Albània_Tirana_1

El primer contacte amb el país sempre és amb la capital. De fet, la primera visió del país és l’aeroport, tots s’assemblen però en tots hi ha alguna cosa que et crida l’atenció. Jo en el que em vaig fixar és en que en el control de passaports tot eren dones, i que no anaven tapades, tot i que el 70% de la població és musulmana. L’hotel no estava malament, tenia un cert aire senyorial i el personal amable. Em va sorprendre una mica el menjador ja que en cada taula hi havia una cadira antiga, de mobiliari de saló però les altres que hi havia al voltant de la taula eren de plàstic o senzilles. L’esmorzar força variat i bo. L’hotel on estava era just al costat del riu que creua la ciutat, el Lanës, va canalitzat i les vores estan enjardinades. Des de la finestra de l’habitació es veuen edificis alts, el carrer es ampli, i amb bastant trànsit.

Tirana és una ciutat curiosa, barreja de modernitat i de ciutat amb el toc d’èpoques comunistes. L'alcalde actual ha fet moltes millores a la ciutat, per millorar-li la cara i també perquè un cop va caure el comunisme va ser l’anarquia total. Aquest alcalde va fer pintar les façanes dels edificis grisos de l’època comunista, per alegrar una mica la vista, però també perquè no hi havia noms als carrers i així eren punts de referència. Ara sí que hi ha les plaques amb el nom. Ara be, la pintura, no sé com era en el primer temps, però ara semblen colors pastel bastant destenyit. Així i tot, queden boniques. I de totes formes, no tots estan despintats, hi ha edificis rehabilitats i amb una pintura ben nova.  

La història recent d’Albània està marcada per la dictadura d’Enver Hoxha, que va mantenir al país aïllat del mon. En el 1941 es funda el partit comunista albanès, que dirigeix Enver Hoxha. Llavors comença la lluita armada entre els   comunistes i els nacionalistes, entre els que hi ha els zoguistes. En el 1928, Ahmet Zogu, que havia estat escollit primer ministre en el 1925, s’autoproclama rei d’Albània, Zogu I. Quan els italians envaeixen el país en el 1939 Zogu I fuig primer cap a Grècia i després cap a França, segons diuen, amb bona part de la riquesa del país. La invasió italiana va fer que s’unís tota la població contra els feixistes, i quan entren els alemanys (1943-44) augmenten els enfrontaments amb els comunistes dirigits per Enver Hoxha. Però quan els alemanys abandonen el país, torna la guerra civil a Albània i guanyen els comunistes.

En el partit comunista hi havia dues tendències: els que volien que Albània formés part de la federació Iugoslava i els que no ho volien, com Hoxha, que és el que va guanyar, en el 1948 i va fer executar als seus opositors. Les seves relacions amb la URSS es van anar tensant després de la mort de Stalin, considera que la política de Khruschev s’allunya del que hauria de ser el comunisme i en el 1961 trenca les relacions. Llavors s’apropa als xinesos, Llavors s'apropa mes a la Xina de Mao, però al morir i després amb l’arribada al govern de Den Xiaoping, Hoxha trenca també les relacions amb aquest país, en el 1978. I llavors Albània queda totalment aïllada del mon. Les mesquites i esglésies es van tancar i va ser el primer país del mon que es va declarar ateu. I finalment, en el 1985 va morir Even Hoxha. El va succeir Ramiz Alia, però no va ser fins al 1990 que les coses van començar a canviar. Es a partir del 1990 que les coses comencen a canviar. Les esglésies i els llocs de culte van reobrir les portes, es podia viatjar fora del país i apareix el primer partit de l’oposició. Però llavors van començar els problemes econòmics i milers d'albanesos van fugir, especialment cap a Itàlia i Grècia.

En el 1991 hi va haver les primeres eleccions, que va guanyar el partit comunista (Ramiza Alia) però la població reclamava unes noves eleccions, que van tenir lloc en el 1992 i va guanyar el partit democràtic.

Actualment l’economia del país depèn bastant dels diners que envien els albanesos que treballen a fora.

Quan va morir el dictador el país va entrar en una situació d’anarquia total, semblava que tot estava permès. La gent construïa allà on volia, hi havia cases per tot arreu, sobre el riu que creua la ciutat, no hi havia cap ordenació ni planificació. Per altra banda, s’havia assaltat algun dipòsit d’armament i molta gent disposava d’armes, no hi havia control sobre elles. Això va crear inseguretat, es passava factura a antigues disputes, o senzillament hi havia trets a l’aire que acabaven tocant a algú. M’expliquen que en aquella època la gent dormia als passadissos de les cases, lluny d eles finestres, per si arribava una bala perduda. El noi que m’ho explica em comenta que la nit en que els demòcrates van guanyar les eleccions la gent ho celebrava pels carrers, i disparant; ell estava a casa els seus avis a Tirana i van dormir sota una taula per por a les bales perdudes. 

    

Tirana: Vista des de l'habitació.

Poc a poc la situació ha millorat. L’alcalde que ha fet pintar les façanes també va posar en marxa un pla urbanístic, i es van enderrocar algunes de les construccions, per exemple les que hi havia sobre el canal. Ara es veu una ciutat bastant cuidada, emergent. Però encara tenen un greu problema per solucionar i son les escombraries. 

Albània

Aquest cop he estat per Albània, un país que tot i formar part d’Europa em resultava molt desconegut. Per exemple, no en tenia ni idea de que ells l’anomenen República de Shqipëria, que vol dir país de les àligues. És un país petit, una mica més petit que Catalunya (de la mida de Galícia), per tant assequible per fer una primera aproximació a la seva geografia, cultura i tradicions. Una altra cosa que em va sorprendre també en mirar el mapa és que la seva costa dona a dos mars, l’adriàtic i el jònic. La part de dalt del país té la costa adriàtica i la del sud la del jònic.

El país m’ha semblat molt interessant, i malgrat que el temps no ha sigut gaire bo (bastanta pluja), he dsifrutat molt. No he recorregut tot el país, sempre queden coses per veure per una altra ocasió. No he estat pel nord, en els alps albanesos, que imagino que hi devia fer molt més fred i encara hi havia neu, ni he estat cap a l’est. O sigui que la meva visió és limitada, però m’ha agradat molt. La gent és encantadora i els paisatges molt verds, afavorit per la pluja que no donava gaire treva. A més hi ha un ric patrimoni arqueològic. I a tot això encara s’hi pot sumar una història complexa, en un país que no fa pas tant que ha sortit de la dictadura que l’ha mantingut aïllat del mon. El viatge a aquest racó de mon tant proper i alhora tant llunyà, val la pena. M’ha semblat un país en plena transformació, vital, contradictori... ple de búnquers i de mercedes!    

El nom de Shqipëria apareix documentat per primer cop en el segle XV, però es pensa que el nom d’Albània pot venir de més lluny; el geògraf grec Ptolomeu parla de la tribu il·líria dels albanoï, que vol dir els de les muntanyes blanques. Aquesta tribu era una de les més importants de les tribus il·líries.

Els il·liris no eren un poble homogeni, sinó que el formaven diferents tribus que tenien una llengua comú. En el neolític tardà devien ocupar la costa adriàtica, de la península balcànica, i des d’aquí es creu que es van anar estenent cap al que és ara l’Europa central i podrien ser un dels pobles fundadors d’Europa. 

Les excavacions realitzades al sud del país, han permès veure que en el 3000  a. C. aquesta regió ja estava habitada. Alguns objectes trobats tenen semblances amb els que s’han trobat en jaciments de Grècia i Montenegro. Els túmuls per enterraments, que corresponen a l’edat de bronze tenen també semblances amb els que hi ha a Macedònia i Grècia. Això fa pensar que els habitants d’aquesta regió tenien un origen comú, indoeuropeu, i que parlaven una llengua precursora del grec. Una part d’aquesta població devia marxar cap a Micenes i una altra part devien pujar cap al nord, per la costa, que serien els il·liris, ocupant la costa albanesa i Montenegro.

Per ser un país tant petit, Albània té moltes fronteres, de nord cap a sud trobem Montenegro, Kosovo, Macedònia i Grècia, i just al davant, a l’altra banda de l’adriàtic hi ha Itàlia, i al jònic la illa de Corfú.

Els historiadors grecoromans ja parlen de Il·líria, que formava part de les províncies romanes. Entre els anys 229 i 219 a. C. hi va haver dos guerres anomenades guerres il·líries, entre les tropes romanes i les tribus il·líries. Els il·liris es dedicaven a la pirateria i això perjudicava al comerç que es donava a través del mar adriàtic. La primera guerra il·líria es va produir durant el govern de la reina Teuta que va haver de rendir-se quan els romans van envair tota la regió al nord d’Apol·lònia. La regió va passar a ser protectorat romà. Els romans s’havien apoderat de Corfú, entre altres, i van posar a Dimitri de Faros coma governador d’il·líria. Però la pau en la regió només va durar 9 anys, ja que Dimitri de Faros tenia ànsies expansionistes i va desencadenar la segona guerra il·lírica, que van tornar a guanyar els romans.

Il·líria va passar a formar part de la república romana en el 168 a.C. i es va convertir en la província de il·líria. Hi havia la il·líria romana, que correspondria a les actuals Croàcia, Bòsnia i Hercegovina, Montenegro i una part d’Albània, i la il·líria grega que corresponia a l’altra part d’Albània i a Sèrbia.

Quan en el 395 l’imperi romà es divideix en la part oriental i occidental el que ara és Albània formava part de l’imperi de l’est (bizantí) però depenia de l’església de roma fins al 732. Aquest any l’emperador bizantí Lleó III separa l’església albanesa de la dependència de roma i es posa sota les ordres del patriarca de Constantinoble. En el 1054 quan el cristianisme s’escindeix en l’església romana i la de l’est, Albània queda eclesiàsticament dividida, la part nord depèn de Roma i la sud de Constantinoble.