dissabte, 16 de febrer de 2019

Illes Bijagós_8. Illa d’Uno.

L’última illa que vam visitar de les Bijagós va ser l’illa d’Uno. És la més sorprenent, ja que per lo petita que és té molta diversitat de paisatges. 

Com en les altres illes que hem visitat hi ha un camí que s’endinsa cap al centre de la illa, o que te permet creuar-la. La primera part del recorregut és pel mig del bosc, vam tenir que creuar un petit rierol, passant per un tronc que feia de pont. El camí està força transitat, pel que son aquestes illes, potser vam creuar unes 7 o 8 persones. 

Els arbres que predominen son els mangos, les palmeres i les ceibes. En una clariana en el bosc hi ha unes ceibes espectaculars. 

Aquest arbre és molt peculiar, té arrels tabulars o contraforts. Són arbres molt alts i estilitzats amb una base peculiar gràcies a aquests contraforts, que creen una mena de compartiments. 

Una característica d’aquestes ceibes, no sé si de les altres ceibes també, és que quan talles un tros del tronc es regenera. Es veu en els troncs, una mena de nusos o cicatrius, i és degut a això, han tallat un tros per utilitzar la seva fusta i després ha crescut de nou. 

Es passa per una zona més oberta, amb un camí agradable i solejat. De tant en quant hi ha uns arbres i arbusts amb unes flors vermelles que donen el contrast de color. 

I de cop, et trobes que la vegetació queda enrere i estàs en la zona de cultiu. Principalment es troben camps arròs. Fa bonic veure els arrossars amb les palmeres. Em va sorprendre. Potser perquè darrerament els arrossars que havia vist eren a Àsia. 

En un dels arrossars vam trobar gent treballant. Hi havia tota la família treballant. Els homes i nois estaven al camp mentre les dones, les noies i els més menuts estaven sota un cobert fet amb fulles de palmera aguantades sobre quatre pals. 

En aquesta mena de cabana improvisada estaven cuinat i realitzant altres tasques. Tenien grans olles i cassoles, també tamborets, una mena de llit (quatre potes i una lona) on seuen o hi posen als més menuts a dormir. Un grupet estaven asseguts en tamborets baixo desgranant el fruit de la palmera. 

Aquí hi ha palmeres d’oli, de les que s’extreu l’oli de palma. Les fulles es fan servir com a pinso per alimentar als animals. 

El treball del camp no és exclusiu dels homes, en altres arrossars vaig veure dones treballant-hi, o sigui que la distribució de feines depèn de la família, i suposo que de la seva composició. 

En alguna zona més inundada es veien algunes aus. I a les vores del camp de tant en quant apareix alguna flor. Aquests camps no tenen cap sistema de rec, depenen només de les pluges. 

Els camps estan protegits per una tanca electrificada que posen en marxa al vespre. Quan s’ha acabat la feina al camp, un senyal acústic avisa que es connectarà el corrent elèctric al filat que envolta el camp. 

Vam continuar el nostre recorregut per l’illa fins arribar al poble. Allà la vida transcorre lentament, com en les altres tabankes per les que em passat en les Bijagós. 

És com estar en un altre mon. Camins de terra, sense vehicles, cases senzilles, i la gent fent vida al carrer. Les cases tenen una mica de porxo per poder estar a l’exterior però a l’ombra. També els animals busquen les ombres. 

En la tabanka que vam visitar em va sorprendre els graners. N’hi havia algun d’aïllat, el típic que es veu en altres indrets d’Àfrica occidental, una construcció més o menys cilíndrica, una mica aixecada de terra. El que em va xocar van ser els altres; eren similars però estaven sota cobert, dins d’una mena de casa amb compartiments on hi havia els diferents graners. Em va sorprendre aquesta doble protecció. 

Vam passar una estona en aquesta tabanka, vam visitar al ferrer que també es dedica a fer màscares de fusta. Les que tenia no estaven acabades o això em va semblar i no en vaig comprar cap. Ja en tinc moltes i no n’hi va haver cap que m’entrés pels ulls. 

Una particularitat de les Bijagós és que en les illes que hem visitat les cases s’assemblen però no són iguals. En cadascuna tenen un estil propi, les seves particularitats. I les d’aquesta illa d’Uno no son una excepció. I és l’única tabanka en la que vaig veure graners. No sé si les altres no en tenen, o son de diferent estil i no els vaig veure. De totes formes en aquesta illa on hi ha una important producció d’arròs sembla necessari que hi hagi graners. 

Acabada la visita de la tabanka vam tornar pel mateix camí altre cop cap a la platja on havíem desembarcat. Allà vam dinar el nostre pícnic habitual i després vam agafar altre cop la barca per tornar cap al continent. Van ser cinc hores de trajecte fins arribar a Quinhamel que és una població propera a l’aeroport. 

El trajecte se’m va fer pesat; de tant en quant alguns ocells, alguns manglars.... però ja era una mica repetitiu. Un cop a Quinhamel vam anar a l’hotel a dutxar-nos i arreglar l’equipatge per la tornada. Vam sopar allà mateix. Aquell sopar em va venir molt de gust; ens van preparar unes broquetes de peix, calamar i gamba, acompanyat de patates fregides i arròs. Jo hi vaig afegir un got de vi, que valia 600 CFA. 

Després de sopar vam anar ja a l’aeroport. Els escàners d’equipatge no funcionaven o sigui que tot es feia deforma manual. Va ser una mica laboriós. El vol nocturn cap a Lisboa i després el següent fins a Barcelona. 

Ha sigut un viatge molt curt, i focalitzat només en les illes Bijagós. Ha sigut interessant, ja que abans de preparar el viatge no en sabia pràcticament res del país, i molt menys de les seves illes. 

En l’escala del temps han sigut molt pocs dies, i és un lloc que no està molt lluny, però en tornar sentia com si hagués estat en un lloc remot. En certa forma és així, estàs aïllat, en part pel fet de ser illes, i l’estil de vida és com si no hagués canviat gaire al llarg dels anys. És un altre ritme, unes altres prioritats, una cultura ancestral que es conserva o es barreja amb aportacions actuals. És un mon que val la pena descobrir.

diumenge, 10 de febrer de 2019

Illes Bijagós 7. Illa de Canogo

Avui tornàvem a navegar, aquest cop cap a l’illa de Canogo. La nit abans havia enviat un sms a casa i em van informar de la mort de la Irene, una cosina. Va ser un xoc, tot i que ja pensava que podia passar. Al matí, mentre navegàvem no podia deixar de pensar en la família, els seus fills, els seus germans... Estava asseguda mirant el mar, no podia fer res, em sentia molt lluny i a l’hora molt a prop. El meu cor era allà amb tots ells, en aquella cerimònia de comiat. 

No sé quan de temps va durar el trajecte, potser una hora. Vam entrar per un canal i vam desembarcar en un lloc fangós, ple de llot gris i tou. Era un tant fastigós. Un cop ens vam haver rentat una mica els peus vam agafar un camí que creua l’illa i que passa per les dues tabankes que hi ha a Canogo. 

Just a l’entrada del camí hi ha unes branques posades dretes, com si fessin de porta d’entrada i també un conjunt de branques amb una tela vermella, que em sembla que té finalitat protectora. 

Es una illa frondosa, amb grans arbres, ceibes, que es consideren arbres sagrats. 

El camí és ampli i agradable. Vam arribar al primer poble, on la gent que vam trobar era molt sociable i els nens encantadors, amb ganes de jugar i de posar per que els hi féssim fotografies. 

En aquesta tabanka hi ha un centre de salut, on una dona originaria de Bissau fa de llevadora, metgessa i infermera. És un local petit però que té una funció molt important. Ens va explicar que ara les dones no pareixen a casa seva sinó que totes venen fins a aquest centre. 

L’assistència és gratuïta. Després del part no tornen immediatament a casa sinó que estan uns dies aquí. Aquest any hi ha hagut 22 naixements en tota l’illa i cap mort. Amb l’assitencia al centre durant el part i el post part s’eviten moltes morts. Em sembla que va dir que la població de l’illa és d’unes 700 persones. 

Vam passar una bona estona asseguts allà davant del centre de salut, que és al costat de casa seva. 

El marit també hi era, crec que treballa a Bissau i havia vingut per les vacances. Ens van oferir tres sucs naturals diferents: un era de llimona, un altra d’ibiscus, que també el donen sovint per esmorzar, i el tercer era un barreja, recordo que un dels ingredients era el baobab, els altres no els recordo, però curiosament tenia gust de préssec (i no era cap dels ingredients que van dir). Ens van oferir ostres de manglar. Sempre es prenen fetes al foc. 

Quan ja marxàvem van començar a sonar tambors. És l’avís que es fa a tots els habitants de l’illa de que hi ha forans, que han arribat visitants. Mentre avancem pel camí comencen a sortir les dones de les seves cases; sobre la roba que duien s’havien posat la faldilla tradicional. Es van reunint a la plaça del poble, iens aturem allà. 

Va ser curiós ja que hi havia dones grans i altres noies joves, van començar a ballar i les que anaven arribant s’hi afegien. Els homes no ballaven, es quedaven al voltant, com nosaltres, observant. Algunes portaven polseres al turmell. Moltes ballaven descalces. Una noia embarassada també ballava amb totes les altres. 

Quan van acabar les danses vam continuar el camí cap a l’altra tabanka. Les dones ens van seguir un bon tros, tot cantant i tocant el tambor. 

Ens van seguir fins a l’escola, que es troba en un punt entre les dues tabankes. Allí van fer el seu ball de comiat i nosaltres vam entrar a veure l’escola. També ens havien seguit els nens del poble. Portàvem un bon seguici. 

L’escola té dues aules, que estaven buides. Ens diuen que és per ser període de vacances. El que a mi em sorprèn és que no s’hi veuen taules ni cadires o bancs. 

En aquell moment hi havia el director. Ens explica que hi van uns 90 nens i que hi treballen tres mestres. 

La cuina que tenien es va cremar i ara son les mares dels nens els que preparen el dinar per tots. Com que ho venen nens de les dues tabankes, son dues mares de cada poble les que cada dia preparen el dinar. En cada poble s’ho van repartint i cada dia són unes de diferents les que fan la feina. 

Continuant pel camí s’arriba a l’altra tabanka. Sembla que no hi ha molt bona relació entre la gent de les dues tabankes. Alguna disputa entre joves per una noia. 

En aquesta tabanka es veia menys gent. Vam anar a visitar un home gran que fabrica cistells i jo en vaig comprar un de petit: és com una capseta amb una corda per dur-ho penjat. Valia 1000 CFA, que equival a 1,5 euros. 

Em va encantar la visita a aquesta illa i les seves tabankes. Curiosament no he trobat la més mínima informació sobre Canogo. Vaig trobar molt interessant la visita al centre de salut, però la qüestió que em plantejo és què passarà el dia que la metgessa que hi ha ara decideixi tornar a viure a Bissau. N’hi enviaran una altra o quedarà altra cop desatesa la gent de l’illa? 

Quan vam arribar a la platja era l’hora de dinar, però la marea estava baixa i la nostra barca, amb el menjar, estava molt lluny de la costa. Teníem un equip meravellós que ens van portar el menjar fins a la platja. Cada dia a l’hotel ens preparaven la nostra carmanyola amb el pícnic. 

Després de dinar, mentre esperàvem que pugés una mica la marea, vaig estar passejant per la platja. Les roques són vermelloses i contrasta amb el verd que sorgeix aquí i allà. També estava ple de crancs que s’amagaven corrent en sentir les petjades. 

Quan va ser l’hora de marxar vam haver d’anar caminant fins a la barca. Com en altres llocs, es tenia que anar arrossegant els peus per espantar el peix manta raja i evitar la seva picada. 

Vam arribar a Orango quan ja havien tornat els pescadors i s’apropava l’hora de la posta de sol. Vaig dubtar si anar fins al poble a veure si encara trobava algun pescador o donar-me un bany. Vaig optar pel bany i després gaudir de la calma d’aquell indret i contemplar la posta de sol.

Illes Bijagós 6. Illa d’Orango Grande. Llacuna d’Ankanakube i tabanka d’Anor

Vam agafar la barca que ens va dur a un altre punt de la costa en la mateixa illa d’Orango Grande. Vam anar caminant per la platja durant una hora i mitja. 

El primer tram se’m va fer molt pesat. Caminar per la platja no m’entusiasma, sempre el mateix dubte, descalça o calçada? Tot té els seus pros i contres. Després havíem d’entrar cap a l’interior o sigui que calia anar calçat. 

Passat el primer tram que era molt monòton vam començar a trobar arbres secs enmig de la platja, amb formes curioses i era ja més bonic. La sorra de la platja era blanca i molt fina. 

Vam trobar un vaixell encallat i bolcat, que sembla que porta ja molt temps allà. Hi ha poques coses que trenquin aquell paisatge solitari. 

Després vam agafar un caminet que duia cap a l’interior de l’illa, fins arribar a un mirador per observar ocells. També s’haurien de veure cocodrils, però jo no els vaig veure. 

El paisatge és canviant. Prop de la costa es veu més sec i a mida que et vas endinsant en l’illa es torna més verd, gràcies a l’aigua, suposo que dolça. És prop de l’aigua que hi ha el mirador per contemplar les aus. 

Hi ha forces aus diferents, em diuen els noms però no els recordo. Tampoc les veig massa be ja que tinc mala vista. De totes, tot i no ser una gran amant des ocells, el lloc em resulta molt agradable. El silenci, el paisatge obert, les aus fent la seva vida, sense ser conscients que darrera aquella estructura de fusta hi ha un munt d’ulls i càmeres àvides de captar els seus moviments. 

Allà ala vora hi ha un arbre que està ple de nius d’ocell. Mai havia vist un arbre tant ple. Estan gairebé enganxats els uns als altres. 

Després vam tornar altre cop caminant cap a la platja. Teòricament teníem que tornar a fer tot el recorregut a peu però finalment ens va venir a buscar la barca. Va ser una sort, ja que teníem gana i caminar altre cop més d’una hora a ple sol del migdia feia moltíssima mandra. 

Amb la barca ens van dur fins al lloc on havien preparat el pícnic. Hi havia arròs, el que es cultiva aquí, que sembla partit però no, és el gra sencer però de la varietat local. Per acompanyar l’arròs hi havia peix, que em sembla recordar que venia en el pícnic preparat per l’hotel, i també havien pescat una barracuda i havien agafat ostres de manglar que les feien a la brasa. Estava tot molt bo. Ens vam fer un tip de menjar ostres de manglar. 

Després de dinar vam tornar a agafar la barca i aquest cop vam entrar pels canals del manglar. Un recorregut molt bonic. Vam poder veure les ostres adherides a les arrels aèries del manglar. En alguns trams, com que la marea estava baixa, costava de passar amb la barca, ja que hi havia bancs de sorra. 

Vam desembarcar i vam haver de caminar ràpid per poder arribar amb llum a la llacuna ankanakube, on anàvem a veure una rara espècie d’hipopòtams que viuen en aigua salada. 

Quan desembarques ho fas en una passarel·la de fusta i després continues per un camí on es nota moltíssim la humitat. 

La meva sorpresa va ser quan vam arribar a lloc. Esperava trobar un llac i no va ser així. Es veia una amplia extensió verda, de color brillant. Resulta que era allà la llacuna i que estava coberta de vegetació. A sota hi ha l’aigua i els hipopòtams. 

Vam tenir sort, ja que en el centre es veia sobresortint una mica la part de dalt dels seus caps i els ulls. Vam estar una bona estona mirant-los, esperant que sortissin una mica més i poder-los veure millor. 

Vam tenir sort: un parell van treure tot el cap a fora i van obrir la boca. Això és el més espectacular d’aquesta animals, ja que és quan et pots fer una idea de lo grans que son. La seva boca oberta fa impressió. 
Feia moltíssima calor. De tornada de la llacuna cap ala platja vam passar per la tabanka d’Anor. 

Aquesta tabanka actualment està deshabitada. La gent que hi vivia ha marxat a viure al poble més gran d’Etikoga, i aquí nomes hi venen per treballar, per cuidar-se dels conreus i no sé si hi segueixen tenint el bestiar. De totes formes no deu fer molt que han marxat ja que les cases es veuen en molt bon estats i els carrers del poble ben nets.

Illes Bijagós_5. Illa d’Orango. Tabanka d’Etikoga.



El trajecte des de Poilão fins a la illa d’Orango és llarg. Són quatre hores navegant, sense poder-te bellugar del teu seient, que no és que sigui molt confortable. I evidentment, sense poder anar al lavabo. Per això ja vaig intentar no prendre massa líquid a l’esmorzar i també durant el trajecte. 

El recorregut es fa pesat tot i que de tant en quant es van veient algunes aus. 

El parc nacional de les illes d’Orango està format per cinc illes (Orango, Canogo, Meneque, Orangozinho i Imbone)i alguns illots. 

Orango és la illa més allunyada de la part continental del país i la més important d’aquest parc nacional. 

Vam arribar al migdia i després de dinar vam anar caminant per un camí de sorra fina, fins a la tabanka d’Etikoga, que és la capital de l’illa. La reina Okinka Pampa va néixer en aquest poble. 

En la societat bijagós hi ha dues figures que són les que tenen el poder: l’ oroño o régulo, és el mandatari o “jefe” tradicional, i la okinka o balobera que és la sacerdotessa, que té gran poder i prestigi. La balobera és la responsable del culte als ancestres i a les divinitats. Els dos càrrecs estan assessorats i controlats pel consell d’ancians, que el formen homes i dones. 

Malgrat que cada poble té el seu régulo, la que realment mana és una dona, descendent de la reina Kanyimpa, o Okinka Pampa, del seu llinatge. Les seves decisions son inqüestionables i irrevocables. 

Hi ha 4 clans o llinatges que s’hereten per la via materna. La societat bijagós estava governada pel rei o reina i el consell d’ancians. A mitjans del segle XIX el llinatge Oraga havia acumulat molta riquesa, fet que va afavorir que també tingués poder polític enfront del consell d’ancians. Això va fer que es convertís en la dinastia regnant d’aquesta illa i de les del voltant; i per tant que acabes regnant Okinka Pampa. 

Son les okinkes les que escullen a la reina i a les noves okinkes. La que és escollida deixa a la família per dedicar-se a dirigir el poble i vetllar pels interessos de tots els seus habitants. El càrrec és vitalici. 

És una societat matrilineal, en la que les dones ocupen els càrrecs de poder. Elles son les propietàries dels terrenys, de les cases, de les collites... elles trien a la seva parella i també les que prenen la iniciativa en el divorci. Quan això passa, la custodia dels fills és invariablement per elles. 

Hi ha escrits que parlen d’una dona, Okinka Aurelia Correia, a la que anomenen reina, que va viure o regnar, no ho sé segur, entre el 1830 i el 1874 o el 1879. Els historiadors no acabaven de veure clar la seva relació amb el llinatge de la reialesa. Els sorprèn que es parli d’ella com a reina, en un temps en que el regnat corresponia als homes. Sembla que va regnar perquè en aquell moment no hi havia cap home de la dinastia per fer-ho. En aquell moment ella era la okinka o baloba, i el consell d’ancians va decidir que fos ella la nova reina. 

Entre 1910 i 1930 va regnar Okinka Pampa Kanyimpa. Com ja he dit, okinka vol dir sacerdotessa, i Pampa vol dir algú amb sort. Els seus nebots l’anomenaven així, Pampa, de forma afectuosa. Quan la van nomenar balobera i reina, és quan se la va conèixer com la reina Okinka Pampa. Però aquest era el nom que l’hi donaven els bijagós. Els portuguesos la van rebatejar com Enriqueta. 

La seva mare era de l’illa d’Uno, pertanyia a un dels llinatges més importants, els Oraga, que és el llinatge reial de l’illa d’Orango Grande. El seu pare va néixer en aquesta illa, a la tabanka de Etikoga, on també va néixer ella. 

El fanado, o iniciació ho va fer a la illa d’Uno on la va dur laseva mare. Més tard van tornar a Orango Grande i es va casar amb un home d’una altra tabanka però d’aquesta mateixa illa. 

Quan era petita, no sé en quina de les dues illes vivia, el régulo l’anava a vendre als portuguesos, però abans de que es dugués a terme la venta va aparèixer un home d’una altra illa i l’hi va pagar al régulo 30 vaques per evitar que la venguessin. 

Segons la tradició bijagós, les parelles casades no viuen juntes, sinó que cadascú viu en una casa i el marit és el que va a casa de la dona a visitar-la. No van tenir fills. 

La seva mare era del llinatge Oraga, que era el llinatge reial. Era una família rica, amb bestiar, camps d’arròs, diner per comerciar.... Quan la van proposar com a reina ella no volia el càrrec i ho va oferir als seus cosins, que no van acceptar. Així que finalment Pampa es va convertir en Okinka Pampa, la reina i la balobera de l’illa d’Orango Grande. 

La reina vivia a la casa familiar amb la mare i quan hi havia cerimònies dormia al temple, la baloba de les dones. A casa seva també tenia una baloba o temple personal. En aquest temple van ser enterrats els seus germans per part de pare i altres familiars, ja que la capella era de la família paterna. 

Durant el seu regnat es va haver d’enfrontar als portuguesos que volien controlar i “pacificar” als bijagós. 

Els portuguesos havien reclutat guineans pel seu exèrcit, anomenats cipayos. Va haver-hi una guerra amb moltes víctimes i Okinka Pampa va negociar amb els portuguesos, els va convèncer de que podien conviure si hi havia respecte mutu. Per tal de que acceptessin el tracte els hi va cedir part del seu bestiar. Així va aconseguir la pau a l’illa d’Orango Grande. 

Ara be, els habitant de l’illa de Canogo van presentar batalla als portuguesos i aquests els van massacrar. Alguns supervivents van poder fugir cap a Orango Grande. Els portuguesos amb els seus cipayos els van perseguir fins allà. I aquí ve el gest que penso que és el que fa que sigui tant venerada per tothom. 

La reina Okinka Pampa va protegir als fugitius de Canogo, va pagar als portuguesos, una considerable quantitat de ramat, per que els hi perdonessin la vida. Van acceptar el tracte i a més l’hi van cedir l’illa de Canogo. Des de llavors aquesta illa té un lligam especial amb Orango Grande. Les cerimònies del fanado a Canogo les autoritzava la reina de Orango Grande. Ara és el régulo d’aquesta illa el que les autoritza i es fa un sacrifici d’algun animal. 

Durant el seu regnat va abolir l’esclavatge, va ampliar els drets de les dones i va aconseguir la reunificació de les illes Orango. Va ser molt estimada pels bijagós i molt respectada pels portuguesos. 

Va morir l’any 1930 i no està clar si va ser de mort natural. Hi ha una llegenda que diu que va morir víctima de bruixeria i que el poble es va venjar del bruixot responsable; el van matar i el van enterrar al bosc, sense que els portuguesos se n’assabentessin. En la tradició bijagós a la gent se l’enterra a casa. 

Després d’ella hi va haver altres reines, però aquesta és la més coneguda. El seu mausoleu es troba a la tabanka d’Etikoga, on va viure fins a la seva mort. Juntament amb ella hi ha enterrats 6 nebots per la línia materna. Aquesta mena de temple és la casa on vivia. 

El régulo és el que controla l’entrada al mausoleu. Per accedir-hi s’ha de demanar permís als parents de la reina. 

La tabanka d’Etikoga es veu força cuidada, es veu que té més diners que d’altres. Hi ha rètols en el que es veu la contribució internacional en diferents projectes: comunitat europea, Luxemburg, la Xina, que és la que ha portat fins aquí la televisió per cable... 

Quan vam arribar a la tabanka hi havia poca gent pels carrers, estaven al camp de futbol veient un partit. Més tard els vam veure sortir, molts d’ells s’hi havia dut la cadira de casa. 

Vam anar a trobar al descendent de la reina Okinka Pampa perquè ens donés permís per visitar el mausoleu. Era un home de 96 anys, malalt, però mb un aire molt digne. 

Acabat el partit de futbol al poble es veia molta agitació i moviment. Ens expliquen que estan preparant una festa, la declaració d’una parella. No ens hi vam quedar i vam tornar altre cop a peu fins al nostre hotel.