06 de maig 2024

Moldàvia-18. Transnístria: Bender

Arribem a Bender i passem el control fronterer, entre Moldàvia i Transnístria. Aquesta ciutat la van conquerir durant la guerra del 1992. Bender es troba en la històrica Bessaràbia.

A la frontera presentes el passaport i et donen un paperet que has de conservar per poder sortir. No et poden posar cap segell al passaport ja que si fos així te l’inutilitzarien. En algun control de carretera em sembla recordar que ens el van demanar. Entre els dos controls, moldau i transnístri, hi ha les tropes de pacificació russes vigilant.

A aquesta població tant els russos com els turcs l’anomenen Bender, que en turc vol dir “com jo dic”. Pels moldaus el nom de la població és Tighina.

Quan arribes a Bender comences a veure rètols de “Sheriff”, en gasolineres, supermercats, clubs esportius... Tant aquí com a l’altra banda del riu, a la Transnístria oficial, tot és de l’empresa Sheriff.

Sheriff es va fundar l’any 1993. Va començar sent una petita empresa de Transnístria, però en uns 20 anys va anar creixent significativament i diversificant-se. Un dels seus objectius va ser desenvolupar l’esport. L’any 1996 obria el primer supermercat modern Sheriff. Un any més tard, en el 1997 es va fundar el club esportiu amb el mateix nom, Sheriff. En el 1998 es posaven en marxa les gasolineres Sheriff. Un any més tard es va començar la construcció del complex esportiu Sheriff .

L’empresa la van fundar Viktor Gushan i Ilya Kazmaly, antics membres dels serveis secrets de la República Soviètica. Quan estàvem allà em sembla que em van dir que pertanyia a tres germans, però no em quadra amb això.

Ja de bon començament el grup empresarial va rebre ajudes del govern transnístri, per desenvolupar els seus negocis en diferents sectors, com la refineria, grans magatzems, i la distribució d’aliments, begudes alcohòliques i tabac.

La situació de Sheriff es peculiar, el que l’ha afavorit, ja que està ubicada a Transnístria, que legalment pertany a Moldàvia, però actua de forma independent.

Amb el pas del temps, va diversificar els seus negocis, però sempre mantenint-se a Transnístria.

A més dels negocis que he esmentat abans, l’any 1998 va crear la primera operadora de telecomunicacions i una constructora, que dur a terme gairebé totes les obres. Un any més tard va crear una editorial i un canal de televisió. I també es va convertir en el distribuïdor exclusiu a Transnístria dels vehicles de Mercedes-Benz i Mitsubishi. ​

L’estadi Sheriff, construït en el 2002, va ser el primer i únic estadi moldau reconegut per la UEFA per partits internacionals.

En el 2004 creava la seva pròpia agencia publicitària, i una companyia de telefonia mòbil. Aquest mateix any anunciaven la construcció d’un hotel de 5 estrelles a la capital, Tiraspol.

Com deia abans, la situació de Sheriff és peculiar; Transnístria no està reconeguda internacionalment, per tant el primer govern de Transnístria, el d’Igor Smirnov (1991-2011) va col·laborar amb els dirigents de l’empresa per tal d’establir un sistema econòmic que  l’hi permetés no haver de dependre econòmicament de Moldàvia. A canvi, l’empresa tenia subvencions, reducció d’impostos i concessions d’obres. En aquest període Sheriff era l’única companyia que podia importar productes de l’exterior i comerciar amb altres divises que no fossin el ruble transnístri. O sigui que de fet Sheriff tenia el monopoli de l’economia.

El fill del primer president, Oleg Smirnov, ha format part de la cúpula directiva del conglomerat Sheriff.

Experts en el crim organitzat diuen que l’executiu transnístri podria haver blanquejat diner del contraban a través de Sheriff. Tant l’empresa com el govern ho desmenteixen.

Més curiositats: l’any 2000 Sheriff va crear el partit opositor, Renovació, que donava suport a la independència i a una economia de lliure mercat, en oposició al model socialista. 

El cofundador de Sheriff, Ilya Kazmaly, va ser un dels primers parlamentaris d’aquest partit. En el 2005 aquest partit va aconseguir la majoria en el Consell Suprem de Transnístria.

El primer que fem en arribar a la ciutat és anar a canviar diners. Em sembla que ja ho he dit abans: aquí no es poden fer servir targes de crèdit, al menys els estrangers, cal pagar en efectiu. Es poden canviar tant leis moldaus com euros i dòlars.

Vaig ser la primera en entrar a canviar i mentre esperava als altres vaig explorar una mica els voltants.

Com ja he comentat, tot i que es troba a la banda oposada del riu, està controlada administrativament pel govern de Transnístria. Es troba en la zona de protecció que es va establir en acabar la guerra del 1991-92; hi ha la comissió de control que supervisa la situació i tant Moldàvia com Transnístria hi tenen un petit grup de policies.

Bender formava part del Principat de Moldàvia quan l’any 1538 va ser ocupada per l’Imperi otomà, que hi va estar fins que va ser annexionada a l’Imperi rus en el 1812. Al febrer del 1918 les tropes romaneses van ocupar la ciutat i en acabar la Segona Guerra Mundial va formar part de la República Socialista Soviètica de Moldàvia.

El primer cop que es menciona aquesta població és en un document eslau del 1408, amb el nom de Tyagyanyakyacha. Era el document d’una concessió comercial emesa pel voivoda moldau Alexandre el Bo, als comerciants de Lviv el 8 d’octubre del 1408; en aquest document apareix mencionada com un important control duaner.

El nom Tighina apareixen documents moldaus escrits en romanès de la segona meitat del segle XV. Els comerciants genovesos l’anomenaven Teghenaccio.

Tant la fortalesa com la ciutat es coneixien amb el nom de  Bender, en l’època otomana (1538-1812) i entre 1828-1917, quan formava part de l’imperi rus. 

El nom de Tighina es va fer servir durant el Principat de Moldàvia, en la primera part del període de l’Imperi Rus (1812-1828), i en els dos períodes en els que la ciutat pertanyia a Romania, 1918-1940 i 1941-1944.

Aquesta ciutat era el principal punt de duaner de Moldàvia que hi havia a la carretera comercial que unia el país amb el khanat de Crimea.

Durant el regnat d’Esteve III de Moldàvia, va fer construir un petit fort en fusta per defensar la població de les incursions tàrtars.

L’any 1538 el soldà otomà Solimà el Magnífic va conquerir aquesta població i és quan la va anomenar Bender. Va millorar les fortificacions, convertint-ho en una veritable fortalesa, amb el mateix nom.

L’any 1812 Bender, juntament amb Bessaràbia, va ser annexionada a l’Imperi rus, i va formar part de la governació russa de Bessaràbia fins al 1917. Aquí, a Bender i rodalies, s’hi van establir molts ucraïnesos i russos, així com jueus de diferents procedències, i la ciutat es va convertir ràpidament en un indret de  parla russa. L’any 1897, tan sols hi havia un 7% de població que parlés romanès. I un 33% de la població eren jueus.

Tighina va formar part de la República Democràtica de Moldàvia (1917-1918) i després de la Unió de Bessaràbia amb Romania; quan pertanyia al regne de Romania va ser la seu del comtat de Tighina. L’any 1918, va estar controlada breument per la República Soviètica d’Odessa, que va ser expulsada per l’exèrcit romanès. La població local no donava suport a les autoritats romanes i seguia creixent el separatisme pro-soviètic.

El dia de Pasqua de 1919 l’exèrcit francès volava el pont sobre el riu Dniéster per impedir l’arribada dels bolxevics a la ciutat. Aquest mateix anys hi va haver un alçament pro-soviètic a Bender, per intentar unir aquesta ciutat a la recent fundada Unió Soviètica. Era el 27 de maig, quan uns quants centenars de treballadors comunistes i membres de l’Exèrcit Roig de Bessaràbia, encapçalats per Grigori Stary, van fer-ser amb el control de Bender. L’exercit romanes va sufocar la revolta el mateix dia.

Romania va posar en marxa una política de romanització, tot restringint l’us del rus, però a Bender, el rus va continuar sent l’idioma més parlat. L’any 1930 un 53% de la població era nativa de la regió, però tan sols un 15% parlaven habitualment en romanès.

La ciutat, juntament amb Bessaràbia va ser ocupada per la Unió Soviètica el 28 de juny de1940. En el decurs de la Segona Guerra Mundial, al juliol del 1941 va tornar a formar part de Romania, però a l’agost del 1944 era de nou part de la Unió Soviètica.

Bona part dels jueus de la ciutat van morir durant l’holocaust; tot i així seguia tenint una significativa comunitat jueva. Ara bé, quan es va dissoldre la Unió Soviètica la majoria de jueus que quedaven van emigrar.

En dos períodes, 1940-41 i 1944-1991, Bender va ser una de les quatre ciutat republicanes que no estaven subordinades a un districte de la RSS de Moldàvia.

Des de l’any 1991, Bender se la disputen la República de Moldàvia i Transnístria. Té una ubicació estratègica, ja que està a poca distancia de la capital, Tiraspol, però cadascuna d’aquestes ciutats en una banda del riu Dniéster.

Durant la guerra de Transnístria del 1992 va patir intensos combats, en la batalla de Bender. Des de llavors va quedar controlada per les autoritats de Transnístria, tot i que formalment està en la zona desmilitaritzada que es va establir al final de la guerra.

És la tercera ciutat més important del país, després de Chisnau i Tiraspol. Tan sols un 26% de la seva població és moldava, un 43% són russos, un 17% són ucraïnesos i el 14% restant són d’altres països. és d’altres nacionalitats.

El primer que vam anar a veure és la catedral de la Transfiguració. Es va construir entre el 1815 i el 1820, com un símbol de l’alliberament de la ciutat del domini otomà. Es va consagrar el 5 de desembre de 1819. Va ser una església parroquial de l’església ortodoxa romanesa des del 1918 al 1944, excepte durant el període soviètic, 1940-41.

Quan Bender va passar a formar part de l’imperi rus es va construir la nova ciutat a una certa distància de la fortalesa. L’any 1814, es va decidir traslladar a la nova ciutat dues esglésies que estaven a la fortalesa, la Dormició i Nikolsky. Ara be, aquestes esglésies estaven gairebé en ruïnes i es va decidir destruir-les i construir la catedral de la Transfiguració. El seu fundador de la catedral va ser el bisbe de Bender, Dimitrios. El 1815 es va començar i en el 1827 el mateix bisbe la va consagrar, tot i que no estava acabada. L’any 1832 s’acabava la construcció del campanar i va quedar definitivament acabada en el 1840.

Per recaptar diners per a la construcció de la catedral es va autoritzar la construcció de botigues al voltant, per aconseguir ingressos per finançar les obres. Des de llavors, la zona de la catedral és una zona comercial, i el mercat queda a la vora.

Durant molts anys en el campanar hi havia unes quantes campanes petites, i no va ser fins al 1911 que s’hi va col·locar una gran campana de 3 tones de pes.

L’església va estar sense pintar fins a començaments del segle XX. S’havien anat fent reparacions però els frescos estaven inacabats. Va ser en la dècada de 1930 que la comunitat religiosa va decidir redecorar l’interior. Ho van encarregar a un famós pintor i escultor moldau, Alexandru Plamadeala, que va arribar a Bender a mitjans del 1934 per començar la feina que l’hi havia encarregat. Amb ell van arribar també quatre aprenents.

La major part dels frescos de Plamadeala, Constantí, Helena, El deu sol, i les imatges dels dotze apòstols, encara es conserven.  

Durant la Gran Guerra Patriòtica (Segona Guerra Mundial) va rebre l’impcte d’un projectil i l’incendi quer va provocar va destruir l'iconòstasi i l'arxiu de la catedral; malauradament es va perdre informació important sobre la vida de la parròquia i de la ciutat abans de la guerra.

L’any 1948 la catedral va quedar sota protecció estatal, com a monument arquitectònic de principis del segle XIX.

En el segle XXI s’ha restaurat l’exterior i interior. L’any 2015 la ciutat va fer una gran celebració per commemorar els 200 anys d’aquesta catedral.

Després continuem passejant fins al mercat. No he trobat cap informació sobre el mercat, però m’imagino que és de quan es va construir la ciutat nova, o sigui començaments del segle XIX. Però no sé si inicialment era una plaça oberta o ja un edifici. Vam arribar-hi tard i ja estava gairebé tot tancat.

Vam anar a dinar a un local popular; vas a la barra i dels plats que tenen demanes el què vols. No tenien begudes alcohòliques. El menjar no estava malament, però poca varietat, i quan s’acabava un plat no el reposaven. La decoració el més interessant, i el local en sí, tot molt soviètic.