Després d’esmorzar ens dirigim cap al nord-est, per entrar a la República Moldava de Transnístria, on visitarem Bender, per on accedim a aquest territori, i Tiraspol, que és la capital.
Transnístria és un estat independent no reconegut per la
comunitat internacional; només l’han reconegut Abkhàzia, Ossètia del Sud i la República
d'Artsakh, tres estats que tampoc són reconeguts per les Nacions Unides. A la
república d’Artsakh també se la coneix com la República de l'Alt Karabakh o de
Nagorno-Karabakh.
El nom d’aquest territori fa referència a que està a l’altra
banda del riu Dnièster.
L’any 1924 es formava la RSS Autònoma de Moldàvia com a part de
la RSS d’Ucraïna; incloïa l’actual Transnístria i una part de l’actual Ucraïna,
però inicialment no incloïa Bessaràbia, que llavors formava part de Romania. Va
ser més tard que va incorporar una part de Bessaràbia.
Fins al 1940 el territori de l’actual Transnístria formava part
de la RSS d’Ucraïna. Las relaciones entre Transnístria i Ucraïna han canviat
uns quants cops.
Després de la Segona Guerra Mundial va ser Romania qui va
controlar tota la regió entre els rius Dnièster i Bug del Sud ( que és el que
fa frontera amb Ucraïna), incloent-hi la ciutat d'Odessa.
L'administració romanesa de Transnístria va intentar
estabilitzar la situació a la zona sota control romanès, aplicant un procés de
romanització.
Durant l'ocupació romanesa, del 1941 al 1944, es van deportar a
Transnístria entre 150.000 i 250.000 jueus, ucraïnesos i romanesos; molts
d’ells vans ser executats i els altres morien en guetos i camps de
concentració. Molt pocs van sobreviure.
L’any 1944 arribava l'Exèrcit Roig a la zona i les autoritats
soviètiques van executar, exiliar o empresonar a molts dels habitants de la RSS
de Moldàvia, acusats d’haver col·laborat amb els romanesos.
Més tard hi va haver una nova campanya contra les famílies
camperoles riques, que van ser deportades al Kazakhstan i Sibèria. El 6 i 7 de
juliol de 1949, es va dur a terme l’anomenada “Operació Sud” en la que es van
deportar més de 11.300 famílies.
En la dècada de 1980 hi va haver una certa liberalització en la
política regional dins de la Unió Soviètica, i van començar a sorgir diversos
moviments nacionalistes en la majoria de repúbliques soviètiques. A la RSS de
Moldàvia va ressorgir el nacionalisme pro-romanès, essent el principal moviment
el Front Popular de Moldàvia (FPM).
A principis de 1988, el FPM va exigir a les autoritats
soviètiques que declaressin el moldau com a única llengua estatal, que
tornessin a utilitzar l'alfabet llatí i que reconeguessin la identitat ètnica
compartida de moldaus i romanesos. Les faccions més radicals del FPM van
demanar que les poblacions minoritàries, en particular els eslaus
(principalment russos i ucraïnesos) i els gagaüsos, marxessin o fossin
expulsats de Moldàvia.
El 31 d'agost de 1989, el Soviet Suprem de la RSS de Moldàvia
va adoptar el moldau com a llengua oficial, conservant el rus només per a
finalitats secundàries, va tornar el moldau a l'alfabet llatí i va declarar una
identitat lingüística compartida entre moldaus i romanesos.
Quan es van fer públics aquests plans, les tensions van
augmentar; les minories ètniques es van sentir amenaçades per les perspectives
d'eliminar el rus com a llengua oficial, ja que servia per comunicar-se entre
els diferents grups ètnics. També veien el perill de que en el futur això
comportés la reunificació de Moldàvia i Romania.
La composició ètnica i lingüística de Transnístria era molt
diferent a la de la resta de Moldàvia. Aquí hi havia una elevada proporció de
russos i ucraïnesos, i la majoria de la població, encara que fossin d’ètnia
moldava, tenien el rus com a llengua materna.
La segona meitat de l’any 1990 va ser agitada; a l’abril un
grup de nacionalistes moldaus van atacar a diputats d’ètnia russa; Transnístria
va fer un referèndum i va declarar la independència; a l’octubre a Gagaúsia
volien fer un referèndum i van formar-se milícies urbanes nacionalistes
moldaves per impedir-ho.
L’any 1991 la RSS de Moldàvia va declarar la seva independència
de la Unió Soviètica; el 5 de novembre del mateix any Transnístria va abandonar
la seva ideologia socialista i va passar a anomenar-se “República Moldava de
Pridnestrovia”.
En la declaració d'independència Moldàvia inclou la incorporació
forçosa de Transnístria al seu territori. Els serveis secrets moldaus intenten
impedir la separació de Transnístria segrestant al seu líder Igor Smirnov, en
territori ucraïnès. El govern de Transnístria proclama ràpidament la
independència i exigeix l'alliberament immediat del seu president; si no és
així amenacen en interrompre els lliurament de gas i electricitat a Moldàvia.
Tant Moldàvia com Transnístria havien decidit en referèndum
proclamar la seva independència i van escollir als seus representants. Ara be,
hi va haver enfrontaments armats entre les Unitats Especials del Ministeri de
l'Interior de Moldàvia i la Guàrdia Nacional de Transnístria. En aquests
enfrontaments Moldàvia va perdre la ciutat de Bender, que es troba a la riba
occidental del riu Dnièster, i que és de parla russa, que va passar a
Transnístria.
Els enfrontaments entre Moldàvia i Transnístria van anar en
augment, declarant-se la guerra, en la que van arribar voluntaris cosacs, entre
d’altres, per ajudar als transnístris. En la guerra que va tenir lloc l’any
1992, van morir unes 700 persones. Al juliol del 1992 se signava l’alto al foc,
que s’ha mantingut fins ara. Des d’aquell moment Moldàvia no ha tingut cap
control sobre Transnístria.
Hi ha hagut diferents intents per resoldre el conflicte. Rússia manté a Transnístria un grup de 1.700 soldats i un grup operatiu de l'exèrcit rus que controla els arsenals que van arribar després de la desintegració de l'URSS. El Kremlin ha reconegut oficialment que Transnístria pertany a Moldàvia, però no ha retirat el seu exèrcit, per conservar la seva influència a la zona.
Igor Smirnov, va ser el president de la República de
Transnístria des del 1991 fins al 2011.
Les autoritats de Transnístria s'han oposat fermament a
l'educació en romanès imposada pel govern moldau. Actualment l'educació es fa
majoritàriament en rus i en moldau, de fet és en romanès escrit en alfabet
ciríl·lic.
Tots els partits polítics de Transnístria donen suport a la independència
de Transnístria o be a l’adhesió a Rússia. No hi ha cap partit de pes que
defensi la reunificació amb Moldàvia. Gairebé tots els partit són pro-russos.
Un estudi realitzat en el 2010 va posar de manifest que la gran
majoria de la població de Transnístria s’oposa ala reunificació amb Moldàvia.
Dels que són d’ètnia moldava o romanesa, un 25% estaria d’acord en integrar-se
a Moldàvia, aquest percentatge és del 10% entre la població d’altres grups
ètnics.
Sobre la qüestió de si Transnístria ha de continuar sent un
estat independent o s’ha d’integrar a Rússia, aproximadament la meitat de la
població considera que té més avantatges formar part de la Federació Russa,
mentre que un 30-35% preferiria ser totalment independent.
Llegeixo que en el 2014 el govern moldau no tenia massa interès
en recuperar Transnístria. El govern era pro-UE, però els partits que donaven
suport a la idea d’integrar-se a la UE no tenien una majoria gaire folgada,
així que si integraven a la població de Transnístria, volia dir que hi hauria
uns 500.000 potencials votants pro-russos, el que faria perdre qualsevol
consulta sobre el tema.
La situació dels drets humans a Transnístria no és massa bona,
o no ho era segons el que he trobat de l’any 2016. Algunes comunitats
religioses, com bautistes, testimonis de Jehovà i metodistes s’han queixat de
se’ls hi nega el registre oficial.
En un informe del 2006 es deia que hi ha restriccions
polítiques, la llibertat d’expressió estava limitada, tràfic de persones,
l’homosexualitat és il·legal...
L’any 2004 es van tancar sis escoles en que es feia
l’ensenyament en romanès. El motiu que es va donar és que els hi havia expirat
la llicència temporal que tenien aquestes escoles. Després de negociacions van
poder tornar a obrir.
En la dècada de 2010 la situació dels drets humans havia
millorat. L’informe que se’n va fer en el 2012 és que les coses estaven millor,
però que hi havia molta corrupció.
Transnístria està considerat un lloc estratègic en el contraban
de material radioactiu, molt d’ell provinent de l’antiga Unió Soviètica. Alguns
opinen que ho propicia la situació que té aquest territori, ja que si es
volgués dur a les seves autoritats davant d’un tribunal internacional caldria
reconèixer la sobirania de Transnístria.
La Federació Russa té un consolat a Transnístria, però no l’ha
reconegut com a estat independent.
Quan es va dissoldre la Unió Soviètica les tensions polítiques
en el sí de la RSS de Moldàvia van dur a la declaració d’independència de Transnístria
de Moldàvia i la guerra de Transnístria del 1991-1992. En aquesta guerra
Romania va donar suport militar a Moldàvia per lluitar contra Transnístria.
La guerra va acabar amb un acord entre les dues parts, amb el
que es creava la Comissió Conjunta de Control, formada per moldaus,
transnistris i russos, per supervisar la zona desmilitaritzada que hi havia en
aquesta regió del Transdniéster. Em sembla que aquesta comissió segueix
vigilant la zona, i continuen les negociacions per resoldre el conflicte;
aquestes negociacions són entre Rússia, Ucraïna, la UE, EEUU i la OSCE (Organització
per a la Seguretat i la Cooperació a Europa.
Les negociacions es fan en el que es coneix com el format 5+2.
El 2 indica les parts en conflicte; Rússia, Ucraïna i la OSCE són els mediadors
en la negociació; la UE i EEUU actuen com a observadors. Les negociacions en aquest format van
començar en el 2005, però es van aturar el 2006. Es van reprendre de nou en el
2012.
Al juny de 2016, s’havien acordat vuit punts, i a l’abril del
2018 sis d’ells ja s’havien implementant, i després d’això no hi va haver més
avenços. Amb la invasió d’Ucraïna per part de Rússia, l’any 2022, era
impossible continuar amb les negociacions en el format 5+2 ja que tots dos
països formaven part d’aquest format.
Amb el col·lapse de la Unió Soviètica l’exèrcit rus va deixar
unes 40.000 tones d’armament i municions aquí a Transnístria. Per evitar que
les poguessin vendre es va forçar a Rússia a retirar aquest material. Entre el
2000 i el 2004 es va anar retirant o destruint armament i equipament militar.
Però des de mitjans del 2004 no s’ha fet res més, i queden unes 20.000 tones
demunició i algunes restes d’equipament militar.
A la tardor del 2006 el govern de Transnístria va accedir a que
la OSCE pogués fer una inspecció de les armes. La retirada del què queda és
responsabilitat de Rússia. Les autoritats transnístries van declarar que no
estan implicades en la fabricació o exportació d’armes.
L’any 2005 funcionaris de la OSCE i de la UE van declarar que
no hi havia proves de que Transnístria hagués traficat amb armes o amb material
nuclear, i sembla que potser l’alarma creada fos cosa del govern moldau per
pressionar a Transnístria.
Hi ha també informes de la UE i la OSCE en que indiquen que els
rumors del tràfic d’armes i de persones són exagerats. En el 2013 deien que no
s’havia detectat cap cas de contraban d’armes en els darrers anys.
Quan va començar la invasió d’Ucraïna el govern de Transnístria
va declarar que no enviaria tropes a donar a l’exèrcit rus.
Bender es troba a la riba oriental del riu Dniéster (a Bessaràbia),
geogràficament queda fora del que oficialment es considera Transnístria, però
de fet està controlada pel govern
transnístri.
La majoria de la població professa el cristianisme ortodox
oriental, un 91% i una petita part són catòlics, 4%. En total hi ha 6
parròquies catòliques.
La comunitat jueva va tenir un paper important en el passat;
vivien sobretot a Bender i a Tiraspol on van arribar a ser gairebé un terç de
la seva població. Molts d’ells van morir durant l’ocupació germano-romanesa
durant la Segona Guerra Mundial. Dels que van sobreviure molts van emigrar.
Però encara queden 4 sinagogues en actiu a Transnístria.
Molts edificis de la comunitat jueva, sinagogues, hospitals,
botigues religioses, o escoles han sobreviscut a la guerra però se’ls hi ha
donat un altre us o be estan en mal estat.
Teòricament hi ha llibertat de culte, però alguns grups
religiosos han tingut dificultats per registrar-se.
Hi ha escoles en els tres idiomes oficials i la televisió
estatal emet també programes en ucraïnès i en moldau. En totes les escoles a
més del rus han d’aprendre una altra de les llengües oficials, ucraïnès o
moldau. A les ciutat predomina la parla russa mentre que en els pobles es parla
molt el moldau o l’ucraïnès
En la documentació oficial, teòricament espot demanar en una de
les tres llengües, però a la pràctica acaba sent en rus, ja que molts
funcionaris no parlen les altres.
El moldau és pràcticament el romanès amb alguns préstecs del
rus. Fins a l’any 1989 la llengua oficial de Moldàvia era el moldau i
s’escrivia en ciríl·lic. L’any 1989 es va decidir tornar a l’alfabet llatí,
però a Transnístria van boicotejar aquesta iniciativa.
L’any 2013 a Moldàvia es va reconèixer com a llengua oficial el
romanès; ara be a Transnístria, que l’escriuen en alfabet ciríl·lic segueixen
anomenant a la seva llengua moldau. Hi ha molt poca oferta de medis de
comunicació en moldau escrit en ciríl·lic.
Després de la Segona Guerra Mundial Transnístria es va
industrialitzar molt; en el 1990 era responsable del 40% del PIB de Moldàvia i
del90% de la seva electricitat.
La moneda és el ruble de Transnístria. Hi ha unes monedes de
plàstic, per invidents. Les targes de crèdit estrangeres no es poden fer
servir.
Les matricules de cotxe també són diferents a les de Moldàvia;
al començament a la matrícula hi apareixia la bandera de Transnístria i això
feia que no poguessin sortir d’aquí. Actualment ja no hi ha la bandera.
Des de l’any 1991 tenen els seus propis segells, però no estan reconeguts per la Unió Postal Universal, ni per la majoria de països del mon. Per la ONU haurien de fer servir segells moldaus. Per enviaments a Rússia, Bielorússia i Kazakhstan es permet utilitzar tant els segells moldaus com els de Transnístria.
