dilluns, 25 de setembre de 2017

Sud de Xina_12: Yunnan. Nuodeng

Vam tenir sort i la visita a la ciutat antiga de Nuodeng la vam fer sense pluja. Però com que havia estat plovent força els dies passats hi havia hagut una esllavissada i la terra despresa bloquejava la carretera. 

El nostre vehicle no podia passar, el vam deixar allà i vam tenir la sort de que passava un home amb un tricicle i ens va pujar fins a l’entrada del poble. La baixada la vam fer a peu.

Nuodeng és el poble més antic de la minoria Bai que hi ha a la província de Yunnan i al llarg dels segles no ha canviat de nom. Aquesta població s’ha fet famosa per la sal i el pernil. 

L’any 110 a. C. l’emperador Wudi, de la dinastia Han, es va instal·lar en aquesta regió i va començar el desenvolupament dels pous d’extracció de sal. 

En un llibre escrit durant la dinastia Tang (618-907) ja es parlava d’aquesta població, em sembla que en aquell moment es coneixia com els pous de Nuodeng.

Va ser una població important en la ruta comercial de la sal. Durant la dinastia Ming (1368-1644) una de les seus per recaptar les taxes de la sal es va instal·lar aquí, el que va contribuir al seu desenvolupament. 

La sal que s’extreia aquí es transportava amb cavalls i mules cap al Tibet, Myanmar i l’Índia. Com que era un negoci pròsper, amb els guanys es van finançar alguns dels ponts que hi ha a la vall i que facilitaven el transport. 

Actualment els burros i cavalls segueixen rondant pel poble i transporten material de construcció, ja que està en renovació. L’any 2002 es va proclamar aquest poble com d’importància històrica i cultural, ja que queden bastantes construccions de l’època Ming i Qing. 

Llegeixo que fa un parell d’any el govern havia promès ajuts econòmics als que convertissin les cases antigues en pensions i cases d’hostes, per potenciar el turisme. Aquesta crida va portar cap aquí a gent d’altres províncies que van llogar per períodes llargs, de 10 o 15 anys, antigues cases que van restaurar i les han convertit en cases d’hostes i pensions. En una pagina web vaig trobar un comentari de que sembla que els ajuts promesos no havien arribat. Potswer hores d’ara sí que ja han rebut els diners promesos. 

Al costat del riu hi ha l’aparcament i el poble s’enfila per la muntanya amb carrers empedrats i escales; està tot molt ben senyalitzat. És molt agradable i interessant i gairebé no hi ha turisme. 

A la base del poble, prop del riu, és on es troben els pous d’extracció. En realitat s’extreu l’aigua subterrània, que és salada, i d’aquí cristal·litza la sal. Actualment algunes famílies continuen amb la tradició d’obtenir salt.

És una tècnica laboriosa i cal molta paciència per controlar be el procés d’evaporació i obtenir una sal fina. Es necessita un dia per obtenir la sal en forma de cristalls blancs. Després es porta carregada en cistells a assecar al sol. Un cop seca es premsa amb un motlle fet amb dos peces de bambú. A continuació es posa sobre planxes de ferro que s’escalfen amb carbó, per tal d’endurir les peces. 

Segons expliquen el que fa especial a la sal de Nuodeng és el seu contingut en clorur de potassi que l’hi dona un sabor únic, i que fa especial el pernil d’aqui. 

Pel poble es veu en alguna casa, grans cassoles metàl·liques on evaporen l’aigua amb l’ajut de foc de llenya. És una zona de molta vegetació o sigui que suposo que la fusta no escasseja. 

Es pot visitar un dels pous, que està organitzat com un museu, amb dibuixos explicatius a les parets.

El negoci de la sal es va acabar quan l’any 1949, amb la pujada al govern de Mao Zedong es va nacionalitzar la industria de la sal. 

Tot i això, alguns descendents d’antics comerciants, com els de la família Huang, continuen extraient la salmorra i bullint-la per obtenir la sal. 

Segueix sent una font d’ingressos per la gent del poble, juntament amb el turisme i el pernil curat. Per curar el pernil fan servir també aquesta sal i si no estic confosa, en el passat ja comerciaven també amb el pernil. 

Com ja he dit, un altre dels distintius d’aquesta regió és el pernil curat. I just a tocar dels pous ja es pot trobar una parada on en venen. 

Cada any, durant les festes de l’any nou xinès, es maten els porcs per poder preparar pernils. Sembla que els preferits son els porcs blancs, que tenen menys greix i la carn és més fosca. He trobat alguna variant en la preparació. Primer s’extreu la pell i l’excés de greix, es deixa escórrer la sang i llavors ja està a punt per preparar-lo pel curat que es fa amb sal. 

Una variant es cobrir-lo de sal, guardar-lo en un contenidor 20 dies i després tornar-lo a cobrir de sal i penjar-lo en un lloc airejat i sec. L’altra variant canvia els 20 dies en el contenidor per untar-lo amb aiguardent de blat de moro abans de cobrir-lo amb sal i penjar-lo a assecar. En un o dos anys està llest per consumir. 

El que va atraure l’atenció dels xinesos sobre el pernil de Nuodeng va ser un programa de cuina que es va emetre en la televisió central xinesa. Des de llavors la demanda d’aquest producte ha augmentat molt. 

La majoria de famílies tenen a casa seva una habitació destinada a l’assecat de pernils. Jo no el vaig provar. Diuen que té diferent gust que el d’aquí, en part degut a la dieta dels porcs, que mengen els vegetals de la zona, blat de moro, mongetes grogues i vegetals verds. 

El pernil el fabriquen sobretot per vendre. Ells només en prenen en ocasions molt especials o quan tenen convidats importants. Diuen que en un bon vanquet no hi pot faltar el pernil. 

Un dels conjunts arquitectònics que visitem és on hi havia les oficines de taxació de la sal i tot el tema administratiu relacionat amb això. Aquesta era una ciutat administrativa, i per això, en tenir un estatus més elevat que d’altres, podia tenir un temple dedicat a Confuci. 

Es poden veure cases residencials, altres més senzilles, i també diversos temples. Alguns edificis estan restaurats però d’altres no. Moltes cases amb portes i detalls de fusta amb relleus... devien ser cases senyorials. 

Entrem en algun patí que segurament abans devia ser d’una sola família i ara hi ha diferents habitatges. Em sorprèn veure que deixen les claus posades al pany. Com que son construccions que poden patir fàcilment incendis entremig hi ha uns murs gruixuts en pedra per aïllar-les i que en cas d’incendi no es propagui el foc. 

El curiós és el contrast entre la construcció antiga i de cop, una porta tota nova, de fusta, lluent. Son patis agradables, amb plantes i mol i un estris diversos aquí i allà. 

Una de les mansions que queda és la de la família Huang; una família de comerciants de la sal que ha viscut aquí al llarg de 22 generacions. La casa estava tancada però vam veure la porta en forma d’arc que van fer construir per commemorar que un dels membres del clan, crec que va ser a començaments de la dinastia Qing, va aprovar els exàmens imperials. És un arc de fusta amb un treball increïble.

Més tard, altres membres d’altres famílies benestants van passar exàmens o van tenir algun tipus de reconeixement. 

Just davant de l’arc de fusta hi ha el temple de Confuci i més enllà algun que altra temple. En aquesta població hi ha temples de les tres creences, budisme, confucianisme i taoisme. Van deixar de ser lloc de culte després de la revolució cultural. 

En tot el poble predominen les cases tradicionals, amb un estil arquitectònic que diuen que combina la cultura de les planes centrals de Yunnan amb la cultura de l’ètnia bai. I també els temples són uan combinació de les tres filosofies tot i que la predominant és la de Confuci. 

És un poble molt agradable. Vam estar unes dos hores i mitja per visitar-lo. Té molts racons on entretenir-se i com que no hi ha gaire gent és agradable de passejar.

diumenge, 24 de setembre de 2017

Sud de Xina_11: Yunnan. Vall del riu Pi. Shundanjing. Caifeng.

Per anar de Lanping a Yunlong es va per la vall del riu Pi. Aquest riu és tributari del Mekong i al llarg de la vall el creuen diferents ponts antics. 

Alguns d’ells son coneguts com els ponts de vent i pluja. Al creuar els ponts pots accedir als poblets que hi ha a l’altra banda.

El pont Anlang és el més llarg que creua el riu Pi, té 60 metres. 
En els pobles hi ha molts dibuixos i pintures murals a les parets, que de forma gràfica expliquen normes de conducta. 

Un altre pont és el Tongjing. Em sembla que és aquest en el que ens vam creuar amb vaques i cavalls passant pel pont. És de fusta, cobert, i el més gran d’aquest tipus que hi ha a Yunnan. 

El pont original es va construir l’any 1776, tot i que el que es veu ara és de la dinastia Qing. Té 30 metres de llarg. El seu nom sembla que fa referencia al comerç de la sal i la plata. 

Aquests ponts coberts generalment tenen un pavelló a cada banda o al menys en una. Un cop creuat el riu en el pavelló hi ha un temple tradicional que demostra la importància que tenia aquest pont. 

El pont Qingyun és el que es troba a tocar de Yunlong i va ser un dels més importants. Es va construir en el 1824 amb cadenes de ferro i té 36 metres llarg. El governador de Shiaanxi va contribuir de la seva pròpia butxaca en la construcció. Aquest pas era fonamental en la ruta comercial de la sal però una riuada se’l va emportar en el 2012. 

He llegit que la culpa de la seva caiguda va ser l’acumulació de residus a la base. En el pavelló que hi ha al costat del riu hi ha una estàtua de la deessa Guanyin, com a protector del riu. 

L’any 2013 es va reconstruir el pont i la figura de la deessa Guanyin es va restaurar. Segons he llegit la van repintar i l’hi van posar robes noves confiant en que aquest cop protegeixi millor el pont. Però sembla que l’acumulació de residus continua amb el que algunes veus critiques apunten a que pot tornar a ensorrar-se. 

El pont Caifeng és el segon o tercer pont més llarg sobre aquest riu Pi (diuen que és el segon però té 27 metres de llarg, per tant si el de Qingyun en té 36 aquest seria el tercer). El pont original es va construir el 1628 però l’actual és d’uns deu o quinze anys més tard. El seu nom vol dir arc de Sant Martí del vent.












Quan es creua el pont s’arriba al pavelló Xuantian que està pujant per la muntanya a l’altra banda del riu. Aquest pavelló és la porta d’accés al poble de Shundangjing.

En aquest pavelló hi ha l’estàtua de Xuan Wu que és la divinitat protectora que fa de vigilant perquè no entrin els mals esperits al poble. 

A Xuan Wu se’l coneix com el guerrer misteriós o el cavaller fosc. És una divinitat taoista. Se’l considera capaç de controlar els elements i amb molts poders màgics. 












Un cop es creua aquest pavelló s’entra al poble de Shundangjing. Aquest poble tenia la seva importància durant les dinasties Ming i Qing ja que era on es taxava la sal que duien les caravanes. En aquesta zona les aigües subterrànies son salades i la sal s’extreu del subsol. 












La vegetació és exuberant, es veu tot molt verd i enmig dels arbres sobresurten les teulades dels pobles. És agradable, malgrat la pluja i les esllavissades que es produeixen. 












Vam arribar a Yunlong que ja era tard. No em va semblar massa interessant aquesta població, tot i que no vaig veure gairebé res. Dalt de la muntanya es veuen alguns temples il·luminats i també el camí que du fins allà. Hi ha un passeig al voltant del riu que també està il·luminat. Estàvem a la part nova, no sé si aquesta població té un barri antic.

dissabte, 23 de setembre de 2017

Sud de Xina_10: Yunnan. De Shaxi a Lanping.

Vam sortir a mig matí de Shaxi per anar cap a Lanping. Pel camí vam trobar un temple en el que hi havia una cerimònia de celebració perquè s’havia comprat una nova estàtua de Buda.

Fora del temple es veia força gent, majoritàriament de l’ètnia Bai. Va ser molt interessant de veure. 

Quan vam arribar-hi van començar a sortir del temple els monjos, vestits de fosc, amb els instruments característics budistes, els bols d’oració i els platerets, salmodiant. 

Darrera seu, vestides igual, amb una capa marró fosc, les dones, suposo que eren monges. I a continuació els seguia la població local. 

Aquest seguici va donar la volta al temple, va pujar a dalt d’un turó i van tornar a entrar al temple per darrera. Mentre feien la volt jo vaig entrar a dins, per veure la gent i veure el temple. Hi havia molta gent, de totes les edats i condicions; vull dir que hi havia gent gran vestida de forma tradicional i gent jove amb texans. 

La majora de gent amb barret o gorra. Molts dels homes i dones grans porten una gorra amb visera. I tots pantalons. Van entrant i sortint de la capella principal, però la majoria s’estan asseguts al pati, parlant o contemplant l’ambient. 

Ens miren amb curiositat i nosaltres a ells. No els hi sabia greu que els hi fessis fotografies i després els hi feia gràcia mirar-les.

La cerimònia té lloc dins del recinte principal. En el pati hi ha el cremador de les barretes d’encens que porten els fidels i també en un racó una taula de marbre amb el taulell de mahjong gravat. Això per aquestes terres és habitual, ja que és el seu joc estrella. 

Alguns dels assistents a la festa porten una gran flor a la solapa. Si no recordo malament allà en repartien. 

Aquí les pipes que feien servir eren petites, de fusta i a la cassoleta hi clavaven la cigarreta. Un mètode peculiar. 

En una capella lateral diverses divinitats protectores, figures de totes mides i moltes ofrenes. 



Com ja he dit, era una festa per celebrar que s’havia comprat la nova figura de Buda, però encara no la tenien allà. Davant de la capella principal hi havia una figura d’un protector o guardià, daurat amb els ulls tapats. Si ho vaig entendre be, en acabar la cerimònia l’hi destaparien els ulls.



Vaig pujar al turó on havia anar el seguici una estona abans. Allà hi havia un grup de gent cantant i reporters locals enregistrant l’actuació. 

Quan baixava vaig trobar els lavabos i una de les dones grans abans d’entrar-hi va agafar un grapat de fulles d’uns matolls que creixien allà a la vora, per eixugar-se, enlloc de paper. 

A l’altra banda de la carretera, un grup de dones estava assajant una dansa o fent tai-xi. Era un dia festiu, cadascú feia la seva sense interferir-se els uns amb els altres. Em va agradar l’ambient.

Vam continuar la ruta cap a Lanping. El paisatge és molt verd, cosa que no m’estranya ja que no deixa de plovisquejar. En un control, crec que era a l’entrada de la població, vam tenir un petit problema ja que en el full de ruta no hi constava que pararíem allà. 

La fitxa de l’itinerari, que em sembla que han de dur tots els vehicles de transport públic, l’espai que hi ha per escriure les poblacions per les que passaràs, és petit. 

Tan sols hi ha una carretera, o sigui que encara que no estes apuntada aquesta població, és de pas obligat per anar cap a Yunlong. Van haver de fer alguna trucada perquè se’ns autoritzes a parar allà.

Sud de Xina_9: Yunnan. Shaxi.

Quan vam arribar a Shaxi seguia plovent i ja era gairebé fosc. Vam donar una volta per situar-nos una mica. L’hotel el teníem prop del centre antic i també teníem una pastisseria a la vora per comprar esmorzar.



El carrer principal del barri antic està ple de petits restaurants. Està en restauració però així i tot té encant. Hi havia molt poc turisme.

Va ser al matí quan vaig sortir a explorar els seus racons. En una hora es pot haver fer tota la volta però val la pena entretenir-se i anar descobrint detalls, en les decoracions, patis de cases... 


Algunes famílies et deixar visitar la seva casa pagant alguna cosa; en la casa que vaig entrar pagaves 10 yuans. Era un matrimoni gran i suposo que això els hi ajuda a tenir un petit complement. 


Hi ha un pati central amb una construcció de dos pisos que l’envolta. L’home és el que ens porta fins al pis de dalt, on tenen l’altar familiar. Una estructura de fusta molt treballada, amb les fotografies dels avantpassats. A la planta baixa, hi ha habitacions i la cuina. Aquí hi ha una combinació de forns antics i mobiliari modern funcional. En una de les habitacions hi ha una parella més gran. 

Mentre érem allà va entrar un grupet de turistes xinesos; a aquests els a atendre la senyora, que va poder xerrar a gust mb ells. Amb nosaltres la comunicació era limitada per no dir nul·la. 

Aquesta ciutat era un lloc de parada en la ruta comercial del te i els cavalls, i es va construir durant la dinastia Tang (618-907). Poc a poc va anar prosperant i l’època de major activitat i riquesa va ser al llarg de les dinasties Ming i Qing (1368- 1912). Com ja he comentat en algun altre lloc, aquesta ruta comercial connectava el Tibet amb el sud-est asiàtic. 

Hi ha molts edificis d’aquella època, que més o menys es van salvar dels estralls de la revolució cultural. Ara be, amb l’arribada del comunisme, quan es van prohibir els mercat privats, el comerç en aquesta ciutat se’n va ressentir i poc a poc es va anar degradant. 


L’any 2001 estava dins de la llista dels llocs o monuments en més mal estat. Llavors es va posar en marxa un projecte conjunt entre el govern local i el suís, per dur a terme la restauració, posant especial cura de que no fos una reconstrucció. Per evitar-ho s’han fet servir tècniques i materials tradicionals. 

La plaça del mercat dels divendres és molt agradable. No era divendres quan hi vam ser nosaltres, i tampoc sé segur si actualment el mercat es fa aquí o en algun altre lloc. 

La població d’aquí és Bai i Yi, majoritàriament i al mercat setmanal hi ve l gent dels pobles del voltant a intercanviar productes. 

El que destaca més d’aquesta plaça son els arbres, que diuen que tenen més de dos-cents anys i que d’ells se n’extreuen remeis de la medicina tradicional xinesa, i un parell de construccions a banda i banda de la plaça. 

A l’esquerra de la plaça hi ha el temple Sideng, tot i que em sembla que aquest és el nom de la plaça. Aquesta construcció també en diuen el teatre. Estava tancat i no el van obrir perquè deien que estava en obres. Últimament em van dir que hi havia un museu. És un edifici que tot i que té un aire decadent té també pintures recents. 

Enfront seu hi ha el temple Xingjiao, construït en el 1415, durant la dinastia Ming. Consta de tres edificis centrals alineats un darrera l’altra, com en molts d’aquests complexos. El primer és la capella dedicada a Guanyin, la bodhisattva de la compassió infinita. En l’última capella hi ha tres figures de Buda en or. 

En aquest complex hi ha representat el conjunt de creences de la regió: budisme tàntric, cultura Bai, confucianisme i la cultura xinesa. Hi ha representació de Buda en femení, que s’associa a l’estructura social matriarcal que tenen les ètnies d’aquí. Llegeixo que actualment els cognoms passen per la línia materna. 

Durant la revolució cultural en aquest temple s’hi va instal·lar la seu del govern, i per això es va salvar de la destrucció. 

Continuant pel carrer principal s’arriba a una de les portes de la ciutat la que dona al riu Heihui. 

A l’altra banda s’estenen els camps i les muntanyes. Molt a la vora es pot veure el pont Yujin que es va construir cap al 1700. El pont de pedra va quedar destruït durant la guerra i reconstruït en els 1931. 












Aquest pont és clau per la gent de Shaxi, ja que els hi permet accedir fàcilment a l’altre cantó. 

En el centre del pont de pedra hi ha un cap de tortuga que sobresurt cap enfora, mirant cap l’aigua, i a l’altre costat hi sobresurt la cua. És com si el pont estes construït sobre una tortuga, que és un símbol de longevitat i també que porta bona sort. 

Algunes de les cases tradicionals s’han reconvertit en hotels i pensions i tornen a tenir un aire atractiu. La ciutat està canviant ràpidament.

Una de les coses que em va cridar l’atenció són les pipes que fan servir aquí. No vaig acabar d’entendre com funcionen. És un tub metàl·lic força gruixut, aspiren per la part de dalt del cilindre; en el lateral hi ha un tub petit on col·loquen el cigarret encès. Vaig veure més d’una persona fumant així.