diumenge, 20 d’octubre de 2019

Àsia Central. Uzbekistan_6. Samarcanda

Vam arribar a Samarcanda que ja eren prop de les 8 del vespre. L’hotel no estava cèntric, i hi havia molt embús per la ciutat ja que estaven asfaltant alguns carrers. 

L’hotel estava en una gran avinguda, hi havia uns quants restaurants en els que s’hi celebren casaments. Estava proper a un parc, però lluny de la plaça del Registan que és on hi ha els edificis emblemàtics. 

Aquell vespre vam sopar allà la vora i no vam veure res més. Va ser al matí següent que vam fer les visites de rigor. ‘altre cop que havia estat aquí, fa dinou anys, em va agradar més Bukharà que Samarcanda. Aquest cop m’he quedat amb la mateixa impressió. Samarcanda, tothom l’ha sentit anomenar algun cop, és una ciutat que evoca mons llunyans, i que molta gent té ganes de conèixer. Ara be, després de veure les tres ciutats dels oasis, em reafirmo en que em semblen més atractives Bukharà i Khivà que no pas Samarcanda. 

L’altre cop que vaig estar per aquí vaig poder comparar Bukharà i Samarcanda i també m’havia agradat més la primera. Suposo que hi influeix que Samarcanda és molt més gran i els monuments històrics queden dispersos. Aquest cop s’hi ajuntava que ja feia dies que anàvem veient l’estil d’arquitectura d’aquí, amb les rajoles blaves, la combinació de totxana i rajola... I ja no sorprèn. 

Samarcanda, com les altres ciutats dels oasis formava part de la ruta de la seda. Es troba a uns 700 metres d’alçada, i ja l’any 329 aC Alexandre el gran va quedar impressionat per la seva bellesa. 

Té una historia de 40.000 anys d’antiguitat. No la va fundar Alexandre sinó que la va conquerir diversos cops, a l’igual que molts d’altres. 

A partir del segle IV va prendre gran rellevància ja que estava molt ben ubicada al centre de les diferents rutes comercials, que connectaven orient i occident. Va ser una ciutat rica i pròspera. 

El primer que vam anar a visitar va ser el mausoleu Gur-e Amir, que és on està enterrat Timur, o Tamerlà. Aquest mausoleu es va construir en el segle XV i a més d’ell hi ha enterrats els seus descendents. 

El complex consta de diferents construccions: una khanaka, una madrassa i les tombes. El conjunt és molt bonic. Cal remarcar, que tot i que ja havíem vist moltes construccions amb les rajoles i totxanes blaves, les d’aquí són especialment boniques. La cúpula és impressionat i també la decoració de les columnes. 

Mohammed, net de Timur, va fer construir una madrassa i una khanaka, davant per davant, ja que volia que fos un gran centre d’estudi islàmic. Però va morir l’any 1403, abans de que es finalitzés la construcció. Amb la seva mort Timur va quedar molt afectat. Temporalment se’l va enterrar en un extrem de la madrassa, i va ordenar la construcció del mausoleu, on posteriorment va ser traslladat. 

Ara be, Timur tampoc va morir abans de que s’acabés la construcció del mausoleu; va morir en el 1405. Va ser un altre net de Timur, Ulugh Beg, el que el va acabar. 

Com ja havia comentat, en parlar de Shakhrisabz, en aquesta ciutat és on Timur s’havia preparat la tomba, però finalment, va ser enterrat juntament amb el seu net a Samarcanda, en el complex de Gur- e Amir o Gur Emir. 

Les tombes de la família timúrida no es va obrir fins l’any 1941. Hi ha diverses llegendes al voltant d’aquest fet. 

L’any 1941 hi havia un grup d’arqueòlegs russos que disposats a obrir la tomba del gran Tamerlà. La població local i els dirigents religiosos s’hi posaven. Tot i així, les excavacions continuaven, amb molts personatges significatius de l’època, a més dels arqueòlegs hi havia un escriptor, un del cinema... es volia examinar les restes d’aquest llegendari personatge i dels seus familiars. 

La primer tomba que es va obrir va ser la del fill d’Ulugbek, després van poder excavar les dels altres dos fill de Timur, uns dies més tard es va trobar la de Ulugbek. L’endemà es va trobar una gran llosa de pedra de la tomba de Timur. Finalment, al dia següent es va obrir la tomba. 

En obrir-la es va sentir un fort olor a resines, càmfora, roses i encens. Quan va morir estava de camí cap a Xina, per tant, per tornar-lo a Samarcanda va caldre embalsamar-lo. I l’olor que es va sentir era dels productes emprats per preservar el cos. 

Dos dies després d’haver obert la tomba l’exercit alemany va envair la Unió soviètica. La gent de Samarcanda va sentir pànic, ja que associaven aquesta desgràcia de la invasió nazi amb l’obertura de la tomba del gran Tamerlà. 

Les restes de tots els timúrides descoberts es van enviar a Moscou pel seu estudi. 

Hi ha una altra creença popular que diu que el punt d’inflexió en la segona guerra mundial, que va ser la batalla de Stalingrad, va ser gràcies a que un mes abans Stalin havia ordenat el retorn de les despulles de Tamerlà a Samarcanda, i que fos enterrat amb tots els honors. 

Segons aquesta llegenda, l’avió que duia les seves restes va creuar per sobre de la línia del front i això va donar noves forces als combatents musulmans. 

La sala on hi ha la tomba del gran Tamerlà és impressionant. La gent del país s’apropa fins a la barana amb gran respecte. La decoració de la sala és una meravella. 

Després vam anar a visitar l’observatori d’Ulugh Beg. Res a veure en com estava fa dinou anys. Està molt canviat. Hi ha una escalinata i s’arriba dalt del turó on hi ha dos edificis davant per davant. Un cobreix l’observatori i l’altre és un petit museu. 

Vam tenir la mala sort de que quan vam arribar a dalt hi havia alguna visita oficial. Quatre cotxes, gent ben vestida, visitant el conjunt, i el poble, turistes i locals, vam haver d’esperar en un racó sense cap mena de possibilitat d’apropar-nos, a que es decidissin a marxar. 

L’observatori astronòmic va ser construït per Ulugh Beg entre el 1428-29 sobre un turó. Segons les descripcions de l’època, l’observatori tenia tres plantes i estava cobert amb una gran cúpula. Aquest observatori era únic en el seu temps. 

L’any 1449 un grup de fanàtics religiosos el va destruir i va quedar oblidat fins a la seva descoberta l’any 1908 per un arqueòleg rus, d’origen uzbek. 

El que es va trobar és una trinxera de 11 metres de llarg i 2 metres d’ampla, i d’una alçada de tres plantes amb marques a tot el llarg. Estava enterrat per evitar l’efecte dels terratrèmols. Hi havia un gran arc de 40,4 metres de radi. Aquest va ser el sextant més gran del mon fins al segle XVII. Hi havia escales als costats per poder accedir a fer les mesures. 

Cada dia els astrònoms determinaven la posició del sol i calculaven els diferents paràmetres astronòmics que els hi permetien determinar el migdia, el moment de l’albada i pronosticar eclipsis. Van calcular la durada de l’any amb molt bona precisió tenint en compte els aparells de que disposaven. 

En aquest observatori hi havia diversos sextants, rellotges de sol, astrolabis, etc. La ciutat es va convertir en un important centre d’astronomia. Ulugh Beg i el seu equip, juntament amb altres astrònoms de l’època van publicar unes taules en les que es classificaven més de mil estrelles. 

En el museu hi ha una maqueta de l’observatori, diversos aparells i explicacions de com feien les mesures. 

La següent visita va ser al museu Afrosiab, que era una antiga ciutat que hi va haver en aquest lloc. S’han trobat molts objectes que pertanyen al període comprès entre el segle VIII aC fins al segle VIII dC. A més es van trobar en el que havia sigut un palau, uns frescos en restes de parets, que son del segle VII-VIII dC. 

Afrasiab es troba en un turó a l’entrada de la ciutat actual. La gent anomenava al turó on es troba, la ciutat d’Afrasiab, tot i que no es podia observar cap vestigi de la ciutat; l’anomenaven així basant-se en la llegenda de que aquí hi havia hagut una ciutat fundada pel rei de Turan, i que la ciutat havia existit entre els segles VII i II aC. 

Actualment hi ha evidencies de que la ciutat va existir i que va estar habitada com a mínim des del segle VI aC fins a l’any 1220, en que la van destruir els Mongols. 

A partir de les excavacions realitzades s’ha pogut veure que hi havia una part de la ciutat envoltada per una muralla i una altra fora de muralles. Les excavacions es van iniciar a finals del segle XIX i encara continuen. En l’estrat inferior es va trobar la ciutat del segle VII aC. Que presentava una muralla, i tenia sistema de canalització d’aigua. 

Un estrat superior correspon a la ciutat que hi havia entre els segles IV i I aC. Es pensa que aquesta ciutat devia ser la mateixa que Alexandre el gran anomenava Maracanda; potser aquest era el seu nom en el segle IV aC. D’aquest període s’han trobat ceràmiques i monedes. Em sembla que d’aquesta època seria un aqüeducte i una muralla defensiva. 

El declivi de la ciutat va començar cap al segle IV i V dC. En que els objectes trobats mostren una menor qualitat que en els períodes precedents. No obstant va tornar a tenir un període de desenvolupament en els dos segles següents. 

En el segle VIII els àrabs conquereixen la ciutat, el temple es va convertir en mesquita i la gent va començar a marxar. En el segle X la situació a la ciutat torna a millorar, fins que l’arribada dels mongols la destrueix totalment i ja no recupera la seva activitat. 

Afrasiab va ser un important centre cultural i comercial d’Àsia central. La ciutat estava emmurallada i tenia a dins la ciutadella. Hi havia diferents barris, temples, tallers i botigues d’artesans, habitatges ... i carrers que s’entrecreuaven; m’ho imagino una mica com l’eixampla. 

En el museu el més impressionant són els frescos que es van trobar en un antic palau. Estava explicat el que representava i dibuixos reproduint-ho, per facilitar la seva visualització. Es conserven fragments, i quan saps que buscar-hi arribes a veure-ho. Diuen que expliquen la vida dels governants. 

En una es veu una processo nupcial, en la que va la novia muntada sobre un elefant blanc, envoltada de noies i altres personatges a cavall i camell. 

En una altra paret es veu la lluita amb animals depredadors. En un altre lloc, un vaixell amb gent, més enllà el mar i gent i animals a l’aigua. 

La paret que estava darrera del trono reial diu que representa uns ambaixadors, un d’ells provinent de la Xina. 

La següent visita és a la necròpolis de Shahi Zinda. El seu nom vol dir tomba del rei vivent. Els locals l’anomenen el carrer del cementiri. Aquest recinte forma part del patrimoni de la Unesco. 

En aquesta necròpolis hi ha onze mausoleus amb les cúpules blaves, hi ha mesquites. Molts dels mausoleus i tombes pertanyien a la noblesa de la ciutat. Va ser un gran centre religiós i cultural. Una peregrinació fins aquí podia substituir la d’anar a la Meca. 

La tomba més important és la de Kussam ibn Abbas, que era cosí del profeta Mahoma. Kussam era el governant de la Meca, i estava de visita a Samarcanda, l’any 676, per difondre l’islam, quan va patir un atac per part dels que estaven en contra de l’islam. Va morir en aquest atac. Hi ha diverses llegendes sobre la seva mort. Una fletxa enemiga, una desaparició miraculosa, una decapitació però que va veure l’aigua del pou i va esdevenir immortal .... 

Hi ha una frase gravada en la seva tomba en la que hi diu que els que moren en el camí d’Alà no es considera que estiguin morts, sinó que estan vius. Suposo que és per això que té aquest nom el complex, de rei vivent. 

La seva tomba va ser la primera que hi va haver. Les altres estan properes a la seva. En altres llocs ja hi he vist, hi ha una creença de que si estàs enterrat prop de la tomba d’un sant els teus pecats et son perdonats. 

Aquí, propera a la tomba principal hi ha la tomba de la dona de Tamerlà. A diferencia de les altres construccions aquesta està decorada en color porpra. Jo no m’hi vaig fixar. 

Un altre dels mausoleus que destaca, ja que és dels més grans, és el d’un col·laborador d’Ulugh Beg; tot i que no era un noble, com que era un reputat científic, també va ser enterrat aquí. 

Després de dinar vam anar a la plaça central de Samarcanda, la plaça del Registan. És època de festival i al vespre hi ha concerts, pel que està tot envolat de tanques. Només hi ha unes hores en les que es pot accedir al recinte. Aquí sí que hi havia molt turisme, tant local com estranger. 

La plaça del registan és el cor de l’antiga ciutat medieval. Hi ha tres edificis disposats en forma de U, tres madrasses construïdes per dos governants diferents. Aquest conjunt forma part del patrimoni de la Unesco des de2001. 

Registan és una paraula uzbeka que vol dir plaça de sorra. En un primer temps era doncs una plaça de terra i va ser més tard que es van construir els edificis que l’hi ha donat gran renom. 

Aquesta plaça era on es feien els anuncis per odre dels kan, on es feien les execucions publiques, on es reunia la tropa abans d’anar a la guerra... Aquí també s’hi feia el mercat. Era el centre neuràlgic de la ciutat. 

La madrassa d’Ulugh Beg va ser la primera que es va construir. Això va ser en el 1417 quan governava Ulugh Beg. Aquesta madrassa podia allotjar a uns 100 estudiants. L’entrada està decorada amb estrelles, que simbolitzen el cel. No podia ser d’altra manera sent així que Ulugh Beg era astrònom. Aquest va ser el centre educatiu de ciències més important de la ciutat. Aquí estudiaven filosofia, astronomia, matemàtiques, teologia. 

La madrassa Sher-Dor es va construir en el 1612, quan Bahadur governava a la ciutat. La va fer construir just davant de la d’Ulugh Beg, i la idea inicial era que fos el seu reflex. Però hi va haver dificultats tècniques ja que havien passat dos segles, i el nivell del sol havia canviat en dos metres. Per això, diuen que no són igual d’altes, tot i a que a simple vista jo no vaig saber veure la diferencia. 

El nom d’aquesta madrassa prové de les figures que hi ha a l’entrada, dos tigres daurats, transportant el sol a les espatlles. Vol dir adornada amb tigres. 

La terceria madrassa du el nom de Tilla-Kori. Es va construir uns anys més tard, per completar el conjunt de la plaça. Va ser en el 1646.Un cop més, es va voler que fos una copia de les altres dues. Es va acabar de construir en el 1660. 

A finals del segle XVII la ciutat va perdre importància ja que la capital va passat a ser Bukharà. Llegeixo que a finals d’aquest segle tan sols quedaven unes 1000 famílies vivint aquí i que les madrasses servien de refugi d’animals. 

L’any 1875 va recuperar altre cop la seva importància comercial, i es va restaurar la plaça del registan. Ara be, en el 1918, sota el govern soviètic, l’activitat a les madrasses es va haver d’aturar i el complex arquitectònic va patir forces danys, degut a terratrèmols i al clima. Ara be, van ser els mateixos soviètics que van propiciar la seva restauració ja que eren monuments històrics. 

Després del bullici que hi ha al Registan, la visita a la mesquita Bibi Khanym és relaxant. El nom d’aquesta mesquita es el de l’esposa favorita de Timur, que és qui la va fer construir. Volia construir la mesquita mes gran del mon. Es va acabar la construcció en el 1404, però pocs anys després de la seva construcció, durant una celebració, l’arc d’entrada es va ensorrar. 

Hi ha una llegenda que explica que un dia l’arquitecte va dir-li a Bibi que no continuava amb les obres si no deixava que l’hi fes un petó. La dona s’hi va resistir però al final va accedir i l’arquitecte l’hi va fer un petó ala galta. En aquest lloc l‘hi va aparèixer una taca. 

Quan Timur va tornar del viatge en que estava, va trobar l’obra acabada, i la seva dona el va sortir a rebre tapada. No va servir de gaire ja que se’n va adonar. Va castigar a l’arquitecte i va imposar a les dones l’obligació d’anar totalment tapades davant dels homes. Segons la llegenda, a ella l’hi va dir que agafes tot el que consideres important de palau i marxés per sempre. 

Diuen que al dia següent Timur es va despertar en el carro on el transportava la seva dona. Ella volia donar-l’hi a entendre que era ell era el més important per ella. Timur la va perdonar i al final la mesquita va dur el nom de la seva dona. 

L’any 1907 un terratrèmol va destruir-ne una part. Diuen que es van ensorrar unes 400 columnes. 

Davant de la mesquita hi ha un suport gegantí en pedra, en el que dipositar l’Alcorà. Actualment les parelles de recent casades venen aquí per demanar fertilitat o altres desitjos. Si no estic confosa han de passar entre les potes que aguanten el faristol. 

I per últim anem a veure un mercat. No és massa gran, però agradable per passejar, ja que està molt net, i ben ordenat. S’assembla als altres que hem estat veient. I com en els altres, no hi falten els venedors de pa, del mateix estil pla i rodó. 

La ciutat està molt neta, i hi ha coses boniques, però està tot molt dispers. A més fa molta calor, 45 ºC al sol, i venen poques ganes d’anar amunt i avall. A més, al final resulta una mica repetitiu l’estil dels monuments. Al menys, a mi em va passar això.

dissabte, 12 d’octubre de 2019

Àsia Central. Uzbekistan_6. Xahrisabz

Avui deixem enrere Bukharà i el seu oasi per anar cap a Samarcanda. El primer tram de trajecte, és per l’oasi, es veuen els arbres fruiters, i camps cultivats. Després, el desert. Molts trams de carretera estan en força mal estat, pel que el camí es fa llarg. 

Ens vam desviar de la ruta principal per arribar-nos a Xahrisabz o Shakhrisabz, que vol dir ciutat verda. Després de dinar vam fer la visita, i la veritat és que feia una certa mandra, ja que el sol i la calor et deixaven sense esma de res. Suposo que també les hores de cotxe. 

Es troba a uns 80 km al sud de Samarcanda. Tot i que ara és una ciutat moderna, la seva historia es remunta a uns 2700 anys enrere. Va tenir un paper clau en la historia d’Àsia central. 

Antigament s’anomenava Kesh, i era la capital de l’antic estat de Sogd. Era un important centre cultural i comercial. L’any 329 aC Alexandre el Gran va estar per aquí i la cultura grega va deixar-hi la seva empremta. Al llarg dels segles van governar diverses dinasties. En el segle VIII va ser un important focus de les revoltes contra l’islam i el mon àrab. 

Prop d’aquí hi va néixer Amir Timur, que en nostre mon se’l coneix més com Tamerlà. Aquest nom prové de Timur lenk, o Timur el coix, ja que degut a una ferida a la cama, coixejava. 

Quan va accedir al poder va convertir la ciutat de Kesh en la seva residència i és quan l’hi va canviar el nom per l’actual, Xahrisabz. 

Va fer construir un palau, conegut com Ak-Saray, que vol dir “palau blanc”. Volia un palau que impactés, per les dimensions i bellesa. Hi ha diverses llegendes al voltant d’aquesta construcció. 

En una d’elles es diu que va fer cridar a l’arquitecte i l’hi va explicar el que volia. Aquest va demanar permís per fer servir l’or del que disposaven. Un cop l’hi van donar permis va començar a construir grans blocs amb argila barrejada amb l’or per fer els fonaments. Timur estava davant i no va protestar per aquest fet. Llavors el mestre va destruir altre cop els blocs i va retornar l’or al dipòsit d’on l’havia agafat. 

Quan Timur l’hi va preguntar per què ho havia fet ell va respondre-l’hi que volia veure si era capaç d’assumir les despeses que comportaria aquella construcció. 

L’obra va tirar endavant, l’edifici estava acabat i faltava el revestiment amb la decoració de les parets. Timur donava pressa als artesans perquè ho enllestissin, però no va tenir èxit. Va fer cridar a l’arquitecte però havia desaparegut després de penjar una cadena de l’arc de la porta principal. 

No hi havia cap altre artesà que pogués completar aquella obra amb la mateixa destresa que l’anterior mestre. Així que el palau va quedar inacabat una temporada. Ara be,un bon dia l’arquitecte va reaparèixer. Va comprovar que la cadena estava més baixa que quan havia marxat i llavors es va posar de nou a la tasca i es va iniciar el revestiment amb rajoles de les parets. 

Timur l’hi va preguntar que perquè havia desaparegut deixant l’obra inacabada. Ell va explicar-li que no volia desobeir-lo, però que en aquell moment no es podia enrjolar ja que amb el pas dels dies s’hagués fet malbé. Un edifici d’aquella mida requeria d’un cert temps per assentar-se. 

Es va trigar més d’un quart de segle per construir el palau, però pel que deien els que el van veure en el seu moment era una obra impressionant. Hi havia diferents patis, de mides diverses, fent el més gran 120 metres d’ampla per 240 metres de llarg. 

La porta principal es calcula que tenia uns 70 metres d’alçada. Ara, el fragment que es veu té 40 metres d’alçada i ja sembla impressionant, o sigui que gairebé el doble, tan sols l’arc de la porta, devia ser brutal. Costa d’imaginar. De fet aquesta porta feia 50 metres d’amplada, una mida que tampoc és gens habitual. 

Aquesta porta estava orientada cap a Samarcanda, que era la capital. En la decoració de les parets predominen les rajoles de color blau. Hi havia també inscripcions, algunes de l’alcorà i altres sense significat religiós. 

Es conserva una d’aquestes inscripcions, en la que hi diu que la construcció es va acabar l’any 798, que correspon al 1395-96 i hi apareix també el nom del mestre artesà que la decorar, que era de Tabriz. 

Aquest palau, a l’igual que els altres complexos arquitectònics que hi ha a la vora, els va destruir a mitjans del segle XVI per Abdulla Khan, després d’haver sotmès a la ciutat a un setge. 

Hi ha una part de la muralla restaurada, del mateix estil que la de Bukharà. I després s’entra en l’espai on hi havia el palau. És un gran jardí en que destaca les parets que queden en peu, escapçades d’aquell grandiós palau. 

En una altra zona dels jardins hi ha la mesquita Kok-Gumbaz, que té la cúpula blava,i això és el què l’hi dona el nom. La mesquita actual es va construir, sobre les restes d’una anterior, l’any 1435. Forma part d’un conjunt que es coneix amb el nom de Dorut-Tillyavat. Aquesta és la mesquita del divendres més gran de la ciutat. 

La va construir Mirzo Ulugh Beg, net d’Amir Timur, que va ser un famós astrònom i científic. Hi ha una inscripció a la porat on diu que la va construir ell en nom del seu pare. 

Diuen que la cúpula blava representa el cel net de núvols sobre els dominis del gobernador. 

Tot aquest complex es va construir en el 1371, després de la mort d’un eminent líder religiós, fundador del sufisme, Shamsiddin Kulal. Aquesta home va ser el mentor espiritual de l’emir Taragay i també de Timur. 

La seva tomba es va convertir de seguida en un lloc on venien els seus seguidors a retre-li homenatge i a pregar. En l’època de Timur la tomba estava coberta per unes lloses de marbre, i més tard, durant el regnat d’Ulugh Beg és quan es va construir el mausoleu. Prop d’aquesta tomba hi ha una madrassa i la mesquita de la cúpula blava. 

Dos anys després de la construcció de la mesquita, Ulungek va fer construir un mausoleu pel clan timúrida. Aquest mausoleu s’anomena Dor-us Siyodat. Es va construir després de la mort prematura del fill gran de Timur, Jakhongir. 

Hi ha també la cripta de Timur. Es va descobrir de forma accidental, l’any 1943, quan un nen que estava jugant a pilota va caure en un forat. Al centre de la cambra hi ha el sarcòfag i les inscripcions que hi ha expliquen anècdotes de la vida de Timur, per això la cripta rep aquest nom. Ara be, el sarcòfag està buit. 

Des d’aquesta ciutat es veuen les muntanyes, de fet es troba en una zona una mica muntanyosa. Després de la visita vam continuar la ruta, altre cop per una carretera en força mal estat, fins a Samarcanda. 

El primer tram de carretera és per la zona muntanyosa, on el que predominen son les pastures, a diferencia dels altres oasis, en els que hi havia cultius. Fins que no s’arriba prop de Samarcanda no es troben els camps treballats.