Vaig fer una visita guiada de l’oficina de Turisme, sobre la historia de la medicina. Va ser una visita molt interesant pel barri antic. La primera parada és a la Borsa, o cambra de comerç. És un edifici que fa cantonada; antiga casa particular, l’hotel Saint Côme, que es va construir en el 1750 i l’any 1920 va es va convertir en la seu de la cambra de comerç.
Quan es parla de la medicina aquí a Montpeller de seguida surt el nom de François de Lapeyronie. Aquest va ser un cirurgià francès, nascut a Montpeller. Va obtenir el diploma de mestre cirurgià i barber als 17 anys. No va ser fins al 1743 que es van separar els cirurgians i els barbers. Va marxar a París a estudiar i després va tornar a la seva vila natal, en el 1697. Va ser professor a l’escola de medicina fins que en el 1704 se’n va anar a fer de cirurgià militar. Va tornar a París tretze anys més tard on va ser primer cirurgià i confident del rei Lluis XV.
Els diners llegats per Lapeyronie són els que van permetre la construcció de l’hotel Saint Côme. Part de la seva fortuna la va deixar perquè es construís un amfiteatre d’anatomia, similar al que hi havia a París.
Aquest edifici tenia una part dedicada a sala de reunions dels cirurgians i l’altra part és on hi havia l’amfiteatre, on es feien les demostracions d’anatomia. L’any 1794 un decret uneix les dues escoles, de medicina i cirurgia en una sola, sota el nom d’escola de salut. Llavors aquest edifici va quedar abandonat i va ser l’any 1801 que s’hi va instal·lar la borsa i el tribunal de comerç de la ciutat.
Em sembla que abans de l’edifici finançat per Lapeyrone, aquí ja hi havia una escola de cirurgia.
La facultat de medicina de Montpeller és la més antiga del mon que encara esta en actiu. L’antic claustre del monestir de Sant Benet és on hi ha l’amfiteatre d’anatomia, construït en el 1804.
L’ensenyament de la medicina en aquesta ciutat va començar de forma pràctica, en el segle XII, sense cap institució. El senyor de Montpeller, Guillem VIII va concedir el dret a ensenyar i practicar la medicina a tothom, fos quin fos el seu origen. Va ser cap al 1220 que es va veure la necessitat de reglamentar l’ensenyament de la medicina. Però fins a començaments del segle XIV no tenia un edifici propi, sinó que les classes es feien en edificis particulars a casa del professor; l’estudiant vivia allà durant el seu aprenentatge. Els actes relacionats amb aquest ensenyament es feien en una església.
L’any 1340 es va impartir el primer curs d’anatomia. La universitat d’aquesta ciutat tenia gran prestigi ja que havia incorporat els coneixements de jueus i àrabs i tenia estudiants de tot Europa.
En el 1215 el quart concili de Latran prohibia als religiosos vessar sang. Va ser això que va dur a diferenciar els dos rols, de cirurgià i de metge. El metge es considerava que era un home instruït, d’estudi, mentre que el cirurgià era el que es dedicava al treball manual.
Els barbers i cirurgians eren els que podien fer alguna acció sobre el cos. Aquestes accions anaven des de tallar cabells i afaitar, arrencar dents i queixals, o intervencions més importants.
La separació entre cirurgià i barber no estava clara. La van fer els de la confraria de Sant Cosme, que van diferenciar dos tipus de cirurgians, els de vestit llarg, que abans de poder exercir passaven un examen i els de vestit curt que nomes feien petites intervencions. Això passava en el 1379.
Com que els cirurgians no depenien de la universitat eren menyspreats pels metges, que els consideraven que realitzaven treballs manuals, sense prestigi ni saviesa.
El bastó d’Esculapi i el caduceu es fan servir com a símbol de la medicina. El bastó d’Esculapi, un bastó amb una serp enrotllada, va aparèixer aproximadament cap al 800 a. C. Des de l’any 1947 és el símbol del cos mèdic de l’exercit d’uns quants països i de l’OMS. El caduceu representa al deu Hermes, que no te cap relació amb la medicina, sinó que es el déu del comerç.
Hi ha diferents llegendes que relacionen a Esculapi amb la medicina. Una d’aquestes llegendes diu que Esculapi estava a casa d’un pacient, que havia patit la descàrrega elèctrica d’un llamp i que va morir. Llavors va entrar una serp a l’habitació i Esculapi la va matar amb el seu bastó. Va entrar una segona serp amb unes herbes a la boca i en ficar-les-hi a la boca de la seva companya morta, aquesta va reviure. Esculapi va fer servir les mateixes herbes per fer reviure al seu pacient.
A part de les llegendes gregues, Esculapi va ser un metge que vivia a Tessàlia i que tenia molt de renom per tota Grècia. Quan l’any 293 a. C. es va declarar una important epidèmia a Roma, després de consultar l’oracle van cridar a Esculapi.
Esculapi era el nom donat pels romans, Asclepie pels grecs, era el deu de la medicina en aquestes cultures. Pels antics grecs la serp és un animal que tant pot viure sobre la terra com en el interior. I Asclepi tenia el do de la curació, coneixia les plantes medicinals i dominava l’art de la resurrecció.
El símbol d’Esculapi apareix en el segle IX a. C. Segons la llegenda, Esculapi estava a la casa de Glauco quan en l’habitació on eren va entrar una serp. Esculapi la va matar amb el seu bastó. Llavors va aparèixer una nova serp portant una planta a la boca que en passar-li a la boca de la que estava morta, va reviure. I diuen que va ser així com Esculapi va salvar al seu pacient.
El caduceu, que en grec vol dir estri del missatger, era el símbol del déu Hermes o Mercuri, missatgers de l’Olimp. Entre els romans es feia servir com a bandera per la treva.
Inicialment consistia en una branca d’olivera amb dos brins de llana. Els brins de llana can derivar amb el temps cap a dos cintes blanques i més tard dues serps mirant-se de front. La branca d’olivera també es va transformar convertint-se en una vara amb un puny i dues ales esteses.
La persona que va posar de moda el caduceu va ser el rei Enric VIII Anglaterra que el va incloure en el seu escut nobiliari. Després una editorial de llibres mèdics el va fer servir i en el 1856 el servei mèdic de la marina d’Estats Units també el van utilizar ja que indicava el caràcter no combatent de la classe mèdica. Va ser a partir de 1902 que es va estendre el seu us.
Un símbol semblant al caduceu es va trobar a Mesopotàmia (datat aproximadament cap al 3500 a. C.). També en pedres tallades assíries (30.000 a. C. i 6500 a. C.), o en peces trobades a Caldea, del 3000 a. C., a Egipte, fenícia…
Tornem a l’edifici de la cambra de comerç, que havia sigut l’escola de cirurgia. Ens expliquen que el sol disponible a Montpeller era escàs i que els cirurgians estaven orgullosos d’haver aconseguit aquest terreny, mentre que els metges estaven a les afores del centre de la ciutat. Donada la rivalitat entre els dos gremis els cirurgians s’apuntaven un tanto amb això. Com ja he dit, els metges es consideraven superiors als cirurgians, tot i que després van veure que els necessitaven.
L’espai és relativament reduït, pel que no tenien lloc per un tanatori. Així que van construir una sala molt alta i a la part de dalt, a tocar a la cúpula on hi ha finestres l’aire era més fresc. Conservaven els cadàvers per les classes d’anatomia allà dalt penjats; abans de la sessió els baixaven amb una corriola fins a l’amfiteatre de dissecció.
Aquesta sala alta esta dividia en dos pisos. El pis superior és des d’on es veu la cúpula, actualment és una sala de conferencies o de reunions. Des d’aqíu et pots imaginar com devia ser. El que em va al·lucinar més és lo dels cossos penjats pujant i baixant amb la corriola.
A la planta baixa, el que és la recepció i entrada a oficines, hi ha un vitrall modern, molt interessant, en el que estan representats els diferents elements importants de Montpeller: el símbol de la medicina, el mont sant Llop, les vinyes i la plana fèrtil.
La pugna entre cirurgians i metges es troba representada a les portes de la facultat de Medicina, on hi ha dues figures, cadascuna representant a un gremi. El cirurgià, Laperyronie, amb vestit curt, i als seus peus unes eines (una serra i unes pinces) i a sota un llibre. A l’altra banda de la porta, l’escultura representa a un metge, Barthez, amb el vestit llarg i el llibre sobre els genolls.
Sant Roc és molt especial pels montpellerins. Va néixer aquí en el 1346 i se’l venera perquè va guarir a molta gent de la pesta. Cada any, el 16 d’agost, s’ofereix aigua dels pous de la seva casa natal, que es considera que tenen propietats curatives, a tots els fidels que s’hi apropen.
Va estudiar medicina i quan van morir els seus pares, va distribuir tots els seus bens i va anar de pelegrinatge a Roma. Pel camí, gracies als seus coneixements de medicina i a la seva fe, va guarir a la gent que trobava infectada per la pesta.
El papa Urbà V, que havia estudiat a Montpeller el va rebre quan va arribar a Roma, però en el camí de tornada va contraure la pesta. Es va aïllar en una cova on es va recuperar, però el van prendre per un espia i el van detenir. Va morir a la presó però diuen que el seu desig final era vetllar pels desheretats i els desesperats. Hi ha una placa a la porta de la casa familiar.
La següent parada és a la farmàcia i capella de l’obra de la misericòrdia. És una antiga farmàcia, convertida en museu. L’any 1622 la congregació laica de les Dames de la Misericòrdia va fundar aquesta obra. Es van associar amb les noies de la Caritat i es van instal·lar en una casa que els hi havien llegat en el 1715.
L’obra de la misericòrdia era una associació de dones de la burgesia i aristocràcia, que es va fundar en el 1622. Va ser en aquesta època que les tropes de Lluís XIII van conquerir la ciutat, després en el 1629 hi va haver l’epidèmia de pesta. Aquestes dones distribuïen menjar als pobres i indigents catòlics. L’any 1633 es va crear la congregació de les filles de la caritat, que preparaven i distribuïen remeis. Van rebre el llegat d’una casa i diners per poder convertir-la en orfenat. L’església va donar el vist i plau a aquesta obra benèfica i fins i tot hi van enviar dos metges perquè visitessin regularment als pacients. Més tard, un metge es va quedar fixe i el següent pas va ser la creació d’una escola i quatre cirurgians van passar a formar part del personal del centre.
Amb la revolució es va convertir en oficina de beneficència i l’any 1959 la farmàcia va tancar definitivament.
La farmàcia tenia dos sales, una d’elles era el laboratori on hi havia l’alambí amb el que preparaven els destil·lats florals (les flors provenien de Niça) i els altres remeis. Molts eren per problemes respiratoris, també preparaven olis per cremades o malalties de la pell. Les monges eren les que preparaven els remeis.
En el que sembla la botiga hi ha tot de pots i gerres de ceràmica fabricada a la regió. Com molts remeis eren aigües florals, el curiós es veure com la paraula aigua està escrita de formes molt diferents en els recipients. “o”, “eu” o “au. Tota la paret està recoberta per uns armaris, en els que la part de dalt és vidriera amb on hi ha les gerres i a la part de baix hi ha calaixos, molt plans, on es guardaven les flors i herbes seques.
Més enllà hi ha el carrer Girona. Aquí hi havia hagut el collegi de Girona o de Boutonet. Va ser fundat en el 1453 com a llegat del noble Joan Bruguera de Girona per ajudar als estudiants de Medicina de la seva ciutat natal. Era el que avui coneixem com a col·legis majors o residencia d’estudiants. En aquestes residencies no podien entrar a les habitacions dones i tampoc animals. Aquest home va estudiar medicina a Montpeller i quan va morir va deixar en el seu testament que volia fundar un col·legi per ajudar a dos estudiants de medicina de la seva ciutat natal o si no al menys, catalans. Deixava els diners per invertir i que es pogués posar en marxa l’obra i el manteniment dels dos estudiants.
També els jueus residents a la ciutat ajudaven als seus correligionaris quan hi arribaven.
Un altra d’aquests col·legis era el de Mende o dels dotze metges. Al 1369 el papa Urbà V d’Avinyò, amant de les arts i les ciències, va concedir el permís i va finançar aquest col·legi.
Van entrar a la facultat de Medicina. Aquell dia no es podia visitar l’amfiteatre, però si que vam veure l’escalinata i una de les sales on es fan lectures de tesi i actes oficials. Vam visitar també la sala on hi ha els armaris amb els vestits tradicionals del professorat i doctors. Fotografies omplint les parets. Molt senyorial.
Com ja he dit, a Montpeller convivien cristians, jueus i musulmans, i quan l’any 1180 es va autoritzar l‘ensenyament de la medicina aquest intercanvi cultural va augmentar. Un segle més tard, l’església reconeixia l’ensenyament d’aquesta matèria.
La universitat de Montpeller es va crear l’any 1289 i duia el nom de Studium generale, que agrupava els ensenyaments de medecina, dret, lletres i teologia.
L’estudi de la medicina comportava l’estudi de les plantes medicinals i per això l’any 1593 es va crear el jardí de les plantes. Fins al segle XVIII aquesta ciutat estava considerada la capital de la botànica.
La universitat de Montpeller, com totes les altres universitats franceses va tancar durant la revolució. Així i tot, els professors de medicina ensenyaven de forma semi clandestina. L’any 1794 es va veure la necessitat d’aquest estudis i es van fundar tres escoles de salut, a París, Estrasburg i Montpeller. Va ser en aquest moment que es va instal·lar on està ara, als locals de l’antic bisbat, al costat de la catedral. En el 1803 es va crear l’escola de farmàcia.
I al costat de la facultat de Medicina hi ha el jardí de les plantes; aquí es cultivaven les plantes necessàries pels preparats farmacològics. Es uhn indret molt agradable i tranquil. Hi havia moltes flors i un bon bosc de bambús molt alts.
A la tarda vaig fer la visita de la ciutat de l’oficina de turisme, perquè era l’única forma de veure el bany jueu. La ciutat comença en el segle II. 
La població com que estima molt a aquest sant, volien construir una església dedicada a ell, per això van fer una col·lecta popular per recollir fons. Es va construir entre 1860-1868 en estil neo-gòtic en el lloc on hi havia hagut l’església de sant Pau destruïda l’any 1622 quant el setge de la ciutat, Encara queden restes d’aquesta antiga església. Tot i que l’alcalde de la ciutat va donar suport a la construcció, aquesta va quedar inacabada. 
En el vestuari hi ha un banc de pedra al voltant de la paret i uns nínxols, a la paret. Sembla que el bany també es feia servir per purificar-hi estris de cuina. 
Hi ha tot un reglament un tant complicat, però l’aigua de la cisterna del bany no pot estar canalitzada, ha d’entrar-hi espontàniament, sobretot la primera aigua que hi entra. Aquí son aigües subterrànies que brollen i omplen la cisterna. 
Sembla que el mikvé nomes es devia fer servir uns dos segles (XII-XIV) abans de l’expulsió d’aquesta comunitat de la ciutat. Després es pensa que el va utilitzar la població local no jueva. Se suposa que no el van destruir perquè l’aigua era un be molt preuat. Els arqueòlegs han trobat les traces de fregaments de cordes que indiquen que en el segle XVII es va fer servir de pou. També es va fer servir de magatzem. S’hi ha trobat un cubell de vi del segle XIV. I les restes de la sinagoga del segle XI.
Abans de la seva expulsió, a la ciutat hi havia entre 600 i 1000 jueus i molts d’ells formaven part dels intel·lectuals de la ciutat. Van contribuir a les ciències exactes, la medicina, la filologia el misticisme. 
És una ciutat curiosa, pel centre hi ha molta gent, i de dia, però al vespre o els altres barris queda tot desert. No és temporada alta. Potser és per això. Els hi estranya que em quedi tants dies per aquí. No em desagrada, és la forma d’anar veient el dia a dia. A primera hora del mati, cap a les 9 o les 10, està deserta, només els de serveis, vehicles descarregant mercaderies, les terrasses tranquil·les, amb algú esmorzant, però poca gent. A partir del migdia i a la tarda és la bogeria. Hi ha llocs atapeïts i altres tranquils.
