Continuem ruta cap al nord-oest, cap a les cascades Victòria. El primer
tram és de pista però després ja és asfalt.
El que he trobat sobre com es van formar les cascades
Victòria: en el període juràssic, o sigui fa uns 150 o 200 milions d’anys, va
haver-hi activitat volcànica que va dipositar sobre bona part del sud d’Africà
una capa de basalt. Després quan la lava es va refredar i va solidificar, va
començar a esquerdar-se. Llavors les esquerdes es van omplir d’argiles i altres
materials, que en ser mes tous van anar-se erosionant ajudat pel pas del riu, i
va aparèixer la primera cascada.
En el 1901 es plantejaven la possibilitat de construir
una central hidroelèctrica i s’hi va començar a instal·lar gent. La població va
augmentar quan el tren provinent de Bulawayo tenia parada aquí i més quan en el
1905 es va obrir el pont que connecta Zimbabwe amb l’actual Zambia. És un pont
d’acer des del que actualment es dediquen a fer “puenting”. La alçada des del
pont al fons on passa el riu és impressionant.
Tenen 1,7 Km d’ampla i una alçada, de la caiguda d’aigua
de 108 metres, i segons llegeixo cauen un milió de litres per segon! Costa
imaginar aquesta quantitat caient de cop, ja que tot i que és molt ampla, si es
calcula surt que per cada centímetre de cascada en un segon hi passen més de 5
litres d’aigua.
Diuen que David Livingstone és un dels pocs exploradors
europeus que encara és admirat o respectat pels africans. Era un missioner que
va arribar a l’actual Botswana en el
1841 i va començar a viatjar per convertir a la població. Va ser el primer
europeu a visitar el nord del desert del kalahari. Viatjava per l’interior
d’Àfrica amb l’objectiu d’establir noves missions, obrir rutes comercials i
també lluitant per l’abolició de l’esclavatge i el comerç d’esclaus.
La seva
descoberta més important va ser quan va trobar les cascades en el 1855, quan
baixava amb barca pel riu Zambeze. Les va anomenar cascades Victòria en honor
de la reina que duia aquest nom. Els locals les anomenen Mosi-oa-Tunya, que es
tradueix com “el fum que trona”. El significat del nom local trobo que l’hi va molt
be ja que la fumera que fa l’aigua precipitant-se cap avall és impressionant i
el soroll que fa és eixordador. M’imagino que en l’època de pluges o a la
primavera, no es deu arribar a veure el fons i tan sols deus veure la fumera
sortint per l’escletxa del terreny. També deu ser impressionat de veure.
Les cascades van ser declarades patrimoni de la Unesco en
el 1989. E El riu Zambeze llisca per un altiplà suau per caure bruscament fins
al fons de la gorja. L’aigua polvoritzada que es forma en la caiguda pot
aixecar-se entre 400 i 800 metres, depenent del volum d’aigua que porta el riu.
Victoria o Vic, com l’anomenen per aquí, no és massa gran però sí molt turístic.
Ens allotgem al rest Camp, que és molt gran, amb lodges i espai per acampada.
Està al complet, tant les casetes com el lloc d’acampada. Un cop més és una
construcció amb dos habitacions i cuina i bany compartit, i com ja he comentat,
no s’estila gaire lo de la dutxa o sigui que s’ha de fer servir un pot de la
cuina per tirar-se l’aigua per sobre tot estan dins de la banyera.
Fa molta calor i humitat; aquí hi ha un microclima tropical degut a
la calor i a l’aigua constant que va mullant el terreny i la vegetació, que és
exuberant. Junt amb els turistes que ens afanyem a fer fotografies ronden per
allà uns quants facoquers. En un punt del recorregut es pot veure la gent del
cantó Zambià que s’estan banyant en el riu abans de la caiguda de l’aigua.
Hagués estat be poder fer fotografies de la cascada amb posta de sol, però
jo no vaig trobar cap punt des del que es veies be i sense mullar la càmera. Per
tot arreu la vegetació tapava el sol.
De tornada al poble ja era fosc; ens van avisar que havíem de vigilar,
especialment a la nit, amb els elefants, ja que ronden tranquil·lament i te’ls
pots trobar per la carretera. De dia també
te’ls pots trobar, però és més fàcil veure’ls i que no et donin un ensurt.
En
tornar a Barcelona vaig llegir que volen construir-hi un Disneyland. Suposo que
atraurà encara més turisme i per això me n’alegro d’haver-hi anat ara. No és
que sigui un poblet tranquil i tradicional, sinó que ja hi ha alguns grans hotels,
un casino i un centre comercial. Contrastos. Arribar aquí a Victòria és com si
fos un altre mon.
Una de les activitats que es pot fer per allà és sobrevolar les cascades
amb helicòpter. Tot i que és molt car, vaig apuntar-m’hi. Aquí facis el que
facis et surt car. Vam anar a primera hora cap a l’heliport. El vol és molt
interessant, es veu molt be la cascada i els voltants, si et toca finestreta. Fan
tota una parafernàlia increïble.
És un vol de 12 minuts i
entre el vol i l’entrada al parc et surt gairebé per 150 dòlars. Hi ha molta
oferta, moltes companyies, però els preus similars. L’helicòpter en el que vaig
anar era de 4 places: una la plaça de copilot i tres al darrera. Per tant dels
de darrera el que l’hi toca enmig té moltíssim menys visibilitat, ja que a més
té una barra al davant. I acabes pagant igual si vas al mig que si vas a
finestra o davant. El vol em va agradar però el preu el trobo excessiu, ja que
cada minut de vol costa més de 10 dòlars.
Has d’estar a l’embarcador a les 4 de la tarda. Hi ha un minibus de la
companyia que passa a recollir als clients pels hotels. Quan vam pujar-hi hi
havia un grup de d’homes del país que anaven bastant alegres.
El recorregut és per la part del riu d'abans de la cascada, és agradable.
Hi ha barra lliure de begudes i porten un plat amb 4 tapes. Alguns dels homes
que hi ha al pis de sota van amb el la jaqueta salvavides posada, suposo que
per precaució ja que n’hi ha que han begut molt, els crits i rialles van pujant
de to amb el pas del temps. Jo prenc vi, que és sud-africà i és molt bo.