Iran_17: illa d’Ormuz. Museu

Vam tornar a la població d’Ormuz i vam anar a veure el museu del senyor Nadalian. 

Ens va passar un vídeo de la seva historia i els seus projectes. 

En aquesta illa abans hi vivia gent marginada, alcohòlics i drogoaddictes, que havien ocupat la casa on ara hi ha el museu. Si no estic confosa va ser l’any 2009 quan es va obrir aquest centre d’art.

Un dels projectes que du a terme és per ajudar a les dones de l’illa; els hi ensenya a pintar i a fer diferents tipus d’obres d’art, de forma que puguin vendre-les i tenir uns ingressos extra. 

La casa on esta ubicat és similar a les altres del barri antic de la població d’Ormuz. La façana està decorada i l’interior està ple de quadres i obres diverses, així com del material que s’utilitza. 

Té una col·lecció d’ampolletes amb sorra de diferents colors. Son els pigments que es troben en l’illa. Diferents tonalitats de vermells, marrons, ocres, grocs, blaus, grisos... La gama cromàtica m’agrada. 

Hi ha una obra un tant sorprenent, formada per restes de nines, alguna sencera, altres tan sols caps. Un dia va veure una nena jugant amb una nina vella i mig trencada, en va comprar una de nova i l’hi va canviar. La vella se la va endur a casa. Va anar bescanviant nines aquí i allà, recollia les que trobava a les escombraries, i també les duia a casa. 

En uns magatzems tenien partides de nines arribades de xina, però de tant en quan arribava alguna defectuosa, en que l’hi faltava una cama; aquestes nines defectuoses també se les enduia a casa. 

Fa servir aquestes nines en els programes amb nens. Alguns expliquen la historia de la seva nina, dels patiments que ha sofert quan el seu pare ha begut. Com ja he dit a l’illa hi havia hagut i suposo que encara hi ha, problemes d’addició a alcohol. Fa campanyes per conscienciar als més joves, abans de que sigui tard, dels riscos de la beguda. 

De fet, les nines abandonades o trencades simbolitzen els infants sense família. En un primer moment aquella obra em generava malestar, ho veia una mica macabre, però sabent la historia i el simbolisme que té, la cosa canvia. 

Un altre dels projectes que ha dut a terme és recuperar la tradició dels brodats a la part baixa del camal dels pantalons de les dones. S’havia anat perdent i va convèncer a les dones per recuperar aquests brodats dels pantalons antics i en desús i posar-los en peces noves. Això també ajuda a les dones a tenir nous ingressos, quan algú que ve de fora els hi compra.

Iran_16: illa d’Ormuz. Vall de les estàtues.

Vam deixar enrere la muntanya blanca i tornàvem a la terra vermellosa, per anar a veure la posta de sol a la vall de les estàtues. 

En aquesta vall l’erosió ha modelat la roca de forma curiosa. Les superfícies no presenten un acabat arrodonit sinó punxant; en alguns llocs sembla talment una filigrana. Aquestes puntes destaquen contra el cel i es poden visualitzar cares, animals... segons la imaginació de cadascú. D’aquí ve lo de la vall de les estàtues. 

Al final del camí entre les muntanyes es té vista sobre el mar i és per allà per on es pon el sol. Un lloc idíl·lic ... si no fos que estava ple de gent. 

Fins aquell moment no havíem trobat a gairebé ningú, per això em va sorprendre trobar-hi gent. Els pocs turistes que quedàvem a aquella hora a l’illa devíem estar allà concentrats. 

Potser érem unes 25 o 30 persones, i com que l’espai era petit donava sensació d’estar atapeïts. Els que van arribar més tard els hi va costar trobar un lloc on seure. I fer fotografies sense que t’aparegués un cap o un colze també costava.

Iran_15: illa d’Ormuz. Muntanya blanca

La següent parada la vam fer a la muntanya blanca. Sembla talment una muntanya nevada. El curiós és que en una banda de la carretera la muntanya és de terra vermellosa mentre que a l’altra és pedra blanca. Es pot pujar per la roca, amb més o menys dificultat. En alguns trams està força esmicolada, amb el que vaig acabar amb els pantalons força emblanquinats. És molt bonic el contrast de colors, tot i que ja era una mica tard i la llum no era massa bona.

Iran_14: illa d’Ormuz. Vall del safrà o de l’arc de Sant Martí.

Continuem ruta. No circula ningú per la carretera. Segueix sent muntanyós. Tota l’illa ho és. Els colors van canviant. I un cop s’arriba a aquesta vall, hi ha un ventall de tons i matisos, de vermells, ocres, malves, violetes, grocs...

Iran_13: illa d’Ormuz. Vall del silenci

Vam començar el recorregut per l’illa anant a la vall del silenci. Mentre ens apropàvem amb el cotxe el terreny tenia tonalitat ocre, però en arribar al lloc la terra era més vermellosa i amb zones de plaques d’altres minerals, d’un color blanc grisós. És una zona muntanyosa, erosionada, desèrtica i solitària. Suposo que d’aquí ve el nom que l’hi ha donat. 

Alguns dels minerals que es troben en aquesta illa són: el guix (sulfat de calci hidratat), aluminosilicats, pirita (sulfur de ferro), apatita (que conté fosfats i ions calci), dolomita (carbonat de calci i magnesi) i quars (òxid de silici). La majoria poden donar roques blanques, pel que a mi se’m feia difícil saber de quina sal es tractava en cada cas. 

Passejar per allà era impressionant. Hi havia grans parets de color grisós, algunes erosionades formant petits canals en la seva superfície. També s’hi han format algunes coves. 

Vist de lluny les formacions salines sobre la muntanya vermellosa semblen talment geleres. És un efecte sorprenent en aquesta illa que precisament és molt àrida.