Turkmenistan_10: cràter de Darwaza

Vam sortir en vehicles 4x4 cap al nord per anar a veure el cràter de Darwaza. Abans de deixar la ciutat vam creuar-nos amb un cotxe cotxe guarnit, similar als de casaments, però aquest cop portava un osset de peluix penjat al darrera; era una família que anava a buscar a la criatura recent nascuda a l’hospital.

El primer tram del trajecte és per carretera asfaltada, però després es converteix en una pista més o menys en bon estat. Les pluges dels darrers dies havien deixat tot el terreny xop d’aigua i els camps es veien negats. Això es veia especialment en la part més propera a Ashgabat. Quan vam anar entrant al desert del karakum el paisatge era monòton i el típic de desert. 

Quan havíem fet més o menys una hora de camí ens vam aturar en un poble per veure la vida fora de la ciutat. Fins no fa gaire tothom vivia en yurtes però ara ja hi ha cases d’obra. 

És un poble peculiar, que combina la vida rural i el millor confort que aporten les noves vivendes. Està en el desert, la majoria de carrers són de sorra, hi ha camells en tancats amb filferro rovellat i branques. Aquí i allà restes de maquinaria i d’algun vehicle. És un contrast abismal amb la capital i les ciutats del país; tinc la sensació d’estar en un altre lloc, en un país pobre, podria ser algun racó del Sàhara, i en canvi és el país del marbre blanc. Em va impressionar. 

Una mica més enllà, creuant terreny de dunes baixes i sorra, s’arriba a la regió dels cràters de Darwaza, que està a uns 260 Km de la capital. La gent d’aquí son majoritàriament de la tribu Teke i conserven l’estil de vida seminòmada.

Aquí hi havia un poble que duia aquest nom, que vol dir “porta”. L’any 1971, quan Turkmenistan era una de les repúbliques soviètiques, la companyia estatal d’energia va venir a aquesta regió del desert per fer perforacions buscant gas i petroli. No tenien coneixement de que aquí hi havia una gran bossa de gas i la van trobar per casualitat. 

Quan van perforar el terreny va provocar la fuita de gas, llavors, en disminuir la pressió en la cova on hi havia el gas, el sostre va col·lapsar i treballadors i material van caure avall. Diuen que no hi va haver ferits, però m’imagino que l’ensurt devia ser brutal. Pensant que podia ser un gas tòxic van decidir cremar-lo; ells suposaven que en un dies s’hauria acabat i s’extingiria el foc. Però les coses no van resultar com s’esperava ja que continua cremant des de llavors. 

De seguida el cràter es va convertir en un atractiu turístic. L’any 2004, el president Niyazov va donar l’ordre de traslladar el poble de Darwaza. En un primer moment en llegir això vaig pensar que vetllava per la seguretat dels seus habitants, però després he trobat que va ser per que la seva imatge molestava als turistes! És increïble. 

Tot i que és un gran atractiu turístic no hi ha cap equipament al seu voltant. Tan sols els cràters i el desert. Té un encant especial. Diuen que, de nit, el resplendor del foc es veu a uns 40 km de distancia. Els locals l’anomenen la porta de l’infern. 

Hi ha algunes llegendes que fan referencia a un regne subterrani, Agharta, que tindria com a capital Shambala. Hi va haver un temps en que alguns opinaven que la cova del gas podria tenir a veure amb aquest reialme.

Hi ha al menys tres cràters en la regió. Nosaltres en vam veure dos, el que té foc i el que està ple d’aigua. El tercer em sembla que està sec i no crema. 

Primer ens vam aturar al que té aigua. Com que havia plogut estava tot el terreny molt enfangat. El fang era argilós, viscos i s’adheria a la sola amb força. Ens va costar lo nostre arribar fins allà. Hi ha una mica de barana que no et deixa apropar a més d’un metre. Està ple d’aigua de color verd i si t’hi fixes be es pot veure com es van formant bombolles quan va sortint el gas. 

Vam continuar amb els 4x4 fins arribar al cràter del foc. Tot i que ja sabia el que veuria, em va sorprendre. No vaig poder evitar fer exclamacions i crits, meravellada. Només de recordar aquella sensació el somriure torna als meus llavis. No era com l’esperava però era una cosa sorprenent. L’entorn també hi ajuda molt. La soledat del desert, el fred que feia i l’escalfor que senties allà la vora.... 

No està tot ple de foc, que és el que jo pensava, però si que van sorgint flames per tot arreu. Les flames són molt lleugeres i netes. Vam arribar que devien ser les 5 o 6 de la tarda i ens van deixar a la vora del cràter mentre amb els vehicles anaven uns quants metres més enllà a muntar les tendes i preparar el sopar. 

Durant una hora vam dedicar-nos a mirar el foc i donar la volta al cràter. Es veia també el gas sortint, com es mescla amb l’aire i fa un soroll particular. Curiosament aquest cràter no estava vallat. 

Diuen que cada any hi ha algun accident, ja que a vegades hi ha gent que s’asseu a la vora amb els peus penjant a l’interior. És un gran esvoranc i tot i que hi ha bastanta alçada fins al fons on es veu el foc, fa respecte. Jo mantenia una distancia prudencial. A més l’escalfor allà a la vora és molt forta, però tan sols pel cantó de davant, el darrera es congelava. 

Al desert la temperatura baixa ràpidament a la que s’amaga el sol, i aquí no podia ser menys. Portava tot el que tenia de roba a sobre i tenia fred. A l’interior del forat es veuen unes restes metàl·liques, d’una tirolina que van muntar els del National Geographic per mesurar la temperatura de l’aire a diferents alçades. Les temperatures van dels 60 ºC a la part alta fins als 600 ºC al fons. 

Aquí el terreny també era pastos, degut a les pluges i resultava incòmode recórrer els metres que separaven el cràter del nostre campament. Vam sopar a l’aire lliure, pollastre i verdures a la brasa. Ho vam acompanyar amb vi local, que és bastant dolç. Ni així vaig aconseguir entrar en calor. A la nit també vaig passar molt de fred, malgrat el sac i les mantes. 

Després de sopar vam tornar al cràter i vam estar-nos més d’una hora contemplant l’espectacle. Van arribar un parell de persones en una moto, van estar allà també mirant el foc i van marxar; suposo que eren del poble. 

A la nit és encara més espectacular. Per sort van venir a buscar-nos en cotxe; a la llum de la llanterna es feia difícil trobar el lloc més o menys sec per caminar. 

Des del campament es veia el resplendor vermell en mig del no res. Era impressionant. 

Durant la nit se sentien animals, semblava que estesin a la vora, ja que sentia les seves passes. I ho vaig confirmar en veure les seves petjades. Era època de cria i per la zona hi havia ramats de cabres i ovelles. És curiós perquè les cries tenen la llana negra i després quan creixen és blanca. 

Al matí, amb la sortida del sol encara vaig poder fer una última visita al cràter. Un cop l’has vist de nit, de dia perd part del seu encant.

Turkmenistan_9: Cavalls Akhal Teke i Ashgabat

Mentre nosaltres estàvem a Merv a la capital hi havia plogut molt, i l’ndemà seguia fent un dia lletgíssim. A primera hora ens van portar a l’hipòdrom per conèixer als famosos cavalls Akhal Teke, que són símbol del país.

Aquesta raça de cavalls es considera que és una de les que té un origen més antic, que provindria dels primers cavalls domesticats. El seu nom prové de Akahl, que és la regió dels oasis on hi ha l’antiga fortalesa de Nisa, i de Teke, que és una de les cinc tribus més grans del país.

Des de l’antiguitat aquests animals s’han caracteritzat per la seva bellesa, velocitat, resistència i vigor. Es diu que el cavall d’Alexandre el gran era d’aquesta raça. 

Hi ha moltes cançons i dites populars turcmanes que parlen dels cavalls Akhal- teke, ja que és un símbol de l’esperit nacional. Quan els cavalls moren se’ls hi fa una mena de funeral. Maltractar-los està molt mal vist. 

Cada any hi ha la festa dels cavalls, i hi ha diverses curses i exhibicions. En la cursa del 2013, el president actual participava i just després de creuar la meta van caure, ell i el cavall per terra. Les imatges de l’accident es van censurar. 

La cria d’aquesta raça de cavalls va estar en perill d’extinció en l’era soviètica, quan es va abolir la propietat privada. Geldy Kyarizov, cap a finals de la dècada de 1980 va veure que els cavalls Akhal teke estaven en perill d’extinció i calia fer alguna cos aper remeiar-ho. Es va implicar en la protecció, preservació i promoció de la cria de cavalls. 

Per defensar la causa d’aquests cavalls, Kyarizov va cavalcar des de Ashgabat fins a Moscou, 4300 km, creuant Uzbekistan i Kazakhstan; uns 360 Km del recorregut eren a través de desert. Aquesta gesta ja s’havia fet anteriorment, en el 1935. 

En arribar a Moscou va demanar al govern soviètic que s’impliqués en la recuperació d’aquesta raça de cavalls i que permetés un programa de protecció i cria d’aquesta espècie. Va viatjar per diverses regions de la Unió Soviètica per localitzar els millors exemplars pura sang Akhal teke. Va començar així la cria per preservar la raça. També es va dedicar a escriure la historia i llinatge dels Akhal teke. 

Amb la independència l’any 1991 el cavall es va convertir en el símbol nacional i apareix en l’escut. A partir de la iniciativa de Kyarizov el govern va crear un gran complex, amb un laboratori veterinari en el que es pot fer el test d’ADN i així poder fer un registre del llinatge dels Akhal teke existents. 

Kyarizov es va dedicar a la investigació de la genètica d’aquesta raça i en la difusió dels seus coneixements sobre la cria de cavalls. Es va convertir en un expert en els akhal teke, reconegut mundialment. Això va fer que en el 1998 el president Niyazov el nomenés Director General del “Turkmen Atlary”, que és més o menys un ministeri dels cavalls. 

Les coses van començar a canviar per aquest home quan va dir públicament que hi havia exemplars que no eren pura sang, que entre 1997 i 2002 s’havien creuat amb una altra raça. Això va molestar als criadors de cavalls i al govern que veien perillar el negoci. 

Així que en el 2002 Niyazov el va fer empresonar, amb càrrecs sense fonament. Em sembla que l’acusaven de formar part del cercle que havia intentat atemptar contra el president. Va ser torturat i se li va negar assistència mèdica. Era un pres polític. 

Amb la mort sobtada de Niyazov, en el 2006, el seu successor, va ser una mica més indulgent i el va alliberar, però no el deixaven sortir del país. El president actual tampoc estava content amb els resultats que havia publicat ja que és un gran defensor de la raça Akhal teke i fins i tot ha escrit un llibre sobre el tema.

Llegeixo que el creuament de races podria haver-se fet de forma deliberada per millorar l’espècie, que fos més veloç. Segons alguns autors, el govern volia fer callar a Kyarizov per preservar el mite de la pura sang dels seus akhal teke. 

S’estima que un 30% dels cavalls que hi ha a les cavallerisses d’Ashgabat no són pura sang. Actualment hi ha uns 6000 cavalls de raça Akhal teke en tot el mon. 

Finalment, en el 2015 se l’hi va concedir permís per anar a Moscou a fer un tractament mèdica. En un primer moment van retenir a una filla i una tia al país, per forçar el seu retorn, però crec que a finals del 2015 van aconseguir reunir-se tots fora de Turkmenistan. 

Pels turcmans els cavalls són un be molt preuat, especialment després de que gairebé s’extingissin en el període soviètic. Ja abans, la policia russa separava a la gent dels seus cavalls, per controlar que no hi haguessin rebel·lions. Això va donar-se entre el 1881 i el 1930. Però el pitjor va ser quan en els anys 1960 i 1970 van matar als seus estimats cavalls per alimentar a la població russa.

Diuen que, encara ara, la gent pregunta als estrangers si mengen carn de cavall. Per ells menjar-la és gairebé canibalisme. Per ells aquesta animals són un record i l’herència del seu passat nòmada.

Són uns cavalls esplèndids. N’hi ha uns que els entrenen per competicions de salt i altres per carreres. Ens van ensenyar quatre exemplars diferents. Tots molt esvelts, amb potes primes. El gruix de les potes depèn de si són cavalls de salt o de cursa. 

La seva vida activa és d’uns set anys. Després estan jubilats; els segueixen cuidant fins a la seva mort, i entre tant a vegades serveixen per als nens. 

Com ja havia vist a la festa del Nowruz, estan entrenats per fer mil i una cabrioles. Quan estan drets, amb les potes enlaire fan molta impressió. 

Després vaig passejar una estona pel mercat rus d’Ashgabat, que s’anomena Gulustan. Va ser construït entre el 1972 i el 1982. És molt modern i està molt ben equipat. La majoria de productes envasats i protegits de la pols; l’ordre és impecable i la forma d’apilar les coses també és molt estètica. Hi ha una gran estrutura que em va cridar l’atenció però no vaig poder fotografiar res, ja que em van dir que està prohibit. Em van assenyalar càmeres de seguretat que vigilen tot el recinte. És una llàstima. Ho consideren un punt estratègic! 

Em va fer gràcia la carnisseria, tenia unes grans neveres vermelles, amb la porta de vidre i a dins s’hi veia penjant l’animal. Tot el personal del mercat va d’uniforme, crec que era blau cel, i duen una gorro blanc. 

A la vora del mercat hi ha dos centres comercials, no massa grans. Hi havia poca gent circulant i comprant. Amb mi tothom era molt amable malgrat que no hi havia forma d’entendre’s. Vaig menjar en un bar que hi havia al centre comercial. Era un local curiós. Molt senyorial, butacons i sofàs entapissats, miralls... 

Aquí, a l’igual que en altres repúbliques ex-soviètiques, es consumeix més aigua amb gas que sense. I si no t’hi fixes, acabes prenent aigua amb gas, ja que per ells és l’habitual.

Haviem quedat per reunir-nos tots en un hotel que hi havia allà a la vora. Era un bon hotel i tenia wifi, o sigui que vaig poder mirar el diari, però curiosament, no funciona ni whatsapp ni el correu electrònic. Em comenten que la televisió estatal tan sols parla de Turkmenistan, res de l’estranger. Pel que la gent necessita posar antenes parabòliques per saber alguna cosa del món exterior. No tinc clar si tenen canals restringits.

Turkmenistan_8: Merv

Kyz kala

Dinem a Mary i després creuem el canal karakum i ens dirigim cap a Merv; l’oasi de Merv està a uns 40 Km de la ciutat de Mary. Aquesta és una de les regions d’Àsia central on hi va haver els primers assentaments humans. La seva història és un tant complicada ja que ha estat sota el control de diferents imperis. Des del 1999 forma part del patrimoni de la UNESCO per preservar-la del deteriorament i pel valor històric que té. 

És la ciutat-oasi més antiga i ben conservada de la ruta de la seda per Àsia central. En aquest parc arqueològic hi ha diferents zones on s’han trobat restes de l’edat de bronze (2500-1200 a. C.) i de l’edat de ferro (1200-300 a. C.). A més hi ha una sèrie de ciutats emmurallades properes unes a les altres, o unes dins les altres, de diferents períodes, entre el segle VI a. C. fins al segle XV. 

Aquests centres urbans es trobaven en els deltes del riu Murgab, que neix en el Hindu Kush i acaba endinsant-se en el desert del karakum. 

Kyz Kala

L’oasi de Merv era un punt de parada en les rutes comercials; aquí confluïen dues rutes, la nord-oest/ sud-est i la nord-est/sud-oest. Hi ha constància que en l’època de la dinastia Hang (206 a. C.-220 d. C.) els mercaders xinesos s’aturaven aquí. En ser un punt de parada de les caravanes va permetre la interacció entre diferents cultures i el desenvolupament de les ciutats de l’oasi de Merv al llarg dels segles. 

L’època de major esplendor de les ciutats de l’oasi va ser entre el segle IX i XII. Durant el segle XII, per un breu període de temps, va ser la ciutat més gran del mon. Al llarg dels segles la ciutat va anar-se desplaçant de lloc a mida que el curs del riu Murgab es modificava. 

Kyz kala

Els vestigis més antics corresponen al regne de Margush, (l’edat de bronze, al voltant del 2300 a. C.), que va tenir gran importància al voltant del 1500 a. C. La ciutat que hi havia en aquell temps va ser una de les més importants del mon antic, comparable a les de Mesopotàmia, Egipte, Xina o Índia. 

Kyz kala

En una inscripció de l’època del rei persa Darío I es menciona aquesta ciutat amb el nom de Margush. En transcripcions greco-romanes apareix com Margiana i en anotacions de l’antiga xina com Mu-lu o Mu. En la literatura medieval àrab se l’anomena Merv o Maru. 

Es considera que aquí és on va néixer el zoroastrisme. Segons consta al llibre sagrat d’aquesta religió, Avesta, a l’edat de bronze aquí va emergir un dels centres culturals més importants de l’est, que es coneixia com Mouru. Es deia que aquesta era una de les set regions on hi vivien els seguidors de Zaratustra. 

Kyz kala

Les restes de la ciutat que hi havia en aquella època van quedar cobertes per la sorra del desert del karakum; això va fer que es conservés intacta. Em sembla que Gonur-depe va ser la capital de l’estat de Margush. 

Si ho he entès be, aquesta ciutat es va descobrir a finals ja del segle XX. El seu descobriment ha permès veure que ja en el 2000 a. C. tenien un sistema de canalització de l’aigua per regar els cultius i jardins. A més hi havia palaus, un temple del foc i una necròpolis. S’ha trobat també unes canonades que formaven part d’un sistema de drenatge d’aigües i també algunes canonades amb filtres que podien ser per purificar l’aigua. 

Mausoleu dels Askhab

El període de màxim esplendor devia ser entre els segles XVI i XIII a. C. l’oasi en el que es trobava ara està cobert per la sorra del desert del karakum. Hi ha evidències d’uns 30 temples i diferents assentaments en els antics deltes del riu Murgab. 

Al voltant del segle VI a. C. el delta es devia anar assecant i el curs del riu devia canviar el recorregut; això va empènyer a la població a traslladar-se cap al que es coneix ara com l’antiga Merv.

En el segles VI-V a. C. l’imperi aquemènida (el primer imperi persa) s’estenia des de Turquia fins a l’Índia i des d’Àsia central fins a Egipte, el que va impulsar el comerç a llarga distancia. Això va fer que al delta del Murgab sorgís un important centre administratiu, que és el que actualment es coneix com Erk Kala.

 

Se sap molt poca cosa d’aquesta primera ciutat. Les muralles tancaven un recinte d’unes 20 hectàrees, però els vestigis d’aquesta ciutat estan uns 17 metres per sota del sol actual, i per sobre hi ha molts altres estrats que inclouen edificis i restes de vida al llarg de 1500 anys d’història. 

Es pensa que les muralles devien tenir uns 30 metres d’alçada. Ara el que es veu és un terreny pla envoltat per uns turons de terra, que devien ser les muralles, i més o menys es pot imaginar les torres de vigilància en aquest perímetre. Si ho he entès be, la ciutat està enterrada sota del que es veu actualment. Des d’aquesta fortalesa es controlava tot l’oasi.

cisterna

La regió va passar a formar part del mon hel·lènic a finals del segle IV a. C. i en el 281 a. C. amb Antioc I va incorporar-se a l’imperi selèucida. L’imperi selèucida va sorgir de la descomposició de l’imperi d’Alexandre el gran.

La ciutat va anar creixent i es va construir una nova muralla al voltant de Erk Kala. Així la primera ciutat, Erk Kala, es va convertir en la ciutadella i l’acròpolis de la nova ciutat, que es va anomenar Antioquia Margiana, i que ara es coneix com Gyaur Kala. 

En aquest conjunt de ciutats una dins l’altre, s’hi ha trobat una fortalesa que es devia construir en l’època en que formava part de l’imperi part (entre 250 a. C. i el 226 d. C.). El nom d’aquesta ciutat vol dir “fortalesa pagana” el que fa pensar que abans de l’arribada dels àrabs hi vivia gent de diferents religions, tot i que el zoroastrisme era la religió d’estat. 

cisterna

En unes excavacions que es van dur a terme cap al 1955 es va trobar una església nestoriana, de planta rodona i amb 33 habitacions. 

En excavacions posteriors en una altra zona de la ciutat s’hi va trobar una estupa budista. A més s’ha trobat un cap de Buda en guix, i un recipient amb decoracions de la vida de l’època. També les restes d’un monestir budista, que va continuar actiu els primers anys del període islàmic. 

És una llàstima que no es veu res. Em sembla que l’estupa l’han cobert de terra per protegir-la. Costa bastant d’imaginar com devia ser la ciutat en aquell temps. 

La ciutat va estar habitada al llarg de diferents mandats; els sassànides la van convertir en la capital de la satrapia. 

Hoja Yusup Hemedany

La terra era molt fèrtil i es va desenvolupar el cultiu de fruites i verdures, inclòs el raïm. Es dedicaven a fabricar vins. En la batalla que hi va haver entre els parts i els romans, en que aquests van perdre, molts soldats romans van ser capturats i enviats aquí a la recollida del raïm. 

Durant el període part la ciutat es va desenvolupar considerablement. Va ser llavors quan va començar a agafar rellevància com a cruïlla de la ruta de la seda. Es comerciava amb teixits de seda, però també amb laca, te i porcellana. 

La ciutat s’estenia també fora de les muralles, i a part de pel comerç va ser un punt de trobada entre est i oest a nivell cultural i intel·lectual. Van visitar la ciutat personalitats del mon de l’art, científics i pensadors d’altres contrades. Va ser en aquesta època que el llenguatge escrit es va estendre. S’han trobat inscripcions de diferents reis d’aquest període en recipients, que es pensa que indicava que n’eren els propietaris. 

Hoja Yusup Hemedany

Amb la caiguda de l’imperi part, i l’arribada dels sassànides (el segon imperi persa) en el 220 d. C. la ciutat va continuar el seu desenvolupament. Es va convertir en un important centre administratiu, militar i comercial. Però també va tenir períodes en els que va patir invasions dels nòmades, com en el segle V que els huns van matar a l’elit sassànida. 

Els sassànides van governar la ciutat durant 400 anys. Això s’ha pogut deduir per una col·lecció de monedes que s’ha trobat en aquesta ciutat. 

Aquesta ciutat tenia un elevat grau d’organització i la seva planificació seguia l’estil hel·lenístic. La seva muralla tenia unes 100 torres de vigilància. Em sembla que tenia una doble muralla amb quatre portes i la ciutat estava dividida en quatre parts iguals. Al costat de dues de les portes hi havia canalitzacions per portar l’aigua a la ciutat, des del canal Razik que estava proper. També dins de la ciutat hi havia canalitzacions per dirigir l’aigua als diferents punts. 

Hoja Yusup Hemedany

Com que la ciutat estava construïda a l’entorn de l’anterior inclou la ciutat hel·lenística i la sassànida. Més tard va convertir-se en un suburbi industrial de la següent ciutat que va sorgir, Sultan Kala. Aquí hi havia els forns per coure les peces de ceràmica, pel treball del metall, tallers... 

Amb l’arribada de l’islam en el segle VII tant la planificació de la ciutat com l’estil de vida va començar a canviar. L’últim governador sassànida va ser assassinat prop de la ciutat l’any 651; llavors la ciutat es va rendir a l’ocupació àrab i es va convertir en la capital de la província omeia de Khorasan. 

L’any 671 els omeies van enviar 50.000 soldats per colonitzar-la. Merv va ser una de les primeres regions de parla persa que van tenir una majoria musulmana. Això va venir potenciat per la immigració. 

Cap a l’any 740, el persa Abu Muslim va agafar el control de la ciutat de Merv i va proclamar el començament de la revolució abbàssida contra el califat omeia. Bagdad es va convertir en la capital de l’imperi però això no va restar importància Merv, que continuava creixent i de fet era des d’aquí que s’administrava l’imperi. Abu Muslim va fer construir una mesquita al costat del canal Majan. 

La importància de la ciutat en el període abbàssida va ser sobre tot entre el 813-818, quan la residencia del califa estava en aquesta ciutat i es va convertir en la capital del mon islàmic. Merv va tenir un paper clau en la transferència del coneixement hel·lenístic al mon àrab. 

Va ser una de les ciutats més importants del califat àrab però en el segle X quan la població es va desplaçar cap a l’oest prop del canal Majan, la ciutat de Gyaur kala va anar-se buidant. Tot i així en aquesta època hi havia forns de ceràmica i treballadors del metalls. S’han trobat restes de la mesquita dels divendres i d’una cisterna que devia formar part del complex arquitectònic de la mesquita. 

Quan hi van haver revoltes al sud de l’Irak, a les portes de Gyaur Kala es va construir una altra població fortificada Shaim Kala, crec que per allotjar els que venien d’allà. Aquesta ciutat va ser destruïda en el període soviètic.

En el segle XI la mesquita que havia fet construir Abu Muslim es trobava en el centre del que es coneixia com Merv la gran i que correspon a la que ara és Sultan Kala.

Hoja Yusup Hemedany

Kyz Kalas: són dos fortaleses dels segles VI i VII. Com les muralles de les altres ciutats, eren construdies amb totxanes de fang, acanalades en vertical. Es pensa que aquestes fortaleses pertanyien a rics terratinents que tenien altres castells similars al llarg del canal. 

Les façanes d’aquests castells, igual que les de Gyaur Kala, son molt peculiars; la superfície dóna la impressió que tingués mitjes columnes enganxades a sobre, i a més no són verticals. No està clar si aquesta forma era només qüestió estètica o tenia alguna finalitat. Una de les hipòtesis que es planteja és que fos més fàcil de defensar, ja que la superfície irregular i amb corbes podria desviar projectils llançats contra seu; una altra és que aportés major resistència al mur. Podia ser estètic, jugant amb les llums i les ombres que creaven. 

Hoja Yusup Hemedany

La gran Kyz Kala és el köshk (o castell d’aquest tipus) més gran de l’oasi de Merv. Tenia dos pisos. Una plataforma com a base amb rampes i parets amb aquest disseny peculiar. 

Crec que és aquí que hi ha el palau on es van suïcidar un grup de noies, que van preferir la mort a caure en mans dels enemics.

Sultan Kala va ser la ciutat que es va construir a finals del segle XI. Aquesta va ser la ciutat més gran. En l’oasi hi havia diferents canals, i quan la població va augmentar, en el segle IX o X, la gent es va anar desplaçant a viure prop del canal Majan. Així va sorgir la nova ciutat de Sultan Kala, o fortalesa del Sultà.

Molta informació d’aquesta ciutat s’ha aconseguit gràcies a que aquí va néixer i viure un historiador i filòsof. Va néixer el 1113 i hi va viure 54 anys. Segons el que ell va deixar escrit, en aquell temps la ciutat tenia 14 districtes, 20 carrers i 11 edificis religiosos. A més al voltant de la ciutat hi havia 160 pobles. 

Sultan Kala va ser construïda per un governant seljúcida a finals del segle XI començaments del XII i va ser la capital d’aquest imperi. Cada porta tenia un nom i la planta de la ciutat era un rectangle irregular. Es creu que això va ser per que es va construir al voltant de barris residencials que ja existien. Altres opinen que era per qüestions defensives. La muralla tenia 9 Km i 200 torres de vigilància, connectades entre elles per passadissos. Al voltant de la muralla hi havia un fossar que ajudava en la defensa. 

La mesquita estava al cor de la nova ciutat, perfectament organitzada amb nombrosos canals d’aigua i cisternes en cada districte. A mesura que la nova ciutat creixia i agafava importància, Gyaur Kala començava el seu declivi. La fortalesa de l’antiga ciutat va quedar en desús i la ciutat es va dedicar a l’activitat industrial, amb el que va acabar sent els suburbis de Sultan Kala. 

Sultan Kala es va anar expandint al llarg dels segles XI al XIII, durant el període seljúcida. La nova ciutat emmurallada tenia unes 340 hectàrees i dos suburbis extres al nord i al sud, també emmurallats.

 

En aquest període la ciutat de Merv va ser una de les més grans del món. Ocupava les dues ribes del canal Majan. Hi havia mercats, mesquites, caravanserralls... Hi ha construccions que són úniques a l’Àsia central en aquest període, com és un palau mig fortificat de dos pisos i que era la residencia de l’elit de la ciutat. Al pis de dalt hi havia les habitacions i el primer pis eren magatzems. 

Mausoleu del Sultà Sanjar

En el segle XII es construeix dins de Sultan Kala, la ciutadella Shahriyar Ark, amb un palau, edificis administratius i habitatges d’alta qualitat. Aquesta ciutadella tenia la finalitat de protegir la residencia del sultà. Es va construir més tard que les muralles de la ciutat. Dins de la ciutadella hi havia el palau, les casetes dels guardes i els estables, alguns carrers; el palau amb un pati central amb una font, una plataforma elevada des d’on podrien tenir vista cap a l’exterior i els jardins. El palau tenia dos pisos. Decoracions en les parets...

Mausoleu del sultà Sanjar

Hi havia un altre edifici a l’interior de la ciutadella que es creu que tenia finalitats administratives. Hi havia una habitació amb una mena de nínxols que no es posen d’acord sobre la funció que tenien, ja que van ser construïts a posteriori. En el segle XV sembla que es feien servir per assecar-hi melons. L’edifici estava decorat i sembla que tenia importància, per això es creu que era un centre administratiu en els primers anys. 

Hi ha també la casa dels coloms, kepderihana o Kaftar Khana. Es pensa que aquest columbaris servien per criar coloms i recollir els excrements que es feien servir per fertilitzar els camps de melons. Merv era famosa i em sembla que encara ho és, pel seus melons. Ara be, altres autors opinen que aquesta construcció servia per guardar-hi objectes valuosos ja que la construcció es trobava prop d’edificis importants de la ciutat. 

Moltes de les informacions són un tant confoses, i establir la cronologia de la vida en aquestes ciutats m’ha costat lo seu. 

Mausoleu del Sultà Sanjar

Mausoleu del Sultà Sanjar. En el segle XII en la part central de Sultan Kala hi havia el mausoleu que el sultà es va fer construir quan encara estava viu. Ja des del primer moment aquest edifici es va considerar una meravella, una perla de l’arquitectura islàmica (he trobat aquesta descripció). Va ser el primer mausoleu que formava part d’un complex que tenia també una mesquita.

Sanjar va néixer en el 1086 en una població iraquí, anomenada Sanjar. Als 10 anys el van nomenar governador de Khorasan, i en el 1118, als 32 anys, va ser proclamat sultà del gran estat seljúcida. Durant el seu regnat va potenciar la cultura i la vida intel·lectual. Va governar un gran imperi i se’l coneixia també com el segon Alexandre. Cap al final de la seva vida va retingut a Khiva i va aconseguir escapar i retornar a Merv, però quan va arribar a la ciutat va descobrir que hi havia hagut una revolta i que la ciutat estava destruïda. Segons la llegenda, va morir de tristesa en el 1157.

Mausoleu del Sultà Sanjar

Diuen que per evitar els lladres de tombes, Sanjar està enterrat en un lloc desconegut. El nom de l’arquitecte està gravat en una de les parets i el sultà el va fer executar un cop acabada l’obra per tal de que no en pogués construir cap altre de similar. 

En l’època que es va construir aquest mausoleu, he llegit que a Europa no es feien encara cúpules d’aquest estil: amb totxanes de terra cuita i una doble capa. La primera a Europa va ser l de la catedral de Florència 300 anys més tard. 

Un historiador que va visitar Merv en el 1216 descrivia la Gran Merv com la ciutat més esplèndida del Khorasan i que n’era la seva capital. En ser tant bonica el propi sultà Sanjar va decidir viure i governar des d’aquí. Aquest home deia que la cúpula del mausoleu era de color blau brillant, i que les caravanes la veien fins i tot quan estaven a una distància d’un dia de marxa. Afegia també que la gent era molt amable i que la ciutat tenia 10 biblioteques molt ben equipades, amb una important col·lecció de llibres de diferents matèries. 

Mausoleu del Sultà Sanjar

Al llarg dels següents segles tots els que passaven per la ciutat lloaven la bellesa d’aquest mausoleu. Sembla que és un brillant exemple de l’estil arquitectònic seljúcida. 

Entre el 1145 i el 1153 va ser la ciutat més gran del món, amb 200.000 habitants. Els geògrafs àrabs i perses la descrivien com la mare del mon. Tenia la més gran madrasa i el millor mercat de totes les ciutats d’Iran i Khorasan. 

Les tombes dels Askhabs. En el segle VII dos Askhabs, missatgers del profeta Mahoma, van arribar a Merv per predicar l’Islam a la població. Quan van morir els van enterrar aquí. A més de les seves tombes hi ha dos portes, que no se sap quina funció tenien, però que van ser construïdes al mateix temps. És un lloc de pelegrinatge.

Allà a la vora hi ha una cisterna que té dos punts per on es podia extreure aigua, per la cúpula i per l’entrada. 

Mausoleu del Sultà Sanjar

Al voltant d’aquests tombes va anar creixent un cementiri. Les restes que s’han trobat son del segle XII. Però en temps més recents la gent segueix volent ser enterrada aquí. Hi ha la creença de que si estàs enterrat prop de la tomba d’un sant vas directe al paradís. Actualment està prohibit enterrar aquí. 

Cases de gel: hi ha unes estructures còniques que es pensa que devien ser per emmagatzemar neu i que servirien per conservar aliments. Això es dedueix perquè s’hi van trobar unes fustes que sortien de la cúpula, que es pensa que servien per penjar-hi el menjar que es volia conservar. 

N’hi ha una que es del segle XII i altres del XV, prop de Sultan Kala se n’ahn trobat 4. Estaven construïdes en totxanes de fang. 

La Tomba de Hoja Yusuf Hamadani es troba fora de les muralles de Sultan Kala. Era un filòsof iranià que va néixer l’any 1048 a la ciutat de Hamadan; se’l considera el fundador del sufisme. És un dels llocs més venerats de Merv i és un important centre de pelegrinatge. Era un pensador i un mestre, que primer va estar ensenyant a Bagdad i després a Merv. El sultà Sanjar l’admirava molt i a vegades l’hi demanava consell. A part del mausoleu que s’havia construït en el segle XII, en el segle XVI es va construir una mesquita. En el segle XX es va restaurar i es va afegir un annex per acollir als peregrins. 

Els últims segles la majoria de la població vivia a la ciutat fortificada de Sultan Kala. El declivi de la ciutat devia començar a finals del segle XII i en el segle XIII les rutes comercials van quedar tallades pels moviments dels nòmades de l’oest

L’any 1218 Gengis Khan exigia a la població un elevat tribut en cereals i també els hi exigia noies joves i boniques. La població es va revoltar i van assassinar als recaptadors d’impostos. 

L’any 1221, un grup armat mongol va arribar a les portes de la ciutat. Durant sis dies van estar estudiant el sistema de defensa fins que la ciutat va negociar la rendició. No es van complir els acords de la rendició i tota la població va ser massacrada i la ciutat cremada i arrasada. Alguns diuen que va morir un milió de persones, altres que 300.000.

Hi ha evidencies arqueològiques que indiquen que durant el període mongol alguns edificis de la ciutat de Sultan Kala seguien utilitzant-se. S’ha trobat ceràmica d’aquest període, i que hi havia una certa activitat entre la ciutat i els suburbis industrials. O sigui que no està molt clar que va passar després de que destruïssin la ciutat. 

Després es va reconstruir la ciutat però ja no va ser la mateixa. A començaments del segle XIV va ser la seu de l’església cristiana de l’est. L’any 1505 els uzbeks van conquerir la ciutat però tan sols cinc anys més tard una nova dinastia persa (dinastia safàvida) els va expulsar i es va imposar a la ciutat. En aquest període es va restaurar la presa del riu Murghab que permetia la irrigació de la regió. 

En el segle XV Sultan Kala queda abandonada i apareix, a uns 2 Km, una nova ciutat, Abdullah Khan Kala. Era la ciutat timúrida. Tenia 46 hectàrees i també estava fortificada. 

Merv va continuar sota control persa, excepte amb alguns períodes que va estar sota control uzbek, fins al 1785 quan l’emir de Bujara va capturar la ciutat i pocs anys més tard la va destruir completament, juntament amb la presa. La gent de la ciutat i de tot l’oasi va ser deportada cap a Bujara i altres regions d’Uzbekistan.

Aquesta població deportada, que eren xiïtes, van aconseguir resistir-se a l’assimilació de l’entorn sunnita. Els descendents segueixen vivint en les regions de Samarcanda i Bujara.

L’any 1823 formava part del khanat de khiva i en el 1884 va passar a mans russes. 

L’any 1987 Turkmenistan va crear el parc arqueològic per protegir la zona, ja que s’havia anat ocupant l’espai de les antigues ciutats amb cultius. L’any 1999 és quan va ser declarada patrimoni de la humanitat. Tot i això, l’any 2000 Merv estava en la llista dels 100 monuments del mon en perill d’extinció. 

La història d’aquesta regió és fascinant i un tant complicada, i els diferents edificis estan dispersos en una amplia extensió e terreny. S’ha d’anar en cotxe d’un lloc a l’altre. Hi ha algunes de les ruïnes que estan en molt mal estat, o enterrades en la sorra i no es veu res; en canvi hi ha altres construccions que la restauració gairebé les ha convertit en imitacions del que eren. Estem en ple desert, el color terrós és el que ho domina tot. Hi ha força gent del país fent turisme, aprofitant que eren les festes. 

A part de les coses que he anat comentant vam visitar la tomba d’un home que va anar un munt de cops a la meca, i al seu costat hi havia un arbre on la gent hi posa llaços o tires de tela per demanar desitjos. 

I acabada la visita vam tornar a agafar l’avió de retorn cap a Ashgabat. És el primer cop que faig una excursió d'un dia en avió.