Ens dirigim cap al sud, cap a Berat. Durant el trajecte plovia força i hi havia forces embussos a la carretera, especialment en passar prop de Durrës, una ciutat costera important. A partir d’aquest punt comença una vall molt fèrtil, plena de camps cultivats, que degut a les pluges dels darrers dies estaven inundats.
Diuen que en aquesta zona del país hi ha 300 dies de sol. És una llàstima que vam enganxar els dies de pluja. Però no em puc queixar, doncs en arribar a Berat ja no plovia.
Era ja hora de dinar o sigui que abans de fer cap visita vam menjar en un restaurant al peu d ela ciutadella. Vam prendre un menú molt complet: sopa, amanida, una mena hamburguesa acompanyada de pebrot i albergínia escalivats, patates fregides, i per picar hi havia pebrot en vinagreta i formatge blanc d’herbes. De postres baclava (un pastis de pasta de full farcida i almivarada i poma. Per beure aquí no escatimen el vi, que en general està molt bo, i en acabar t’ofereixen el orujo. Aquest aiguardent el servien en unes tassetes de vidre tallat molt mones.
A Berat se la coneix com la ciutat de les mil finestres. Té tres barris antics ben diferenciats i en molt bon estat de conservació: Kalaja, que és el castell o ciutadella, Mangalem, al peu del castell i Gorica a l’altra banda del riu Osum que separa els dos barris. Forma part del patrimoni de la humanitat.
El seu nom vol dir ciutat blanca, i es trona en la muntanya anomenada Tomorr, que té una llegenda curiosa. Es diu que hi havia dos gegants, Tomorr i Shpirag que es van barallar per una noia i en el combat van acabar morint tots dos. La noia molt trista es va acabar ofegant en les seves pròpies llàgrimes, que van donar lloc al riu Osu, que és el que creua la ciutat. La muntanya tomorr és on hi ha la ciutadella i Mangalem i a l’altra banda del riu, Gorica es troba en la muntanya Shpirag.
El dictador Even Hoxa va declarar Berat com a ciutat museu, l’any 1961. I és que aquest lloc ja estava habitat per una tribu grega en el segle VI a. C. Més tard, cap al 200 a. C. els romans van apoderar-se del lloc, el van destruir i van matar a tots els homes.
Quan va caure l’imperi romà la ciutat es trobava en la zona fronterera de l’imperi bizantí i va patir diverses invasions. En el segle IX va ser capturada per l’emperador búlgar i va rebre el nom de ciutat blanca, Beligrad. Aquest nom va anar evolucionant fins al de Berat que tenia ja en el període otomà.
Va estar sota control búlgar fins a l’any 1018 en que va passar a mans de l’imperi bizantí, però el segon imperi búlgar la va reconquerir en el 1203. Al llarg dels anys la ciutat va ser conquerida per diferents imperis. Em perdo una mica amb la historia de la regió. En el 1417 la ciutat ja formava part de l’imperi otomà.
En el segle XVIII, quan encara formava part de l’imperi otomà, era una de les ciutat mes importants d’Albània.
Berat forma part del patrimoni de la humanitat degut a que reflecteix molt be la coexistència de diferents cultures i religions que hi ha hagut al llarg dels segles (des del IV a. C. fins al XVIII). Aquí es veu be l’estil de les cases tradicionals dels Balcans. Moltes de les construccions que hi ha son dels segles XVIII i XIX.
En aquesta ciutat s’hi poden trobar esglésies bizantines de diferents èpoques, a l’igual que les mesquites.
Després de que els romans cremessin la ciutat en el 200 a. C. es va reforçar la muralla del castell. De fet, al llarg dels segles es va anar reforçant i reconstruint. Actualment esta força fet malbé però no deixa de ser impressionant. Els edificis que s’hi veuen son del segle XIII. La població que vivia aquí en aquell temps era cristiana i hi havia unes 20 esglésies. En canvi tan sols hi havia una mesquita que la feien servir els soldats del destacament instal·lat aquí. D’aquesta mesquite queda tan sols algunes restes i la base del minaret. Les esglésies que hi havia no han corregut millor sort, en queden poques en peu. 
L’església de Santa Maria de Blachernae és del segle XIII i té un mural del segle XVI pintat per Nikolla Onufri, que era fill del famós pintor albanès Onufri. L’església de la Santíssima Trinitat, del segle XIV, també està coberta per murals.
Fora de les muralles hi ha una altra església, aquesta del segle XIII, dedicada a Sant Miquel. I prop de l’entrada una petita església, la de Sant Teodor que està pintada per Onufri.
L’església més important és la catedral de Sant Nicolàs, que està restaurada i és on hi ha el museu Onufri.
Onufri va ser un gran pintor albanès del segle XVI. Era especialista en la pintura al fresc i també en la pintura d’icones. Aquest pintor utilitzava una tonalitat de vermell especial, que du el seu nom: el vermell d’Onufri. I les seves pintures es caracteritzen pel realisme en les faccions, va ser el primer en introduir aquest fet, cada cara era diferent amb expressions i faccions diferents.
La primera inscripció en la que apareixia el nom de Onufri es va trobar l’any 1951, en una església de la població de Kastoria, que s’havia construït l’any 1547. Aquesta inscripció deia “Soc Onufri i soc de Berat.
L’estil de pintura d’Onufri el va heretar el seu fill Nicolas (Nikolla) però segons diuen els entesos no era tant brillant com el seu pare. En el museu de Onufri s’hi poden veure obres de tots dos, pare i fill, així com d’altres deixebles d’aquest mestre.
En el museu hi ha a part de diverses icones, objectes de plata diversos. I en el que és la part de l’església impressiona l’iconòstasi de fusta i el púlpit.
Sortint del museu vam anar a donar una volta per la ciutadella però ja s’anava fent fosc. Es veu la resta de la mesquita blanca i de la vermella, i algunes esglésies ortodoxes. Des d’allà dalt hi ha bona vista sobre la ciutat i el riu que separa els dos barris al peu de les muntanyes.
Quan vam sortir de la ciutadella ja era fosc, cosa que no costa gaire per aquí en aquesta època doncs a les 5 ja es fosc. Una de les coses que em va xocar en baixar pels carrers empedrats és que moltes cases tenien les finestres tapades amb plàstic. Em van explicar que ho fan per evitar que amb el fred es trenqui el vidre.
Un cop a baix vam anar a l’hotel a instal·lar-nos; estava al peu del castell, al barri de Mangalem. Després vaig sortir a passejar per aquest barri i vaig aprofitar a comprar un paraigües, el més barat que vaig trobar.
Hi ha un passeig per vianants en el que hi havia força animació. Hi havia gent passejant, alguns tiraven petards, es veien decoracions nadalenques... Per aquest passeig es veien homes i dones, però en canvi als bars i pels altres carrers tan sols homes. Les botigues no tenien massa il·luminació, en comparació amb el que tenim a casa nostra.
A l’hotel que estàvem, que era molt familiar, ens van dir que tenies que reservar taula per sopar, tot i que no estava massa ple. Vaig provar un plat típic de la ciutat: una pasta de full farcida amb patates, carn, verdures, formatge i un toc de menta. Estava molt bo. Acompanyat amb el vi em va costar 700 lekes (menys de deu euros).
Al matí següent vam visitar el barri de mangalem; vam començar per una mesquita que hi havia al costat de l’hotel. És una de les més antigues del país. L’interior és senzill, pintat de blanc i sobre aquest fons destaquen decoracions en fusta i un sostre bellament decorat. En aquesta població són especialistes en el treball de la fusta.
Molt a prop d’aquesta mesquita hi ha una tekke Helveti. Va ser construïda en el segle XV i reconstruïda en el 1782. Era el centre de culta de la secta Helveti dels sufís bektaixís. Hi ha un porxo a l’entrada i una sala de pregària amb frescos a les parets. El sostre és de fusta i també està pintat. La paret té alguns forats que serveixen per millorar l’acústica de la sala. Les columnes del porxo les van treure de l‘antiga ciutat d’Apolònia.
Més enllà trobem les restes de l’antic palau del paixà de Berat, i a la vora la que es coneix com la mesquita dels solters. Es va construir a començaments del segle XIX i la feien servir els artesans solters que eren els que feien guardià a la nit, vetllant per la ciutat. Les parets exteriors tenen unes franges decorades que l’hi donen un cert encant.
Un cop a la vora del riu Orumi vam creuar a l’altra banda, per recórrer el barri de Gorica i tenir vista sobre els de l’altra banda, Mangalem i Kalaja. Havia deixat de ploure i es veien una mica les muntanyes nevades. Es veuen algunes esglésies enfilant-se per la muntanya, i també es pot veure la via que hi havia per pujar aigua del riu en cas de setge i que també servia per poder escapar. Suposo que arribava a dalt de la fortalesa.
El barri de Gorica té carrers estrets, empedrats, les cases de parets blanques i totes amb flors a les finestres. Per aquest país és típic trobar cases en que són més estretes de la part baixa que les plantes superiors. M’expliquen que és una forma de guanyar espai, ja que hi ha poc terreny per edificar.
Estava morta de set i en un bar vaig agafar una ampolla que em va semblar aigua. N’hi havia de diferent colors, però com que no entenia que hi posava no vaig fixar-m’hi gaire. Era aigua amb gas amb gust de fruites. No estava malament.
Vam tornar a creuar el riu pel pont Gorica. Un viatger turc dels segle XVII en els seus relats parlava del pont que unia els dos barris de la ciutat, dient que era de fusta de roure suportada sobre pilons de pedra. Més tard, en el 1777, el paixà Ahmet Kurt el va fer construir en pedra. Ara bé unes importants riuades el van destruir cent anys més tard. Es va reconstruir diverses vegades, fins que a començaments del segle XX es va recuperar la forma original del segle XVIII. Actualment el pont té 130 metres de llarg i nou arcades.
