dissabte, 27 d’octubre de 2018

Colòmbia_10. Barichara i Guane

Vam sortir molt d’hora de Villa de Leyva per anar direcció al nord, cap a Barichara, El paisatge és bonic; muntanyós, molt verd i creuem un riu, que em sembla que és el riu Suárez. 

A la carretera, ja ho havíem vist un altre dia, vam trobar algun policia, amb l’arma a punt. De fet em van dir que eren soldats fent la mili. Quan arribes amb el cotxe prop seu aixequen el polze indicant que no hi ha perill i que es pot passar. Per la seva banda el conductor del vehicle fa també el mateix signe per indicar que per on ell ha passat també estava tot tranquil. 

Ens expliquen que fa 12 anys es va instaurar aquest control a les carreteres ja que havia arribat un moment en que la gent no sortia de la població per por als segrestos. Actualment aproximadament un 70% de les carreteres del país són segures. Queden encara grups guerrillers, em sembla que alguns estan cap al sud. 

També ens expliquen que hi ha agencies que han muntat el seu negoci al voltant del Pablo Escobar. Porten a la gent a visitar els llocs que freqüentava, viatges al voltant del tema del narcotràfic. El guia ens comentava que a ell no l’hi sembla be. Té la sensació que els venen com herois tots els del mon del narcotràfic. Però eren grups que van dominar i controlar a la gent. No tenien cap escrúpol en matar als que no col·laboraven i en matar a les seves famílies. 

Vam arribar a Barichara a l’hora de dinar. Vam menjar en un restaurant ubicat en una antiga casa colonial, amb un pati amb arbres i diverses sales en un porxo. Un entorn agradable i tranquil. De fet com tot el poble. 

Després de dinar vam passejar pel poble. No hi havia gairebé ningú pels carrers. Els carrers fan pendent, i el seu paviment son grans lloses de pedra. Les casetes baixes, pintades de blanc i ressalten els marcs de les finestres i les portes pintades de colors. 

Aquest poble, que està a uns 250 Km de Bogotà, sobre la serralada oriental andina, es troba a uns 1300 metres d’alçada, el que fa que la temperatura sigui molt agradable. La part antiga del poble són construccions de finals del segle XVIII. L’any 1975 va ser declarat monument nacional i patrimoni històric i cultural de la humanitat. 

Està tot molt cuidat, hi ha alguna petita església i la catedral al centre del poble. Està dedicada a la verge de la pedra. 

Expliquen que l’any 1702 a un camperol se l’hi va aparèixer la Verge sobre una pedra i que la seva silueta va quedar gravada a la roca. La gent del poble va començar a venerar aquell indret i uns anys més tard van decidir construir-hi una església. Això passava en el 1751. La institució eclesiàstica mai va creure en aquest miracle i diuen que no hi ha referències que deixin constància de que realment va quedar gravada la pedra. 

Aquesta església és la catedral, que diuen que és una obra única. És bonica de veure i original. Construïda en pedra de diferents tons terrosos i ocres amb la llum de tarda fa molt bonic. 

Davant de la catedral hi ha la plaça, el que ells en diuen el parc, suposo que perquè hi ha arbres. Es va construir l’any 1705 i és un lloc agradable per seure una estona a descansar i al capvespre veure passar a la gent. 

Com que es patrimoni nacional, tot el que es construeix ha de ser conservant l’estil colonial, i s’han de preservar les construccions antigues. La gent local no sempre pot pagar el manteniment d’aquestes cases. 

Llegeixo alguns comentaris força crítics amb la situació que hi ha aquí. Com que és una zona de clima agradable va atraure a famílies benestants cap aquí. A més, em sembla que aquí no hi va haver violència, però aquests nou vinguts van acabar desplaçant als baricharans de tota la vida. 

Els enredaven perquè venguessin les seves terres, fent-los-hi creure que feien un bon negoci, però després amb el que els hi donaven no podien comprar res, i ho havien perdut tot. Els nou vinguts han provocat que els lloguers i les ventes augmentin molt de preu, i els camperols i la població local no ho pot pagar. 

Van ser molts els baricharans que van haver de marxar d’aquí. I els que s’han quedat a la zona no viuen massa be. Diuen que el govern no s’implica en millorar la situació d’aquesta regió i que el terreny és força àrid, pel que els pagesos passen gana. També sembla que manquen infraestructures bàsiques. Al centre del poble que és per on vaig passejar no m’ho va semblar, però sovint no és veu el cantó amagat de les poblacions. 


Hi ha un cert malestar entre els habitants de tota la vida i els nouvinguts. Expliquen que un d’aquests nouvinguts va presentar una petició perquè deixessin de tocar les campanes de l’església. La població local no s’ho va prendre gaire be, consideraven que era una manca de respecte. 

Passejant pel poble vam veure algunes esglésies petitones, tipus ermita que em van agradar molt per la seva senzillesa. I ja a la part alta s’arriba al mirador des d’on es veu el canyó del riu suárez. 

És una zona enjardinada amb algunes escultures tallades en pedra, realitzades per escultors colombians. Estan decorant el camí que voreja la muntanya i des d’on es té la vista sobre la vall. És el parc de les arts. 

Des d’aquí dalt surt un camí que porta cap a la població de Guane, que està a 9 Km. És el camí reial. 

La població de Guane la van descobrir els espanyols en el 1540. El seu nom antic era Móncora i era el centre de la cultura Guane. 

Va ser aquí on els espanyols van concentrar als guane que van sobreviure a l’ocupació, amb l’objectiu d’adoctrinar-los. Sembla que van aconseguir imposar la seva religió ja que l’any 1623 van confirmar als cacics més importants d’aquesta ètnia. 

El camí està empedrat. Es va restaurar l’any 1988. Era el camí reial centre-oriental que connectava diferents rutes, entre elles Bogota amb Bucamaranga, i tenia desviacions cap a Cartagena i Veneçuela, entre d’altres. 

En realitat eren camins que ja utilitzaven els chibchas, els musiques, els guane... des de feia moltíssim temps. L’únic que van fer els espanyols va ser pavimentar-lo amb lloses de pedra. Això va contribuir al desenvolupament de la regió ja que formava part d’una ruta comercial. 

El passeig és molt agradable però se’ns va posar a ploure quan estàvem a mig. El camí creua un parell de cops la carretera, i vam poder aprofitar a agafar elcotxe en aquest segons punt. La pluja no va durar gaire. 

Guane és encara més tranquil que Barichara. La plaça del poble amb l’església colonial del 1786 és el centre. L’interior molt sobri, semblant al de les petites esglésies de Barichara. 

No hi ha grans coses a veure però és un lloc agradable. Hi ha una torre del rellotge al costat del museu paleontològic i arqueològic. El museu és interessant i tenen una bona col·lecció d’objectes, però sembla una mica descuidat. 

Hi ha una important col·lecció de fòssils d’uns 60 milions d’anys d’antiguitat. La majoria son fòssils d’espècies marines. La senyora que ens ho ensenya hi posa bona voluntat i ens explica les coses, però sense massa passió i un to un tant monòton. És una llàstima que no deixen fer fotografies; a mi em van be per recordar el què he vist. Hi ha també una sala amb objectes de ceràmica que pertanyien ala cultura guane i objectes de l’època espanyola. 

Hi ha un grup de dones que es dediquen a fabricar uns licors cremosos a base de llet condensada de cabra i algun alcohol. Ens n’ofereixen per provar. No està malament però a mi aquest tipus licors no m’entusiasmen, els trobo empallegosos. 

La població local intenta aprofitar que hi ha alguns turistes que baixem fins aquí per guanyar alguns diners extres. Suposo que viuen sobretot de ramaderia i agricultura. 

Vam tornar a Barichara; el poble seguia estan tranquil. A la catedral hi havia missa (era diumenge) i estava plena de gom a gom. Potser tota la població estava concentrada allà, perquè pel carrer ni una ànima. 

Vam sopar en un restaurant prop de la plaça, en un lloc que recordava una mica la cuina d’autor. Era una mica més car que altres llocs, però res exagerat. Uns 16 euros. Vaig demanar el que a mi em va semblar que era un crep de salmó. Però no vaig entendre be la carta. Era una crep de xampinyons i formatge amb beixamel i al voltant salmó i patates fregides. 

Vam acabar de sopar a les 8 del vespre i ja queda molt poca gent pel carrer i això que feia calor, una temperatura agradable. La vida aquí segueix un altre ritme. La mestressa de l’hotel ens havia dit que tancaria la porta cap a 2/4 de 9. 

A la sortida del poble hi ha una petita ermita dedicada ala verge de la pedra i al costat un monument a la formiga “culona”. En aquesta regió hi ha la tradició de menjar formigues “culones”. Aquestes formigues surten cap al mes d’abril llavors les atrapen i les torren. 

Els guane eren uns bons guerrers i consideraven que la força l’adquirien menjant el cul d'aquestes formigues. Quan els espanyols els van sotmetre van prohibir menjar formigues, ja que trobaven que era un ritual pagà. Fa uns quants anys que s’ha recuperat la tradició. Es poden prendre de diferents formes: fregides, torrades o se’n fa una salsa.

diumenge, 21 d’octubre de 2018

Colòmbia_ 9: Villa de Leyva i voltants

Vam continuar la ruta cap al nord, direcció Villa de Leyva. Vam parar pel camí per dinar, al “refugio de Sisga”. Té una bona vista sobre el pantà de Sisga i s’hi menja be. El lloc és molt agradable. Fa un dia esplèndid i l’entorn és tot verd. 

Pel camí ja es va veient tot el paisatge verd, però de vegetació baixa, grans prats i molts cultius. És diferent al paisatge que hi ha cap al sud del país, que era boscós i amb una densa vegetació. 

Per aquí, al nord de Bogotà, el terreny és ondulat, i ens movem per sobre dels 2600 metres. És molt bonic, i com eia, el fet de que feia bon dia ajuda a trobar-ho tot més lluminós i agradable. 

Vam arribar a Villa de Leyva a mitja tarda; encara vam tenir temps de sortir a donar una volta i prendre un primer contacte amb la ciutat abans de que es fes fosc. 

És una ciutat encantadora. Mot agradable per passejar i molt tranquil·la. Vam estar-hi dos nits amb el que vam poder gaudir del capvespre a la plaça, amb les famílies fent voleiar els estels o senzillament passant el temps en companyia.. 

És una típica vil·la colonial, amb el centre neuràlgic a la gran plaça on hi ha l’església. L’any 1954 la població va ser declarada monument nacional. Es troba sobre la serralada oriental andina, a 2140 metres d’alçada. Això es nota en que a la que s’amaga el sol comença a fer fred. 

Aquesta regió ja estava habitada uns 12.000 anys abans de la nostra era. Aquí, a l’igual que a Bogotà, hi vivien els muisques i prop d’aquí hi ha la llacuna Iguaqué que va tenir gran rellevància per aquesta cultura. 

Villa de Leyva es va fundar l’any 1572. Sembla que en un principi els espanyols no tenien intenció de construir cap població aquí. Més al nord hi havia un problema amb un grup de centenars de soldats vagabunds, restes d’una expedició que havia fracassat. Quan anaven cap allà a resoldre el problema van creuar aquesta regió i van trobar que molt bonica. Van considerar que seria bona idea construir un poble on s’hi poguessin instal·lar aquests soldats, juntament amb altre gent que no tinguessin lloc on viure, o fills (suposo que il·legítims) dels conquistadors. 

El primer lloc on van instal·lar aquesta vil·la era prop d’on hi ha l’observatori astronòmic muisca del que parlaré després. Van tenir problemes amb la població local. Per construir el poble espanyol havien d’expropiar terres a la població local. Això anava contra les creences dels muisque: no es podia instal·lar en u terreny que ja estava ocupat i no podien posar-hi a treballar esclaus. Així que per estalviar-se problemes van traslladar la població una mic més al sud, en el 1575 i encara va haver-hi un nou desplaçament fins que finalment l’any 1582 es va fixar on està ara. 

Aquesta zona es va convertir en un important centre de cultiu, especialment de blat i oliveres. Era el rebost de les poblacions del voltant. Es va convertir en un lloc de descans i relax dels funcionaris espanyols. 

La gran plaça era on entrenaven els militars, i era una de les més grans de Sud-Amèrica. L’època de màxim esplendor va ser a finals del segle XVII. Es va desenvolupar la tecnologia agrícola i va augmentar molt la producció. 

Villa de Leyva es va convertir en la principal productora de blat i es van construir diversos molins per poder-lo processar. Entre el segle XVI i XVII aquesta era la major productora de blat del país. 

L’any 1691 hi va haver una plaga que va afectar molt seriosament els cultius de blat, el que va tenir una gran repercussió en l’economia del poble. 

Sembla que la culpa va ser una mala gestió del sol, que el va dur a un esgotament agrícola. Però per la població-o local hi havia altres explicacions per la plaga. Una que m’ha fet gràcia és que consideraven que era la venjança del blat de moro per haver sembrat plantes no autòctones. 

La crisi econòmica va portar al declivi de la vil·la. Bona part dels seus residents van marxar abandonant les seves cases senyorials. 

Villa de Leyva va declarar la independència de la corona espanyola l’any 1811 quan es va unir a la província de Cundinamarca. 

La plaça principal té 14.000 m2 i està envoltada d’edificis colonials, amb els seus porxos i balconades; parets blanques, portes i marcs de fusta pintats. Les construccions noves que s’han fet conserven el mateix estil. 

Aquesta plaça va ser la seu del mercat municipal fins a l’any 1967. Llavors es va remodelar i empedrar. Lo de l’empedrat trobo que no ho han encertat gens. Creuar la plaça és empipador perquè aquestes pedres rodones se’t claven a la planta del peu. Tot i que anava amb calçat de sola gruixuda era una molèstia. Algun moment vaig preferir donar la volta abans que creuar pel mig. Una senyora gran em comenta que és molt empipador quan ha de caminar per aquestes pedres. 

Aquella primera nit vam sopar en una pizzeria de la plaça, que està tota plena de restaurants, igual que els carrers del voltant. Vam sopar a fora, perquè es agradable veure a la gent, però feia bastant fred. 

Al matí següent ens vam llevar d’hora i vam pujar al turó que hi ha al darrera la ciutat. Des d’allà és té una bonica vista sobre el poble i el seu entorn. 

Al peu del turó hi ha la plaça del mercat. Hi ha una gran varietat de fruites i verdures. Em va sorprendre trobar-hi maduixes, que eren molt dolces i gustoses. Em diuen que aquí es cultiven en les terres altes. Els plàtans també eren boníssims, petitons, de nom més d’un pam de llarg, però que van anar la mar de be per recuperar-se de la caminada. 

Com en la majoria de mercats hi ha també els menjadors, amb les grans olles i cassoles sempre amb algun menjar a punt. També em va sorprendre la gran varietat de patates que hi tenen. 

Després vam sortir de Villa de Leyva per anar a visitar els voltants. La primera visita era en una zona rocosa en la que hi ha tenia que haver una cascada i un lloc per banyar-se; em sembla que és la cascada hayal. 

El camí fins allà és agradable, tot i que fa calor ja que el sol comença a escalfar i també suposo que noto una mica l’alçada. La decepció és quan arribem allà. Està gairebé seca, tot i que ens van dir que feia quatre dies tenia aigua. 

Continuem amb el cotxe fins al que es coneix com el pas de l’àngel. Per venir fins aquí has de tenir una assegurança. És un pas molt estret en el cim d’una muntanya. Es a dir que tens el buit a banda i banda. Per un dels cantons es veu el riu ben avall. El lloc de pas, que no creuem fa 40 cm d’amplada (això és el que he trobat en alguna web). Es veu molt estret, no ens apropem massa fins aquest punt. Fa força vent i la veritat és que fa respecte estar allà mirant el buit. 

Continuem ruta fins al convent del sant Ecce Homo. Quan vam arribar hi havia un casament i no vam poder visitar-ho. 

Aquest convent el van fundar els dominics l’any 1620. Tenia dues funcions, per una banda, era un centre d’evangelització i per l’altra, la casa de repòs pels monjos d’edat avançada, ja que era un lloc tranquil i que no els hi sortia gaire car. 

La següent parada va ser al que es coneix popularment com el “infiernito”, un observatori astronòmic muisca. Van ser els espanyols que ho van anomenar així, ja que consideraven que aquí s’hi practicaven rituals pagans i diabòlics. 

Actualment és un parc arqueològic. La primera descripció que es va fer d’aquest lloc va ser en el 1847, pel geògraf Joaquin Acosta. Va deixar constància que a la vall de Monquirá hi havia 25 columnes de pedra mig enterrades. 

Aquesta descoberta va ser estudiada per Humboldt, que en veure l’alineament de columnes i la seva relació amb el sol i la lluna, va proposar que era un lloc per observacions astronòmiques (solsticis i equinoccis). 

Hi ha una sèrie de columnes en pedra que tenen més de 2.200 anys d’antiguitat. Sembla que aquest espai tenia dues finalitats, per una banda, el culte a la fertilitat, per la forma fàl·lica de le columnes, i també un observatori astronòmic. 

La separació entre columnes i la seva orientació permet determinar en quin més s’està, i el que és més important els solsticis i equinoccis. Segons l’època de l’any, el sol en passar entre les columnes, genera una sèrie d’ombres que permeten ubicar-se en el temps. Una de les columnes genera una de les ombres més curtes, que es pensa que correspon al migdia del primer dia d’estiu. Una altra crea l’ombra més llarg, que correspondria al migdia de l’inici del solstici d’hivern. 

A més d’aquestes columnes s’hi ha trobat uns monòlits fàl·lics que alguns arriben a tenir 4,5 metres d’alçada, que serien símbols de fertilitat. 

La primera excavació que es va fer va ser l’any 1981. Es va veure que els enterraments que hi havia en aquesta zona havien estat saquejats i les restes òssies escampades. Una columna de 5 m. d’alçada que havia descrit Acosta en el 1850, que deia que estava alineada amb el sol en els equinoccis, ja no es va trobar. 

L’any 2006 es va trobar un enterrament tipus dolmènic, amb ofrenes i les restes d’un nen d’uns dos anys, que tenia en el seu aixovar algunes peces fetes amb conxes marines. Al voltant de la tomba hi havia més restes òssies, el que fa pensar que fos una tomba col·lectiva de personatges importants a nivell espiritual. 

Els anàlisis de restes de fusta trobats en els diferents estrats indiquen que aquí ja hi havia un assentament humà en el 2.800 a. C.; els primers temples, de tipus circular devien construir-se cap al 2.000 a. C., però devien destruir-se durant les guerres i reconstruir-se diversos cops. La datació que s’ha fet de les columnes indica que es van tallar al voltant del 1.000 a. C. 

Sembla que aquest observatori va quedar abandonat abans de l’arribada dels espanyols. 

O sigui que era un centre astronòmic, una mena de calendari i també es pensa que lloc de purificació. En la distribució de les columnes es va tenir en compte també la seva orientació respecte a la llacuna Iguaque, que era molt important pels musiques. 

Aquí s’hi feien cerimònies dedicades al sol, en les que hi assistia la població. Quan el sol s’amagava darrera la columna la gent pensava que entrava en la columnes i arribava a la terra per fecundar-la. 

Consideraven que el sol tenia un gran poder fertilitzant. Creien que una dona nua exposada a la radiació solar, podia quedar embarassada. El culte a la fecunditat està representat en les gegantines formes fàl·liques que hi ha en diferents llocs al voltant de villa de Leyva. 

Per últim vam anar a visitar el museu del fòssil. És una cosa curiosa ja que és un museu construït sobre un gran fòssil de kronosaure, el qual està tal i com se’l va trobar. 

Aquesta zona en la prehistòria estava coberta pel mar; això s’ha pogut saber ja que s’han trobat fòssils i vestigis d’animals marins prehistòrics. 

Va ser l’any 1977 quan uns camperols van trobar un gran esquelet, que correspon a un cronosauri. En el museu s’hi ha col·locat també altres fòssils trobats en la regió de Villa de Leyva, que pertanyen al mesozoic i al cretaci. 

El kronosaure (o potser s’ha de dir cronosaure) vivia fa uns 115 milions d’anys, era un rèptil de cap gran i coll curt, una bona dentadura, i quatre aletes que l’hi permetien desplaçar-se tant per l’aigua com per terra. 

Només s’ha trobat un altre exemplar de kronosaure al mon; l’altre es va trobar a Austràlia, però està incomplet i en més mal estat que el d’aquí. És impressionant de veure. 

A part d’aquest espectacular fòssil n’hi ha molts d’altres. Una gran quantitat d’amonites, però també s’han trobat restes de gastròpodes i mol·luscs, rèptils, També de mamífers. Alguns animals eren de grans dimensions. 

També s’han trobat dos plesiosaures, que no estan en el museu que vam visitar. Aquest animal era també un rèptil gegant, amb un coll llarg i prim, una cua llarga i aletes que l’hi servien per desplaçar-se per l’aigua i per terra. Un exemplar està a la universitat de Berkeley i l’altra a colombià, en el museu geològic nacional. 
  
L’ictiosaure era un rèptil que tenia forma de peix, amb certa semblança al dofí. Només s’han trobat el cap i algunes vèrtebres, està en el museu geològic nacional. 

El mastodont també va viure per aquí, ja que s’han trobat ullals i alguns molars. Es pensa que alguns d’aquests animals podien haver mort prop de fonts d’aigües calcàries i que el moviment de les aigües hagués acabat desgastant els ossos abans de que arribessin a fossilitzar. 

Costa una mica imaginar aquesta zona, que ara està per sobre els 2.000 metres d’alçada, que hagués estat coberta pel mar. Però era abans de la formació de la serralada andina. 

Fa uns 100 milions d’anys, aquí hi havia el mar, on vivien aquest animals marins gegants. Quan morien anaven a parar al fons i amb el temps quedaven coberts pels sediments i es fossilitzaven. 

Quan es van formar els andes i el mar va retrocedir, i els sediments del fons marí van emergir, sortint a la llum diferents fòssils de rèptils marins. 

Vam tornar cap a Villa de Leyva i vam poder gaudir del seu ambient plàcid. M’hagués agradat visitar alguna de les cases convertides en museu, però tancaven d’hora i ja no vaig arribar a temps. De totes formes, passejar per allà sense rumb té el seu encant. 

El museu del xocolata estava tancat però no així la botiga, on vaig poder-ne degustar. I també un restaurant molt senyorial on hi ha especialitats amb xocolata.