Est de Turquia-56. Apropant-nos al mont Ararart. Dogubayazit.

Dogubayazit és una ciutat fronterera, es troba a uns 30 km de la frontera iraniana, i abans d’arribar fins aquí hem de passar dos controls policials.

Aquesta ciutat es troba en una plana envoltada de muntanyes; al sud-oest hi ha la més alta de Turquia, el mont Ararat, amb e Gran Ararat (5.137 metres) i el Petit Ararat (3.896 metres). Altres cims de més de 3.000 metres que hi ha al voltant de la ciutat són el Tendürek (3.533 metres) i el Kaletepe (3.196 metres), i n’hi ha alguns més una mica més baixos, però de més de 2.000 metres. La ciutat es troba a 1.625 metres d’altitud.

El primer que vam fer va ser anar a dinar; als del restaurant els hi va fer gràcia que fóssim occidentals. Aquí hi ve molta gent d’Iran i altres països propers, però europeus molt pocs.

És una ciutat típica de frontera, moltes botigues, molt comerç, embotellaments, caòtica... i al menys pels carrers que vaig passejar, sense monuments ni coses destacables; així i tot, és interessant i em resulta curiós de veure l’animació i moviment que hi ha.

Es troba molt a prop de l’antiga ruta comercial que unia Trabzon, antiga Trebisonda, amb el nord-oest d’Iran; va ser un important centre comercial, però a mesura que el comerç per aquesta via disminuïa la seva importància també. Es va acabar en el segle XIX amb la guerra russo-turca i durant la Primera Guerra Mundial quan les tropes russes van ocupar la ciutat.

En aquesta ciutat s’hi ha trobat inscripcions cuneïformes que daten del primer mil·lenni aC. Aquesta regió també va formar part del regne d’Urartu i es conserven algunes coses d’aquest període.

Aquesta regió va estar governada per la dinastia Bagràtida o Bagratuní, de la noblesa armènia. La ciutat s’anomenava Daroynk (o Daruynk), un nom armeni que es va conservar fins al segle XVI.

En el segle IX, Aixot I Bagratuní va convertir aquesta població en la seva capital i va fer construir la catedral.

Els prínceps de la dinastia Bagràtida d’Armènia residien a Daroynk i van reconstruir la fortalesa en la configuració actual, en que les torres queden integrades en la roca.

Va formar part dels dominis de Vaspurakan; en el 1022 va passar sota el control de l’Imperi Romà d’Orient i en el 1050 dels seljúcides.

Al llarg del temps la fortalesa va ser conquerida i reconquerida per perses, armenis, bizantins i seljúcides; tots ells haurien utilitzat la plana per descansar i recuperar-se durant els seus passos a través de les muntanyes. Els pobles turcs van arribar aquí en el 1064, però de seguida ban venir els mongols i després altre cop turcs.

El castell de Daroynk es va reparar molts cops al llarg de la història. Actualment du el nom del senyor de la guerra turc que va fer encarregar una de les reconstruccions, en el 1374, un príncep anomenat Beyazit. I va ser en el segle XVI que la ciutat es va rebatejar amb el nom de Beyazit o Bayazit.

Des de l’època dels safàvides, la zona va ser governada per generals de parla turca, incloent-hi més tard el general otomà Ishak Paixà, que va construir el palau que visitem.

La ciutat va patir combats durant la guerra Otomana-Persa (1821-1823) quan l’any 1821 el comandant en cap persa, Abbas Mirza, va ocupar la ciutat; després, en el 1856, va ser atacada per Rússia, i altre cop, durant la guerra Russo-Turca (1877-1878), a finals d’octubre del 1877, els russos van capturar i ocupar la ciutat.

Quan els russos es van retirar, bona part de la població armènia va marxar amb ells per construir el Nou Beyazit, a la vora del llac Seva, actualment Gavar, a Armènia.

En el 1915, a l’igual que en moltes altres poblacions de l’est d’Anatòlia, molts dels armenis van morir o van haver de fugir.

Bayazit va ser la capital de la República Kurda d’Ararat, del 1927 al 1930. La República d’Ararat es va fundar l’any 1927, durant la revolta d’Ararat per tal de tenir un estat kurd a l’est de la recent creada República Turca.

Després de la Primera Guerra Mundial, amb el tractat de Sèvres del 1920, estava prevista la creació d’una regió autònoma al Kurdistàn. Aquest tractat consolidava la divisió de l’Imperi Otomà, però algunes de les parts, com els turcs, no el van ratificar. El moviment nacional dirigit per Mustafa Kemal Ataturk rebutjava aquest tractat.

Després va venir el tractat de Lausana, en el 1923, que revocava el tractat anterior. Les tribus kurdes havien donat suport a les tropes de Kemal, esperant obtenir a canvi un estat Kurd independent, però el tractat de Lausana del 1923, no reconeixia l’autonomia kurda.

Això és el que va fer que esclatés la revolta dels kurds de l’Ararat, que es van sentir traïts per la República de Turquia. Una organització kurda fundada en el 1927 va proclamar la República Kurda d’Ararat.

La República d’Ararat mai va ser reconeguda internacionalment. Els kurds van perdre, la revolta va ser esclafada per les tropes turques que van destruir la ciutat. Llavors van construir una nova ciutat a l’est de l’anterior, i es va anomenar Dogubayazit, Bayazit oriental o de l’est.

Actualment molts dels habitants que hi ha són armenis turquificats o kurds que van ocupar les cases dels armenis que havien quedat buides després del 1915.

Quan anem a visitar el palau d’Ishak Paixà, el que em crida l’atenció és la fortalesa que s’entreveu en la muntanya que hi ha al costat.

Com deia abans, l’hauria fundat el general Celayırlı Şehzade Bayazıt, en el 1374, sobre una fortalesa anterior que estava en ruïnes.

Els otomans la van ocupar en el 1514, i va ser governada per militars, entre ells pel general Ishak Paixà, que es va fer construir un palau.

Va ser la base de les campanyes perses de Solimà I, en el 1533-1536, 1548-1549 i 1553-1555.

Els russos la van ocupar en el 1828, però van marxar en acabar la guerra. La van ocupar altre cop en el 1854 amb el mateix resultat, i per tercera vegada el primer any de la guerra de 1877-1878. 

Com ja he explicat, quan els russos la van abandonar en el 1878, els armenis locals van marxar amb ells, per anar a construir una nova ciutat a l’Armènia russa, a la riba del llac Sevan. La darrera ocupació russa va ser en el 1914. Durant la guerra i després, fins al 1921,, va ser objecte de lluites i va quedar destruïda.

El palau d’Ishak Paixà, és del període otomà; es va començar a construir en el 1685, pel bei de la província de Beyazit, Colak Abdi Paixà, una família de paixàs hereditaris relacionats amb una família noble georgiana, la nissaga dels Jaqeli. La construcció la va continuar el seu fill, Ishak, que dona nom al palau, i que va ser paixà en el 1790-1791. Va completar l’obra el net, Mehmet.

Segons una inscripció que hi ha l’harem es va finalitzar en època d’Ishak, en el 1784.

Aquest palau és un dels pocs exemples de palaus històrics turcs que han sobreviscut.

La construcció del palau va començar en el 1685 i es va acabar en el 1784 o 1785. El palau va quedar malmès després del terratrèmol de 1840 i es va restaurar de forma parcial en els 20 anys següents. Durant la guerra russa-turca, 1877-1878, va tornar a quedar danyat, i els russos el van utilitzar; durant la Primera Guerra Mundial va veure’s afectat per trets.

Després el palau va ser un centre administratiu i després va ser emprat pels militars fins al 1937. Després es van fer servir pedres d’aquest palau per la construcció d’altres edificis. L’any 2000 el palau es va incloure en la llista de candidatures a formar part del Patrimoni de la Unesco.

El palau es troba en l’antiga ruta de la seda, prop de la frontera iraniana. No té l’estil típic otomà sinó que és una barreja de l’arquitectura tradicional d’Anatòlia, d’Iran i del nord de Mesopotàmia.

En la seva construcció es va prendre com a model els palaus reial d’altres ciutats, com Bursa, Edirne i Istanbul.

Durant la restauració del 2004 es van trobar problemes estructurals seriosos que no es van poder resoldre del tot. Posteriorment s’ha afegit una nova coberta i a algunes parts del palau s’hi ha col·locat una protecció de fusta i vidre.

Aquí s’hi van descobrir, en en 1830, unes tombes urartianes que  serien del període entre segle XIII aC i el IX aC.

El palau es va construir en un turó, a uns 5 km de la ciutat, però en el seu moment estava al centre de la ciutat antiga.

Classifiquen el palau en seccions en funció de l’estil arquitectònic. Així que hi ha: la façana exterior, els patis, la sala dels homes (selamlik), la mesquita, el menjador social (Darüzziyafe), el bany, l’harem, les portes, magatzems d’aliments i municions, el mausoleu, la fleca, les masmorres i seccions d’interiorisme (portes, finestres, armaris, xemeneies, armari de refrescos, etc.).

La porta d’accés, amb els relleus i decoracions, és d’estil seljúcida.

El palau té dos patis i diferents estructures al voltant de cadascun d’ells. Alguns dels edificis del primer pati estan destruïts. El segon pati, rectangular, té edificis en els quatre costats.

En el primer pati hi ha una font, que es coneix com la font de la llet. Diuen que per un broc hi sortia aigua i per l’altre llet i que per això la gent l’anomenava la font de la llet. Actualment raja aigua freda que prové de les muntanyes. En els dos nínxols s’hi col·locava un bol per l’aigua. En la decoració superior hi ha una rosa i una gota, que simbolitza l’amor entre l’aigua i la rosa.

El palau tenia dues plantes i un total de 366 habitacions. Totes les habitacions disposaven de llar de foc, de pedra. Les cavitats dins de les parets de pedra indiquen que l’edifici tenia un sistema de calefacció central. El palau disposava de canalitzacions d’aigua freda i d’aigua calenta, i en la sala central de calderes hi havia un bullidor en coure, que es va perdre després de la Primera Guerra Mundial.

A la planta inferior hi havia els magatzems i les habitacions del servei. En el segons patí hi ha l’espai pels homes ( selamlik) i al costat l’harem. 

El selamlik és l’estructura més important d’aquest segon pati. Era l’espai dedicat als afers d’estat. Un cop es creua la porta hi ha, a la dreta el saló, al davant de l’entrada les habitacions dels homes i a l’esquerra per un passadís i una escala de pedra, s’accedeix a la mesquita. 

El saló del consell (mabeyn) és on es donava la benvinguda a persones importants i convidats estrangers, i aquí es resolien els assumptes oficials. Les finestres que es veuen des del patí són les d’aquest saló.

Hi havia també habitacions per als convidats.

Una de les habitacions, anomenada Oriel, té una terrassa amb vistes; hi ha tres figures de fusta: una figura humana, que representaria al fundador del palau, Ishak Paixà, un lleó que representa el poder i la figura més gran, una àliga, símbol de supremacia i sobirania.

Des de l’espai dels homes s’accedeix a la mesquita.

En un extrem del pati, a l’exterior de la mesquita, hi ha el mausoleu d’IshakPaixà. L’arquitectura  dl mausoleu és d’estil seljúcida, amb el “kumbet” o cúpula cònica característica. Aquí hi ha enterrats Abdi Paixà, Ishak Paixà i els seus familiars més propers.  

En la paret del costat hi ha l’entrada a l’harem. Al costat de l’harem hi havia el jardí reial, una terrassa amb flors i arbres. Tenia un petit estany al centre.

L’únic wàter que s’ha trobat en la forma original és a la zona de l’harem.  La sala tenia uns nínxols per la llenya, i el forat al centre de l’habitació estava connectat al sistema d’aigües residuals.

Per acabar la jornada vam anar a un punt des d’on es veia be el mont Ararat.

Est de Turquia-55. Apropant-nos al mont Ararat. Cascada Muradiye

Continuem ruta direcció nord-est, fins a Dogubayazit, prop de la frontera iraniana, fent alguna parada pel camí.

Abans d’allunyar-nos molt de llac Van ens aturem a un dels atractius turístics de la zona, les cascades Muradiye, que estan a uns 80 km de la ciutat de Van.

El nom d’aquestes cascades fa referència al soldà otomà Murat IV, que va participar en la campanya de Bagdad en el 1638.

Hi ha un mirador des d’on es pot contemplar la cascada des de dalt, i també es pot creuar el pont i baixar fins al riu, on la gent es bany o remulla els peus.

De camí cap a Dogubayazit anem veient el mont Ararat. Aquesta muntanya de 5137 metres és on, segons el llibre del Gènesi, es va aturar l’arca de Noè després del diluvi.

Aquest antic volcà es troba a la frontera de Turquia amb Armènia i Iran. És la muntanya més alta de Turquia.

Est de Turquia-54. Llac Van, el Gat de Van

Abans de deixar enrere el llac Van ens aturem, al nord de la ciutat, per visitar el centre de conservació i recerca del Gat de Van.

El gat de Van té una anomalia genètic que fa que tingui els ulls de diferent color: un és blau i l’altre ambre. En el centre hi ha gats de tres tipus: amb un ull dècada color, amb els dos de color blaus i amb els dos de color ambre. Els gats són de color blanc.

En un altre lloc llegeixo que els gats Van es poden classificar segons el color dels seus ulls i el seu pelatge. Alguns presenten ulls desaparellats, amb un blau i l'altre ambre, altres tenen dos ulls blaus o ambre. A més, mentre que alguns tenen el pelatge completament blanc, altres tenen un toc marró sobre les orelles, el cap o el cos. Però tot són gats de Van.

Em sembla que el centre de recerca per protegir aquest gat va començar l’any 1995, per evitar que aquesta raça de gats s’extingís.

Quan es va començar a observar el procés d’aparellament i cria es va observar que les mares perdien molt pes. Actualment en el centre es fa un control de la salut dels gats i hi ha un programa de vacunacions. També s’intenta que augmenti la població d’aquests gats. Es cuida la dieta. A aquests gats els hi agrada l’entorn domèstic i que se’ls hi dediqui atenció. La música els relaxa i els hi encanta l’aigua i nedar.

Fa uns anys es va iniciar una campanya per tal de conscienciar a la població de la importància d’aquests gats, amb el lema “un gat de Van a cada casa”. Actualment hi ha molta demanda a nivell nacional d’aquest gat i el centre tant sols pot satisfer un 5% de les sol·licituds. En els primers nou mesos del 2018 es van distribuir 200 gats de Van.

Els hi vaig fer un munt de fotografies, estan acostumats a la gent, però aconseguir fotografiar als que tenen els dos ulls diferents no és gens fàcil. 

Estan en diferents habitacions, segons les edats, i també en un pati central. Alguns són molt juganers, d’altres dormiten tota l’estona.

 

Est de Turquia-53. Llac Van, Museu de Van

Abans de deixar la ciutat de Van visitem el museu que es troba davant del turó on hi ha el castell.

Van va ser la capital de la civilització urartiana i va continuar mantenint la seva importància durant els períodes seljúcida i otomà. La idea d’establir un museu es va plantejar per primera vegada en el 1932, quan es va veure que era necessari preservar els béns culturals que s’havien trobat en la regió de Van.

No va ser fins al 1945 que es va fundar el museu de Van. L’any 2011 l’edifici on estava ubicat el museu es va veure afectat per dos terratrèmols i és quan es va construir el nou edifici, prop de la fortalesa de Van, que va obrir al públic l’any 2019.

Els artefactes més antics que es troben en aquest museu corresponen al paleolític, neolític i calcolític.

Hi ha una zona dedicada al regne d’Urartu, segle IX aC fins al VI aC; aquesta civilització va destacar en l’art, la tecnologia i la metal·lúrgia. D’aquest període hi ha armes, objectes quotidians i esteles amb decoració escultòrica i inscripcions cuneïformes.

Hi ha també objectes del període romà, bizantí, seljúcida, aq qoyunlu, qara qoyunlu i otomà. De l’època seljúcida destaquen les tombes en forma de moltons i ovelles.

L’any 1998 es van descobrir a la població de Hakkari 13 esteles de pedra, de diferents mides, en les que hi ha representades figures masculines nues, que sostenen recipients a les mans, incloent-hi pell humana, destrals, punyals, ganivets, llances i animals salvatges com cabres i cérvols. Dues de les esteles la figura humana no du res a les mans i es pensa que representa dones.

Elaborades per diferents artesans, les esteles Hakkari segueixen certes regles i pertanyen a la classe dominant que va viure en tendes durant la segona meitat del segon mil·lenni aC. Aquestes pedres són rares a l'antiga Anatòlia i al Pròxim Orient, amb una diferència de temps significativa entre elles que abasta des del tercer mil·lenni aC fins al segle XII dC.

Pel tipus d’armes representades es pensa que devien ser del 1500-1000 aC.

Les esteles tenen diverses mides, entre 70 cm i 3,1 metres, i estan treballades tan sols per una cara. Onze d’aquestes esteles representen homes, nus excepte per una peça que cobreix els genitals, un cinturó ample envolta la cintura, i d’ell hi penja una daga curta i corba, totes idèntiques. Les figures sostenen un recipient, diuen que es veu clarament que és de pell. Hi ha també una varietat d’objectes i figures, gravats en les esteles: armes metàl·liques, com destrals, punyals, ganivets i llances, animals de caça salvatge, com cabres de muntanya i cérvols, i figures humanes

Cal destacar la representació de tendes en forma de cúpula, típiques dels habitants de l’estepa.

Hi ha dues esteles més que se suposa que representen a dones, ja que són diferents ales altres onze.

Els escultors de les esteles de Hakkari no eren sempre els mateixos, però van seguir unes directrius d’iconografia comuna. Les esteles pertanyien a una poderosa elit governant que residia en aquestes tendes.

L’estela més antiga és un baix relleu i la darrera és en estil linear. Sembla que es van gravar en el període entre el segle XV aC i el XI aC. En un altre article diuen que la forma de les armes que hi ha representades, les destrals i les dagues, permet assignar les esteles a la segona meitat del segon mil·lenni aC. 

L’aparició a l'antiga Anatòlia i al Pròxim Orient d’aquest tipus de pedres és bastant rara. En canvi, s'han recuperat centenars d’espècimens a les estepes euroasiàtiques que deriven del llarg interval entre el tercer mil·lenni aC i el segle XII dC.

En algun article les anomenen esteles de Kurgan o també Balbals, que són esteles antropomòrfiques per honorar a un difunt. En aquestes esteles només es representa la part superior de la figura humana, no hi ha les cames. 

Al que vaig dedicar més temps va ser a tot l'espai dedicat al regne d’Urartu.

Hi ha una sala dedicada al temple d’Ayanis, dedicat a Haldi. El castell d’Ayanis el va fer construir el rei urartià Rusa II, que va regnar entre el 680 aC i el 639 aC; està construït sobre  un turó amb vistes al llac Van. Les excavacions que es van fer en el 2019 es van centrar en el temple que hi havia al castell, dedicat a Haldi una de les divinitats més importants urartianes. El temple es va descobrir en el 1997 i des de llavors s’ha anat fent excavacions de forma ininterrompuda. 

Hi ha un espai dedicat a la fortalesa de Kef, prop d’Adilcevaz, a la riba nord del llac Van.

Les excavacions van començar l’any 1964 i es van trobar nou bocs de basalt amb relleus a les quatre cares, de fet és la mateixa escena representada en les quatre cares. Sembla que pertanyien a una estructura de dos pisos com la que es pot veure en aquest fotografia.

El castell de Kef es va construir durant el regnat del rei urartià Rusa II (685-645 aC). Es troba a 2300 metres d’altitud.

El regnat de Rusa II va ser el període de màxim esplendor del regne d’Urartu. En aquesta fortalesa s’hi ha trobat un palau amb mes de cent habitacions.

Durant el regant de Rusa II el regne tenia quatre ciutats importants, una d’elles era aquesta de Kef, que es trobava en una lloc estratègic, controlant les rutes comercials.

En aquest castell s’hi va trobar una escultura d’un elefant, que em sembla que està en procés de restauració. Com en molts altres llocs, els cercadors de tresors han fet molt malbé aquest jaciment. Si ho he entès be, van foradar les potes de l’elefant buscant tresors al seu interior. 

Les figures alades porten un capell que representa les qualitats divines de la figura.

Els cinturons metàl·lics, especialment en bronze, eren molt típics en l’època urartiana. Els dels homes eren més amples que els de les dones; els de les dones estaven decorats amb escenes de banquets religiosos a l’aire lliure.

Els urartians creien en la vida després de la mort. Els tipus d’enterrament depenia del grup ètnic i classe social al que pertanyien. Les tombes reials estaven excavades a la roca. El tipus d’enterrament més habitual era el d’una cambra funerària.

Hi ha una bona col·lecció d'objectes emnprats en la guerra.  

Bona part del museu està dedicat al regne d’Urartu, i com que era el més desconegut per mi és on m’hi he entretingut més. Ara be, com ja he dit al començament hi ha peces dels diferents períodes de la història d’aquesta regió del llac Van.

Hi ha una col·lecció de tombes que tenen forma d’animals. A la superfície hi ha gravats relacionats amb el difunt. 

Hi ha també una bonacol·lcció de monedes de diferents períodes.