Quan es visita Xiraz és impensable no arribar-se a Persèpolis. És patrimoni de la Unesco des del 1979. Com a mesura de seguretat no deixen entrar amb motxilles. Amb bossa si. Aquí sí que hi vam trobar turisme no iranià, però tampoc massa. Es podia visitar be sense masses problemes.
Persèpolis em va sorprendre. En un primer moment em va decebre ja que no recordava haver-ne vist masses fotografies i m’ho havia imaginat més monumental. Queda poca cosa en peus. Però a la que vaig començar a passejar per allà, la percepció va canviar. En els murs i el que queda en peu es veuen uns relleus impressionants. Et pots passar hores intentant deduir que representen, o observant els detalls.... El millor del que queda de l’antiga ciutat de Parsa (o Persèpolis, com la coneixem nosaltres).
També les inscripcions en cuneïforme son sorprenents, però com que no les entenc, passat el primer moment de curiositat, em deixaven indiferent. Ha sigut després que he anat llegint les traduccions i m’ha fet gràcia. Totes comencen més o menys de la mateixa manera. Agraint al deu Ahura Mazda que els hagi convertit en reis, que vetlla per ells i el seu poble, i que amb la seva ajuda construeixen el palau. També comenten les grandeses del poble aquemènida.
Els monuments que hi ha aquí son les restes dels palaus dels reis aquemènides, que es van construir en els segles V i IV a. C. Va començar Dario I o també conegut com Dario el gran. El seu fill Xerxes va continuar la construcció de palaus i acabant els que havien quedat a mig de l’època del seu pare. Artaxerxes va continuar l’obra ampliant alguns palaus i acabant-ne d’altres. Artaxerxes III va fer noves ampliacions i reparacions.
Tant Pasargada com Persèpolis, eren ciutats molt venerades; eren importants centres religiosos i estaven considerades el bressol del poble persa. Així que Persèpolis tenia gran importància i molta influencia en el mon aquemènida. Va ser per això que Alexandre el gran quan va conquerir la regió va incendiar la ciutadella de Persèpolis per tal de destruir les arrels del poble aquemènida.
Cap a l’any 518 a. C. Dario I va escollir aquesta esplanada rocosa per construir-hi un pavelló reial i més tard van continuar l’obra el seu fill Xerxes i el seu net Artaxerxes. Hi ha historiadors que creuen que fonamentalment era per celebrar-hi la festa del Nowruz, que era la festa nacional; una festa reial i religiosa, en la que se celebra l’inici de la primavera.
Hi havia terraplè natural que es va aplanar i condicionar, potser engrandint-lo, per construir-hi a sobre. Aquesta feina de preparació del terreny va durar uns quants anys. Quan ja es tenia una amplia superfície sòlida i resistent es va iniciar la perforació dels fonaments i un sistema de canalitzacions per evacuar l’aigua de pluja i que no hi hagués filtracions als edificis. Ho tenien tot molt ben estudiat.
Al llarg dels segles diversos viatgers van deixar constància de la seva existència i es comenten algunes de les inscripcions i es reprodueixen alguns gravats. Suposo que tot i que Alexandre cremés la ciutat, algunes construccions es devien aguantar en peu.
En el segle XIX es van iniciar les missions arqueològiques que van fer sortir a la llum aquests palaus mig coberts de fang. S’han trobat part dels canals que hi havia per drenar l’aigua i que ara, un cop nets, segueixen fent aquesta funció.
Les inscripcions que es troben en aquesta ciutat utilitzen l’escriptura cuneïforme, i els textos generalment estan escrits en tres llengües: persa, elamita i babiloni. En la primera inscripció que es troba Dario deixa constància de la construcció d’aquesta ciutadella.
L’esplanada on hi ha els palaus està uns 12 metres per sobre de la via d’accés i el peu de la muralla. Hi ha una escalinata que permet accedir a dalt; aquesta escala té dos ramals, un que puja pel cantó dret i l’altre l’esquerra juntant-se a dalt davant del que es coneix com la porta de tots els pobles.
Els graons son baixos per facilitar l’accés als dignataris i visitants, ja que diuen que molts d’ells devien ser d’edat avançada. Alguns altres historiadors opinen que era per poder-hi accedir a cavall. Els que rebutgen aquesta idea es basen en que en aquell temps estava prohibit accedir a un palau reial a cavall.
Hi ha investigadors que creuen que durant les festes nacionals, com la del Nowruz, els dignataris perses i iranians pujaven per l’escala de la dreta i els d’altres tribus per la de l’esquerra.
Un cop a dalt s’arribava a la Porta de Tots els Pobles, punt d’entrada a la ciutat reial. El nom d’aquest petit palau és degut a que els representants dels països vassalls tenien que passar per aquest palau per accedir a la sala de les audiències.
Aquest edifici és de l’època de Xerxes. Tenia una sola sala amb tres portes i quatre columnes, de més de setze metres d’alçada, suportaven el sostre. La porta que dóna cap a l’escalinata d’accés estava decorada amb dos figures de mida molt gran, tallades en pedra que sembla que suportin el pes de les parets. Em sembla que representa dos toros alats amb cap humà i grans barbes, que tenen la mirada dirigida cap a la plana i que es considera que eren els guardians, vigilant a tots el que accedien a la ciutadella. Sembla que estiguin aguantant les parets.
Realment aquest primer monument impressiona. Les figures recorden una mica les del mon assiri. Tants les figures com les columnes estan molt decorades.
A l’interior del que era aquest palau hi ha unes inscripcions cuneïformes en les que el rei Xerxes deixa constància de la construcció d’aquesta portaamb l’ajuda del Deu Ahour Mazda, que el va fer rei. A més hi ha el que podríem considerar grafitis, que van deixar els viatgers dels segles XVIII i XIX que van passar per aquí.
Aquesta sala tenia al voltant de la paret un banc de pedra; era aquí on els visitants esperaven a ser rebuts en audiència. Una part d’aquest banc era més elevada i hi havia un vigilant que mantenia contacte visual amb un altre home que estava a l’Apadana (la sala d’audiències) a la vora del rei. Quan aquest l’hi feia un senyal sabia que ja podia enviar un altre grup de visitants cap a la sala d’audiències.
S’han trobat algunes restes de rajoles esmaltades que decoraven les parets interiors d’aquest palauet i dels altres.
En la Porta de Tots els Pobles, una de les portes és l’entrada i les altres dues, una podria servir per entrar i anar cap a la sala d’audiencies i l’altra de sortida. O també he llegit que una la feien servir els dignataris perses i iranians, i l’altra els emissaris dels pobles vassalls.
Aquí a la vora s’ha trobat una gran roca tallada en forma de banyera, però la fondària en alguns llocs es gran (1,20 m) mentre que en altres és molt poc fonda (0,5 m). Hi ha diverses teories sobre perquè servia. Uns creuen que tenia alimentació subterrània i que devia tenir un sortidor central, servint com a decoració en els jardins. D’altres pensen que era on els convidats feien les seves ablucions. Una tercera teoria és que era un abeurador pels animals amb que arribaven els convidats a la festa del Nowruz. És curiós perquè aquesta mena de dipòsit d’aigua no està comunicat amb els canals subterranis d’aigua.
Des de la Porta de Tots els Pobles s’accedia a un pati en el que hi havia el palau de les audiències o Apadana. Ara queda molt poca cosa i costa molt imaginar com era tot això en aquell temps. Aquest palau devia tenir unes grans portes de fusta amb unes més petites a la part baixa. Se suposa que habitualment feien servir les portes petites i que només en les grans ocasions s’obrien les grans.
L’Apadana era el palau de les audiències de Dario i del seu fill Xerxes. Constava d’una sala central amb 36 columnes, tres peristils cadascun amb 12 columnes, 4 torres a les quatre cantonades de la sala, i en el cantó on no hi havia peristil hi havia les sales de guàrdia.
Aquesta sala estava uns tres metres per sobre del nivell dels patis del voltant i de la Porta de Tots els Pobles. Així que per accedir-hi hi havia unes escales que sortien dels peristils. Les parets d’aquestes escalinates estaven decorades amb inscripcions i uns baixos relleus impressionants.
El sostre estava a uns 20 metres d’alçada, sostingut per 72 columnes de les que en queden 14 en peu (una està reconstruïda). Segons les descripcions dels viatgers dels segles passats en el 1619 en quedaven 20 en peu i amb el pas dels anys hi ha constància de que anaven caient, fins que al 1841 en quedaven tan sols 13 en peu. Després ja no en va caure cap més. El numero 72 (de les columnes) té un significat especial.
Hi ha un altre palau, Tachar, que era la residencia d’hivern de Dario. També se la coneixia com la casa dels miralls, ja que la pedra de les parets estava tant polida que brillava. També hi havia el palau privat de Xerxes, que va quedar molt malmès per l’incendi, sembla que perquè la pedra era de pitjor qualitat.
Un altre dels edificis que hi havia, ara reconstruït i on hi ha el museu de Persèpolis, que no vaig poder veure, és el que es coneix com l’Harem de Xerxes.
Aquesta nom ve de que el palau estava envoltat per un mur i només tenia una petita porta. Les dependències interiors només eren accessibles pels és íntims. Dins d’aquest recinte hi havia diversos edificis similars, units per passadissos. L’organització de l’espai ha fet pensar als historiadors que aquest edifici el feien servir les dames de la cort. En els baixos-relleus que hi ha aquí, el rei apareix acompanyat d’un eunuc en lloc de per soldats com en els altres palaus. Una inscripció indica que va ser Xerxes qui el va fer construir. En aquesta inscripció deixava clar que preservava totes les obres fetes pel seu pare i que en creava de noves, i que Ahura Mazda vetllaria per tots ells.
En les excavacions que es van fer aquí es van trobar 750 tauletes d’argila escrites en elamita que donen informació sobre les obres. Es parla dels obrers, els pagaments que es feien, la quantitat, com es distribuïen les feines.... S’indicava les tasques dels obrers dels diferents orígens. Aquesta informació demostra que no hi havia treballs forçats, que es pagava un sou, en metàl·lic o en espècies per la construcció de Persèpolis.
També es veu en aquests registre escrit que a les dones i nens els contractaven per tasques senzilles com per exemple per fer el pa, mentre que els homes se’ls contractava per un ampli ventall de feines, com fabricació armes, orfebreria ebenisteria, escultors, treballadors de coure, recol·lectors d’impostos....
Alexandre es va instal·lar al palau de Dario i es va quedar amb el tresor dels aquemènides, que diuen que era equivalent a 4,000 tones de plata. Va necessitar 3,000 camells per endur-s’ho a un lloc segur. Va passar dos mesos a la ciutat i quan va marxar la va incendiar.
S’ha especulat sobre perquè havia tingut aquesta reacció. S’havia dit que era una revenja perquè anteriorment Xerxes havia cremat Atenes. Però l‘explicació que es dóna actualment és que volia destruir el símbol de l’imperi aquemènida. Demostrar a la gent que el que manava al mon era ell. Ara be, el seu poder no va durar gaire, ja que va morir set anys més tard.
Arquitectònicament costa molt fer-se una idea de com era, ja que no hi ha masses estructures en peu, però els baixos-relleus que hi ha aquí i allà són impressionats. Mirar-los és com llegir un llibre, sobretot si te’ls expliquen.
En el temps que es va construir Persèpolis no es coneixia la perspectiva. No va ser fins als segle XIII que els pintors van començar a explorar la forma de representar la tridimensionalitat. Així que en el segle V a. C. per poder representar en els baixos-relleus fileres paral·leles de gent avançant per les avingudes, van recórrer a una estratègia que em sembla interessant. Era posar el terra en vertical, per indicar la posició en que estava cadascú i després la figura representada de perfil. Així si per l’avinguda circulaven quatre fileres de gent, en la paret es veuen quatre rengleres de personatges, una sobre l’altra.
Hi ha una sèrie de símbols que apareixen de forma recurrent. Un d’ells és la palmera. Aquest arbre es molt venerat a l’Iran i representa l’abundància i la felicitat. Es troba sovint acompanyant la figura del rei, o sigui que es considera l’arbre sagrat i reial.
Un altre és el xiprer, que simbolitza la primavera i l‘abundància eterna. Els iranians l’han considerat sempre un arbre que porta bona sort i paradisíac. Diuen que Zoroastre va plantar un xiprer, potser per això tenia importància pels aquemènides, ja que Dario va ser el primer en adoptar el zoroastrisme com a religió oficial.
Molts dels relleus que hi ha fan referencia d’una forma u altra a la festa del any nou iranià, el Nowruz, que correspon a l’equinocci de primavera.
Algunes de les escenes corresponen als soldats de la guàrdia personal del rei, seguits dels criats que porten les seves pertinences, després els dignataris del regne.
En un dels seguicis de dignataris del regne, se’ls veu abillats amb vestimentes llargues, pròpies dels homes lliures, i duen collarets i arracades. No estan col·locats de forma rígida i encarcarats sinó que donen al sensació de vida; a uns se’ls veu parlant amb el del costat, d’altres mig girats cap al veí del darrera... Van relaxats, convidats a casa d’un amic. No dóna la sensació de que estiguin atemorits per anar a una audiència reial.
En un altre lloc es veuen 23 grups d’emissaris de diferents països vassalls, que porten regles al rei aquemènida. Cada grup està separat del següent per un xiprer i flors de gessamí, i va guiat per un personatge del país, persa o meda (segons els vestits). Els 23 grups d’emissaris es diferencien per les faccions, la vestimenta, el pentinat i els regals que duen; això ha permès identificar quin és el seu origen. Estan representats emissaris de poblacions properes així com d’altres força més llunyanes. Hi ha elamites, armenis, aris, babilonis, lidis, afgans, assiris, de capadòcia, egipcis, jònics, bactrians, de gandara, abissinis, àrabs....
En alguna representació els dignataris amb vestimenta meda, porten un capa amb mànigues amples lligada al davant amb un cordó. Aquesta capa era obligatòria (quan es duia vestimenta militar) per anar a una audiència, ja que bloquejava els braços de forma que no es podia treure un arma. No dur-la es castigava amb la pena de mort.
Hi ha moltes representacions de soldats i guardians. Es pensa que el lloc on estan representats és on es col·locaven els de carn i ossos. En edificis en que hi havia guàrdies a l’exterior i a l’interior, quedava reflectit en els murs, ja que estaven representats a les dues bandes de la paret. Els soldats que protgien l’interior eren responsables de la seguretat al palau i del rei, i estaven acostumats a la lluita cos a cos.
Segons textos antics el cos d’elit de l’armada iraniana el formaven deu mil homes i se l’anomenava la guàrdia immortal, ja que quan moria un de seguida era substituït per un altra, de forma que el nombre d’homes era sempre el mateix. Segons aquests relats, la seva vestimenta era molt acolorida i brillant, predominava el color porpra, groc i crec que salmó.
L’anell alat, es troba en molts pobles asiàtics; té el seu origen a Egipte on representa a Horus, el deu sol, també es troba en l’art assiri i simbolitzava el poder i la persona del rei. Pels aquemènides representa el poder diví i la fortuna reial. En algun lloc apareix aquest símbol amb una figura humana emergint del centre, flanquejat per soldats que el protegeixen. En algun altra lloc són esfinxs les que li rendeixen respecte.
Les esfinxs estan inspirades en l’art mesopotàmic i egipci; simbolitzen sentinelles, guardians del tresor, d’un palau, un temple o una residencia. Les seves ales d’àliga i el cos de lleó representen la força, la vigilància i l’agudesa.
L’any 1932 es va desenterrar l’escala que porta a l’Apadana i van sortir a la llum els baixos-relleus. Es va poder veure que en alguns indrets s’havia conservat el color. Malauradament ara ja no queda res d’aquella pintura. Actualment s’estan deteriorant per culpa de la pluja i de la contaminació (els cotxes que circulen a la vora i les fàbriques que hi ha als voltants).
Costa d’imaginar els palaus, les portes cobertes d’or, les pintures dels relleus, les rajoles esmaltades decorant l’interior de les sales, escalinates... luxe i confort de l’època. I tot plegat amb vida, gent anant amunt i avall, militars, gent benestant... I en les festes devia ser espectacular. Des d’aquesta esplanada hi ha vista a la vall.
És interessant destacar que els relleus de les figures que hi havia a les portes podien ser baix-relleu (sobresortint) o excavat (enfonsat); això permetia saber si era una porta d’entrada o de sortida.
En alguns relleus es veu el rei rebent l’anell del poder. O sigui representa la seva coronació per part del deu Ahrua Mazda.
Només hi ha dos llocs on aparegui alguna figura femenina. Una es troba en l’eix de les rodes d’un carro en un seguici en el que es duen ofrenes al rei. L’altra és una lleona que està amb dues cries. La lleona està enfadada perquè pateix per les seves criatures. Diuen que és l’única escena d’enuig o bèl·lica que hi ha en tot el complex. La resta són escenes plàcides, sense cap dona.