El primer contacte amb el país sempre és amb la capital. De fet, la primera
visió del país és l’aeroport, tots s’assemblen però en tots hi ha alguna cosa
que et crida l’atenció. Jo en el que em vaig fixar és en que en el control de
passaports tot eren dones, i que no anaven tapades, tot i que el 70% de la
població és musulmana. L’hotel no estava malament, tenia un cert aire senyorial
i el personal amable. Em va sorprendre una mica el menjador ja que en cada
taula hi havia una cadira antiga, de mobiliari de saló però les altres que hi
havia al voltant de la taula eren de plàstic o senzilles. L’esmorzar força
variat i bo. L’hotel on estava era just al costat del riu que creua la ciutat, el
Lanës, va canalitzat i les vores estan enjardinades. Des de la finestra de l’habitació
es veuen edificis alts, el carrer es ampli, i amb bastant trànsit.
Tirana és una ciutat curiosa, barreja de modernitat i de ciutat amb el toc
d’èpoques comunistes. L'alcalde actual ha fet moltes millores a la ciutat, per
millorar-li la cara i també perquè un cop va caure el comunisme va ser l’anarquia
total. Aquest alcalde va fer pintar les façanes dels edificis grisos de l’època
comunista, per alegrar una mica la vista, però també perquè no hi havia noms
als carrers i així eren punts de referència. Ara sí que hi ha les plaques amb
el nom. Ara be, la pintura, no sé com era en el primer temps, però ara semblen
colors pastel bastant destenyit. Així i tot, queden boniques. I de totes
formes, no tots estan despintats, hi ha edificis rehabilitats i amb una pintura
ben nova.
La història recent d’Albània està marcada per la
dictadura d’Enver Hoxha, que va mantenir al país aïllat del mon. En el 1941 es
funda el partit comunista albanès, que dirigeix Enver Hoxha. Llavors comença la
lluita armada entre els comunistes i els
nacionalistes, entre els que hi ha els zoguistes. En el 1928, Ahmet Zogu, que
havia estat escollit primer ministre en el 1925, s’autoproclama rei d’Albània,
Zogu I. Quan els italians envaeixen el país en el 1939 Zogu I fuig primer cap a
Grècia i després cap a França, segons diuen, amb bona part de la riquesa del
país. La invasió italiana va fer que s’unís tota la població contra els
feixistes, i quan entren els alemanys (1943-44) augmenten els enfrontaments amb
els comunistes dirigits per Enver Hoxha. Però quan els alemanys abandonen el
país, torna la guerra civil a Albània i guanyen els comunistes.
En el partit comunista hi havia dues tendències: els que
volien que Albània formés part de la federació Iugoslava i els que no ho volien,
com Hoxha, que és el que va guanyar, en el 1948 i va fer executar als seus
opositors. Les seves relacions amb la URSS es van anar tensant després de la
mort de Stalin, considera que la política de Khruschev s’allunya del que hauria
de ser el comunisme i en el 1961 trenca les relacions. Llavors s’apropa als
xinesos, Llavors s'apropa mes a la Xina de Mao, però al morir i després amb l’arribada
al govern de Den Xiaoping, Hoxha trenca també les relacions amb aquest país, en
el 1978. I llavors Albània queda totalment aïllada del mon. Les mesquites i esglésies
es van tancar i va ser el primer país del mon que es va declarar ateu. I
finalment, en el 1985 va morir Even Hoxha. El va succeir Ramiz Alia, però no va
ser fins al 1990 que les coses van començar a canviar. Es a partir del 1990 que
les coses comencen a canviar. Les esglésies i els llocs de culte van reobrir
les portes, es podia viatjar fora del país i apareix el primer partit de l’oposició.
Però llavors van començar els problemes econòmics i milers d'albanesos van fugir,
especialment cap a Itàlia i Grècia.
En el 1991 hi va haver les primeres eleccions, que va
guanyar el partit comunista (Ramiza Alia) però la població reclamava unes noves
eleccions, que van tenir lloc en el 1992 i va guanyar el partit democràtic.
Actualment l’economia del país depèn bastant dels diners
que envien els albanesos que treballen a fora.
Quan va morir el dictador el país va entrar en una
situació d’anarquia total, semblava que tot estava permès. La gent construïa
allà on volia, hi havia cases per tot arreu, sobre el riu que creua la ciutat,
no hi havia cap ordenació ni planificació. Per altra banda, s’havia assaltat
algun dipòsit d’armament i molta gent disposava d’armes, no hi havia control
sobre elles. Això va crear inseguretat, es passava factura a antigues disputes,
o senzillament hi havia trets a l’aire que acabaven tocant a algú. M’expliquen
que en aquella època la gent dormia als passadissos de les cases, lluny d eles
finestres, per si arribava una bala perduda. El noi que m’ho explica em comenta
que la nit en que els demòcrates van guanyar les eleccions la gent ho celebrava
pels carrers, i disparant; ell estava a casa els seus avis a Tirana i van
dormir sota una taula per por a les bales perdudes.
 |
| Tirana: Vista des de l'habitació. |
Poc a poc la situació ha millorat. L’alcalde que ha fet
pintar les façanes també va posar en marxa un pla urbanístic, i es van
enderrocar algunes de les construccions, per exemple les que hi havia sobre el
canal. Ara es veu una ciutat bastant cuidada, emergent. Però encara tenen un
greu problema per solucionar i son les escombraries.
