Kurdistan_15: Cizre i Mardin

Un cop creuada la frontera, ja en el Kurdistan turc, vam canviar altre cop de vehicles i vam parar a dinar a Cizre. Vaig prendre pollastre amb arròs. Em va costar 12 lliures turques, que equival a uns 4 euros.

En aquesta ciutat, a l’igual que en la zona nord del Kurdistan iraquià, hi ha població assíria, a més de kurda. 

Es troba al costat del riu Tigris i hi ha una antiga via romana que unia aquesta ciutat amb Mardin i queden restes de l’antiga muralla.

El seu nom en arameu, Djazarta de Kardu, es troba en alguns escrits dels segles XVI i XVII. Es pensa que era la ciutat per on Alexandre el gran va creuar el riu Tigris i que l’anomenava Bazabda.

Després de dinar vaig tenir temps de donar una volta pel centre. És una ciutat molt dinàmica, suposo que degut a la seva posició propera a la frontera. Hi ha molts cotxes, molt moviment de gent, moltes botigues, tant de petites com de grans, bars i alguns restaurants per tot el carrer.

En una de les cruïlles la torre del rellotge. És molt característica. És una ciutat de contrastos, on es pot veure la vida més tradicional i l’evolució en el vestit i els aparadors que s’assemblen més als d’occident.

M’encanten les motos amb una mena de sidecar, però en aquest cas el complement que duen al costat és un carretó per portar les mercaderies. Generalment esta decorat amb colors vius. 

Vam arribar a Mardin ja de fosc. Aquesta ciutat té un encant especial. Al vespre les façanes de les cases estan il·luminades i fa molt bonic. En el carrer principal és on hi ha alguns dels edificis històrics, hotels en antics palaus, i tots ells amb llums indirectes sobre la façana, de color groguenc, que queda molt be. 

La ciutat moderna està a baix, cases amb més confort, millor condicionades i una vida més còmode, ja que t’estalvies els carrers amb pendent i les escales. 

A Mardin seguia fent-hi fred, encara quedava neu per algun racó i plovisquejava. Així i tot abans d’anar a sopar vaig sortir a fer algunes fotografies i passejar de nou per aquella ciutat. 

Vaig arribar a l’edifici de la Universitat. El vigilant, que estava una mica avorrit, em va deixar entrar. Crec que era la facultat d’art, és un edifici antic, molt espaiós en l’interior. 

Al matí següent feia un dia esplèndid per poder passejar per la ciutat i descobrir alguns dels seus racons. 

Vaig trobar un senyor amb el seu tenderet per netejar sabates, estava assegut en un tamboret i tenia una mena de caixa metàl·lica, molt decorada i treballada, on tenia tots els estris necessaris pel seu ofici. Era un moblet molt bonic. I l’home, amb uns bons bigotis va ser molt amable de deixar-se fotografiar. Després en vaig veure més, però la seva caixa de treball era la més bonica de totes. 

Continuant carrer avall, una mesquita molt petita però amb una façana molt bonica. Una dona i un fill, que semblaven turcs, però d’alguna altra regió, també estaven fent el turista. Al llarg de tot el carrer es van veient edificis antics, en pedra, i per la part alta sobresurt la ciutadella a la que ara no es pot accedir, ja que és zona militar.

A la part baixa del carrer principal hi ha un hotelet en un edifici antic que té un pati molt bonic i tranquil. I una mica més enllà, a tocar de la plaça hi ha el museu de Mardin. Em va agradar molt visitar-lo, tant pel seu contingut com per l’edifici. 

Inicialment era l’església de la Verge Maria i formava part de la seu del patriarcat catòlic siríac; va ser construït en el 1895 pel patriarca d’Antioquia Ignatios Behnan Banni. 

En el 1995 es va habilitar com a museu en el que hi ha una part dedicada als objectes trobats en les excavacions arqueològiques i una altra dedicada a l’etnografia. 

Hi ha relleus del període assiri, alguna figura del segle IX a. C. d’Assur. Làpides funeràries amb gravats que, segons posa als rètols, tenen influencia d’Àsia central, ja que presenta motius pastorals. 

Hi ha també objectes del període romà, un mosaic i màscares cerimonials. Altres objectes de temps posteriors entre els segles IX i XIV. L de les peces més antigues una figureta datada entre els 8000 i el 5000 a.C.. també em fan gracia els cotxets fets en fang, i amb les rodes llises (sense radis), que ja havia vist en els altres museus al cantó iraquià. 

 

Després vaig anar a passejar pels carrerons, i vaig anar trobant diferents mesquites, totes elles amb molta solera, com la d’Abdüllatif que és del 1371.

El minaret original construït pel governador d’Egipte va ser substituït per l’actual en el 1845, pel governador de Mossul. En el pati, a part de la font per les ablucions que hi ha al centre, com en totes les mesquites, en un racó hi ha una altra font, que penso que potser era la que s’utilitzava inicialment. 

Després un passeig pel mercat, on destaquen les parades de fruites, especialment de cítrics, taronges i mandarines. L’ambient és relaxat i tranquil. Tinc feina a mirar-ho tot, ja que per una banda és interessant observar a la gent, les parades, les botigues... i per l’altra, també cal alçar una mica la vista i mirar els edificis, les finestres, els detalls de les parets, les portes....

Al final els meus passo em van dur a la gran mesquita Ulu, la més antiga de la ciutat. Va ser construïda en el segle XI pels seljúcides, però al llarg dels anys va patir alguns canvis. Inicialment tenia dos minarets dels que tan sols se’n conserva un. Al costat hi ha els banys, construïts cap al 1320 o 1330 com una fundació benèfica. 

I per acabar la meva visita de Mardin vaig pujar a la madrassa que hi ha darrera l’hotel, al peu de la ciutadella. La vista de la ciutat i la plana des d’allà és molt bonica. 

I amb això acabava el meu petit recorregut pel Kurdistan; sortint de Mardin i abans d’arribar a Batman per agafar l’avió vam tornar a parar a Hasankeyf per fer una darrera fotografia d’aquest poble que, si no hi ha canvis de darrera hora, desapareixerà ben aviat sota les aigües. 

Ha sigut un viatge molt breu, en el que m’he fet una petita idea del passat i present del Kurdistan però que sobretot, a despertat en mi la curiositat de seguir coneixent més aquesta regió i la seva gent. La part turca tinc ganes d’explorar-la molt més hi ha moltes coses a veure i tampoc em sabria greu tornar un dia a passejar per Mardin. 

En quant al Kurdistan iraquià, de la regió autònoma kurda encara em queda cosa per veure, i ganes de tenir més contacte amb la gent. I de la part àrab, hi ha forces llocs que m’agradaria conèixer, i espero que algun dia la situació estigui una mica més tranquil·la com per poder-hi anar i conèixer també la seva gent a part de veure les restes de la seva història.

Kurdistan_4: Hasankeyf

Hasankeyf és un poble a la vora del Tigris, que està previst que desaparegui aquest any o el que ve, ja que està prevista la construcció d’una presa que el cobrirà. És una llàstima.

Es troba a 37 Km de Batman, a les muntanyes Raman. Hi ha milers de coves excavades en les roques, per això va rebre el nom de ciutat de les coves, o en assiri Kefave. 

A l’època medieval els àrabs l’anomenaven Hisni Keyfa que es tradueix com castell roca. El nom actual prové del final del període otomà. Les pintures que hi ha en algunes coves daten del 900 a. C. 

El poble té una situació estratègica, crec que el seu nom vol dir la roca i és que hi ha set barrancs d’uns 100 metres d’alçada que convergeixen aquí. En l’època romana havia sigut una plaça militar i es va fortificar durant el període de Constantí el gran, ja que feia frontera amb el territori persa. 

Després, en el 640 d. C. va passar a formar part del mon islàmic, sent l’època de major esplendor entre els segles XII i XV, en que era un important centre comercial i cultural. En aquests barrancs s’hi han trobat monedes de diferents pobles (parts, grecs, romans i bizantins). 

Des del punt de vista arqueològic és interessant ja que conserva l’aire de ciutat medieval d’abans del període otomà. Havia estat ocupada pels bizantins, però moltes de les coses que queden son del segle XIV, del període dels aiúbides.

Sobre la roca és on hi ha la ciutadella i les coves, hi ha també les ruïnes d’un petit palau del segle XIV. De la mateixa època és una mesquita que es va construir on abans hi havia hagut una església. 

La població actual és de majoria kurda, però cap al 1000 o 1100 la gran majoria de la població encara era cristiana. Als voltants del 1110 es va crear l’emirat de Hisn Kayfa, que va existir durant més d’un segle. 

En el 1116 es restaura el pont romà sobre el Tigris. A finals del segle XII és quan va començar a reduir-se la població cristiana. La ciutat va anar passant de ma en ma, fins al 1534 en que queda sota el poder otomà, però al importància de la ciutat va decaient. L’any 1960 tenia poc més de mil habitants. 

Des del nou pont sobre el Tigris es veu be el que queda de l’antic pont de pedra, el Eski Köprü, que vol dir pont vell i que van construir els romans. Diuen que l’estructura d’aquest pont ja demostra que la ciutat era important abans de l’arribada dels otomans. 

Aquest poble em va encantar i és una llàstima que el facin desaparèixer. Veníem de Midyat on feia un dia esplèndid i va ser arribar a Hasankeyf i trobar boira i molt fred. Feia uns dies havien estat a 7 sota zero i el poble estava tot nevat, això va impedir que poguéssim anar a veure les coves i la ciutadella; l’accés estava tancat per perillós. 

La vista des del pont era fantasmagòrica i el passeig pels seus carrers es feia delicat per la neu, el gel i l’aigua del desglaç. A més, feia moltíssim fred. No havia agafat els guants i em feien mal les puntes dels dits quan havia de disparar una foto. Era sorprenent i un entorn fantàstic. 

Vam veure l’interior d’una de les cases cova que ara és un bar i que està a l’entrada del camí. Em van sorprendre una mena de gerres de terra cuita, que servien per emmagatzemar-hi gra o altres productes. A dalt tenien un forat ampli per on s’omplia el recipient i a la part baixa un altre forat proveït d’un tap, per on s’extreia el producte. Eren recipients grans, podien fer 1,5 metres d’alçada. Excavat a la paret hi havia bancs de pedra, que els tenien coberts amb coixins i catifes. 

 

A l’altra banda del riu hi ha la tomba de Zeynel, construïda a mitjans del segle XV per Zeynel, fill del governador de l’època i és una de les poques coses que queden d’aquell temps. 

Aquesta tomba em recordava una mica les que es troben per Àsia central. És una torre circular feta amb totxana, que presenta decoracions en blau i relleus fets amb la disposició de les totxanes. L’interior és de planta octogonal. Destacava molt en aquell entorn nevat, a la vora del Tigris. Diuen que és un tipus de construcció inusual per Anatòlia i en canvi és similar a algun edifici d’Azerbaijan. 

Com ja he comentat, està prevista la construcció d’una presa i s’està construint el nou poble, el Yeni Hasankeyf. Però al gent no està contenta amb el projecte, el que els hi donen com a indemnització per perdre la casa no cobreix, ni de bon tros la meitat del que val una casa molt més petita del que tenen, en el nou poble. 

Es vol construir un pantà que servirà per irrigació i també per una central hidroelèctrica. Aquest pantà cobrirà la zona que va de Batman a Midyat, amb el que desapareixeran 37 pobles (en un altre lloc llegeixo que son més de 100 els pobles afectats) i diversos emplaçaments d’interès arqueològic. 

Hi ha diferents grups que treballen per trobar alguna solució i evitar la desaparició del poble; hi ha un gran descontent de la població que fan manifestacions i protestes diverses, recullen firmes per aturar el procés. Les veus en contra de la presa també alerten de la inestabilitat i els problemes que pot generar amb el països veïns (Síria i Iraq) amb els que comparteixen l’aigua del Tigris.

Kurdistan_3: Midyat

Midyat es troba a 65 Km de Mardin i a l’igual que va passar en aquesta ciutat, molts dels cristians van marxar a començaments del segle XX; així i tot, la ciutat conserva diverses esglésies ortodoxes. 

Durant bastants segles la ciutat de Midyat va ser una important seu dels cristians siríacs arameus del sud-est de Turquia. El seu nom en arameu es Tur-'Abdin, que vol dir la muntanya dels servents de Deu. La primera menció que es fa de la ciutat amb el seu nom actual és de ~870 a. C. És un text escrit per un rei neo-asiri en el que explica com les forces assíries van conquerir la ciutat aramea i els pobles del voltant. 

Al llarg de la història la ciutat ha estat sota el poder dels assiris i després dels turcs. L’altiplà de Tur-‘Abdin patir al llarg dels anys diversos assalts i saquejos realitzats per les tribus mongols, turques i kurdes. Alguns d’aquests atacs van ser veritables massacres de la població, com un que hi va haver a finals del segle XIV, i després en el segle XIX i començaments del segle XX. Això va fer que la població aramea de la ciutat de Tur-‘Abdin (l’actual Midyat) disminuís significativament. Durant el genocidi del 1915 moltes families aramees van fugir cap als països àrabs veïns, Síria i Líban. 

Malgrat tot, la ciutat ha estat sempre i de forma continua poblada per arameus. Ara be, en els anys ~1960 poc a poc els arameus van anar marxant i llavors van arribar-hi els clans kurds. 

Fins als anys ~1960 a Midyat hi vivien més de 500 famílies de les que ~90% eren cristians arameus. Actualment hi queden unes 100 famílies, mentre que hi viuen uns 70 mil kurds, que provenen d’altres regions. 

Les families de cristians son vídues o vidus i també parelles grans, i algunes son immigrants arameus de pobles i ciutats veïnes. Per tant, actualment la ciutat ja no es caracteritza per ser una ciutat aramea, tot i que conserva un bon patrimoni arquitectònic. 

La nostra parada a Midyat és sobretot una parada tècnica per fer algunes compres (per una maleta que no havia arribat). Així que aprofitem a fer una volta per la ciutat. En la part alta, el barri antic, queda molta neu i gel, en canvi a baix ja no. És agradable ja que a mida que es va baixant es pot veure el canvi de la ciutat, des de cases tradicionals, amb façanes treballades, a edificis moderns en la zona comercial de baix de tot. 

En la zona comercial hi ha bastant moviment de gent, especialment homes i nois; les dones es veuen menys i la majoria porta mocador al cap. La sensació de que hi ha més homes per tot arreu és perquè els homes i especialment els nois n’hi ha molts que estan aturats, asseguts en una plaça, un bar o on sigui, també estan a les botigues venent. En canvi les dones van per feina, van a comprar, o al que sigui, es mouen, estan al carrer perquè van a algun lloc concret. 

Em sorprèn que hi ha forces joieries i també algunes botigues de vins. Hi ha botigues molt ben arreglades, i es veuen ben abastides. La gent ens mira amb curiositat i son amables, tot i que costa trobar alguna llengua amb que comunicar-se.

Kurdistan_2: Monestir Deyrulzafaran

Sortim de Mardin per anar a visitar el monestir Deyrulzafaran. Des de la carretera la vista de la ciutat és bonica, ja que et dóna idea de la seva disposició a tocar de la muntanya i enfilant-se per una de les seves cares. Destaquen alguns dels minarets de les diferents mesquites que hi ha a la ciutat.

 

El monestir no està gaire lluny, i aquí també s’hi pot veure neu encara en els racons on no hi toca el sol. Feia uns dies que hi havia hagut una gran nevada i el gel neu que trobem és encara de llavors.

El monestir de Deyrulzafaran està molt a la vora de Mardin, en un indret molt bonic, flaquejat per una banda per muntanyes; s’hi respira tranquil·litat. També se l’anomena Mor Hananyo, que és el nom en siríac de sant Ananies. El nom de safrà ve del color de les pedres, em sembla que del color del pigment utilitzat en la seva fabricació. 

És un monestir siríac ortodoxa, que es va fundar l’any 493 i va ser la seu del patriarcat de l’església siríaca ortodoxa entre els anys 1160 i 1932. Actualment la seu està a Damasc. Hananyo (o Ananíes) va ser el metropolità de la regió (una mena d’arquebisbe) i el va fer restaurar i renovar l’any 793. I és que el monestir va patir diversos atacs i saquejos al llarg de la seva història. 

Es va construir sobre un antic temple dedicat al sol, però el primer monestir va ser destruït pels perses en el 607. Es va reconstruir i siscents anys més tard va ser saquejat per l’exèrcit de Tamerlà. De fet els mongols van atacar dos cops al monestir i va ser la segona vegada quan van arrasar-lo i es van endur tot el que van poder; fins i tot fonien l’or de que estaven recobertes les cúpules del monestir, per endur-se’l. 

Com que estava construït sobre un temple dedicat al sol, algunes de les seves sales o capelles corresponen a aquesta època. Es pot veure una de les antigues capelles on es feien les cerimònies dedicades al sol; en una de les parets hi ha una petita finestra per on a l’albada entrava el sol, en una altra banda de la sala hi ha el lloc on es feien els sacrificis. 

A sobre d’aquesta part més antiga hi ha les capelles i dependencies del monestir actual. Es conserven encara algunes de les portes que tenen uns 300 anys d’antiguitat, son les que duen a la zona on es troben les tombes dels patriarques. 

En la capella hi ha la cadira del patriarca, en la que hi ha escrit el nom de tots els patriarques que havien exercit en aquest monestir, des de l’any 792. Llegeixo a la guia que els patriarques s’enterren asseguts de cara a l’est i completament vestits, per estar ja a punt per ser rebuts per Deu. Inicialment l’altar era de fusta però es va cremar i ara es de marbre. Les cerimònies religioses es fan arameu. 

En una altra habitació hi ha les cadires de fusta amb que traslladaven als patriarques i altres dignataris; una d’aquestes cadires té uns 300 anys. També hi ha una antiga ciclostil o impremta, i restes de mosaics del terra molt antics. En el 1874 el patriarca del monestir va anar a Anglaterra i va aconseguir una impremta, que crec que és la que vaig veure; va portar-la a Deyrulzafaran i va poder imprimir en siríac diversos textos, tant litúrgics com no litúrgics. 

El monestir té una bona biblioteca, que no vaig veure, en la que es conserven llibres i manuscrits, sobre diverses temàtiques, alguns d’ells amb miniatures i il·luminacions que diuen que son molt interessants, tots ells escrits en siríac. Molts d’aquests documents s’havien escrit en el propi monestir.

Aquest monestir és una de les mes conegudes i més antigues estructures de la alta mesopotàmia. La forma actual conserva bona part de l’estil i decoració de l’original i moltes de les decoracions daten del segle VI.

Molts monjos van ser escriptors prolífics, que havien tingut accés també a bones biblioteques en les que s’havien format. 

Un d’ells va viure al monestir en els segle VIII, un altra era de començaments del 1900 i va escriure la història de la literatura siríaca. Aquest llibre va escriure’l en àrab, però un altre monjo del monestir el va traduir al siríac una mica més tard. Un altre monjo de començaments dels segle XX va esc riure diverses obres en siríac, turc i àrab.