20 de gener 2018

2_Albània. Berat o Berati

Ens dirigim cap al sud, cap a Berat. Durant el trajecte plovia força i hi havia forces embussos a la carretera, especialment en passar prop de Durrës, una ciutat costera important. A partir d’aquest punt comença una vall molt fèrtil, plena de camps cultivats, que degut a les pluges dels darrers dies estaven inundats.

Diuen que en aquesta zona del país hi ha 300 dies de sol. És una llàstima que vam enganxar els dies de pluja. Però no em puc queixar, doncs en arribar a Berat ja no plovia. 

Era ja hora de dinar o sigui que abans de fer cap visita vam menjar en un restaurant al peu d ela ciutadella. Vam prendre un menú molt complet: sopa, amanida, una mena hamburguesa acompanyada de pebrot i albergínia escalivats, patates fregides, i per picar hi havia pebrot en vinagreta i formatge blanc d’herbes. De postres baclava (un pastis de pasta de full farcida i almivarada i poma. Per beure aquí no escatimen el vi, que en general està molt bo, i en acabar t’ofereixen el orujo. Aquest aiguardent el servien en unes tassetes de vidre tallat molt mones. 

A Berat se la coneix com la ciutat de les mil finestres. Té tres barris antics ben diferenciats i en molt bon estat de conservació: Kalaja, que és el castell o ciutadella, Mangalem, al peu del castell i Gorica a l’altra banda del riu Osum que separa els dos barris. Forma part del patrimoni de la humanitat. 

El seu nom vol dir ciutat blanca, i es trona en la muntanya anomenada Tomorr, que té una llegenda curiosa. Es diu que hi havia dos gegants, Tomorr i Shpirag que es van barallar per una noia i en el combat van acabar morint tots dos. La noia molt trista es va acabar ofegant en les seves pròpies llàgrimes, que van donar lloc al riu Osu, que és el que creua la ciutat. La muntanya tomorr és on hi ha la ciutadella i Mangalem i a l’altra banda del riu, Gorica es troba en la muntanya Shpirag. 

El dictador Even Hoxa va declarar Berat com a ciutat museu, l’any 1961. I és que aquest lloc ja estava habitat per una tribu grega en el segle VI a. C. Més tard, cap al 200 a. C. els romans van apoderar-se del lloc, el van destruir i van matar a tots els homes. 

Quan va caure l’imperi romà la ciutat es trobava en la zona fronterera de l’imperi bizantí i va patir diverses invasions. En el segle IX va ser capturada per l’emperador búlgar i va rebre el nom de ciutat blanca, Beligrad. Aquest nom va anar evolucionant fins al de Berat que tenia ja en el període otomà.

Va estar sota control búlgar fins a l’any 1018 en que va passar a mans de l’imperi bizantí, però el segon imperi búlgar la va reconquerir en el 1203. Al llarg dels anys la ciutat va ser conquerida per diferents imperis. Em perdo una mica amb la historia de la regió. En el 1417 la ciutat ja formava part de l’imperi otomà. 

En el segle XVIII, quan encara formava part de l’imperi otomà, era una de les ciutat mes importants d’Albània. 

Berat forma part del patrimoni de la humanitat degut a que reflecteix molt be la coexistència de diferents cultures i religions que hi ha hagut al llarg dels segles (des del IV a. C. fins al XVIII). Aquí es veu be l’estil de les cases tradicionals dels Balcans. Moltes de les construccions que hi ha son dels segles XVIII i XIX.

En aquesta ciutat s’hi poden trobar esglésies bizantines de diferents èpoques, a l’igual que les mesquites. 

Després de que els romans cremessin la ciutat en el 200 a. C. es va reforçar la muralla del castell. De fet, al llarg dels segles es va anar reforçant i reconstruint. Actualment esta força fet malbé però no deixa de ser impressionant. Els edificis que s’hi veuen son del segle XIII. La població que vivia aquí en aquell temps era cristiana i hi havia unes 20 esglésies. En canvi tan sols hi havia una mesquita que la feien servir els soldats del destacament instal·lat aquí. D’aquesta mesquite queda tan sols algunes restes i la base del minaret. Les esglésies que hi havia no han corregut millor sort, en queden poques en peu. 

L’església de Santa Maria de Blachernae és del segle XIII i té un mural del segle XVI pintat per Nikolla Onufri, que era fill del famós pintor albanès Onufri. L’església de la Santíssima Trinitat, del segle XIV, també està coberta per murals.

Fora de les muralles hi ha una altra església, aquesta del segle XIII, dedicada a Sant Miquel. I prop de l’entrada una petita església, la de Sant Teodor que està pintada per Onufri. 

L’església més important és la catedral de Sant Nicolàs, que està restaurada i és on hi ha el museu Onufri. 

Onufri va ser un gran pintor albanès del segle XVI. Era especialista en la pintura al fresc i també en la pintura d’icones. Aquest pintor utilitzava una tonalitat de vermell especial, que du el seu nom: el vermell d’Onufri. I les seves pintures es caracteritzen pel realisme en les faccions, va ser el primer en introduir aquest fet, cada cara era diferent amb expressions i faccions diferents. 

La primera inscripció en la que apareixia el nom de Onufri es va trobar l’any 1951, en una església de la població de Kastoria, que s’havia construït l’any 1547. Aquesta inscripció deia “Soc Onufri i soc de Berat.

L’estil de pintura d’Onufri el va heretar el seu fill Nicolas (Nikolla) però segons diuen els entesos no era tant brillant com el seu pare. En el museu de Onufri s’hi poden veure obres de tots dos, pare i fill, així com d’altres deixebles d’aquest mestre. 

En el museu hi ha a part de diverses icones, objectes de plata diversos. I en el que és la part de l’església impressiona l’iconòstasi de fusta i el púlpit. 

Sortint del museu vam anar a donar una volta per la ciutadella però ja s’anava fent fosc. Es veu la resta de la mesquita blanca i de la vermella, i algunes esglésies ortodoxes. Des d’allà dalt hi ha bona vista sobre la ciutat i el riu que separa els dos barris al peu de les muntanyes. 

Quan vam sortir de la ciutadella ja era fosc, cosa que no costa gaire per aquí en aquesta època doncs a les 5 ja es fosc. Una de les coses que em va xocar en baixar pels carrers empedrats és que moltes cases tenien les finestres tapades amb plàstic. Em van explicar que ho fan per evitar que amb el fred es trenqui el vidre. 

Un cop a baix vam anar a l’hotel a instal·lar-nos; estava al peu del castell, al barri de Mangalem. Després vaig sortir a passejar per aquest barri i vaig aprofitar a comprar un paraigües, el més barat que vaig trobar. 

Hi ha un passeig per vianants en el que hi havia força animació. Hi havia gent passejant, alguns tiraven petards, es veien decoracions nadalenques... Per aquest passeig es veien homes i dones, però en canvi als bars i pels altres carrers tan sols homes. Les botigues no tenien massa il·luminació, en comparació amb el que tenim a casa nostra. 

A l’hotel que estàvem, que era molt familiar, ens van dir que tenies que reservar taula per sopar, tot i que no estava massa ple. Vaig provar un plat típic de la ciutat: una pasta de full farcida amb patates, carn, verdures, formatge i un toc de menta. Estava molt bo. Acompanyat amb el vi em va costar 700 lekes (menys de deu euros). 

Al matí següent vam visitar el barri de mangalem; vam començar per una mesquita que hi havia al costat de l’hotel. És una de les més antigues del país. L’interior és senzill, pintat de blanc i sobre aquest fons destaquen decoracions en fusta i un sostre bellament decorat. En aquesta població són especialistes en el treball de la fusta. 

Molt a prop d’aquesta mesquita hi ha una tekke Helveti. Va ser construïda en el segle XV i reconstruïda en el 1782. Era el centre de culta de la secta Helveti dels sufís bektaixís. Hi ha un porxo a l’entrada i una sala de pregària amb frescos a les parets. El sostre és de fusta i també està pintat. La paret té alguns forats que serveixen per millorar l’acústica de la sala. Les columnes del porxo les van treure de l‘antiga ciutat d’Apolònia. 

Més enllà trobem les restes de l’antic palau del paixà de Berat, i a la vora la que es coneix com la mesquita dels solters. Es va construir a començaments del segle XIX i la feien servir els artesans solters que eren els que feien guardià a la nit, vetllant per la ciutat. Les parets exteriors tenen unes franges decorades que l’hi donen un cert encant.

Un cop a la vora del riu Orumi vam creuar a l’altra banda, per recórrer el barri de Gorica i tenir vista sobre els de l’altra banda, Mangalem i Kalaja. Havia deixat de ploure i es veien una mica les muntanyes nevades. Es veuen algunes esglésies enfilant-se per la muntanya, i també es pot veure la via que hi havia per pujar aigua del riu en cas de setge i que també servia per poder escapar. Suposo que arribava a dalt de la fortalesa. 

El barri de Gorica té carrers estrets, empedrats, les cases de parets blanques i totes amb flors a les finestres. Per aquest país és típic trobar cases en que són més estretes de la part baixa que les plantes superiors. M’expliquen que és una forma de guanyar espai, ja que hi ha poc terreny per edificar. 

Estava morta de set i en un bar vaig agafar una ampolla que em va semblar aigua. N’hi havia de diferent colors, però com que no entenia que hi posava no vaig fixar-m’hi gaire. Era aigua amb gas amb gust de fruites. No estava malament.

Vam tornar a creuar el riu pel pont Gorica. Un viatger turc dels segle XVII en els seus relats parlava del pont que unia els dos barris de la ciutat, dient que era de fusta de roure suportada sobre pilons de pedra. Més tard, en el 1777, el paixà Ahmet Kurt el va fer construir en pedra. Ara bé unes importants riuades el van destruir cent anys més tard. Es va reconstruir diverses vegades, fins que a començaments del segle XX es va recuperar la forma original del segle XVIII. Actualment el pont té 130 metres de llarg i nou arcades.

14 de gener 2018

1- Albània: Kruja

L’any 2013 vaig fer un primer viatge per terres albaneses. Ara hi he tornat, he visitat algunes coses noves, d’altres que ja coneixia i he creuat les fronteres amb Macedònia i Grècia per visitar alguna població d’aquests països.

En arribar vam anar directe a la ciutat de Kruja. Quan vam arribar era negre nit, to i que eren poc més de les cinc de la tarda. Des de l’aeroport a la ciutat hi ha una mitja hora de cotxe. 

La primera impressió és la d’una ciutat amb poca il·luminació tant pels carrers com a les botigues. Com en altres llocs, em sorprenen les botigues de vestits de núvia, que no estan exposats a la planta baixa sinó en el primer pis dels edificis. 

Kruja es troba a uns 30 Km de Tirana. Està a la muntanya, a uns 600 metres sobre el nivell del mar, tot i que els carrers són en pendent, empedrats i amb el dia plujos que feia relliscosos. 

Vaig sortir a passejar. Feia molt fred. En el que és el barri antic, on teníem l’hotel, hi havia un parell de carrers, amb il·luminació groguenca, alguna botiga oberta, i en els bars tan sols hi havia homes. Estava tot molt mort. Tampoc és d’estranyar ja que tot i ser les sis de la tarda, era fosc i feia fred. 

Hi ha una plaça en la que hi havia posat un arbre de nadal il·luminat. Està tot cuidat, l’empedrat en bon estat, la plaça ben conservada. És una ciutat que deu ser agradable quan fa bon temps i en la que et mantens en forma ja que et passes el dia pujant i baixant. Sobre la muntanya destaca l’ombra il·luminada de les restes de la fortalesa. El nom de Kruja vol dir font d’aigua. 

Vaig sopar a l’hotel. Fora tampoc hi havia opció, no vaig trobar cap altre lloc. Estàvem a l’hotel Panorama. Molt ben situat i molt amables. Al restaurant s’hi entra des de fora; em vaig equivocar de porta i vaig entrar al bar que estava ple d’homes. De seguida van venir i em van acompanyar al restaurant. Es una sala molt espaiosa i hi havia molta gent local sopant. 

La sala estava decorada amb llumetes de colors, creant un ambient molt nadalenc, o millor dit de cap d’any que és el que aquí celebren. Els cambrers parlen italià, anglès i una mica de castellà. O sigui que és fàcil la comunicació. Vaig prendre una sopa de verdures i un kebab de pollastre amb patates, acompanyat d’una copa de vi. Va valdre uns sis euros. 

Durant tota la nit va estar plovent i bufant un fort vent. Al matí seguia el mal temps i la pluja. L’esmorzar tipus bufet molt complet. Tenien un pa típic d’aquí, sense llevat, una pasta de full farcida de poma, molta varietat de formatges.... 

Tot i el mal temps vam anar a visitar el castell. Aquesta fortalesa que es troba sobre el turó, va ser construïda pels il·liris en el segle V i diuen que va ser la més important de la regió. 

Tenia forma el·líptica i a la muralla hi havia nou torres de vigilància i de comunicació durant les guerres. 

L’any 1190 Kruja va ser la capital del primer estat autònom d’Albània. Més tard va ser la capital del regne d’Albània I en el segle XV la van conquerir els otomans.

Hi ha referencies escrites l’any 879 en les que es parla de Kruja com un important centre religiós cristià. Es va construir l’església dedicada a Sant Alexandre i es parla del bisbe David de Kruje que va assistir al quart concili de Constantinopla. En el segle X hi havia una església ortodoxa que depenia del bisbe de la població de Durres. 

L’església catòlica es va establir a la ciutat en el 1167 però el bisbe va ser expulsat pels bizantins en el 1284. Tot i així entre el 1286 i el 1694 hi va haver 14 bisbes catòlics.

A començaments del segle XVIII va arribar a la ciutat una altra religió, el bektaixisme. El bektaixisme era una ordre religiosa sufí (dervixos), originaria de Turquia. El seu fundador va viure en el segle XIII a Anatòlia. El lloc de culte d’aquesta religió s’anomena tekke. En el període otomà es va construir una tekke, prop de l’església de Sant Alexandre, dedicada a Sari Saltik, un llegendari dervix bektaixí del segle XIII. 

L’any 1790 la família Dollma va construir una altra tekke, que duia el seu nom, prop del castell, i en el 1807 el xeic Mimi, enviat per Ali Paixà va fundar una altra tekke al centre de la població. Però Kaplan Paixà va fer executar al xeic Mimi i va destruir la tekke, que es va reconstruir a mitjans del segle XIX. 

A començaments del segle XX la major part de la població de Kruja seguia la religió bektaixí. 

En el recinte de la fortalesa hi ha la tekke de Dollma i també les restes d’una mesquita, de la que queda un minaret, símbol de la ciutat. És la mesquita del Sultà Mehmed Fatih. 

Es va construir al voltant del 1480, en honor al sultà turc Mehmed II, el conqueridor. Va ser destruïda en el 1831 i reconstruïda més tard per la població local. Tot i que en el 1917 el minaret, que tenia fama de ser molt bonic, va ensorrar-se caure degut a una tempesta, la mesquita es va seguir utilitzant com a lloc de culte fins al 1937. Actualment, a part de la base del minaret no queda res més en peu. 

El dia era infernal, pel que venia molt poc de gust passejar. Així que ens vam dedicar a visitar els dos museus que hi ha al castell. Un és el museu dedicat al líder albanès Skanderbeg i l’altre és el museu etnogràfic. 

El nom real de Skanderbeg era Gjergj Kastrioti (en català seria Jordi Castriota). Era un príncep albanès nadcut en el 1405. Va tenir un paper rellevant en la lluita contra els otomans. Se’l considera un heroi nacional. La família Kastrioti tenia el control del nord d’Albània i tot i que reconeixia la sobirania otomana tenia bones relacions amb els venecians, amb els que mantenien relacions comercials.

El museu es va fundar l’any 1982. S’hi poden veure diversos objectes del segle XV, del període en el que hi va haver la guerra contra l’imperi otomà. Kruja va patir quatre setges per part dels exèrcits otomans. Els tres primers van resistir, dirigits per Skanderbeg. La seva germana Mamica va participar activament, juntament amb altres dones, en la defensa de la ciutadella. 

Els otomans van capturar i destruir la ciutat en el 1478, deu anys després de la mort de Skanderbeg.

Em sembla que és en aquest museu que hi havia unes maquetes de la ciutadella tallades en pedra, que vaig trobar molt curioses. També hi ha moltes referencies a la germana de l’heroi nacional, Mamica. 

A l’entrada del museu hi ha un gran mural en pedra en el que es veuen diferents figures tallades. El del centre representa a Skanderbeg. Els guerrers que hi ha al voltant porten vestimentes variades, que simbolitza que en la guerra contra els otomans hi va participar gent dels diferents pobles. També hi ha figures femenines, ja que les dones, Mamica i moltes altres van participar de forma activa en la defensa de la ciutadella. 

El museu etnogràfic és del 1989 i està ubicat en la casa de la família Toptani, que es va construir en el 1764. S’hi poden veure objectes de diferent èpoques, vestits, decoració de les habitacions....

Em sembla que també hi ha un bany turc, però no ho recordo gaire. I baixant del castell vam passar pel mercat, que és del segle XV. Les botigues estan ben posades, venen artesania i productes d’alimentació locals, però amb la pluja no venia de gust ni passejar ni parar-te a mirar coses. En aquells moments l’únic que m’interessava era comprar un paraigües, però no en venien de plegables.

16 de desembre 2017

Sud de Xina_33: Hong Kong. Guandong.

Vam agafar l’autobús de línia que ens portava des de Canton fins a la frontera. Allà es passa el control de passaports i d’equipatge. Més enllà és l’entrada a Hong Kong. És una sala molt espaiosa, amb moltes cues per fer els tràmits. Hi ha molts joves estudiants, amb uniforme, que tornen de les vacances. Hi ha moltes corredisses, especialment per la gent que passa sovint d’un cantó a l’altre. Tots volen sers els primers. I és que a l’altra banda s’ha d’agafar un altre bus, pel que també s’ha de fer cua.

La regió de Hong Kong te una part continental i un arxipèlag. De l’arxipèlag destaca l’illa de Hong Kong. La part continental la forma la península de Kowloon i el que es coneix com els nous territoris. 

Aquesta regió sembla que està habitada des del 700 a. C., quan es van assentar en poblats flotants, diverses comunitats de pescadors. No va ser fins uns 650 anys més tard que va passar a formar part de la Xina. 

Entre el 960 i 1500 de la nostra era van aparèixer diversos clans i es van començar a construir pobles emmurallats, per protegir-se dels atacs pirates. 

Els primers estrangers a instal·lar-se en aquesta regió va ser un grup de comerciants portuguesos que l’any 1514 van establir la seva base a Tuen Mun, a la zona continental. 

Els comerciants britànics van aparèixer per aquestes terres a començaments del segle XIX; canviaven opi per seda, plata, espècies i te.

Els britànics cultivaven l’opi a la Índia i el comercialitzaven a través de la companyia britànica de les índies orientals. A mitjans del segle XIX el govern Xinès va prohibir el comerç de l’opi. Això afectava considerablement als negocis del britànics, que van començar la primera guerra de l’opi que va perdre la Xina. El tractat que es va signar acabat el conflicte obligava a la Xina a permetre el lliure comerç d’opi i qualsevol altre producte, amb Gran Bretanya, a través de cinc ports, entre ells el de Canton. A més tenien que cedir l’illa de Hong Kong durant 150 anys. 

Més tard, en el 1860, en perdre la segona guerra de l’opi, s’incorpora a la colònia britànica la península de Kowloon i una illa, i més tard, el que es coneix com a Nous Territoris, que també estan al continent. 

L’any 1910 es va inaugurar el ferrocarril que uneix Kowloon amb Canton. L’arribada d’immigrants procedint de diferents regions de Xina, fugint de la guerra va estimular el creixement de la ciutat, desenvolupant-se la industria. 

Durant la segona guerra mundial, Hong Kong va estar sota ocupació japonesa. Passada la guerra el creixement de la industria tèxtil i la manufactura de molts productes va remuntar; els productes fabricats aquí s’exportaven per tot el mon. 

Hong Kong es va convertir en una Regió Administrativa Especial de la República Popular Xina en el 1997. Això l’hi ha permès a la ciutat gaudir d’un elevat nivell d’autonomia, que l’hi permet mantenir el sistema capitalista, la independència de la justícia, el seu propi dret, el lliure comerç i la llibertat d’expressió. 

La meva estada a Hong Kong va ser molt breu i amenitzada per la pluja, o sigui que la meva visió és molt parcial. Hauré de tornar algun altre cop. 

Vam arribar que ja era fosc. L’hotel el teníem a la part continental, a Kowloon. La primera impressió era la que ja imaginava. Gran ciutat, moderna, carrers comercials, botigues elegants, molta moviment de gent... 

Vam sopar en un local de menjar ràpid que hi havia en un centre comercial. Hi ha fotografies del plats, tries, pagues i amb el tiquet passes per un altre mostrador on ho reculls. Jo vaig prendre un combinat de pollastre i ànec amb arròs; estava molt bo. A diferencia dels llocs que havíem visitat a l’interior, les peces de carn son senceres, no tallades a bocins minúsculs. El preu estava be. Si vas a restaurants els preu ja és molt diferent. 

En acabar de sopar vam anar a fins al mar, a la badia. El carrer on estava el nostre hotel baixa directa cap allà. Feia molt de vent i plovia o sigui que una mica empipador. El paraigües no servia de gran cosa ja que es girava contínuament. La zona de prop del mar és Tsim Sha Tsui. Hi ha uns jardins i diferents edificis, entre els que destaquen el museu d’art i el centre cultural. 

Vam passar per dins del centre cultural, per protegir-nos de les inclemències del temps i així vam poder veure’l una mica per dins. Hi ha una sala de concerts i un teatre; vam trobar la gent que sortia d’una de les actuacions. Tots molt ben vestits. Hi havia el progarma d’espectacles, concerts, ballet... un repertori molt ampli. 

Ja a tocar del mar hi ha el passeig marítim, que porta el nom d’avinguda de les estrelles. Des d’aquí es té una bona vista dels edificis de l’illa de Hong Kong. Les fotos més típiques de Hong Kong estan fetes des d’aquí. Les siluetes dels edificis il·luminats destaquen en la foscor del cel. El vespre era infernal, així i tot va valdre la pena anar a veure la vista.

Al matí següent el temps seguia igual: plujós. Per esmorzar altra cop al restaurant de menjar ràpid que estava a dos passos de l’hotel. Per sopar era fàcil trobar alguna cosa apetitosa però per esmorzar costava més. Jo soc de menjar salat per esmorzar però no coses amb salses. No recordo que vaig prendre però sé que no em va agradar massa. 

Vam baixar altra cop cap a la badia, aquest cop amb llum de pluja però també sota la pluja. Hi havia boira o sigui que la vista era un tant fantasmal. En dies clars es veu perfectament el pic Victoria que es troba a la illa de Hong Kong, però aquell dia tan sols s’intuïa la seva presència. 

Malgrat el mal temps, vam decidir pujar al pic Victoria. Era l’únic dia que estàvem a Hong Kong o sigui que calia aprofitar. Vam agafar el ferri per creuar la badia i passar de la península de Kowloon a la illa de Hong Kong. 

El que hi ha just al davant de Kowloon és el districte financer. Grans gratacels units per passarel·les per anar d’un a l’altra sense haver de baixar fins al carrer. Una de les coses que sorprèn contemplant la badia és el contrast entre els grans edificis moderns i les barques que es veuen circulant. 

Vam anar a visitar la casa de la moneda. Es troba en el pis numero 55. Per entrar ens van registrar el passaport i ens van donar un passi de visitant. La vista és impressionant. Aquí hi ha un petit museu de la historia de la moneda. 

Quan Hong Kong es va convertir en un port de lliure comerç en el 1841 no existia una moneda local en us, sinó que es feia servir moneda estrangera: rupies índies, reals espanyols i mexicans, moneda xinesa i britànica. No va ser fins al 1863 que van aparèixer les primeres monedes de Hong Kong, amb la figura del rei gravada. Eren de plata, les de més valor, i de bronze les altres. Durant un temps circulaven les monedes estrangeres i les locals. Però en el 1868 va haver de plegar la casa de la moneda. Llavors van circular les monedes d’Estats Units, Japó i Gran Bretanya. Finalment, després d’anys d’intentar-ho, l’any 1937 es va unificar la moneda i es va declarar el dolar de Hong Kong com la moneda oficial. 

Quan ja havíem passat prou estona allà, vam enfrontar-nos de nou amb la pluja i vam agafar el bus per pujar al pic Victoria. És un recorregut força llarg ja que fa moltes parades per recollir gent mentre s’enfila per la muntanya. 

El pic Victoria és la muntanya més alta de l’illa, amb 552 metres d’alçada. Hi ha bona vista sobre la badia i com que és un dels llocs més turístic, hi ha un centre comercial i un mirador de pagament. Sense pujar a aquest mirador també hi ha bona vista. 

Per baixar vam agafar el tren-cremallera. És molt més ràpid que el bus, ja que no fa voltes sinó que baixa recte cap avall. Fa força impressió. 

L’any 1881 hi havia unes 30 o 40 famílies que vivien en aquest pic, i uns anys abans s’hi havia obert un hotel que començava a tenir força èxit. El problema era que per accedir a dalt depenien dels palanquins, cabines transportades per homes. Va ser un escocès el que va tenir la idea del tramvia per millorar el desenvolupament de la nova àrea residencial del pic. Com en qualsevol època, entre que es té una idea i es pot posar en marxa passen uns anys. Així que no va ser fins al 1888 que es va posar en funcionament el primer tramvia per pujar al pic. Va ser el primer funicular per cable d’Àsia, cobrint una llargada de 1350 metres i fent cinc parades intermèdies.

Els vagons eren de fusta, així com les rengleres de bancs, i tenien cabuda per 30 passatgers. Hi havia tres compartiments diferents, tres classes. La primera classe corresponia al compartiment central. Suposo que en cas d’accident seria el més segur.

Entre el 1908 i el 1949 hi havia una placa en els dos primers seients en els que hi indicava que aquells seients estaven reservats per al governador. Només es podien ocupar dos minuts abans de la sortida quan ja es veia que el governador no apareixeria d’imprevist.

El preu del transport a Hong Kong em va semblar car, al menys els bitllets senzills. Similar al preu de Barcelona. 

De l’illa de Hong Kong no vaig veure res més. No tenia massa temps i vaig preferir tornar cap a Kowloon i passejar per allà. Amb el metro es pot passar de la illa a la part continental. És fàcil bellugar-se i orientar-se amb el metro. A més el plànol de la ciutat està molt detallat i t’indica fins i tot les diferents sortides de cada parada de metro. 

Després de buscar una estona i ja bastant morta de gana vaig menjar uns calamars i uns dumplings de gambes (una mena de raviolis farcits de gamba). 

El temps s’havia arreglat una mica i ja no plovia, o sigui que en acabar de dinar vaig anar a passejar pel parc Kowloon. Aquesta havia sigut zona militar i va ser en el 1970 que es van enderrocar molts dels edificis militars per obrir aquesta àrea d’esbarjo. Amb la remodelació de l’àrea la mesquita que hi havia ha quedat integrada en el parc. 

És un lloc molt agradable, amb llacs i sortidors, plantes ornamentals, glorietes i passadissos coberts... Vam trobar un grup de gent assajant una coreografia. 

Sortint del parc, continuo caminat cap amunt, per carrers estrets, en paral·lel al carrer comercial Natian. Trobo el carrer del temple. Hi ha un arc a l’entrada del carrer. Hi ha botiguetes, parades de mercat, petits restaurants... si no estic confosa aquí és on es fa el mercat nocturn. És un altre mon.

Al final del carrer buscant una mica s’arriba a una plaça en la que hi ha el temple Tin Hau, dedicat a la deessa del mar, i evidentment venerada pels pescadors i la gent relacionada amb el mar. És sorprenent trobar aquest temple enmig de la ciutat. Diuen que en general es troben més a prop de la costa. 

El temple estava tancat i tot i que hi havia un vigilant semblava molt abandonat. A la plaça hi havia una taula de pedra, que ja havia trobat en altres llocs, amb el taulell del mahjong gravat. 

Cansada de caminar i de la pluja vaig tornar cap a l’hotel. Vaig anar a sopar al mateix lloc del dia anterior. Hi havia molts joves, semblaven estudiants, menjant sols, cadascun en una taula, o compartint taula sense parlar. Ja tan sols em quedava acabar de recollir l’equipatge i anar cap a l’aeroport. 

L’aeroport de Hong Kong és molt nou, els tràmits molt àgils, cosa que és d’agrair, ja que teníem per davant més de deu hores de vol i una llarga escala a Hèlsinki, abans d’arribar a casa. 

He llegit un munt de llibres que m’han permès entrar més en el viatge pel sud de Xina i aquesta regió especial de Hong Kong, a la que hauré de tornar perquè ha sigut tan sols un tastet. Però intentaré tornar quan no sigui època de tifons. Tornant al tema dels llibres, he redescobert les obres de Pearl S. Buck que ja havia llegit quan era jove. He descobert a l’escriptora Anchee Min, amb les seves obres “azalea roja” i “la perla china”. Amb la novel·la de Paul Theroux “Kowloon Ton” vaig entrar una mica en el problema de Hong Kong, així com amb l’obra de Francesca Brill “el puerto” o “el velo pintado” de William Somerset.

Del pas per Hèlsinki el que em va impressionar més va ser el temple de la roca i l’església del silenci. Eren les dues coses que no havia visitat en una altra escala que havia fet en aquesta ciutat.