Vam sortir en vehicles 4x4 cap al nord per anar a veure el cràter de Darwaza. Abans de deixar la ciutat vam creuar-nos amb un cotxe cotxe guarnit, similar als de casaments, però aquest cop portava un osset de peluix penjat al darrera; era una família que anava a buscar a la criatura recent nascuda a l’hospital.
El primer tram del trajecte és per carretera asfaltada, però després es converteix en una pista més o menys en bon estat. Les pluges dels darrers dies havien deixat tot el terreny xop d’aigua i els camps es veien negats. Això es veia especialment en la part més propera a Ashgabat. Quan vam anar entrant al desert del karakum el paisatge era monòton i el típic de desert. 
Quan havíem fet més o menys una hora de camí ens vam aturar en un poble per veure la vida fora de la ciutat. Fins no fa gaire tothom vivia en yurtes però ara ja hi ha cases d’obra.
És un poble peculiar, que combina la vida rural i el millor confort que aporten les noves vivendes. Està en el desert, la majoria de carrers són de sorra, hi ha camells en tancats amb filferro rovellat i branques. Aquí i allà restes de maquinaria i d’algun vehicle. És un contrast abismal amb la capital i les ciutats del país; tinc la sensació d’estar en un altre lloc, en un país pobre, podria ser algun racó del Sàhara, i en canvi és el país del marbre blanc. Em va impressionar.
Una mica més enllà, creuant terreny de dunes baixes i sorra, s’arriba a la regió dels cràters de Darwaza, que està a uns 260 Km de la capital. La gent d’aquí son majoritàriament de la tribu Teke i conserven l’estil de vida seminòmada.
Aquí hi havia un poble que duia aquest nom, que vol dir “porta”. L’any 1971, quan Turkmenistan era una de les repúbliques soviètiques, la companyia estatal d’energia va venir a aquesta regió del desert per fer perforacions buscant gas i petroli. No tenien coneixement de que aquí hi havia una gran bossa de gas i la van trobar per casualitat. 
Quan van perforar el terreny va provocar la fuita de gas, llavors, en disminuir la pressió en la cova on hi havia el gas, el sostre va col·lapsar i treballadors i material van caure avall. Diuen que no hi va haver ferits, però m’imagino que l’ensurt devia ser brutal. Pensant que podia ser un gas tòxic van decidir cremar-lo; ells suposaven que en un dies s’hauria acabat i s’extingiria el foc. Però les coses no van resultar com s’esperava ja que continua cremant des de llavors. 
De seguida el cràter es va convertir en un atractiu turístic. L’any 2004, el president Niyazov va donar l’ordre de traslladar el poble de Darwaza. En un primer moment en llegir això vaig pensar que vetllava per la seguretat dels seus habitants, però després he trobat que va ser per que la seva imatge molestava als turistes! És increïble. 
Tot i que és un gran atractiu turístic no hi ha cap equipament al seu voltant. Tan sols els cràters i el desert. Té un encant especial. Diuen que, de nit, el resplendor del foc es veu a uns 40 km de distancia. Els locals l’anomenen la porta de l’infern.
Hi ha algunes llegendes que fan referencia a un regne subterrani, Agharta, que tindria com a capital Shambala. Hi va haver un temps en que alguns opinaven que la cova del gas podria tenir a veure amb aquest reialme.
Hi ha al menys tres cràters en la regió. Nosaltres en vam veure dos, el que té foc i el que està ple d’aigua. El tercer em sembla que està sec i no crema. 
Primer ens vam aturar al que té aigua. Com que havia plogut estava tot el terreny molt enfangat. El fang era argilós, viscos i s’adheria a la sola amb força. Ens va costar lo nostre arribar fins allà. Hi ha una mica de barana que no et deixa apropar a més d’un metre. Està ple d’aigua de color verd i si t’hi fixes be es pot veure com es van formant bombolles quan va sortint el gas. 
Vam continuar amb els 4x4 fins arribar al cràter del foc. Tot i que ja sabia el que veuria, em va sorprendre. No vaig poder evitar fer exclamacions i crits, meravellada. Només de recordar aquella sensació el somriure torna als meus llavis. No era com l’esperava però era una cosa sorprenent. L’entorn també hi ajuda molt. La soledat del desert, el fred que feia i l’escalfor que senties allà la vora.... 
No està tot ple de foc, que és el que jo pensava, però si que van sorgint flames per tot arreu. Les flames són molt lleugeres i netes. Vam arribar que devien ser les 5 o 6 de la tarda i ens van deixar a la vora del cràter mentre amb els vehicles anaven uns quants metres més enllà a muntar les tendes i preparar el sopar. 
Durant una hora vam dedicar-nos a mirar el foc i donar la volta al cràter. Es veia també el gas sortint, com es mescla amb l’aire i fa un soroll particular. Curiosament aquest cràter no estava vallat. 
Diuen que cada any hi ha algun accident, ja que a vegades hi ha gent que s’asseu a la vora amb els peus penjant a l’interior. És un gran esvoranc i tot i que hi ha bastanta alçada fins al fons on es veu el foc, fa respecte. Jo mantenia una distancia prudencial. A més l’escalfor allà a la vora és molt forta, però tan sols pel cantó de davant, el darrera es congelava. 
Al desert la temperatura baixa ràpidament a la que s’amaga el sol, i aquí no podia ser menys. Portava tot el que tenia de roba a sobre i tenia fred. A l’interior del forat es veuen unes restes metàl·liques, d’una tirolina que van muntar els del National Geographic per mesurar la temperatura de l’aire a diferents alçades. Les temperatures van dels 60 ºC a la part alta fins als 600 ºC al fons.
Aquí el terreny també era pastos, degut a les pluges i resultava incòmode recórrer els metres que separaven el cràter del nostre campament. Vam sopar a l’aire lliure, pollastre i verdures a la brasa. Ho vam acompanyar amb vi local, que és bastant dolç. Ni així vaig aconseguir entrar en calor. A la nit també vaig passar molt de fred, malgrat el sac i les mantes. 
Després de sopar vam tornar al cràter i vam estar-nos més d’una hora contemplant l’espectacle. Van arribar un parell de persones en una moto, van estar allà també mirant el foc i van marxar; suposo que eren del poble. A la nit és encara més espectacular. Per sort van venir a buscar-nos en cotxe; a la llum de la llanterna es feia difícil trobar el lloc més o menys sec per caminar.
Des del campament es veia el resplendor vermell en mig del no res. Era impressionant.
Durant la nit se sentien animals, semblava que estesin a la vora, ja que sentia les seves passes. I ho vaig confirmar en veure les seves petjades. Era època de cria i per la zona hi havia ramats de cabres i ovelles. És curiós perquè les cries tenen la llana negra i després quan creixen és blanca. Al matí, amb la sortida del sol encara vaig poder fer una última visita al cràter. Un cop l’has vist de nit, de dia perd part del seu encant.
