Croàcia_2: Parc nacional dels llacs de Plitvice

De Zagreb cap al parc nacional de Plitvice el paisatge és molt verd. Si a la ciutat ja em va sorprendre trobar tant verd, en sortir encara més. El terreny és ondulat, turons coberts de verd, molt agradable. El parc nacional es troba anant direcció sud i està proper a la frontera amb Bòsnia. Més o menys a mig camí entre Zagreb i el parc comença la zona que va estar ocupada i arrasada durant la guerra. En aquell paisatge idíl·lic de tant en quant es veu encara alguna casa abandonada, a la que els seus antics ocupants no han pogut o no han volgut tornar. Els estralls de la guerra, les seves conseqüències, les vaig anar trobant al llarg de tot el viatge.

Els llacs de Plitvice formen part del patrimoni de la Unesco des de l’any 1979 i ja era parc nacional des del 1949. Aquí hi havien viscut els Iliris, al voltant de l’any 1000 a. C., després hi van arribar els romans i en el segle VIII van ocupar aquesta regió els eslaus. 

En aquest parc hi ha 16 llacs connectats entre sí, 12 superiors i 4 inferiors, i el desnivell entre el més alt i el més baix és d’uns 160 m. Hi ha 92 cascades, la més alta té una caiguda de 78 m. Aquests llacs s’alimenten de dos rius, el riu negre (Crna rijeka) i el blanc (Bijela rijeka). 

En la formació dels llacs hi ha contribuït diferents factors: el terreny càrstic, de dolomita i pedra calcària, o sigui de carbonats de calci i magnesi, la presència de microorganismes, algues i molsa que ha facilitat la precipitació del carbonat de calci que arrossega l’aigua. Això ha creat coves, allà on s’ha anat dissolent la roca i ha format barreres on s’ha dipositat, en forma de travertí. Aquests dipòsits es formen sobre tot on hi ha caigudes d’aigua més grans, que és a la part alta, mentre que a la part baixa predominen les coves. 

Les algues i els microorganismes que hi ha en la molsa afavoreixen la precipitació del carbonat de calci i la formació del travertí i el mineral es va dipositant al sobre seu. Per això es pot veure molsa petrificada. La molsa que té més d’un any ja presenta precipitat a sobre. 

La formació del travertí és més ràpida l’estiu que a l’hivern i és més favorable en els llacs superiors. El color de l’aigua canvia segons com incideix la llum, però també segons la concentració de slas metàl·liques que conté en cada tram del riu. 

El científic Ivo Pevalek va estudiar la formació del travertí així com les algues i líquens presents en l’aigua i la seva contribució en el procés de dipòsit de minerals. En el parc hi ha una placa en reconeixement al seu treball.  

En el segle XVI ja es fa menció d’aquests llacs, però no és fins a l’any 1861 que es construeix un allotjament on poden pernoctar els viatgers que hi arriben. Uns trenta anys més tard, es crea una associació per protegir els llacs. Llavors és quan es comencen a construir les passarel·les per poder passejar entre els llacs. 

La família reial austríaca visita sovint els llacs i Tito també va ser un visitant assidu; va ser durant el seu govern que es van construir les passarel·les de fusta que hi ha actualment. 

Ara be, a més dels llacs, hi ha una important zona boscosa: el 73% de la superfície del parc està coberta de bosc, on predomina el faig, l’avet i el pi. Però la vegetació és molt variada i canvia en les diferents zones del parc, en funció de l’alçada i de la composició mineral del sol. També hi ha fauna diversa: moltes aus, ossos i llops, entre d’altres. 

Quan jo vaig visitar el parc no en vaig veure, tan sols se sentia algun ocell, però no és estrany ja que hi havia força gent, i no precisament silenciosa. 

Hi ha diferents recorreguts per fer dins del parc; es pot anar caminant per passarel·les i ponts de fusta, i els llacs més grans es creuen amb barques. Una altra opció és agafar un trenet que et porta fins a la part alta. 

Vam fer un recorregut de tres hores i vam visitar alguns dels llacs de la part alta i després vam baixar a veure els de la zona baixa. Vam tenir molta sort, ja que ens va fer bon dia; amb pluja no hagués sigut massa agradable caminar per les passarel·les. Quan el nivell de l’aigua puja, algunes queden cobertes. El lloc és idíl·lic. Sembla ser que hi ha parelles que venen a casar-se aquí, al peu de les cascades. 

Em va agradar molt el recorregut que vam fer. Era la tarda, m’imagino que al matí deu ser molt millor de llum, ja que en alguns trams més ombrívols, l’aigua es veia una mica fosca i en algunes cascades costava treure una bona fotografia, ja que a més, estàs limitat per l’amplada de la passarel·la.

Com ja he comentat, el color de l’aigua canvia segons la llum; el que em sobta és que a vegades la veia de fosca i en fer la fotografia, sense utilitzar cap filtre ni res i en la imatge digital es veia blau turquesa.
És espectacular i entenc que estigui sempre ple de gent. Quan hi vam ser nosaltres encara no havia començat la temporada, tot i això hi havia molt moviment, per sort està molt ben muntat i els circuits son circulars, no es pot tornar enrere. Si comences l’has d’acabar, encara que hi ha un punt on s’agafa una barca per creuar el llac i anar a la part baixa i allà pots decidir no continuar.

Les passarel·les son fetes amb troncs de fusta i en alguns moments en que son arran d’aigua, tens la sensació de caminar sobre les aigües, i és que en certa forma és així. 

El que em va sorprendre més és la quantitat d’aigua que hi ha per tot arreu, caient per qualsevol desnivell. En alguns rars moments en que aconseguia estar sola era fantàstic, senties el moviment de l’aigua, l’estrèpit en caure, els ocells... i semblava que estaves en un mon de somnis. Els trams pel bosc també eren bonics.  

A l’hivern el parc acostuma a estar cobert de neu i els llacs es gelen. Vaig veure alguna fotografia d’aquest paisatge hivernal i impressiona.

El parc de Plitvice no va quedar al marge de la guerra. En aquesta regió hi vivia molta població sèrbia i a més està propera a la regió de Krajina, que estava sota control serbi. L’any 1991 van autoproclamar aquesta regió república sèrbia de Krajina, però no va tenir reconeixement internacional. L’any 1995 l’exèrcit croat va recuperar bona part de la regió. 

Les primeres eleccions que hi va haver, l’any 1990, després del període comunista, les va guanyar Franjo Tuđman, que defensava una Croàcia independent, i que calia trencar amb Iugoslàvia. 

Ara be, les minories sèrbies que vivien a Croàcia no estaven a favor de la independència, així que quan va sortir escollit Truđman els serbis de la regió de Krajina, van iniciar una revolta. 
Tot i que el parc es trobava en regió sèrbia, estava sota control de les autoritats croates. L’any 1991 és quan l’exèrcit serbi de Krajina s’apodera del parc expulsant als seus directius i treballadors. El control de parc per part dels serbis els hi permetria tenir connectades dues regions on hi vivien serbis, Lika i Banija. 

Pels croats el parc és molt important, representa al país, se’n senten molt orgullosos i no podien tolerar la seva pèrdua. Així que el govern de Tuđman va decidir reconquerir-lo per la força. L’enfrontament, del dia de pasqua, va portar al que s’ha anomenat la pasqua sagnant de Plitvice. Van morir dos policies, un serbi i un croat, i també hi va haver ferits.

Això va ser el començament de la guerra; el parc va quedar en poder dels serbis fins a l’agost del 1995. No sé en quin moment dels enfrontaments, els serbis amenaçaven amb destruir els llacs. No ho van fer, però si que van quedar malmeses moltes infraestructures.

Croàcia i Bòsnia-Hercegovina_1: Zagreb

Aquest és un breu viatge realitzat el mes passat per Croàcia i Bòsnia Hercegovina; tot i que ha estat breu ha sigut molt intens. Abans de marxar havia llegit alguns llibres sobre aquesta regió, la majoria sobre la darrera guerra, que en el seu moment havia seguit pels diaris i per la televisió. Totes aquestes narracions m’han commogut i quan passejava per Mostar o Sarajevo, recordava el que havia llegit, el patiment de la seva gent i m’han ajudat a comprendre una mica millor la realitat d’aquesta regió. 

La història dels països d’aquesta regió està entreteixida i els grups ètnics no estan confinats en un sol país el que al començament em confonia una mica. A Croàcia la majoria dels seus habitants són croates però hi ha també serbis, bosníacs, eslovens, hongaresos i albanesos, entre d’altres. A Bòsnia-Hercegovina hi ha bosníacs, serbobosnis i bosnicroates. Els croates, siguin de Croàcia o de Bòsnia son catòlics, els serbis son cristians ortodoxes i els musulmans de Bòsnia en algun llocs he trobat que se’ls anomena bosníacs, per diferenciar-ho dels bosnians que son tots els habitants de Bòsnia, però en el diccionari català no apareix la paraula bosníac. 

Catedral

 Comencem el nostre viatge per Croàcia, que en croat s’anomena Hrvatska.

Els croates van arribar a la costa dàlmata en el segle VII i es pensa que venien de Pèrsia. La primera menció dels croates com a tals fa referència al duc croata Tpimir, que va viure al voltant de l’any 850. Després va passar a ser un regne, quan en el 925 Tomislav es proclama rei de Croàcia i és reconegut pel papa. 

Els reis de Croàcia no ho van tenir fàcil per defensar el seu territori, ja que epl nord tenien l’amenaça hongaresa, que a finals del segle IX van arribar a les seves fronteres i pel sud tenien que lluitar per defensar Dalmàcia, que cobejaven primer els bizantins i més tard els venecians. 

Muralla de Kaptol

La conversió al cristianisme va provocar enfrontaments entre els partidaris de l’església catòlica i els seguidors de Metodi, que son els ortodoxes. Com ja he comentat, a Croàcia va arrelar-hi el catolicisme. 

Cirili i Metodi eren dos germans, nascuts a Tessalònica (Grècia) en el segle IX, que van difondre el cristianisme entre els pobles eslaus. Van crear un alfabet per poder transcriure els texts litúrgics i bíblics a l’eslavònic, que era l’antiga llengua eslava. Aquest alfabet va ser el precursor de l’alfabet ciríl·lic.

Els primers serbis que van arribar a Croàcia ho van fer en els segle XVI, quan Croàcia es defensava dels turcs i la guerra es va convertir en un enfrontament religiós entre cristians i musulmans. 

Vam arribar a Zagreb al vespre. Hi ha vol directe Barcelona-Zagreb, el que es genial ja que en dues hores et plantes allà. Vaig canviar moneda a l’aeroport, 1 euro son aproximadament 7,5 kunes. 

Com que era diumenge al vespre estava tot una mica mort. L’hotel estava a prop de l’estació de tren, no estava massa lluny del centre però em va fer mandra sortir ja que no es veia a ningú pel carrer. Just per davant de l’hotel passa el tramvia; hi ha una bona xarxa que em fa l’efecte que enllaça els diferents punts de la ciutat. No el vaig agafar ja que quan vaig sortir a passejar vaig anar a peu, però diuen que és car per la qualitat de servei que dóna. 

Mercat de Dolac

L’ús del tramvia en aquesta ciutat té molta solera; el primer tramvia que va tenir es va inaugurar l’any 1891 i funcionava remolcat per cavall; fins a l’any 1905 no va entrar en funcionament el tramvia elèctric. 

Quan ho vaig llegir vaig al·lucinar. Quans cavalls devien necessitar per estirar un tramvia? 

Zagreb m’ha agradat molt; és una ciutat assequible, tranquil·la, o això em va semblar. Hi ha moltes coses a veure i també molts terrasses on descansar tot veient passar a la gent. Hi ha forces espais verds; un conjunt parcs en forma de U en la zona baixa de la ciutat. Em va semblar una ciutat molt interessant.

Zagreb es troba entre la muntanya Medvednica i el riu Sava, a 120 m d’alçada. La muntanya és molt important pels zagrebins, que hi van a esquiar a l’hivern. 

A l’altra banda del riu Sava també hi ha algun barri, però el centre es troba entre el riu i els llacs i la muntanya. 

Aquesta regió ja estava habitada en el neolític i aquí hi havia hagut la ciutat romana Andautonia. Però la història de la ciutat comença en l’època medieval, quan hi havia dos assentaments, en turons veïns, Kaptol i Gradec. 

L’any 1094 el rei hongarès Ladislav funda el bisbat al turó de Kaptol i en el 1134 es redacta una carta amb els privilegis de que gaudirà el bisbat. L’any 1217 s’acaba la construcció de la catedral, que 25 anys més tard va ser destruïda durant la invasió dels tàtars. 

En el turó del costat, Gradec, s’hi va establir una comunitat religiosa independent.

En el 1242 hi va haver la invasió tàtar. La gent de Gradec va participar en la construcció de muralles i torres de defensa; la muralla tenia quatre portes, de la que se’n conserva una. 

En agraïment a la seva contribució en la defensa contra els tàtars, el rei croata-hongarès Bela IV va regalar al poble de Gradec la Bula de Oro. Aquest document declarava Gradec ciutat reial lliure. Amb això passava a estar sota responsabilitat directa del rei. Tenien dret a escollir el seu alcalde i a gestionar el funcionament de la població. 

En els segles XIV i XV hi havia força rivalitat entre les dos comunitats, però finalment es van fusionar en el 1850 formant-se així Zagreb. Aquestes dos turons formen ara el centre de la ciutat alta. 

Actualment Kaptol és l’arquebisbat de Zagreb i és on hi ha la catedral.

En la porta que queda de la muralla de Gradec hi ha una petita capella o altar amb una imatge de la verge; la gent hi va a pregar i hi posen una espelma per tal de que es compleixi la seva sol·licitud. Aquí la gent és molt religiosa, i en aquest punt els veus que s’aturen i de peu dret resen, molt concentrats. Aquesta imatge de la verge és molt venerada per ells ja que és l’única que es va salvar en l’incendi que va patir la ciutat l’any 1731. 

Antiga porta de Gradec

Al llarg dels anys la ciutat va patir diversos incendis. L’any 1624 un llamp va calar foc al sostre de la catedral i es va estendre ràpidament. Poc a poc, per evitar la destrucció pel foc, les cases de fusta es van anar substituint per construccions en pedra.

En el 1880 hi va haver un terratrèmol que va destruir bona part de la ciutat; en la seva reconstrucció es van modernitzar barris. 

Església de Sant Marc

Algunes curiositats: la primera farmàcia de la ciutat va obrir-se l’any 1355. L’any 1399 el farmacèutic era Nicolo Alighieri (el seu besavi és el que va escriure la divina comèdia). Aquesta farmàcia segueix en funcionament. 

La ciutat va passar a ser la capital l’any 1557. La primera impremta la van fundar els jesuïtes en el 1664. L’any 1669 el rei Leopold I autoritza la conversió de l’acadèmia que tenien els jesuïtes en universitat. I el primer teatre permanent data del 1834. 

Església de Sant Marc

L’any 1850 és quan finalment fusió de Gradec i Kaptol dóna lloc a la ciutat de Zagreb. 

L’any 1896 es projecta la primera pel·lícula i el primer cotxe comença a circular l’any 1901. En el 1909 hi ha la primera exposició de comerç i en el 1926 s’inaugura l’estació de ràdio. Trenta anys més tard, es posa en marxa la televisió

En els segles XVII i XVIII és quan la ciutat canvia d’aspecte, es construeixen cases en pedra, palaus, monestirs, esglésies... la ciutat esdevé un centre de fires mercantils, proliferen els tallers artesanals, molts nobles i families benestants s’instal·len a la ciutat. La riquesa de la ciutat augmentava, s’obrien escoles i hospitals, el perímetre de la ciutat creixia, ocupant-se la vall. La ciutat ja no estava ubicada tan sols a la part alta sinó que també es construïa a la part baixa. 

Cementiri Mirogoj

Així la ciutat té com dos mons: la ciutat alta, gornji grad, la part més antiga de la ciutat, i la ciutat baixa, donji grad, amb l’arquitectura del segles XIX i XX, estil austrohongarès; diuen que el color de les façanes, groc-ocre, és el que l’hi agradava a l’emperadriu Maria Teresa. Aquesta zona baixa, abans de ser urbanitzada era on es feia el mercat de bestiar. 

El cementiri Mirogoj és un cementiri però també un parc. És un lloc impactant, que es troba al peu de la muntanya Medvednica. Havia sigut la casa d’un periodista i lingüista, Ljudevit Gaj, que va viure en el segle XIX i que va ser el líder del moviment il·liri, va promoure la literatura croata. 

Cementiri Mirogoj

Quan va morir crec que el govern va comprar la finca i van convertir-la en cementiri. Va ser un arquitecte austríac, Bollé, el que va fer el disseny que es pot veure, creant la ciutat de la mort. El cementiri es va acabar de construir l’any 1929. Un dels fets que trobo interessant és que hi ha enterrades persones de diferents religions: catòlics, ortodoxes, musulmans, jueus, protestants... Hi ha enterrats molts personatges famosos, polítics, artistes, del mon cultural... Hi ha tombes senzilles i algunes espectaculars, i tot enjardinat. És un parc més de la ciutat, la gent hi ve a passejar, s’està tranquil i hi ha ombra a l’estiu.  

En la part alta de la ciutat hi ha una estàtua de Sant Jordi amb el drac, però a diferència de les que he vist en altres llocs, aquí el drac ja està mort; no representa el moment de matar-lo sinó després. 

La Plaça de San Marc és el centre de la ciutat alta; era la plaça major de Gradec. Al centre de la plaça hi ha l’església de San Marc, construïda en el segle XIII; queda alguna cosa de l’església romànica i és del segle XIV el santuari i les voltes gòtiques. L’església va ser reconstruïda a finals del segle XIX i és quan a la teulada s’hi reprodueixen els escuts de Croàcia, Dalmàcia, Eslavònia i el de la ciutat de Zagreb. 

La catedral és visible des de qualsevol punt de la ciutat; encara es conserva bona part de la muralla que van construir quan era el turó de kaptol. La plaça al davant de la catedral és molt àmplia. 

Prop de la catedral hi ha el mercat Dolac. És un mercat a l’aire lliure on hi venen fruites i verdures, herbes aromàtiques, i en una part coberta, s’hi troba la carn i el peix. Aquí és habitual venir al mercat a comprar el producte del dia. Son els propis camperols els que porten els seus productes. 

Torre Lotrščak

La torre Lotrščak és el que queda de la fortalesa del segle XIII, si no estic confosa això és al turó gradec. 

Al capvespres es tocaven les campanes per avisar als habitants de que era hora de tornar a la fortalesa, ja que després es tancaven les portes amb clau. Llegeixo que des de 1877 cada dia es dispara un canyó, des d’aquí, en record d’aquells temps. Hi ha diferents versions de perquè es dispara el canó. Uns expliquen que l’any 1242 Bela IV en agraïment a la població davant l’ofensiva tàtar, els hi va deixar un canó amb la condició que es tenia que disparar cada dia per evitar que es rovellés. La gent de Zagreb posen els rellotges en hora amb la canonada. Des d’aquí hi ha una bona vista sobre la ciutat baixa. 

Oktogon

Hi ha una galeria o passatge que anomenen oktogon que és molt bonica. Segons el rètol que hi ha a la porta és del 1899. Aquest passatge té com dos braços i el punt de confluència és una plaça octogonal, d’aquí l’hi ve el nom. 

La cúpula d’aquesta plaça i el sostre de tot el passatge és en vidre. És molt binic; hi ha botigues molt ben arreglades. Enllaça el carrer ilica amb la plaça de les flors. 

Una de les botigues és de corbates; n’hi ha de preus molt diversos. Expliquen que l’origen de la corbata és d’aquí. Els soldats croates que lluitaven juntament amb l’exèrcit francès en el segle XVII portaven un mocador al coll, que va agradar als francesos i va cridar l’atenció del rei. Quan algú es posava un mocador d’aquella forma deiebn que el portaven a la croata, i d’aquí va venir “cravate”, que és corbata en francès. 

Oktogon

Trobo que és una ciutat plena de contrastos a nivell arquitectònic. La major part d’edificis estan restaurats, les façanes pintades en color pastel, carrers amples... però encara es troben edificis bastant deteriorats. Hi havia bastant turisme, molts orientals. Està ben situada, a uns 400 Km de moltes ciutats europees. El croata resulta incomprensible, però en hotels i restaurants i botigues parlen una miqueta de castellà, i en angles no hi ha problemes per entendre’s. 

La ciutat està plena d’esglésies de diferents estils, però totes elles tenien un tret en comú, i és que hi havia grans cues de gent per confessar-se. Sembla ser que és habitual que es confessin abans de la celebració de la pasqua. No és tan sols la gent gran, sinó que hi ha gent de totes edats, de tot tipus. En cada església hi ha bastants capellans confessant, i tots amb cua.

Kurdistan_15: Cizre i Mardin

Un cop creuada la frontera, ja en el Kurdistan turc, vam canviar altre cop de vehicles i vam parar a dinar a Cizre. Vaig prendre pollastre amb arròs. Em va costar 12 lliures turques, que equival a uns 4 euros.

En aquesta ciutat, a l’igual que en la zona nord del Kurdistan iraquià, hi ha població assíria, a més de kurda. 

Es troba al costat del riu Tigris i hi ha una antiga via romana que unia aquesta ciutat amb Mardin i queden restes de l’antiga muralla.

El seu nom en arameu, Djazarta de Kardu, es troba en alguns escrits dels segles XVI i XVII. Es pensa que era la ciutat per on Alexandre el gran va creuar el riu Tigris i que l’anomenava Bazabda.

Després de dinar vaig tenir temps de donar una volta pel centre. És una ciutat molt dinàmica, suposo que degut a la seva posició propera a la frontera. Hi ha molts cotxes, molt moviment de gent, moltes botigues, tant de petites com de grans, bars i alguns restaurants per tot el carrer.

En una de les cruïlles la torre del rellotge. És molt característica. És una ciutat de contrastos, on es pot veure la vida més tradicional i l’evolució en el vestit i els aparadors que s’assemblen més als d’occident.

M’encanten les motos amb una mena de sidecar, però en aquest cas el complement que duen al costat és un carretó per portar les mercaderies. Generalment esta decorat amb colors vius. 

Vam arribar a Mardin ja de fosc. Aquesta ciutat té un encant especial. Al vespre les façanes de les cases estan il·luminades i fa molt bonic. En el carrer principal és on hi ha alguns dels edificis històrics, hotels en antics palaus, i tots ells amb llums indirectes sobre la façana, de color groguenc, que queda molt be. 

La ciutat moderna està a baix, cases amb més confort, millor condicionades i una vida més còmode, ja que t’estalvies els carrers amb pendent i les escales. 

A Mardin seguia fent-hi fred, encara quedava neu per algun racó i plovisquejava. Així i tot abans d’anar a sopar vaig sortir a fer algunes fotografies i passejar de nou per aquella ciutat. 

Vaig arribar a l’edifici de la Universitat. El vigilant, que estava una mica avorrit, em va deixar entrar. Crec que era la facultat d’art, és un edifici antic, molt espaiós en l’interior. 

Al matí següent feia un dia esplèndid per poder passejar per la ciutat i descobrir alguns dels seus racons. 

Vaig trobar un senyor amb el seu tenderet per netejar sabates, estava assegut en un tamboret i tenia una mena de caixa metàl·lica, molt decorada i treballada, on tenia tots els estris necessaris pel seu ofici. Era un moblet molt bonic. I l’home, amb uns bons bigotis va ser molt amable de deixar-se fotografiar. Després en vaig veure més, però la seva caixa de treball era la més bonica de totes. 

Continuant carrer avall, una mesquita molt petita però amb una façana molt bonica. Una dona i un fill, que semblaven turcs, però d’alguna altra regió, també estaven fent el turista. Al llarg de tot el carrer es van veient edificis antics, en pedra, i per la part alta sobresurt la ciutadella a la que ara no es pot accedir, ja que és zona militar.

A la part baixa del carrer principal hi ha un hotelet en un edifici antic que té un pati molt bonic i tranquil. I una mica més enllà, a tocar de la plaça hi ha el museu de Mardin. Em va agradar molt visitar-lo, tant pel seu contingut com per l’edifici. 

Inicialment era l’església de la Verge Maria i formava part de la seu del patriarcat catòlic siríac; va ser construït en el 1895 pel patriarca d’Antioquia Ignatios Behnan Banni. 

En el 1995 es va habilitar com a museu en el que hi ha una part dedicada als objectes trobats en les excavacions arqueològiques i una altra dedicada a l’etnografia. 

Hi ha relleus del període assiri, alguna figura del segle IX a. C. d’Assur. Làpides funeràries amb gravats que, segons posa als rètols, tenen influencia d’Àsia central, ja que presenta motius pastorals. 

Hi ha també objectes del període romà, un mosaic i màscares cerimonials. Altres objectes de temps posteriors entre els segles IX i XIV. L de les peces més antigues una figureta datada entre els 8000 i el 5000 a.C.. també em fan gracia els cotxets fets en fang, i amb les rodes llises (sense radis), que ja havia vist en els altres museus al cantó iraquià. 

 

Després vaig anar a passejar pels carrerons, i vaig anar trobant diferents mesquites, totes elles amb molta solera, com la d’Abdüllatif que és del 1371.

El minaret original construït pel governador d’Egipte va ser substituït per l’actual en el 1845, pel governador de Mossul. En el pati, a part de la font per les ablucions que hi ha al centre, com en totes les mesquites, en un racó hi ha una altra font, que penso que potser era la que s’utilitzava inicialment. 

Després un passeig pel mercat, on destaquen les parades de fruites, especialment de cítrics, taronges i mandarines. L’ambient és relaxat i tranquil. Tinc feina a mirar-ho tot, ja que per una banda és interessant observar a la gent, les parades, les botigues... i per l’altra, també cal alçar una mica la vista i mirar els edificis, les finestres, els detalls de les parets, les portes....

Al final els meus passo em van dur a la gran mesquita Ulu, la més antiga de la ciutat. Va ser construïda en el segle XI pels seljúcides, però al llarg dels anys va patir alguns canvis. Inicialment tenia dos minarets dels que tan sols se’n conserva un. Al costat hi ha els banys, construïts cap al 1320 o 1330 com una fundació benèfica. 

I per acabar la meva visita de Mardin vaig pujar a la madrassa que hi ha darrera l’hotel, al peu de la ciutadella. La vista de la ciutat i la plana des d’allà és molt bonica. 

I amb això acabava el meu petit recorregut pel Kurdistan; sortint de Mardin i abans d’arribar a Batman per agafar l’avió vam tornar a parar a Hasankeyf per fer una darrera fotografia d’aquest poble que, si no hi ha canvis de darrera hora, desapareixerà ben aviat sota les aigües. 

Ha sigut un viatge molt breu, en el que m’he fet una petita idea del passat i present del Kurdistan però que sobretot, a despertat en mi la curiositat de seguir coneixent més aquesta regió i la seva gent. La part turca tinc ganes d’explorar-la molt més hi ha moltes coses a veure i tampoc em sabria greu tornar un dia a passejar per Mardin. 

En quant al Kurdistan iraquià, de la regió autònoma kurda encara em queda cosa per veure, i ganes de tenir més contacte amb la gent. I de la part àrab, hi ha forces llocs que m’agradaria conèixer, i espero que algun dia la situació estigui una mica més tranquil·la com per poder-hi anar i conèixer també la seva gent a part de veure les restes de la seva història.