Albània

Aquest cop he estat per Albània, un país que tot i formar part d’Europa em resultava molt desconegut. Per exemple, no en tenia ni idea de que ells l’anomenen República de Shqipëria, que vol dir país de les àligues. És un país petit, una mica més petit que Catalunya (de la mida de Galícia), per tant assequible per fer una primera aproximació a la seva geografia, cultura i tradicions. Una altra cosa que em va sorprendre també en mirar el mapa és que la seva costa dona a dos mars, l’adriàtic i el jònic. La part de dalt del país té la costa adriàtica i la del sud la del jònic.

El país m’ha semblat molt interessant, i malgrat que el temps no ha sigut gaire bo (bastanta pluja), he dsifrutat molt. No he recorregut tot el país, sempre queden coses per veure per una altra ocasió. No he estat pel nord, en els alps albanesos, que imagino que hi devia fer molt més fred i encara hi havia neu, ni he estat cap a l’est. O sigui que la meva visió és limitada, però m’ha agradat molt. La gent és encantadora i els paisatges molt verds, afavorit per la pluja que no donava gaire treva. A més hi ha un ric patrimoni arqueològic. I a tot això encara s’hi pot sumar una història complexa, en un país que no fa pas tant que ha sortit de la dictadura que l’ha mantingut aïllat del mon. El viatge a aquest racó de mon tant proper i alhora tant llunyà, val la pena. M’ha semblat un país en plena transformació, vital, contradictori... ple de búnquers i de mercedes!    

El nom de Shqipëria apareix documentat per primer cop en el segle XV, però es pensa que el nom d’Albània pot venir de més lluny; el geògraf grec Ptolomeu parla de la tribu il·líria dels albanoï, que vol dir els de les muntanyes blanques. Aquesta tribu era una de les més importants de les tribus il·líries.

Els il·liris no eren un poble homogeni, sinó que el formaven diferents tribus que tenien una llengua comú. En el neolític tardà devien ocupar la costa adriàtica, de la península balcànica, i des d’aquí es creu que es van anar estenent cap al que és ara l’Europa central i podrien ser un dels pobles fundadors d’Europa. 

Les excavacions realitzades al sud del país, han permès veure que en el 3000  a. C. aquesta regió ja estava habitada. Alguns objectes trobats tenen semblances amb els que s’han trobat en jaciments de Grècia i Montenegro. Els túmuls per enterraments, que corresponen a l’edat de bronze tenen també semblances amb els que hi ha a Macedònia i Grècia. Això fa pensar que els habitants d’aquesta regió tenien un origen comú, indoeuropeu, i que parlaven una llengua precursora del grec. Una part d’aquesta població devia marxar cap a Micenes i una altra part devien pujar cap al nord, per la costa, que serien els il·liris, ocupant la costa albanesa i Montenegro.

Per ser un país tant petit, Albània té moltes fronteres, de nord cap a sud trobem Montenegro, Kosovo, Macedònia i Grècia, i just al davant, a l’altra banda de l’adriàtic hi ha Itàlia, i al jònic la illa de Corfú.

Els historiadors grecoromans ja parlen de Il·líria, que formava part de les províncies romanes. Entre els anys 229 i 219 a. C. hi va haver dos guerres anomenades guerres il·líries, entre les tropes romanes i les tribus il·líries. Els il·liris es dedicaven a la pirateria i això perjudicava al comerç que es donava a través del mar adriàtic. La primera guerra il·líria es va produir durant el govern de la reina Teuta que va haver de rendir-se quan els romans van envair tota la regió al nord d’Apol·lònia. La regió va passar a ser protectorat romà. Els romans s’havien apoderat de Corfú, entre altres, i van posar a Dimitri de Faros coma governador d’il·líria. Però la pau en la regió només va durar 9 anys, ja que Dimitri de Faros tenia ànsies expansionistes i va desencadenar la segona guerra il·lírica, que van tornar a guanyar els romans.

Il·líria va passar a formar part de la república romana en el 168 a.C. i es va convertir en la província de il·líria. Hi havia la il·líria romana, que correspondria a les actuals Croàcia, Bòsnia i Hercegovina, Montenegro i una part d’Albània, i la il·líria grega que corresponia a l’altra part d’Albània i a Sèrbia.

Quan en el 395 l’imperi romà es divideix en la part oriental i occidental el que ara és Albània formava part de l’imperi de l’est (bizantí) però depenia de l’església de roma fins al 732. Aquest any l’emperador bizantí Lleó III separa l’església albanesa de la dependència de roma i es posa sota les ordres del patriarca de Constantinoble. En el 1054 quan el cristianisme s’escindeix en l’església romana i la de l’est, Albània queda eclesiàsticament dividida, la part nord depèn de Roma i la sud de Constantinoble.