Tenia ganes d’anar a veure els llacs que hi ha al costat del mar i amb el tramvia em semblava fàcil d’arribar-hi. Hi ha una línia que acaba a Pérols i Étang de l’Or. Hi havia algunes persones més que anaven fins allà perquè és on hi ha les platges, però era temporada baixa. A l’estiu hi ha un autobús que et porta fins a la zona de banys. A l’abril n’hi ha un cada hora, però ho vaig descobrir més tard. És un bus que no depèn del transport de Montpeller, no esta integrat en els seus bitllets i es paga apart. Diuen que és perquè no hi ha bones relacions entre els alcaldes de les poblacions implicades.
Així que em vaig trobar allà, una mica amb la sensació d’estar en un punt mort. Volia veure el llac i el mar, però em trobava enmig d’autovies o carreteres amples difícils de creuar. La gent (dos o tres grups de dos o tres persones) que havia baixat del tram per anar a la platja van començar a caminar i els vaig seguir.
El camí anava vorejant la carretera, algun tram era bonic, però molt tros no tenia gaire encant. Era d’hora encara però ja feia calor. I tot caminant vaig arribar, bastant acalorada, a un rètol que indicava Palavas. Pensava que allà trobaria algun lloc on seure i beure alguna cosa, però no. Era una zona de platges i apartaments turístics, i no hi havia res més. O sigui que no em va quedar més remei que seguir caminant fins que finalment vaig arribar al centre de Palavas les flots.
Em vaig sentir alleugerida. Per fi botigues i bars. Vaig trobar informació i turisme i em vaig poder situar on era i el que hi havia per allà. És un lloc agradable, ple de gent. Es curió perquè a una banda hi ha el mar, i a l’altra els canals que porten les aigües dels estanys fins allà. Em sembla que van ser uns 6 Km des de l’estació del tramvia fins aquí.
A informació i turisme em van dir que em podia arribar caminant a veure la catedral de Maguelone, però no em van dir a quina distancia estava. O sigui que a ple migdia em va donar per anar-me’n cap allà, pensant que no era molt lluny i que trobaria algun lloc per dinar en arribar allà.
Un cop més em vaig equivocar. Indicadors molt pocs, un camí de terra, vorejant el mar, urbanitzacions una darrera l’altre i ni un maleit arbre per poder tenir ombra.
Quan ja estava relativament a la vora i defallia de gana i calor, vaig trobar un restaurant al costat d’un càmping. Estava a tope de gent i tan sols vaig poder menjar unes tapes i beure alguna cosa fresca a la barra.
Finalment vaig arribar a Maguelone. Tothom em deia que calia anar-hi, que era molt bonic. Sí que ho és, però com que em va costar tant arribar-hi, en un primer moment em va decebre.
L’antiga catedral dels Sants Pere i Pau de Maguelone és del segle XII. Es troba a 4 Km de Palavas, en una península. Va ser un dels llocs cristians més importants del Llenguadoc-Rosselló.
El lloc és curiós, una petita illa, envoltada pel mar i els llacs, vinyes i verd al voltant. És una antiga illa volcànica en la que s’hi ha trobat restes del període romà i etrusc.
En el segle V la regió de Narbona estava en mans visigodes. La creació d’aquesta nova seu religiosa i política, era qüestió estratègica, en contacte amb el mar i el llac. En el segle VII el rei visigot Vamba va assetjar aquesta la població.
Quan realment va prendre importància va ser en el segle XI, quan es va convertir en una petita ciutat episcopal fortificada, i el bisbe Arnaud, va fer reconstruir la catedral. Per evitar els atacs musulmans va envoltar-la d’una muralla i va fer construir un pont que unia l’illa a terra ferma. Hi havia un dels monjos que es dedicava a vigilar i controlar el pas per aquest pont.
Aquí van venir a refugiar-se alguns dels papes de Roma quan hi havia conflictes. Maguelone era ric, ja que si ho he entès be, cobrava impostos per les salines, pels drets de pesca en el llac i el dret de pas. Així que durant tres segles va sr una població prospera.
En els segles XII i XIII es va construir una nova catedral més gran, amb claustre de dos pisos, allotjaments pel bisbe i els visitants importants i altres edificis, destinats a allotjaments, infermeria, cementiri….
En el segle XIII, gràcies a la seva ubicació aïllada, es va preservar com un centre catòlic ortodoxa, en front dels càtars, considerats heretges.
Entre els segles XIV-XV és quan va començar la decadència de Maguelone o Magalona, tot i que als bisbes de Montpeller seguien enterrant-los aquí fins al 1602.
A l’edat mitja hi havia monjos i laics vivint en la illa. Hi havia un metge i un barber, que guarien i tallaven el cabell als malalts. L’infermer era el responsable de destil·lar aigua de roses i de tenir-ne en quantitat suficient pels malalts. També tenien una banyera en coure per que els que patien de mal de ronyons poguessin prendre un bany.
En principi el cementiri estava destinat nomes als monjos i capellans, però alguns laics que volien gaudir de l’indulgencia concedida pels papes també estan enterrats aquí.
A l’hivern hi havia un monjo responsable de segellar les finestres que donaven al nord per evitar el fred.
De tota aquesta majestuositat i vida no queda gaire cosa. Pel camí, poc abans d’arribar es pot veure l’illa i la catedral envoltada de vegetació.
Hi ha moltes vinyes, el llac, i enmig el que queda de la catedral fortalesa amb les restauracions fetes al llarg dels segles. La porta d’entrada té un frontó en marbre, de començaments del segle XIII. A banda i banda de la porta, dos relleus també en marbre en que estan representats sant Pere i sant Pau que son del segle XII.
A l’interior hi ha algunes tombes, de diferents èpoques, en marbre. Es pot pujar al pis de dalt, a la tribuna. El capellà oficiant pujava aquí dalt, per poder-se concentrar, però també perquè aquí hi fa menys fred i hi ha menys humitat que a la part baixa. En realitat és una altra capella, en la que hi havia lloc per tots els monjos, que van arribar a ser 60 en el segle XIV.
Vaig passar una bona estona a Magalona i després vaig tornar a peu altra cop cap a Palavas. Com que ja coneixia el camí se’m va fer més curt que a l’anada que anava una mica perduda. Un cop a la població el primer que vaig fer va ser mirar els horaris de l’autobús cap a Étang de l’Or, ja que n’hi ha pocs i no tenia cap intenció de tornar caminant.
Per acabar amb la visita de Montpeller vaig anar a visitar l’església de Sant Roc i després al “carré de Sainte Anne”. És un espai dedicat a exposicions d’art contemporani. Aquesta església es va construir en el 1866-69, en el lloc on hi havia hagut una església del segle XI. La primera església del segle XII va quedar mig destruïda durant la guerra de religions en el 1562. En el segle XVII va ser restaurada, però veient que quedava massa petita es va reconstruir i és l’actual església de Santa Anna en estil neo-gòtic.
L’any 1984 es va haver de tancar ja que van caure algunes pedres del campanar i era un perill. L’any 1992 es va iniciar la restauració i la conversió d’església en espai per exposicions i activitats culturals.