dilluns, 30 de maig de 2022

Nord d'Albània i Montenegro-10. Cetinje (Montenegro).

Després de dinar vam anar cap a Cetinje, l’antiga capital del regne de Montengro. És una ciutat amb encant; és tranquil·la, al menys el centre històric, amb edificis de començaments del segle XX i amb molta història al darrera. Tan sols hi vam passar unes hores, suposo que donaria per estar-hi una mica és. Es troba al peu del mont Lovćen i a les portes gairebé del parc nacional.

La plana de Cetinje ja estava habitada fa uns 12.000 anys; les restes més antigues s’han trobat a la cova de Koronjina i els seus voltants. S’hi ha trobat estris en pedra i túmuls funeraris que daten de l’edat de ferro.

En el segle XV sembla que aquesta plana als estius devia tenir bones pastures i que hi venien els ramaders amb el seu bestiar. Llegeixo que el primer escrit en que es menciona Cetinje és de l’any 1440, un document notarial que es troba en els arxius de Kotor i no sé si fa referència a alguna qüestió sobre les terres i el seu us. Ara be, la ciutat històrica no es va fundar fins a l’any 1482.

El fundador de la ciutat va ser el darrer sobirà de l’estat medieval de Zeta, Ivan Crnojevic. L’any 1482 va impulsar la construcció d’un castell on ubicar-hi la seu política i dos anys més tard es va construir el monestir que seria la seu religiosa de la diòcesis. Això la va convertir en la capital religiosa de Montenegro.

Les tropes otomanes atacaven especialment la franja costanera, per això, Cetinje, que està a l’interior, es va erigir com a ciutat lliure, on es va potenciar molt la cultura. Se la coneix com la ciutat dels llibres. Aquí s’havien escrit, imprès, llegit i preservat llibres durant segles. 

L’any 1492 van tenir la primera impremta i dos anys més tard es publicava el primer llibre. Es diu que aquí es va publicar el primer llibre en ciríl·lic dels Balcans. Però com ja he comentat, es diu el mateix a Rijeka Crnojevića. O sigui que va a ser en aquesta zona, però no tinc clar, si com que les dues poblacions estan properes es fa referència a la mateixa impremta o n’hi havia dues.

També trobo referències a que aquí hi havia fabricació local d’armes, altre cop similituds amb Rijeka Crnojevića.

L’any 1692 les tropes del paixà van destruir la ciutat inclòs el monestir; un cop reconstruïda la va tornar a arrasar el visir turcs de Bòsnia. En la segona meitat del segle XIX, durant el regnat del príncep Nicolau Petrović, la ciutat va tornar a agafar protagonisme, i és quan es va fer l’organització urbana que es veu actualment. En la re-urbanització hi van participar arquitectes de diferent països europeus.

El desenvolupament urbà del segle XIX va alterar en part l’estructura de Cetinje. L’arquitectura tradicional va donar pas a altres estils: neo-romànic, neo-barroc, art nouveau i cubista. Tot i així, hi ha alguns edificis en el centre històric que s’han conservat i que formen part del patrimoni de la Unesco.

Fins a l’inici de la primera guerra mundial, abans de la invasió austrohongaresa  l’estil de vida a la ciutat tenia molta influencia francesa i moltes activitats d’interès cultural. Amb la integració a Iugoslàvia va deixar de ser la capital.

Hi ha tres relíquies cristianes que formen part de la riquesa cultural de Cetinje i que són molt venerades: la ma dreta de Sant Joan Baptista, un petit fragment de la creu de Jesús i una icona de la Verge, Nostra Senyora de Filermo.

Sembla que aquestes relíquies van fer un llarg camí fins que van arribar aquí. La icona cap a començaments del segle XIV estava en el Mont Filermo a Rodes. En el segle XVI, juntament amb les altres dues relíquies, per protegir-les dels atacs del sultà otomà,  van dur-les cap a Malta. 

A finals del segle XVIII Napoleó va ocupar Malta i les relíquies es van portar cap a Sant Petersburg. La revolució bolxevic de començaments del segle XX va fer que es tornessin a traslladar les relíquies; van fer un periple per Europa: Estònia, Dinamarca, Alemanya i Iugoslàvia. Quan estaven conservades a Belgrad, un bombardeig l’any 1941 va fer que se’ls hi perdés el rastre. I van anar a raure al monestir d’Ostrog.

Passejant per la ciutat destaquen els antics edificis d’ambaixades europees ara reconvertits molts d’ells en edificis públics; per exemple el conservatori de música, es troba on hi havia hagut l’ambaixada britànica i l’ajuntament també està ubicat en un antic edifici.

Com ja he dit, quan es va fundar la ciutat en el segle XV es va construir un monestir però en el segle XVII,  durant la guerra de Morea, els venecians el van destruir. El que es veu actualment és del segle XVIII. Es coneix com el monestir de Sant Pere de Cetinje i el va fer construir, l’any 1701, el vladika Danilo Petrovic, o Danilo I, que va ser el fundador de la dinastia Petrović-Njegoš. 

Era un monestir de l’església ortodoxa sèrbia. No tinc clar si es va construir en el lloc on hi havia hagut el monestir de l’època d’Ivan Crnojevic o en un lloc proper; he trobat informacions contradictòries. El nou monestir va conservar alguns elements de l’anterior edifici, com ara l’escut d’armes de la família Crnojević.

Aquí hi ha guardades les relíquies: la ma de Sant Joan Baptista, fragments de la creu i alguna relíquia de Sant Pere de Cetinje, que si no estic confosa era el príncep-bisbe Pere I de Montenegro.

El monestir era la seu del metropolità montenegrí, l’arquebisbe. Era també un centre cultural i educatiu, des de l’escola elemental fins a la superior. A més era el centre de poder de l’estat. El príncep-bisbe Pere Petrović Njegoš (1813-1851), Pere II de Montenegro va fer instal·lar aquí una impremta i un taller per fabricar boles de canó de zinc. Va ser un polític, escriptor i pensador rellevant tant de Sèrbia com de Montenegro.

Aquest nou monestir es va ampliar diversos cops i es va restaurar en el 1927 quan es va construir la residencia del nou metropolità. És en aquest complex que hi ha l’església dedicada a la Nativitat de la Verge Maria. Aquí hi ha les tombes del príncep Danilo i del duc Mirko, que era el pare del rei Nicolau. O sigui que era el mausoleu de la dinastia Petrović.

En aquest monestir s’hi conserven manuscrits i llibres impresos que van des del segle XIII al XVIII. Hi ha alguns pergamins decorats amb miniatures i alguns incunables dels Crnojević i alguns post-incunables impresos en la primera meitat del  segle XVI. També s’han conservat objectes i vestimentes religioses valuoses.

El monestir va quedar malmès amb el terratrèmols del 1979 i es va haver de restaurar i si no estic confosa ara és un museu.

La Biljarda era el palau que va fer construir Pere Petrović Njegoš l’any 1838. Inicialment s’anomenava “la nova casa” però de seguida se l’hi va donar el nom de Biljarda, que vol dir la casa del billar. Aquest príncep era molt aficionat a aquest jo i va fer posar una taula de billar a la sala central del primer pis. Va ser la primera taula de billar que arribava a Montenegro.

L’edifici té aspecte de fortalesa medieval, amb quatre torres a les cantonades; tenia dos pisos (o dues plantes?) i 25 habitacions. Era la residència de la família principesca, però també s’hi allotjava el senat i altres autoritats; hi havia també allotjaments pels visitants importants que arribaven a la ciutat.

En el jardins que envolten el palau hi ha l’escultura que es coneix com “l’esperit de Lovćen” o “la fada de Lovćen”. És una escultura en bronze que es va erigir en el 1939 per commemorar als 350 montenegrins residents a Estats Units i que van morir quan el seu vaixell es va enfonsar prop de la costa albanesa, quan durant la primera guerra mundial anaven a lluitar en la defensa del seu país.

La Biljarda va ser la residència de la família Petrović Njegoš  fins a l’any 1867 quan el príncep Nicolau es va fer construir un nou palau. Llavors aquest edifici el van ocupar diferents ministeris i durant les dues guerres mundials va tenir us militar. Actualment és un museu, forma part, com els altres edificis històrics, del Museu Nacional de Montenegro. De fet és el museu de Pere II, Pere Petrović Njegoš.

L’any 1886 Nicolau I, l’últim rei montenegrí, va fer construir la nova església de la cort, dedicada al naixement de la verge. Construïda en pedra blanca i amb un iconòstasi en el que hi van treballar reputats pintors russos. En el segle següent aquesta església es va convertir en el mausoleu d’aquest rei i la seva esposa.

El Palau del rei Nicolau va ser la seu de la família reial durant més de 50 anys i l’any 1926 es va convertir en museu. El palau es va construir a mitjans del segle XIX en l’estil típic de les cases de Cetinje, però ja amb certs elements de neoclassicisme i a l’interior tocs d’art nouveau.

El jardí reial, suposo que associat al palau, es va construir en el 1870 tenia un passeig de pins; la remodelació del jardí es va fer en el 1971.

L’any 2006 quan Montenegro es va independitzar de Sèrbia va voler posar de relleu la importància que havia tingut Cetinje en la història i cultura del país.  Peraixò en la constitució s’hi va fer constar la capital de Montenegro és Podgorica i que l’antiga capital reial de Montenegro és Cetinje.

A Cetinje hi ha els museus més importants del país, les biblioteques amb els llibres més antics i també hi ha la residència oficial i el despatx del president. 

Quan el riu cetina que és el que va donar nom a la ciutat, va desaparèixer, la població únicament tenia alguns pous per abastir-se d‘aigua. L’any 1890 el príncep Nicolau va anunciar que s’iniciaven les obres per dur l’aigua a la ciutat; un projecte que finançava la seva filla Milica Nikolajevna Romanov i per això va assenyalar el lloc on es construiria una font pública dedicada a ella, és la font pública de la gran duquesa Milica.    

Per naixement era la princesa Milica Petrović-Njegoš de Montenegro, i en casar-se amb el duc rus Pere Romanov va passar a ser la gran duquessa Militza Nikoláyevna de Rússia.

Vam fer una agradable passejada per la ciutat, però no teníem prou temps per entrar a veure cap dels museus, tan sols per seure una estona en una terrassa. I abans de marxar a la plaça es va començar a reunir gent amb banderes ucraïneses; es feia un acte de suport a Ucraïna.

divendres, 27 de maig de 2022

Nord d'Albània i Montenegro-9. Rijeka Crnojevića (Montenegro).

De camí cap a Cetinje ens vam desviar per anar a Rijeka Crnojevića, i abans d'arribar-hi hi ha un mirador des d’on hi ha una bonica vista sobre els meandres del riu que aporta l’aigua al llac Skadar. En les giragonses que fa el curs del riu es formen gairebé illes al mig.

Continuem fins a Rijeka Crnojevića, un petit poble de muntanya molt tranquil, que es caracteritza pel seu riu i el pont de pedra que el creua.

A l’edat mitjana Montenegro estava format per quatre unitats territorials, una d’elles era Rijeka, que tenia el centre de poder en aquesta població.

En un turó que queda per sobre de Rijeka Crnojevica hi havia la població d’Obod, i en el segle XV el bisbat ortodoxa es va traslladar aquí. Degut als enfrontaments i atacs per part dels otomans, Ivan Crnojević, un senyor feudal del principat de  zeta, va fortificar la població i li va canviar el nom per l’actual. 

No tinc clar quan és que la població es va estendre al peu del turó, i em sembla que va ser aquesta la que va fortificar, o potser tot el conjunt. Va convertir aquesta població en capital del seus dominis, fins a l’any 1482 en que davant els constants atacs turcs va decidir traslladar-la fins a un lloc més segur, Cetinje.

Al voltant del poble hi ha restes d’antigues fortaleses, però ara estan mig camuflades entre la vegetació.

Va ser en aquest mateix segle que Gutenberg va inventar la impremta; uns anys més tard, en el 1494, en aquesta població es va imprimir amb caràcters ciríl·lics, el ciríl·lic Obod. Va ser un dels primers llocs dels Balcans on es van imprimir documents en ciríl·lic.

El rei Nicolau I (1841-1921) i altres membres de la dinastia Petrovic-Njegoš, venien aquí a passar l’hivern ja que el clima era millor que a Cetinje, que es troba més a l’interior del país. Llegeixo que un dels edificis més antics que es conserven, i que no vaig veure, era la casa del príncep-bisbe Pere I (1741-1830).

El pont en pedra que creua el riu es va construir en el 1853, durant el regnat del príncep-bisbe Danilo I; el va fer construir en memòria del seu pare Stanko Petrović.

Hi ha un altre pont, en direcció a la població de Virpazar (una altra població a la riba del llac Skadar) que es va construir en el 1905, quan governava el príncep Nicolau.

En els segles XIX i començaments del XX en el riu Crnojevic hi havia un mercat important, un dels més importants d’aquesta part dels Balcans. Aquí coincidien mercaders i població de les diferents religions: musulmans, jueus i cristians.

Una de les industries més importants d’aquesta població va ser, fins a la guerra dels Balcans, la captura de peix d’aigua dolça, del llac. Això va fer que Rijeka Crnojevića fos una població pròspera; encara existeix l’antiga factoria de peix, Ribastvo i aquí es va obrir la primera farmàcia de Montenegro i també la primera armeria.

A començaments del segle XX a la vora del riu hi havia la factoria Marica, que produïa perles de nacre a partir d’escates de peix.

En els segles XIX i XX aquesta població tenia el port més gran de Montenegro i era un important centre comercial. Un dels productes més cotitzats i de gran demanda era el “bleak” fumat. No he aconseguit trobar el nom en català, però diuen que se’l coneix també com sardina d’aigua dolça. Aquesta sardina és el peix d’aigua dolça més important de Montenegro. Es consumeix fregit, quan és fresc, o be fumat. En el llac també hi ha la carpa.

Durant segles, l’economia d’aquesta població es basava sobretot en aquests dos peixos del llac. Aquí hi vivien comunitats de pescadors i van anar sorgint factories relacionades amb el peix. Aquestes sardines a l’hivern es desplacen en grup fins als oka, uns llocs concrets del llac on hi arriba de forma subterrània, aigua fresca i neta. I és en aquests punts on es procedeix a la seva captura.

En el segle XIX aquest peix era molt apreciat a la cort austríaca, on se’l coneixia amb el nom de la sardina del llac Skadar. De fet, en tota Àustria era molt sol·licitat i hi havia un bon volum d’exportacions d’aquest peix.



 


dimecres, 25 de maig de 2022

Nord d'Albània i Montenegro-8. Monestir d'Ostrog (Montenegro).

El monestir d’Ostrog és un monestir de l’església ortodoxa sèrbia. De fet hi ha dos monestirs, un a la plana, a la part baixa de la muntanya Ostroška Greda, i un altre que es troba a la part de dalt, a 908 m d’altitud, i està enganxat a la roca.

El monestir està dedicat  a Sveti Vasilije Ostroski, que en català és Sant Basili d’Ostrog. Al monestir superior s’hi pot pujar superior a peu o bé en bus; hi ha una furgoneta que per 1 euro et puja o et baixa.

Basili, al que està dedicat el monestir,  va néixer en un poble d’Hercegovina. Es va fer monjo i tenia fama de ser un asceta rigorós. Més tard va ser escollit bisbe en contra de la seva voluntat. Quan el monestir en el que residia va ser atacat pels turcs es va traslladar a aquest d’aquí, el d’Ostrog, on hi va viure la resta dels seus dies.

Les seves relíquies s’han conservat, de forma miraculosa, incorruptes; també s’expliquen molts miracles que s’han produït gràcies a aquestes relíquies. Llegeixo que les relíquies de sant Basili són venerades tant per cristians com per musulmans; tots venen aquí a demanar algun miracle. Aquest monestir s’ha convertit en un important centre de peregrinació dels Balcans.

Aquest monestir es troba a la serralada d’Ostrog. La zona on es troba el monestir pertanyia històricament als Bjelopavlici, una de les tribus de les muntanyes. 

El nom d’Ostrog prové de la llengua eslava antiga i vol dir fortalesa o lloc fortificat. Llegeixo que en rus també té aquest significat. En tota aquesta regió es troba sovint aquest topònim d’Ostrog o algun derivat seu.

Els dos monestirs, inferior i superior, es van construir en períodes diferents; amés, el superior també té dos períodes de construcció. El més antic és el superior, tot i que nosaltres primer vam visitar el que hi ha a la part baixa. 

El monestir que hi ha a la plana, l’inferior, es va construir en el 1820. El va fer construir l’arximandrita (un càrrec eclesiàstic de l’església ortodoxa, si no estic confosa similar a un abat) Josif Pavicevic, que quan va morir va ser enterrat aquí ja que va ser el fundador d’aquesta església. 

Prop del monestir inferior hi havia una església dedicada a Sant Jordi, construïda a finals del segle XIII o començaments del XIV. Va ser destruïda i reconstruïda diversos cops fins que en el 1895 el terreny va cedir i es va esfondrar de nou; aquest cop ja no es va reconstruir.

El monestir superior el va fer construir, l’any 1665, el bisbe Basili Jovanovic, al que es coneix com Basili d’Ostrog. Un parell d’anys més tard es van pintar els frescos de l’interior. Va ser aquí que va morir Basili l’any 1671.

El temple més antic d’aquest monestir superior està dedicat a la Presentació de la Santíssima Verge Maria i és anterior a l’arribada de Basili. Un altre dels temples està dedicat a l’Exaltació de la Santa Creu.

Prop del monestir inferior hi ha una església dedicada al màrtir Santako, que es va construir l’any 2003-2004 i on es conserven les seves mans. Santako era un pastor que va ser torturat pels turcs ja que no va voler convertir-se a l’islam; això passava en el 1712, l’hi van amputar les mans i el van matar. Aquestes mans s’han conservat intactes; inicialment estaven en el monestir superior, i quan es va acabar aquesta església es van traslladar aquí. En aquesta església hi ha enterrats diverses persones que van morir defensant el monestir enfronts dels atacs de l’exèrcit comunista.

Els turcs van atacar diverses vegades aquest monestir d’Ostrog. En l’atac del 1714 els monjos van enterrar les relíquies de sant Basili prop del riu zeta per protegir-les de la profanació i destrucció per part dels turcs. I així es van poder preservar.

L’any 1768 els turcs van atacar de nou i van aconseguir apoderar-se del monestir superior. En l’atac del 1853, els ducs Mirko Petrovic i Novica Cerovic hi van destinar 30 soldats per defensar el monestir; van aconseguir repel·lir l’atac turc suficient temps com per treure les relíquies i traslladar-les fins a Cetinje. Al final els turcs van entrar al monestir i el van cremar, però les relíquies del sant ja no hi eren. Un any més tard, les relíquies tornaven al seu lloc, al monestir d’Ostrog.

Ara be, en el 1877 va haver-hi un nou atac turc al monestir superior i de nou el van cremar. Aquest cop va ser el príncep Nicolau qui va fer traslladar les relíquies del sant a la capital, a Cetinje. I de nou, un any més tard, les relíquies tornaven al seu lloc. L’any 1881 el príncep Nicolau va fer restaurar el monestir. 

Durant el regnat de Nicolau I, aquí s’hi celebrava una reunió anual en la que s’hi trobaven serbis de Montenegro, Hercegovina, Bòsnia i de l’antiga Sèrbia.

L’any 1923 el monestir va patir un incendi però l’església de la Presentació de la Verge i les relíquies de Sant Basili es van salvar del foc. De nou es va haver de restaurar. Les obres van acabar en el 1926.

Durant la segona guerra mundial en aquest monestir es van guardar i amagar algunes relíquies, per encàrrec del rei Pere II. Van estar aquí amagades des del 1941 fins al 1952 quan en el mes de setembre les tropes comunistes van assaltar el monestir i les van trobar. Després aquests relíquies van anar a parar al Tresor del ministeri de l’interior de Montenegro, a Titograd.

L’any 1978 dues relíquies (una mà de sant Joan i un fragment de la sant creu) van ser entregades al monestir de Cetinje i la tercera, una icona de la verge, es troba al museu nacional de Cetinje.

Acabada la visita del monestir de la part baixa vam anar al monestir superior.  Jo hi vaig pujar a peu; es pot anar seguint la carretera o per la drecera entre el bosc. Està a uns 900 metres per sobre de la vall del riu zeta.

Quan arribes a dalt, bufant una mica en el meu cas, et trobes amb una gran esplanada i adherida a la roca la façana del monestir. Per tot arreu hi ha caixes amb mantes; suposo que són pels pelegrins que es queden aquí fins tard o potser fins i tot hi passen la nit, no ho sé. Des d’aquí dalt hi ha molt bona vista sobre la vall.    

En les coves en que hi ha frescos antics no s’hi poden fer fotografies per preservar-los. 

En un lateral hi ha la capella-cova on hi ha la tomba de sant Bssili; hi ha molta cua per entrar. Els peregrins venen amb molta devoció a demanar ajuda al sant. És una sala petita i l’accés està restringit a un nombre reduït de persones. Quan vaig ser-hi jo hi havia una dona que plorava desconsoladament, em va commoure la seva tristesa. Els que érem a dins en aquell moment la vam deixar sola amb la persona que l’acompanyava.

Val molt la pena pujar fins aquí i també està be fer almenys un dels dos trajectes a peu per anar gaudint del paisatge.

dimarts, 24 de maig de 2022

Nord d'Albània i Montenegro-7. Podgorica (Montenegro).

Vam arribar a Podgorica a mitja tarda, o sigui que no vam tenir gaire temps per veure la ciutat.

Actualment Podgorica és la capital del país, abans de la independència de Sèrbia la capital era Cetinje.

Com les altres poblacions del país, aquí hi van viure tribus Il·líries i després va haver-hi la conquesta romana, i el canvi de nom i d’organització de la ciutat, que van anomenar Birziminium. Més tard li van donar el nom de Duclea, i finalment Dioclea, en referència a Dioclecià que havia nascut en aquesta colònia romana. 

La ciutat il·líria i romana es trobava a uns 3 Km de l’actual, on ara hi ha les ruïnes de Duklja, que és el nom que va arribar a tenir més tard, per modificació de Dioclea.

La ciutat actual es troba en la confluència de dos rius, el Morača, que delimita el barri de negocis, i el Ribnica, que en una banda té l’antic barri otomà, Stara Varoš, i en l’altra la part nova, Nova Varoš. Per tant el barri antic de la ciutat era a la vora del riu Rbnica i a l’edat mitjana aquest riu donava nom a la ciutat.

Com que la ciutat es troba al peu de la muntanya Gorica, en el segle XIV se li va donar aquest nom, Podgorica, al peu del Gorica.

Va estar sota domini otomà uns 400 anys, entre el 1466i el 1878. Després, quan va formar part de Iugoslàvia es va anomenar Titograd, ciutat de Tito.

El primer que trobem passejant per la ciutat és la torre del rellotge, Sahat Kula que va ser construïda en el segle XVII. El mecanisme del primer rellotge s’havia fet a Àustria. L’actual és italià de finals del segle XIX, de quan la ciutat va deixar d’estar sota control otomà. Llavors es va instal·lar una creu metàl·lica a la part alta de la torre, per simbolitzar que la ciutat passava de mans musulmanes a cristianes. L’any 2012 es va renovar el sistema elèctric del rellotge.

Durant molt de temps s’havia fet servir com a defensa i era l’únic rellotge de la ciutat. La torre del rellotge, de l’època otomana és una de les poques construccions d’aquella època que van sobreviure als bombardejos de la segona guerra mundial.

Ens endinsem en el barri otomà, Stara Varoš, i arribem a una petita mesquita del segle XV, Skender Chaush; de dins és molt senzilla.

Després arribem a les ruïnes de l’antiga fortalesa de Ribnica. Aquesta fortalesa es va construir en la segona meitat del segle XV, quan la ciutat estava sota domini otomà. Es va construir a la confluència dels dos rius, el Ribnica i el Morača. La ciutat otomana, Stari Varoš, tenia dues fortaleses, aquesta era una d’elles. Si no estic confosa el seu nom era Depedogen, que vol dir sota el turó, o potser al peu del turó. Durant un temps es va fer servir com a polvorí, però l’any 1878  hi va caure un llamp i va provocar una explosió que va destruir parcialment la fortalesa.

L’església ortodoxa sèrbia reivindica que els orígens d’aquesta fortalesa son anteriors, del segle XII, i que aquí hi hauria nascut Esteve Nemanja, el fundador d’aquesta dinastia. Per això a vegades se l’anomena Nemanjin Grad, ciutat de Nemanjin en serbi. Llegeixo que sovint s’hi fan cerimònies religioses, de l’església ortodoxa. Sembla que el nom de Nemanjin grad l’hi va donar el rei Nicolau de Montenegro quan va alliberar la població dels otomans l’any 1879.

La dinastia Nemanji ha tingut molta importància històrica. Un dels fills d’esteve Nemanji va ser rei de Sèrbia, un altre va ser el primer arquebisbe de l’església ortodoxa sèrbia, sant Sava.

Aquest indret és molt bonic i tranquil. Hi ha parelles, grups d’amics, famílies... tots ells gaudint d’aquest espai verd amb l’aigua de fons.

Aquí mateix hi ha un petit pont en pedra sobre el riu Ribnica, és el pont més antic de la ciutat. Es troba molt proper al punt de confluència amb el riu Morača. Llegeixo que L’època de construcció del pont és una mica confosa. En un lloc trobo que és de l’època romana i en un altre que és del segle XV, durant el període otomà. En el segle XVIII es va reconstruir.

Continuant el nostre passeig, en una zona enjardinada, davant del parlament, hi ha una estàtua eqüestre de Nicolau I, que era del clan Petrović-Njegoš. Des del 1860 al 1910 va governar com a príncep i després fins al 1918 com a rei. A més de ser el rei de Montenegro era un poeta i un dels himnes del país és obra seva.

El seu pare era el germà gran del vladika Danilo I, príncep de Montenegro. El vladika era un príncep-bisbe. Des de l’any 1696 el títol de vladika era hereditari, passant d’oncle a nebot, ja que l’orde religiosa a la que pertanyien no permetia que es casessin.

Danilo I va trencar amb aquest costum, va renunciar a ser bisbe i es va casar però no va tenir fills. Havia decidit que a la seva mort heretaria el títol de príncep el seu fill, però no en va tenir. Així que a la seva mort l’hauria d’heretar el seu germà gran, però hi va renunciar. Per tant, Nicolàs que estava estudiant a París va heretar el tron en el 1860. I per tant, havia tornat a ser una herència d’oncle a nebot.

Hi ha la residencia d’hivern de Nicolau I que ara és una galeria d’art. Nosaltres vam visitar un museu, però no tinc clar que fos aquest palau. Hi havia obres d’art, peces antigues... una mica de tot. Hi ha coses curioses, com una  antologia de viatges del 1547.

Una altra de les icones de la ciutat, el pont del mil·lenni que es va inaugurar el 13 de juliol del 2005, el dia d’una de les festes nacionals.

El 13 de juliol es commemora que l’any 1878 en el congrés de Berlin es va reconèixer a Montenegro com estat independent. Aquest dia també commemora la revolta que van organitzar els montenegrins, en el 1941 en contra dels ocupants italians.

En la lluita per la independència de l’imperi otomà, en el 1878 va tenir un paper rellevant Nicolau I, quan encara era príncep; després va ser el fundador del regne de Montenegro i és el que va aconseguir que en el congrés de Berlin es reconegués la independència dels otomans.

Una altra de les figures rellevants de l’època va ser el príncep-bisbe Petar II Petrović-Njegoš que va impulsar el desenvolupament cultural del país.

Aquesta festa del 13 de Juliol no celebra el dia de la independència, que és el 21 de maig, quan es va fer el referèndum l’any 2006, per decidir si s’independitzava de Sèrbia.

A l’altra banda del riu  Morača hi ha la catedral ortodoxa, Catedral de la Resurrecció de Crist; és de l’església ortodoxa sèrbia. Es va començar a construir en el 1993 però no es va consagrar fins al 2013, quan es commemoraven els 1700 anys de l’edicte de Milà.

L’edicte de Milà era un decret que van promulgar Constantí el Gran i Licini I, l’any 313, pel que es donava llibertat religiosa, tothom tenia dret a escollir les seves creences.

A la consagració d’aquesta església hi van assistir els patriarques i metropolitans de diferents esglésies ortodoxes.

Aquesta catedral és molt gran i es troba en un espai molt obert pel que se la veu be des de força lluny. És interessant anar mirant detalls tant des de l’exterior com de l’interior. Els frescos de l’interior són impressionants, però el que va crear molta polèmica quan es va inaugurar va ser un en el que es veuen Tito, Marx i Engles a l’infern. Jo no vaig saber-ho veure.

Al costat hi ha una altra església, petitona, que no té comparació amb la majestuositat de la catedral.