23 d’octubre 2017

Sud de Xina_18. Yunnan. Kunming i Bosc de Pedra de Shilin

Vam matinar per anar de Weishan a Kunming. Hi ha 374 Km, tot i que bona part del camí hi ha autopista. Vam parar a mig camí per dinar en una àrea de servei. A part d’un supermercat hi havia restaurant i vaig menjar allà. Si no estic confosa era una un bufet lliure, tot amb plats xinesos, evidentment. Grans olles amb arròs i fideus, verdures variades....

Els lavabos estaven bé. Em sembla que ja ho he comentat en un altre lloc que en aquesta regió tant les cases com els lavabos porten estrelles. Els lavabos mereixen més o menys estrelles segons la qualitat i netedat de les seves instal·lacions. Les cases reben estrelles en funció del comportament dels seus habitants envers la comunitat, quan serveixen d’exemple als altres. 

Vam arribar a Kunming a les dues de la tarda i vam sortir a donar una volta. És una gran ciutat, ja que és la capital de Yunnan. Hi ha grans edificis, molts cotxes, molta gent... Tot molt modern, però també queden alguns edificis antics. En l’antic barri musulmà encara es pot veure alguna mesquita. 

En el que és el mercat, és tot nou. Un edifici en el que hi ha plantes i flors, peixos i animals, minerals.... 

Ens va enganxar un gran xàfec i ens vam refugiar en una farmàcia. Va durar molta estona i poc a poc anava entrant més gent a refugiar-se allà. El carrer va quedar desert, escombrat per l’aigua que baixava com un riu per davant de la farmàcia. 

Vaig tenir temps de sobres per tafanejar què tenien. Hi havia fàrmacs etiquetats i ben classificats, segons les seves aplicacions, però també hi havia productes a granel, plantes, productes diversos que els farmacèutics preparaven i barrejaven segons cada cas concret. Dels productes envasats n’hi havia forces que semblaven a base de plantes i productes naturals. 

Quan la força de la pluja va disminuir, la gent va començar a sortir altra cop al carrer. Nosaltres també. Vam anar cap al llac que hi ha al centre de la ciutat, però com que seguia plovent no hi havia gairebé ningú. Em sembla que en diuen el llac verd. Hi ha tot un parc i habitualment està pel de gent. 

Una part del parc es va construir abans del 1911, durant la dinastía Qing. Aquest llac té diferents illes; algunes tenen un temple, d’altres pavellons per exposicions... Em sembla que en un d’aquests pavellons és on es va obrir un dels primers cinemes del país. 

Després vam anar a veure la universitat que està just al costat. La veritat és que no vaig gaudir massa la visita de Kunming; no m’agrada gens la pluja i anar amb paraigües. Aquell dia l’havia deixat a l’hotel! L’edifici de la Universitat és estil colonial francès. 

Cansats de remullar-nos i amb fred ens vam refugiar en un cafè francès, prop de la universitat. Va ser una bona troballa. Vaig poder assaborir una bona pizza i una cop de vi, que em van fer sentir una mica millor i deixar de banda el fred i mal rotllo provocat per la mullena. A més, ens van empaquetar per emportar el tros de pizza que ens sobrava. Vaig aprofitar també per comprar pa, uns panets de pa de cereals, ja que al dia següent fèiem una excursió i teníem que dur-nos el dinar. 

Kunming es troba a 1900 metres d’alçada. La ciutat antiga estava emmurallada, però com ja he dit queda poc del seu passat. Aquest lloc ja estava habitat en l’antiguitat. Cap al 280 a. C. aquí hi havia el regne de Dian; la seva llengua estava relacionada amb la tibeto-birmana. Aquest regne va ser conquerit per la dinastia Han, xinesa, en el 109 a. C. Fins a l’any 220 d. C. van tenir el control sobre la ruta de la seda sud, enllaçava Burma (l’actual Myanmar), la Índia i Yunnan. 

La ciutat de Kunming es va fundar l’any 765, i se la coneixia com Tuodong. Va formar part del regne de Nanzhao (segle VIII i IX) i després del de Dali (937–1253). Més tard hi va haver la invasió dels Yuan (1252–1253) i en el 1276 passa a estar sota control dels mongols que l’anomenen Kunming, i és quan es va convertir en la capital de Yunnan. Marco Polo en els seus viatges per la regió va passar per aquesta població i en deixa constància en el seu relat de la ciutat i de la seva gent. 

Ara be, el disseny de la ciutat actual és del segle XIV, quan està sota el control de la dinastia Ming. Va ser un dels llocs de la Xina que va presentar major resistència a la invasió manxú. 

És una zona rica en minerals de titani i coure, fosfats, carbó, sílice, guix, i clorur de sodi. Una de les mines més importants és la de fosfats, que és la tercera més gran del país. L’any 1911 es va inaugurar la línia de tren que enllaçava Kunming amb Vietnam. Això va facilitar l’exportació dels minerals. De fet, ja en el 1908 es va obrir com port comercial per les relacions amb l’estranger. Això va fer que la ciutat es desenvolupés i es convertís en un important centre comercial. 

De fet, aquesta línia de tren va passar molts períodes sense funcionar. Durant la segona guerra mundial, va estar tancat i no es va obrir fins a l’any 1957. Ara be va tornar a quedar fora de servei l’any 1979 i es va tornar a posar en marxa en el 1996. 

Quan els japonesos van ocupar la Indoxina francesa, en el 1940, la importància de Kunming va augmentar ja que era la que podia proveir dels productes essencials provinents de Burma (Myanmar) a les forces aliades. La ciutat va ser el centre de comandament de les forces aliades que estaven formades per les xineses, americanes, britàniques i franceses.

La ciutat va preservar la seva muralla fins a l’any 1952, quan el govern municipal va ordenar destruir-la per fer servir les pedres en la construcció d’una carretera.

Fins a la mort de Mao Kunming encara estava considerat un lloc remot i era on s’enviava a la gent que havia perdut el suport polític, especialment durant la revolució cultural. 
Amb les reformes econòmiques dels anys 80 va augmentar el turisme i la inversió estrangera. Llegeixo que hi va haver inversors tailandesos que els seus avantpassats havien fugit de Yunnan.

Kunming és famós per les flors. Hi ha més de 400 tipus de flors que creixen en la ciutat. Famoses les camèlies, un tipus de magnòlies, orquídies... Des de l’any 1983 la camèlia és la flor de la ciutat.

Una de les coses que em van xocar, i que he recordat veient les fotografies és la reunió que fan per repartir les feines del dia. Era a la porta d’un restaurant, estaven tots els treballadors, amb el seu uniforme fosc, formats sota el plugim del mati i al seu davant els encarregats, llista en ma, distribuint les tasques a fer, o potser passant llista. 

El dia següent ens vam llevar d’hora per ara cap a Shilin, on hi ha el que es coneix com el Bosc de Pedra. Aquesta població es troba a uns 100 Km de Kunming. Tant l’entrada com sortida de la ciutat és complicada ja que hi ha molts embotellaments i molt transit. 

Quan vam arribar al recinte em va impactar la quantitat de gent, la quantitat d’autocars a l’aparcament, les cues als banys.... Moltíssima gent. I això que em van dir que no era dels dies en que estigués més ple. Els dies de màxima afluència poden passar pel parc unes 30.000 persones. 

La primera part del recorregut és on hi ha més gent i la veritat és que és una mica angoixant tanta gent atapeïda en un espai reduït. He de reconèixer que tinc una mica de claustrofòbia i suposo que per això no em sento a gust entre tanta massa humana. 

Hi ha nois i noies que fan de guies i van vestits amb la indumentària local, suposo que és Yi; de fet aquesta zona està habitada pels Sani, que són de l’ètnia Yi i tenen una cultura i un folklore propi. 

Aquest parc nacional, patrimoni de la Unesco des del 2007 ocupa 350 Km2 i és una de les quatre atraccions de la Xina més visitades; les altres són la ciutat prohibida de Beijing, els guerrers de Xian i Guilin. 

Durant la dinastia Ming (1368-1644 d. C.) es deia que era la primera meravella del mon. Una dita local diu que si has estat a Kunming i no has visitat el bosc de pedra has perdut el temps. 

Segons una llegenda, aquest bosc és el lloc de naixement d’Ashima, una noia de l’ètnia Yi molt bonica que es va enamorar d’un xicot, però no la van deixar casar amb ell i per això va entrar en el bosc i es va convertir en pedra. El bosc porta el seu nom. Cada any se celebra un festival amb torxes per commemorar aquest fet, hi ha danses, cants i competicions diverses. 

Les formacions rocoses són espectaculars. És un terreny càrstic amb pitons que poden fer més de 40 metres d’alçada. El circuit que es fa està ben marcat i arreglat. Les escales en bon estat, zones enjardinades, alguns llocs, encara que escassos per fer el pícnic. I moltes de les pedres, en els llocs de pas, estan plides de tant tocar-les. 

El primer tram que és el que està més ple, i més proper a l’entrada, està ple de famílies, gent que es posa els vestits tradicionals de color vermell perfer-se fotografies davant les roques. Es fa difícil fer fotografies. Sempre hi ha gent, caps, braços, el que sigui. 

En algun racó una mica ampli trobem un grup de dansaires. Aquests vestits son diferents, combina el blanc i el blau. Més enllà passadissos estrets en els que cal fer cua per passar. També en alguns trams d’escales. 

Una de les parts dures, per la quantitat de gent, és arribar a un pavelló que hi ha dalt d’una roca. Un cop allà també es fa difícil aconseguir arribar a la barana per fer la fotografia de la vista. 

A mesura que ens endinsem en aquest bosc de pedra queda menys gent. Tot i que de tant en quant sorprèn trobar algú amb criatures petites, pujant i baixant escales, nens que es desesperen perquè estan cansats... 

M’agrada el contrast del gris de la pedra amb el verd brillant de la vegetació. Deu ser meravellós passejar per allà amb poca gent i poder sentir el vent i els ocells. Aquell dia no hi va haver ni un sol instant de silenci. 

En quant a paisatge em recordava molt un parc que hi ha a Madagascar, els Tsinguis de bemaraha. 

Aquest bosc de pedra en el passat, fa 2700 milions d’anys, estava cobert pel mar i hi ha diversos fòssils en les roques que ho evidencien. 

Es pot veure un llac d’aigües verdoses. I després s’entra en el petit bosc de pedra, l’altre era el gran. Les formacions són més baixes, però és molt més tranquil. Canvia la proporció de pedra i verd, aquí predomina la vegetació. 

Un cop acabada la visita del bosc de pedra vam tornar cap a Kunming per agafar el tren cap a Zhenyuan. A l’estació vam haver de passar dos controls de seguretat. L’any 2014 hi va haver un atac terrorista a l’estació de Kunming en el que van morir 29 persones i més de 100 ferits. No sé si va ser aquest o n’hi ha hagut algun altre, però es deia que va ser perpetrat per uigurs.

21 d’octubre 2017

Sud de Xina_17. Yunnan. Muntanya de Weibao.

No massa lluny de Weishan hi ha la muntanya de Weibao, que és un parc nacional. Aquesta és una de les 14 muntanyes sagrades del taoisme que hi ha a la Xina. 

Enfilant-se per la muntanya hi ha una vintena de temples que es van construir durant l’època Ming i Qing, o sigui entre el 1368 i el 1911. Ara be, hi ha algun registre antic, de l’època Tang (618-907) en el que ja es parla de Weibao.

La muntanya té 2500 metres d’alçada i el desnivell és d’uns 250 metres. Explorar tots els temples porta el seu temps. El camí està ben senyalitzat, amb escales en bon estat, que permeten anar-se enfilant pel bosc amb comoditat. A mesura que vas avançant vas trobant temples en el que pots entrar i visitar-los. És un bosc d’arbres molt alts i prims. Camuflats entre els arbres hi ha alguns altaveus i va sonant constantment una música religiosa, que amenitza la caminada.

Hi ha diferents tipus de temples, uns son budistes i d’altres taoistes. Una cosa curiosa, els temples taoistes sempre estan cuidats per homes, està prohibit que se n’encarreguin les dones. I els monjos d’aquesta religió porten el cabell recollit en un monyo. No sé si sempre és així o era només els que vaig veure allà. 

A la part més baixa del bosc hi ha alguna tomba taoista. Després s’arriba al temple dedicat al deu local de Nanzhao. També se’l coneix com el temple Xunshan. Es va construir durant la dinastia Tang i va ser aquí on es va desenvolupar el culte al deu local de Nanzaho, és a dir el culte a Xi Nuluo, que va ser el primer rei de Nanzhao en el segle VII. 

Aquest personatge va portar cap aquí població d’una altra regió que eren els ancestres de l’actual ètnia Yi. Així que aquest temple és molt venerat per questa comunitat i cada any, el 8 de febrer venen de diferents llocs per venerar aquest deu local. 

Aquest temple, a l’igual que tots els que hem anat veient, no és un sol edifici sinó que hi ha diferents construccions, algunes afilerades, d’altres als laterals. 

Cadascun dels edificis és una capella en la que es venera una determinada divinitat. Aquí, al santuari principal es venera al rei Xi Nuluo, un altre dels espais està dedicat als seus pares i també hi ha la capella dedicada a la seva esposa, que era una princesa Bai. 

A part de les diferents figures més o menys espectaculars hi ha gravats amb la historia d’aquest regne. Els vestits de les figures que flanquegen a Xi Nuluo són d’estil Yi. 

Una inscripció en un dels temples explica que Xi Nuluo va conèixer en aquesta muntanya a Lao Tse, el fundador del taoisme. Van estar parlant i així va ser com Xi Nuluo va descobrir la filosofia del Tao, el camí. 

Trenta generacions de reis de l’ètnia Yi es va succeir en el trono fins que van ser enderrocats. Aquest regne va existir entre el 738 i el 937.

Continuem pujant i ens aturem al palau Wengchan, o temple Longtang. Aquí en el passat es veneraven els dracs. L’emperador Wengchan és una divinitat taoista coneguda com el deu de la cultura i la literatura. Hi ha les figures d’aquesta divinitat i de dues més la que representa al sord i al mut. Frescos pintats en el 1759, que diuen que aporten informació sobre la cultura Yi. 

Hi ha un petit estany amb un pavelló al centre. Les parets d’aquesta construcció pel cantó etern tenen una sèrie de frescos, alguns força malmesos per la humitat. 

Si no ho saps, no t’hi fixes ja que penses que són taques d’humitat, però si ho mires amb deteniment pots veure les figures pintades en gris de dracs i esperits diversos, suposo que protectors. També hi ha una figura d’una embarcació. I ara, en veure les fotografies em pregunto si no devien ser pintades en color i que el pas del temps els ha esmorteït. És un racó molt bonic, malgrat que no feia sol i la humitat i la pluja eren un incordi. 

En el passat venien aquí a demanar la pluja al rei Drac. Més tard durant la dinastia Qing es quan es va convertir en un centre taoista, on es venera als deus Wenchang i Guansheng. 

Continuem camí i trobem el temple Lingguan; aquest és el deu guardià en el taoisme. Aquí també es venera al deu del tro. 

En el jardí d’aquest temple hi ha un arbre de camèlies que és de la dinastia Ming, o sigui més de 400 anys, i té 18,8 metres d’alçada. Diuen que és l’arbre d’aquesta família més gran del mon. Quan està florit és espectacular, ja que les seves flors vermelles destaquen en aquest entorn. Quan jo vaig ser-hi no estava florit però es podia veure en les fotografies.

En molts d’aquests temples taoistes hi ha representats en alguna forma o altre un tigre i un drac. Això és perquè representen el yin i el yang, les dues forces o cares que tenen totes les coses i éssers de l’univers, segons la filosofia taoista. Tot té el seu oposat, i aquests dos animals representen aquestes dues polaritats. 

En aquest jardí ens van oferir un te i vam poder gaudir durant una estona de la tranquil·litat del lloc. Vaig poder contemplar amb calma els dibuixos i pintures de les parets que m’encanten. Algunes em recorden les rajoles de ceràmica catalana que representen escenes de la vida local. 

El següent temple que trobem és el del príncep. Aquest és un temple budista dedicat a Siddharta Gautama, Sakiamuni, quan es va fer monjo, però també quan era nen. És molt venerat per la població local. Pel que vaig veure s’aturen a tots els temples, sigui quina sigui la divinitat a la que estan dedicats.

Arribem al temple dedicat a l’emperador de Jade, que és una de les divinitats més importants del taoisme. Aquest temple és el més gran dels que hi ha a Weibao. De fet està format per molts temples. Es va construir l’any 1688, durant la dinastia Qing. 

Hi ha encara un altre temple més amunt, però jo no vaig pujar-hi. Vaig preferir baixar en calma pel bosc, escoltant la música, el silenci, la remor del vent entre les fulles... 

De baixada em vaig aturar en una mena de monument modern un tant peculiar. És una gran plaça amb unes columnes amb molts gravats, i també algunes representacions al terra. 

Hi ha símbols que fan pensar en el taoisme i la dualitat, però també hi ha representacions del sol, o les columnes fan pensar en els mesos i símbols zodiacals... total, que no tinc ni idea de que representa. Però contrasta amb els temples antics en pedra que hi ha per tota la muntanya. 

Durant la dinastia Tang el regne de Nanzhao va potenciar molt el budisme. I aquí a Weibao els temples taoistes tenen influencia budista o millor dit hi ha una certa fusió entre les dues filosofies i també es combinen amb les creences locals, el culte als ancestres, als reis de Nanzaho. 

Es diu que és gràcies a aquestes arrels en la cultura i religió local que el taoisme va arrelar i es va implantar en aquesta muntanya. I al llarg de les dinasties Ming i Qing monjos taoistes d’altres regions de la Xina van venir aquí a construir nous temples. 

A part de l’aspecte religiós aquesta muntanya és important també per les plantes rares que hi viuen i que s’han conservat al llarg dels segles. Ja he parlat de l’arbre de la camèlia que es van plantar a finals de la dinastia Ming. Hi ha també càmfora, xiprers....