Estònia. Tallinn: barri de Rotermann. Final de viatge

Per acabar la visita de la ciutat vaig anar cap al barri de Rotermann; és un barri peculiar en el que es barregen estils arquitectònics; hi ha construccions modernes que aprofiten com a base antigues naus industrials. Es troba entre la ciutat antiga i el port.

Aquesta zona industrial s’havia començat a desenvolupar en el segle XIX. Aquí hi havia fàbriques i magatzems de productes diversos.

Actualment s’han aprofitat moltes d’aquestes antigues construccions quedant un barri peculiar. Hi ha bars, restaurants i botigues que donen vida al barri.

Chsitian Abraham Rotermann era el propietari d’una empresa que es va establir aquí en el 1829. Va ser la primera i amb ella va arrencar aquest barri industrial. En època soviètica molts dels edificis es van anar deteriorant. No va ser fins a l’any 2001 que es va donar valor als edificis que encara quedaven i es van voler protegir i es va tirar endavant el projecte per retornar la vida a alguns d’ells.

Llegeixo que un dels edificis més espectaculars és l’elevador de gra que es va acabar de construir en el 1904. És un edifici llarg i estret, 100 metres de llarg. Es veuen corretges metàl·liques que reforcen la façana.

I per acabar i entrar en calor, res millor que una xocolata calenta en un dels locals emblemàtics del centre que si no recordo malament son especialistes en figuretes de massapà.

Ha sigut un viatge curt però intens i molt interessant. El temps no ha acompanyat gens, però no ens hem fet enrere per la pluja i el fred i hem vist tot el que estava programat.

El que m’ha impactat més és descobrir la història dels països bàltics, de la que me n’he adonat que no en sabia gairebé res. He trobat que han tingut una història complicada, que han patit un munt d’invasions. M’ha commogut la seva resistència, que malgrat els alts i baixos, i el patiments de molts al llarg del procés,  els ha dut a la independència.

Si no estic confosa, els estonians s’emmirallen en Suècia que és el que tenen més a la vora. En quant a Letònia segueix tenint molta influència alemanya. Lituània no sabria dir-ho. Tots tres països es van trobar ocupats pels nazis i pels soviètics. Quan creien que els venien a alliberar era sortir del foc per caure a les brases.

Tots tres països han tingut una historia dura i a més, les condicions climàtiques també son dures. A Estònia, durant dos mesos el sol surt a les 9 del matí i es pon a les 3. Ja des de ben petits acostumen als nens al fred: de dia, aprofitant l’estona de sol, els posen a dormir a fora.

M’ha semblat que tot i ser països tant propers i amb bona part de la seva història comuna tenen caràcters diferents. Riga la vaig trobar bulliciosa, Tallinn, en línies generals, molt menys. Tot i que la cerveseria del darrer sopar a Tallinn estava plena de gom a gom i amb molt de soroll.

En tornar vaig llegir un parell de llibres més abans de donar aquest tema per tancat; tots dos de Sofi Oksanen, una escriptora finlandesa, de pare finlandès i mare estoniana. Un és “La purga” i l’altre “Quan els coloms van desaparèixer”.

Tots els llibres basats en històries d’aquests països son durs, ja que son vivències dels anys de persecucions i guerres, de purgues; mostren el coratge i la feblesa en situacions difícils. Instint de supervivència, adaptació, solidaritat i traïció... la vida és una amalgama de sentiments i de personatges, amb situacions personals diferents, amb recursos emocionals diferents per tirar endavant. 

Estònia. Tallinn. Parc Kadriorg i museu d'art Kumu

A la tarda vam sortir de la ciutat per anar al parc Kadriorg, que es troba a tant sols a uns 2 Km del centre. El primer que vam visitar va ser el museu d’art Kumu. Era una visita guiada que va resultar molt interessant, ja que et feia fixar en detalls que sinó et passarien per alt.

El museu d’art d’Estònia inicialment, en el 1921, es va ubicar al palau Kadriorg, que es troba en aquest mateix parc i del que parlaré després. L’any 1929 es va reconstruir el palau per convertir-lo en residència presidencial, pel que van fer fora al museu d’art.

Durant un temps va anar canviant de llocs, on s’ubicava de forma temporal. L’any 1946 va tornar de nou al palau Kadriorg. Ara be, el palau es va deteriorar molt durant l’ocupació soviètica i finalment l’any 1991 es va tancar per reformar-lo i es va decidir construir un nou edifici pel museu d’art en el mateix parc que és el que es veu ara. Una construcció realitzada per un arquitecte finlandès, que va obrir les portes l’any 2006.

És un museu molt gran, que té tres seccions ben diferenciades. Una planta dedicada a l’art estonià des del segle XVIII fins al final de la segona guerra mundial. Al pis de sobre hi ha les obres d’art estonià des del 1945 fins al moment de la independència, en el 1991. I en la planta de dalt de tot hi ha les exposicions temporals d’art estonià contemporani posteriors al 1991.

Aquesta bust és obra d’August Weizenberg (1837-1921), considerat el fundador de l’escultura moderna a Estònia. Era fill d’un sabater i es va iniciar tallant fusta. L’any 1865 va viatjar a Sant Petersburg per aprendre escultura. Entre el 1870 i el 1873 va estudiar a l’Acadèmia de Belles Arts de Munic. Entre el 1873 i el 1890 va viure a Roma dedicat a la pintura.

Representa al doctor Ferdinand Johann Wiedermann (1805-1887), un lingüista estonià, membre de l’Acadèmia de Ciències de Sant Petersburg. EWra descendent d’alemanys i de suecs. Va estudiar primer a Tallinn i després a Tartu. Es va especialitzar en les llengües ugrofineses. Va dedicar-se a recopilar frases i vocabulari en els diferents dialectes, el que li va permetre redactar gramàtiques d’aquests dialectes. També va fer reculls de proverbis, endevinalles, jocs, costums i tradicions... El seu gran objectiu era normalitzar l’educació en les llengües pròpies durant l’època soviètica. L’any 1989 es va crear un premi lingüístic que du el seu nom. 

Les primeres sales que visitem son les que van des de l’any 1700 fins al 1945. El període que en diuen de la identitat nacional. Recull obres que posen de manifesta la presència de diferents grups ètnics al país, com els alemanys bàltics i els russos.

Aquestes escultures és també de August Weizenberg i la d’un pescador, en bronze, és d’Amandus Adamson (1855-1929) .  

Passem a la part que fa referència a l’època soviètica. En aquell període, els artistes estaven obligats a fer propaganda soviètica en les seves obres. Estaven obligats a pintar cartells de propaganda. Van haver d’assistir a cursos per aprendre a ser soviètics, si volien sobreviure i no ser deportats. 

Entre ells es reunien per fer-se una censura prèvia, es reunien, s’ensenyaven les obres per analitzar si passarien la censura o no. Per decidir si calia afegir algun detall “patriòtic”, una nota de color vermell, alguna bandera... 

Eren temps foscos, en els quadres les irades de la gent no mostren alegria, sinó més aviat mirades tristes i en molts casos, les figures apareixen d’esquena, per no mostrar l’expressió. Era una forma de poder seguir pintant sense anar en contra dels seus sentiments. 

En aquest quadre de Leili Muuga (1922-2016), tot i que l’escena a primer pla és burgesa i no passaria la censura, per la finestra es veu una manifestació o algun acte amb banderes vermelles, que autoritza el quadre.

En el quadre següent es pot veure una de les reunions d’artistes avaluant si les obres passaran o no la censura.

Aquest quadre és una mostra del  modernisme soviètic; és obra de Henn Roode (1924-1974). Sempre posa algunes pinzellades de vermell, necessàries en època soviètica.

Aquesta pintura d’una sauna, de Kaja Kärner (1920-1998) es va pintar en el 1961. 

Aquest  quadre Lenin es va pintar en el 1968-69 i és obra de Ilmar Malin (1924-1994).

El parc Kadriorg fa 1,5 km de punta a punta. És un indret molt popular per venir a passejar i fer-s’hi fotografies, ja que hi ha arbres, estanys i escultures diverses.

En els seus inicis el nom d’aquest parc era Catherinethal (Vall de Catalina). El parc està al voltant del palau barroc del segle XVIII que va fer construir el tsar Pere el Gran després de la conquesta d’Estònia. Volia que fos la residència d’estiu, però va morir  abans de que s’hagués acabat la construcció. La que sí que hi va viure va ser la seva dona, Caterina I.

Un dels edificis, més senzill, és la casa on va viure la parella quan a principis del segle XVII venien a Tallinn i el palau encara no estava acabat.

Quan vam apropar-nos fins aquí seguia diluviant, pel que tan sols vam fer fotografies de lluny i no vam passejar pels jardins al voltant del palau. Una llàstima. Així i tot, de lluny estant ja es podia gaudir del conjunt floral.

 

 

Estònia. Tallinn: jardins dels reis de Dinamarca i cateldral de Santa Maria.

A l’extrem del turó de Toompea, a tocar ja de la ciutat emmuralla hi ha un mirador i uns jardins, anomenats jardins del rei de Dinamarca. Aquí hi ha tres figures de mida natural d’uns monjos i a la vora queda la Catedral de Santa Maria, o església del domo.

Les figures fosques dels monjos, em sembla recordar que no tenien cara. Quan ens ho explicaven estava diluviant i com que no duia paraigües estava refugiada sota les arcades i seguia l’explicació de lluny. Se’ls coneix com els tres estranys monjos: Ambrosius, Bartholomeus i Claudius. 

Sembla que té a veure amb la bandera danesa. No tinc molt clar com va la llegenda, era durant la batalla de Tallinn en el 1219 entre l’exèrcit danès i els estonians. El tres monjos s’havien reunit amb el rei danès per pregar per una intervenció divina en el conflicte. Llavors se’ls hi va aparèixer una bandera, la que seria la bandera de Dinamarca. Després d’això els estonians van aconseguir la llibertat.

Els jardins del rei de Dinamarca tenen aquest nom ja que segons la llegenda és aquí on va aparèixer al cel la bandera de Dinamarca, durant la invasió danesa. Molta gent puja fins aquí a gaudir de la vista i de la tranquil·litat d’aquest racó.

Després anem a visitar la catedral de Santa Maria o església del domo.

La primera església que hi va haver aquí era de fusta; se suposa que es va construir en el 1219, després de la invasió danesa. Deu anys més tard, un grup de monjos  procedents d’un monestir de Dinamarca arriben a la ciutat amb l’objectiu de construir una nova església en pedra i un monestir.  Tot just havien posat els fonaments quan, en el 1233, moren en els enfrontaments amb els germans livonians de l’espasa. L’església va ser profanada. Es conserva una carta enviada a Roma aquell mateix any 1233 en el que es demanava autorització per consagrar-la de nou.

La construcció iniciada pels dominics es va acabar l’any 1240. Se la va anomenar catedral i es va dedicar a la verge Maria. Inicialment va ser església catòlica romana, però l’any  1561 va convertir-se en església luterana i continua sent-ho; és l’Església Evangèlica Luterana d’Estònia i seu de l’arquebisbat de Tallinn.

La reforma protestant va arribar a Estònia en el 1524, tot i això, aquesta catedral va continuar sent catòlica fins a l’any 1561.

A començaments del segle XIV s’hi van fer obres per ampliar-la; els treballs es van allargar durant 100 anys.

però es va reconstruir diversos cops, per això hi ha una barreja d’estils arquitectònics. El cos amb voltes es del segle XIV i la torre d’estil barroc és posterior, de finals de la dècada de 1770. El púlpit i l’altar son del segle XVII.

Aquesta era l’església de l’elit estoniana alemanya. Diuen que es veu molt clar en el seu interior, en el que apareixen moltes referències a famílies germàniques. 

Les bancades porten el nom de les famílies que hi seien, i les parets estan plenes d’escuts funeraris de les famílies nobles; aquests escuts així com les làpides funeràries son de diferents èpoques, des del segle XVII fins al segle XX, els escuts i des del segle XIII fins al XVIII les làpides funeràries.

Hi ha molts nobles enterrats aquí; un d’ells és el comandament de les forces sueques durant la gran guerra del nord, Pontus de la Gardie. Un altre és Adam Johann von Krusenstern, almirall alemany bàltic que va comandar la primera expedició russa pel mon. I també un escocès, l’almirall Samuel Greig, que es diu que era el gran amor de Caterina la gran.

Hi ha una làpida en pedra, just a l’entrada, amb el nom de Otto Johann Thuve, mort en el 1696. A aquest personatge actualment se l’anomena el Don Joan de Tallinn. Era un bevedor empedreït i un gran seductor. Quan s’estava morint va demanar que l’enterressin aquí a l’entrada, així la gent pietosa que s’agenollés a l’entrar per pregar netejaria la seva ànima.

Durant la gran guerra del nord l’imperi suec va perdre el control sobre Estònia que va passar a estar sota control rus fins al 1918, quan va es declarar la independència, que va durar 22 anys. En el 1940 quan va tornar a ser envaïda pels russos, aquest cop els soviètics, es van dissoldre totes les organitzacions cristianes, les propietats de les esglésies es van confiscar i els religiosos van ser deportats a Sibèria. La jerarquia de l’església luterana va escapar a Suècia en el 1944.

L’any 1988, poc abans de la caiguda de la Unió Soviètica, va començar a haver-hi una certa tolerància religiosa i es van reprendre les activitats de culte.

En l’incendi que va patir Tallinn l’any 1684 tot el que era de fusta va quedar destruït, i part de les voltes es van esfondrar. Va caldre fer una nova reconstrucció i es van afegir algunes peces més, com el púlpit. La cúpula exterior és del segle XV i l’agulla del segle XVIII.

La farmàcia municipal no se sap exactament quan va obrir les portes però sí que hi ha constància de que en el 1422 ja hi havia el tercer propietari. És la farmàcia que ha estat oberta de forma continua més antiga d’Europa. Des de l’any 1583 fins al 1913 deu generacions de la família Burchardt han portat aquesta farmàcia.