un suc de taronja. Molt complet i variat, per tal que cadascú mengi el que l’hi vingui més de gust.

En el vol de tornada em vaig acabar de llegir el llibre de Michel Peissel. Ell va visitar el regne de Lo en la dècada de 1960, han passat prop de 60 anys i hi ha moltes coses que no han canviat en aquest temps, ara be, n’hi ha d’altres que sí. La grandiositat que ell explica en el llibre no l’he sabut veure; molts monestirs estan gairebé buits, polsosos, molt descuidats. El fet de que estiguin tant buits pot ser per l’època de l’any que és, per les festes en que la gent ha anat a veure a la família. Els monjos poden viure a casa seva, i venir al monestir tan sols per les cerimònies.

L’antic regne de Mustang em sembla que és el lloc més remot que he visitat mai. Les pistes en mal estat i l’altitud fan que els poblets quedin gairebé aïllats.

Lo Mantang es sorprenent, però molt diferent al què m’esperava. Segueix sent una ciutat emmurallada , però hi ha molt poca vida, pocs joves, majoritàriament vells i alguna criatura, però poques. Alguns estrangers i portejadors... però també en aquest sentit hi ha poca activitat, o no tanta com abans.

Nepal-24. Pokhara.

Pokhara és la segona ciutat més poblada de Nepal, la primera és Kàtmandu. Es troba a la riba del llac Phewa i al peu del massís de l'Annapurna. La vall de Pokhara és la segona vall més gran de Nepal.

A partir d’anàlisis de carboni 14 dels dipòsits al·luvials de la vall de Pokhara s’ha pogut saber que en l’època medieval hi va haver tres terratrèmols, a l’any 1000, en el 1255 i en el 1344. L’anàlisi dels conglomerats indica que hi ha material que prové del circ de Sabche en el massís de l’Annapurna.

La muntanya que presideix Pokhara és el Machapuchare, que vol dir cua de peix; el nom prové de la forma del doble pic. Forma part del massís de l’Annapurna, a la serralada de l’Himàlaia.  Per molt poc (3 metres) no arriba als 7.000 metres. Aquesta muntanya es considera sagrada i no es dona permís per escalar-la. També es poden veure els de més de 8.000 metres: Dhaulagiri, Annapurna i Manaslu.

La ciutat a la vora del llac està a 800 metres d’altitud en canvi als peus de les muntanyes a 1000 metres i el clima, temperatura i pluges, varia d’un extrema l’altre de la ciutat.

El llac Phewa és d’aigua dolça i està classificat com semi natural; hi ha una presa que regula la reserva d’aigua. És el segon llac més gran del Nepal, però el més visitat. En una petita illa en aquest llac hi ha un temple dedicat a Vixnu, el temple Barahi.

L’anàlisi dels sediments del llac indiquen que són del període entre el 12.640 i 12.025 aC, no obstant es creu que la formació del llac seria al voltant del 13.000 aC. L’aigua de desguàs del llac es fa servir per generar electricitat; i una part del llac està dedicada a la piscicultura.

Es pensa que els primers habitants d’aquesta regió vivien inicialment sobre els turons i que més tard van baixar a assentar-se a la vall. El primer nucli de població sorgeix com a centre mercantil a la vall del riu seti, que no queda massa lluny de l’actual Pokhara. Era un lloc estratègic, punt de parada de les rutes comercials que creuaven l’Himàlaia i les que anaven transversals, est-oest.

El primer poble d’aquesta vall, Batulechaur, al cantó nord de la vall, es diu que va ser obra del rei de Kaski, que la va convertir en la capital d’hivern, a mitjans del segle XIV. Entre la gent que s’hi va instal·lar hi havia bramans, una casta de sacerdots en la societat hindú, que tenien que ocupar-se del temple Bindhyabasini, i se’ls hi van concedir terres a Birta. Un altre poble a la vall, Dhobi Gauda, és on hi va haver el primer mercat.

En el segle XVII Pokhara formava part del regne de Kaski, un dels 24 regnes del Nepal, que estava governat per una branca de la dinastia Sha.

Després, en la dècada de 1770, el darrer rei de Kaski va portar sis famílies de newars que vivien a Kàtmandu, amb l’objectiu de convertir la població en un important centre comercial.

En aquella època, Pokhara estava majoritàriament habitada pels khas, i les comunitats més importants es trobaven en el que avui en dia és la part moderna. Per altra banda, la comunitat dels mahji es van establir prop del llac Phewa. Aquest grup ètnic tenen molta relació amb l’aigua, en especial amb els rius. Són especialistes en la construcció d’embarcacions i transport per riu.

Entre els anys 1959 i 1962, uns tres-cents mil exiliats tibetans van arribar al Nepal. I des del 1989 cada any n’arriben uns 2.500 més. En molts casos, Pokhara és un lloc de trànsit en el seu camí cap a l’Índia, on hi ha una important comunitat tibetana. Entre 50.000 i 60.000 tibetans viuen exiliats a Nepal, repartits en 12 camps de refugiats estables, vuit d’ells a Katmandu i els altres quatre als voltants de Pokhara. Els camps de refugiats que hi ha a Pokhara s’han convertit en pobles, cadascun amb la seva gompa (monestir budista) i el chorten.

Fins a finals de la dècada de 1960 a Pokhara tan sols s’hi podia arribar a peu; la primera carretera, la Siddartha Highway, es va acabar en el 1968. Això va convertir la població en un important centre turístic i va créixer ràpidament.

En arribar a Pokhara com que era d’hora vaig anar a veure el llac i vaig estar vorejant-lo un bon tros. Hi havia moltíssima gent, tant estrangers com locals. Hi havia forces nois joves fent de fotògrafs als turistes; es col·loquen en els llocs més bonics del llac i es veien moltes parelles que posaven per la fotografia amb el llac i les muntanyes de fons.

En algun moment es veu el cim del Machapuchare amb la forma de cua de peix.

Vam sopar en un lloc turístic, per aquí pràcticament tots ho són; vaig prendre pollastre rostit i vi i em va costar 12 euros. I aquella nit vaig dormir de meravella, el llit era còmode i una bona dutxa va ser reconfortant.

Al matí següent ens venien a recollir per anar a l’aeroport a 2/4 d’onze, per tant tenia temps de passejar una mica més per la ciutat. Al llac, els joves fotògrafs estaven ja a punt per si hi havia algun client.

En el viatge de tornada anàvem fins a Kàtmandu en avió. Vam arribar d’hora a l’aeroport; era un caos. Hi ha moltes companyies que volen a Kàtmandu, però precisament amb la que anàvem nosaltres el vol duia retard. Vam haver d’esperar més d’una hora, potser al voltant d’hora i mitja o dues hores. No havíem dinat i a l’aeroport no hi havia res per menjar. Un cop s’agafa l’avió, el vol és molt curt i en un moment ets a la capital.

Nepal-23. De Marpha a Pokhara.

Ens esperava un llarg dia de cotxe, de retorn cap a Pokhara. , S’ha acabat el recorregut pel Mustang, Un altre dia de llarg trajecte de cotxe, uns 140 Km, que per aquestes terres, on sempre poden sorgir imprevistos, pot ser llarg. La previsió era d’unes set hores, però amb parades incloses, van ser nou.

S’ha de fer la mateixa ruta que a l’anada, o sigui passant per Ghasa, Tatopani i Beni. La diferència és que la part de carretera principal, que a l’anada estava tallada, ara estava oberta.

Vam sortir de Marpha a les set del matí. Feia molt fred, i també les primeres parades que vam fer al llarg de la ruta. De camí cap als cotxes ens anem acomiadant de les grans muntanyes que ens envolten.

La pista estava més seca que en el camí d’anada, però seguia estant en molt mal estat.

En arribar a Tatopani vam fer una parada de mitja hora ja que aquesta població és famosa per les aigües termals. Hi ha un parell de piscines, una per homes i l’altre per dones. Tenen servei de dutxes, però no armariets per deixar la roba. És un lloc molt apreciat per la població local i nepalesos d’altres regions.

Acabat el temps pel bany, que jo vaig aprofitar per fer fotografies, vam continuar la nostra ruta.

El paisatge va canviant a mesura que es va baixant, és cada cop més verd. Vam parar a dinar pel camí; vam prendre el típic de quan es vol anar ràpid, el dalbhat, que té caldo de llegums, arròs, verduretes variades, segons els llocs una mica de carn ia vegades una mica de pa cruixent.

Quan vam agafar la carretera asfaltada es podia anar molt més ràpid, però la circulació era una bogeria.

A les quatre de la tarda arribàvem a Pokhara i ens acomiadàvem dels nostres xofers i d’un dels guies, el de la zona del Mustang.

Nepal-22. Marpha. Mustang.

 Al mati quan ens vam llevar a Yara seguia fent molt fred; el dia era molt clar i vaig aprofitar a fer les darreres fotos, de la plaça del poble i dels nostres vehicles.

Avui tenim un llarg trajecte de cotxe, ja que deixem l’alt Mustang. Primer tornem fins a Tsarang i allà agafar de nou la ruta que baixa per tota la vall,fins arribar a Marpha que es troba ja a tan sols 2.670 metres d’altitud. Són tan sols 80 Km, però les pistes que hi ha per aquí fan que el trajecte sigui llarg.

Passat el control de Tsarang es va per la pista principal i hi ha molt trànsit, de camions i autobusos, el que ralenteix moltíssim la circulació. El trajecte és el mateix que vam fer a l’anada, i parem als mateixos llocs, ja que suposo que són els únics que hi ha. Vam dinar a Chhusang.

A mesura que es va baixant per la vall el paisatge va canviat, és cada cop menys àrid i es veu més terreny cultivat. Les muntanyes que fins ara ens han anat acompanyant comencen a tapar-se.

Vam arribar a Marpha a primera hora de la tarda. Feia molt vent i la sensació de fred era similar a la que tenia quan estàvem més amunt.

Aquesta població té molta més animació que Lo Mantang. Hi ha moltes botigues d’artesania perquè és un lloc de pas dels que fan trekking i també hi ve molta gent que s’apropa al Mustang; trobem molts nepalesos fent turisme, els excursionistes, els portejadors... molta barreja de gent, i de retruc, molta animació.

L’alt Mustang és molt dur, per l’aridesa del terreny, les condicions de vida de la gent; és un lloc molt remot. Aquí baix és mes fèrtil, hi ha altres arbres fruiters a part de les pomeres, com les nogueres.

La seva economia està molt relacionada amb els cultius de pomeres i la industria al seu voltant: la melmelada i el licor de poma.

Les construccions aquí ja són en un altre estil; en pedra i emblanquinades.

Vam deixar els vehicles abans de la porta d’entrada i vam anar a peu fins al nostre hotel, que es trobava en el carrer principal, que és el que està ple de botigues. Potser hi ha algun altre carrer al nucli antic, però no el vaig veure; la vida, al menys dels que venim a veure el poble, gira al voltant d’aquest carrer, que recorres amunt i avall.

La traducció de Marpha seria poble (pha) dur (mar). I els seus habitants són d’ètnia thakali. Ara be, hi ha molts refugiats tibetans i molts d’ells regenten les botigues del carrer principal.

Sobre els bancs de pedra hi ha esteses pells d’animal, que serveixen per esmorteir el fred de la pedra.

A Marpha els pics que es veuen ja són uns altres. Tornem a estar en la zona del Dhaulagrii el Nilgiri.

En un extrem del poble, a la part alta, hi ha el monestir que pertany a l’escola budista tibetana més antiga, la Nyigma . Des de dalt d’aquest monestir hi ha bona vista sobre el poble i la vall del riu Gandaki.

A la paret de la muntanya, per sobre del monestir, hi ha pintat un chorten i d’altres en pedra més petits al seus peus. Segons la llegenda, la població estava afectada per la lepra i no aconseguien controlar l’epidèmia. Un monjo, que era de Tukuche, una població al sud de Marpha, els hi va dir que construïssin un chorten i fessin una sèrie de rituals religiosos per tal d’allunyar la malaltia. Diuen que va funcionar i que ja no van tenir més lepra i la ciutat va prosperar.

A l’altra banda del riu hi ha un camp de refugiats tibetans.

No he trobat gens d’informació sobre aquest monestir. Vam trobar nens resant o estudiants en una sala, en un altre lloc vaig veure una aula de classe.

Més amunt hi ha un altre monestir que està tancat.

Acabada la visita del monestir seguim deambulant pel poble.

Ja he comentat abans que aquí es produeix un producte alcohòlic derivat de la poma, que l’anomenen brandi o vi de poma. He trobat l’origen de la fabricació d’aquest aiguardent al Nepal. El rei Mahendra, que va ser coronat l’any 1956, va viatjar per Europa, i a França va trobar a Pasang Sherpa, que li va dir que estudiava viticultura. El rei li va recomanar que tornés a Nepal i cultivés pomes en zones remotes. Així que l’home li va fer cas i va venir a Marpha a dedicar-se al cultiu de la poma per fer-ne aiguardent, o vi de poma.

A partir d’aquesta iniciativa es va començar a fabricar, en totes les cases. I actualment es ven molt a Kàtmandu i Pokhara.

El cultiu industrial de la poma en el poble va començar l’any 1966. Les pomes d’aquí són úniques, diferents a les d’altres llocs.  

A la part baixa del poble hi ha la casa d’Ekai Kawaguchi, un monjo japonès que va visitar la població en el segle XIX, i hi va viure durant dos anys. Durant la seva estada va escriure un llibre, “Un estranger al Tibet”. Diuen que va ser el primer viatger en arribar aquí, però em sembla que abans hi havia passat alguns monjos de la religió bon.

Segons la placa que hi ha a l’entrada de la casa Ekai Kawaguchi va ser el primer japonès a entrar al Nepal i al Tibet. Tenia dubtes sobre les escriptures que havia llegit alJapó, que estaven en xinès, així que va decidir anar a consultar la font original. Va entrar al Tibet des de Nepal, infiltrat. A Lhasa, vestit de monjo xinès, va aprendre tibetà. En el mes de març del 1900 va arribar a Marpha, on s’hi va estar tres mesos llegint textos budistes. Quan la neu de les muntanyes es va fondre, en el mes de juny va continuar el viatge cap al Tibet, on hi va arribar al juliol.

Alguna cosa no quadra del tot amb el que he escrit abans, trobat a la wikipedia i alguna cosa que tenia anotada i ens havien explicat.

Aquella nit el sopar va ser diferent. En ser una altra ètnia la cuina varia. I sobretot va ser perquè en estar més baixos, ja vam poder prendre carn. Després de tants dies de menjar vegetarià va ser un plaer menjar pollastre.