Madagascar_18: Nosy Nanto

És una illa molt petita, no hi ha cotxes i es pot recórrer a peu. L’aigua és molt neta i clara, la gent amable i tranquil·la. Com en altres llocs del país, l’hotel on estem és d’uns francesos. Molts ho són tot i que també n’hi ha que són de famílies xineses.

Passejo per la illa; hi ha algun braç d’aigua, crec que salada, alguns cocoters, flexibles, elegants. Algunes grups de cases, aquí i allà. Primer anem pel camí interior, pel centre de la illa, després sortim cap a la platja. Hi ha un grupet de gent esperant. S’apropa una barca i llavors es posen a cantar. De la barca baixa gent malgaix i un home blanc, somrient saluda a la gent. Estan allà per donar-li la benvinguda. No sé segur si era un missioner o treballava en una ONG, el cas és que hi va sovint i els hi porta material divers i els ajuda.

Interior de Nosy Nanto

Feia bon dia i passejar per la platja era molts agradable. L’interior tampoc està malament, ja que vas trobant gent que et saluda, amb qui creuar algunes paraules. En una casa en construcció ens va sorprendre veure-hi un lèmur, barbut. El vam anar seguint, i vam descobrir que n’hi havia algun més. Ens van explicar que fa temps algú hi va portar una parella de lèmurs i han anat criant, ara n’hi ha uns quants, fins i tot, prop del far hi ha l’hotel del lèmurs. Els que jo vaig veure campaven lliurement per la illa. Era molt divertit trobar-los i poder-los contemplar mentre van al seu aire.

El problema de donar la volta a la illa per la platja és la marea. Quan està baixa pots anar tranquil·lament, però quan tornàvem del passeig havia pujat i en alguns trams ja no quedava platja. O et ficaves a l’aigua o tenies que ficar-te entre la vegetació per anar a trobar el camí. 

En dues hores vam poder recórrer tota la illa, veure les platges i l’interior de punta a punta.

 Balenes

Sortim d’hora al matí per anar a buscar balenes. La marea està baixa, i com que l’hotel no té platja ens cal anar fins a la platja a agafar l’embarcació. En vam haver de posar la jaqueta salvavides i ens vam situar equilibrant pesos. Vam sortir a mar obert. Hi havia tres o quatre embarcacions més buscant-les, i a la que alguna en veia tothom es dirigia cap allà.

Primer vam veure una mare i la cria; la mare es posa dreta, amb mig cos cap a fora i la cria l’hi dona cops al pit perquè surti la llet. Ens expliquen que no succiona sinó que espera que ragi, com si fos d’una font. Després hem vist un mascle perseguint una femella, va ser molt curiós tots els moviments que feien un i l’altre, el joc amb les cues...Era el ritual d’aparellament.

S’anava posant negre i de cop ens van dir que venia la pluja. Ens van donar pressa perquè ens poséssim els impermeables i que amaguéssim les càmeres als calaixos de sota els seients. Va ser sorprenent la precisió. Just quan ja estàvem més o menys a punt va començar el diluvi. Acompanyat d’unes onades impressionants. A mi l’aigua m’arrencava les ulleres, vaig haver de treure-me-les i plegar-me be per protegir-me. Va ser impressionant. Tal com havia arribat va marxar. Vam poder tornar a mirar, treure les càmeres... Vam seguir sortint a més enfora a veure si en veiem més. Diuen que quan fa mal temps és quan es belluguen més.

A la que ens apropàvem a les balenes paraven el motor per no pertorbar-les. Se’n veien unes quantes, aquí i allà, els sortidors d’aigua, les aletes, els lloms... mai massa a la vora però va valdre la pena, tot i que vam arribar xops i alguns bastant marejats. 

Després de canviar-me de roba i assecar-me vaig anar a dinar a un xiringuito del poble.  Era un restaurant d’un home musulmà. Vaig prendre calamars, ja que era el que tenia i vaig demanar una mica de pa, per atipar-me una mica més, però em va dir que no en tenia. Que actualment a la illa no hi ha forner i han d’anar a comprar-lo a la illa gran a Nosy Boraha.

Marea alta

Mentre dino passa un enterrament. Davant de tot va un noi amb una creuem darrera els homes del poble i alguna dona. El taüt és una caixa molt senzilla, tapada amb una tela i la transporten entre quatre nois. Més enrere venen les dones i algun que altra home, que suposo que s’ha afegit tard al seguici. Hi va molta gent.

Una dona que està al restaurant m’explica que és vídua i que no té fills. Amb ella hi ha una nena d’uns deu o dotze anys, és la seva neboda, la filla del seu germà que es va quedar vidu també. En quedar-se vidu li va donar la seva filla, així ella la cuida i l’hi fa de mare. La nena estava asseguda en un racó, em va semblar una mica trista. L’hi vaig ensenyar les fotos que havia fet de les balenes, i encara que no eren gaire bones l’hi van encantar. De seguida van aparèixer més nens a mirar les fotos. Em feien riure, se sentien gairebé com al cinema, mirant la pantalleta de la càmera. Tenen les balenes allà però l’excursió amb barca és cara (ens va costar 30 euros per cap) i ells no poden anar-hi. En marxar la nena m’ha fet una forta abraçada, tres petons i somreia,  m’ha commogut. L’home del restaurant  també era molt agradable, ens va acomiadar desitjant-nos bon viatge. És una illa tranquil·la i bonica amb una gent entranyable i afectuosa.

Sortim a les 4 del matí, embarquem nosaltres i maletes a les piragües per anar altre cop a la illa de Nosy Boraha. És negra nit, per evitar caure a l’aigua en pujar a la barca ens il·luminem amb els frontals. Fa fred. La marea està baixa i el barquer va amb molt de compte per no encallar. Tenen molta perícia i vam arribar a bon port sense que plogués. 

A l’igual que a l’anada, un cop a Nosy Boraha vam agafar un taxi-brousse per anar fins al port on agafar l’embarcació regular per tornar a la illa gran de Madagascar.  El trajecte en la barca va ser mogut i amb molta pluja. Després vam fer 4 hores de cotxe per tornar a Tamatave i començar a explorar el canal de Pangalanes.  

Madagascar_17: Tamatave-Nosy Boraha- Nosy Nanto

Vam sortir a les 5 del matí per anar seguint la costa cap al nord fins arribar al port de Sonierana Ivongo des d’on surten els vaixells per anar cap a les illes.

Hi ha 4 hores de carretera fins arribar al poble. Un cop allà, el caos d’aquests tipus de llocs. Hi ha moltes embarcacions que fan el trajecte de forma regular a la illa de Nosy Boraha.

És una embarcació amb cabuda per 35 persones. Ens obliguen a portar la jaqueta salvavides posada. En faltava una i vam estar esperant fins que van poder donar-ne una per cadascú. També en tenen de mida infantil. Al meu costat hi havia una noia amb el seu crio d’uns 2 o 3 anys.  Anava carregada de paquets, compres fetes a Madagascar per dur-les cap a la illa de Nosy Boraha (anomenada a l’època colonial illa Santa Maria). Els laterals de l’embarcació es poden tapar amb unes cortines de plàstic més o menys transparent i en tres o quatre lloc hi ha unes galledes. El trajecte va durar una hora i mitja i el mar estava força mogut. 

Nosy Boraha

Nosy Boraha

Després em van explicar que lo ideal era aconseguir plaça en els que surten primer doncs a partir del migdia la mar està molt dolenta. O sigui que a l’hora que vam anar nosaltres estava be. El nen del meu costat es va marejar i llavors vaig veure per què eren les galledes que hi havia als costats. Per sort vam poder tancar els laterals de la barca, i així vam arribar força secs a destí. Pel camí es veia alguna balena una mica llunyana.

Nosy Boraha

Quan havíem sortit de Tamatave feia molt nal temps, però en arribar a Nosy Boraha el temps era bo.  La illa no és massa gran, té 63 Km de llarg per 5 km d’ampla i està paral·lela a Madagascar. 

S’està tornant força turística ja que té boniques platges i una doble barrera de coral. A més és interessant per la vegetació i la gent. És en aquesta illa on hi ha un cementiri pirata. Des de 1685 els pirates havien muntat el seu camp base a la illa, lluny del control de la gran illa però prou aprop com per anar-hi a buscar el que necessitessin. Diuen que en el segle XVIII hi havia uns mil pirates de diferents països que convivien amb els habitants de la illa. 

Embarcant per anar a Nosy Nanto

Extrem sud de Nosy Boraha

En el 1720, els malates, que son els descendents de pirates i filles dels jefes locals, dominen a la població de la costa oriental. Un d’aquests era Ratsimilaho, fill d’un anglès i una noia de Nosy Boraha, va dominar als betsimisaraka i va establir un regne que va durar 30 anys. 

Ratsimilaho era favorable als francesos i també la seva filla, que quan ell va morir va heretar la illa de Nosy Boraha. Aquesta noia es va casar amb un caporal francès que fugia de la illa de la Reunió, perseguit per un marit gelós. En casar-se aquest caporal, Bigorne va passar a ser el príncep consort. Va desenvolupar la illa, construint pistes, plantant cafè, va crear un exercit de l’estil del francès, va afavorir el comerç. Va convèncer a la seva dona perquè cedís la illa al rei de França. La cessió es va fer el 1750. I els ciutadans de la illa de Nosy Boraha van tenir un estatus especial (ciutadans de dret comú francès) fins al 1970.

Nosaltres no vam estar massa estona a la illa. El temps de passejar una mica i menjar alguna cosa. Em va semblar una illa de contrastos: el port, amb embarcacions modernes, vital, cases molt cuidades, i després carrers sense asfaltar, push-push, un mercat com els d’altres pobles que semblen més tradicionals...

Després de dinar vam agafar un taxi i vam anar cap a la part de baix de tot de la illa, a Ankarena. Allà vam agafar unes barques més petites per creuar a un apetita illa que hi ha al sud. La illa de Nosy Nanto.  

Babou village a Nosy Nanto

El nom d’aquesta illa minúscula ve d’una arbre anomenat nanto que era amb el que es fabricaven les piragües, però que ja no existeix. Arribem a mitja tarda a la illa. Una illa minúscula.

L’hotel és molt acollidor, el babou village; amb casetes de canya, vistes al mar i a la illa de Nosy Boraha. 

Madagascar_16: Parc nacional Matandia-Andasibe

Aquest parc té 15500 hectàrees i es troba entre els 900 i els 1250 metres d’alçada. Hi ha diferents circuits per descobrir i recórrer el parc. És un boc humit, a més plou o plovisqueja a estones. Em sorprenen els formiguers penjats dels arbres, suposo que perquè el terra està massa moll. 

En aquesta reserva es poden trobar els lèmurs indri o en malgaix babakoto. Ens va costar una mica de trobar-los i veure’ls. Viuen a la part alta dels arbres, rarament baixen. Té part del cos blanc, i gairebé no té cua. El consideren un animal sagrat i això l’ha preservat de l’extinció. És monògam i pel que ens explicaven prenen alguna planta o fruit que amb propietats anticonceptives. La mare porta la cria amb ella entre 3 i 6 anys, el que fa que entre un embaràs i l’altra passen anys. Per això no proliferen molt. En un altre lloc diuen que la porta amb ella uns dos anys. Són els lèmurs més grans i tenen un crit molt característic que es pot sentir fins a 2 Km a la rodona. Tenen un extens vocabulari de sons i crits. Són capaços de saltar a una distancia de 6 metres. 

Jo els hi trobo més pinta d’osset de peluix que als altres. No sé si es per les orelles o el morro. També cal dir que només el vaig veure de lluny, o no tant  a la vora com havia tingut als altres. El que sorprèn és perquè es penja en branques que semblen fràgils per sostenir-lo, ja que aparentment és grassonet, però pot ser que molt sigui pel pèl. 

El passeig és agradable, algunes plantes interessants, però el que el fa més interessant son els lèmurs. Dins del parc hi ha també el llac verd, on es poden veure diferents tipus d’ocells, però jo no recordo haver-ne vist cap.

Després continuem per la RN2 fins arribar a Tamatave (Tomasina a l’època colonial) que es troba ja a la costa. Pel camí el paisatge és molt verd i els núvols negres no ens deixen. En els pobles que creuem les cases son de fusta, no n’hi ha de tova, suposo que per culpa de la pluja. Em sorprèn trobar un home gran que s’assembla molt a un altre que vaig conèixer a Irian Jaya. El mateix somriure ampli, els ulls, color de pell... el que em confirma les arrels de molts d’ells del cantó asiàtic.

Parem a dinar pel camí, en un poble on hi ha molt transit i embotellament de cotxes i especialment de camions. Està tot col·lapsat. És la carretera que uneix la costa amb la capital, suposo que per això hi ha tant trànsit. Una curiositat del lloc on vam dinar: vam demanar carn i la van treure d’una caixa gran de porex. 

Em va sorprendre, perquè no crec que es pugui conservar masses dies a temperatura ambient. Clar que potser l’hi havia posat al matí i el porex el que feia era aïllar-la d ela humitat. El cas és que estava molt bona. A fora el carrer hi havia molta animació (a part dels camions) moltes parades de fruites i també de cistells i coses de palla trenada. La gent molt agradable. En un racó hi havia un grup de gent, adults, homes i dones, cantant. Em van explicar que estaven assajant per un concert.

Una de les coses que m’impacta més és la diferencia de paisatge entre la costa oest i l’est. Aquí a la costa est, la pluja i humitat m’agobien una mica, tot i que la vegetació exuberant és agradable. Tinc la impressió que la majoria de gent és de pell més clara que a l’altra banda. 

Arribem a Tamatave, té aires de ciutat, potser de la mida de Tulear, a la costa oest. Havia sigut un centre comercial important, amb grans magatzems on es guardaven les mercaderies, i també hi havia boniques cases de comerciants i colons. Algunes de les mercaderies amb les que comerciaven eren espècies, teles i pedres precioses. Actualment no se si es conserva gaire cosa d’aquell passat. Vam arribar que començava a baixar el sol, vaig anar cap al que deuria ser el passeig marítim però el trànsit, la poca llum, el vigilar els forats de terra, no em van permetre detectar aquest aire del passat.

A la vora del mar hi havia molta animació, com si fos la festa major. Hi havia “caballitos” i altres atraccions, paradetes on prendre un refresc i molta però molta gent.

Diuen que l’origen del nom de Tamatave és del nom que van posar-li els portuguesos: sant Tomàs. Altres expliquen que s’anomena així perquè el primer cop que Radama I va arribar allà i va provar l’aigua va dir: Toa masina! Que vol dir que salada! Ves a saber quin és l’origen real del nom! 

Al port de Tamatave hi arribaven els vaixells de la companya de les índies orientals, i suposo que en part a causa d'això  aquesta zona va patir també la presència de pirates. A la illa de  Nosy Boraha que està aquí a la vora hi ha un cementiri pirata.  

  

Madagascar_15: Reserva de Peyrieras, cap a la costa est

El paisatge canvia a mida que anem cap a l’est. El cel ja no és blau sinó que abunden els núvols negres. És zona de pluges. Els pobles que es creuen tenen construccions més sòlides, moltes més cases de dues plantes, algunes molt cuidades, altres molt deixades. 

La primera impressió en un dels pobles en que vam parar va ser de tot més descuidat. Sembla una zona més rica, però es veia més gent demanant, més brut, gent una mica beguda,… potser hi fa el que sigui una zona plujosa, la humitat i amb el cel fosc tot es veu pitjor. A mi la costa oest m’havia encantat i suposo que el canvi em va xocar.

Vam parar a visitar una reserva privada, crec que és el que anomenen Madagascar exòtic o també la reserva de Peyrieras. És una espècie de zoològic molt interessant.

Hi ha una zona de bosc on vam trobar lèmurs, primer vam veure els fulvus, marrons i molt simpàtics, tenen els ulls vermellosos i estan acostumats a la gent. S’apropen per veure que se’ls hi dóna de menjar. Els guies del parc els hi donaven plàtan i estaven encantats. 

Tenia la impressió de que ens miraven amb curiositat, primer des de la part alta dels arbres, després ja van baixar  més avall i fins i tot a terra. De seguida van aparèixer també els lèmurs sifaka, amb el cos blanc i al cara negra. N’hi havia un que era fantàstic, tenia part del cos de color vermellós, de manera que semblava que portés un jersei. També va baixar a terra i per un plàtan faria el que fos. Es posava dret, feia cabrioles penjant-se cap per avall… 

Algun moment em donava la sensació de que tenia cara de gos. Són molt especials i els trobava entranyables. Però com en altres llocs, els lèmurs fulvus, els marrons acaben sent els amos, i van aparèixer en un grup nombrós, de manera que els sifaka van acabar fugint altre cop a la part alta dels arbres.

Els lèmurs estaven lliures al bosc, i després en una altra part de la reserva els animals que hi ha estan en gàbies molt espaioses, però tancats. Les obrien per deixar-nos veure i fotografiar als bitxos que els treuen de la gàbia.

El que hi ha més són camaleons; n’hi ha de molts tipus diferents. Un amb una pell rugosa i una cua plana; un altre minúscul, que es perd en el palmell de la ma; uns que semblen tous i més tipus fetus; camaleons de diferents colors i formes, gairebé tots amb ulls saltons i cues llargues que cargolen fàcilment. Les potes de tots ells són també curioses. Un altre que vam veure era gairebé com una fulla i es confonia amb els troncs i fulles seques. Amb una canyeta els hi apropaven una llagosta i llavors en uns segons treuen una llengua molt llarga per atrapar-lo. És impressionant de veure, sembla mentida que aquella llengua els hi càpiga a la boca!

Un altra dels bitxos que hi ha és la granota tomàquet. Estava en un tancat relativament gran i vam estar buscant-la per tots els racons una bona estona. S’havia amagat entre les herbes i tot i que no és massa gran, color vermell fa que es pugui veure be. És molt graciosa. La pobre a la que la vam trobar la vam posar al mig i va ser l’estrella ja que no vam parar de fotografiar-la. Saltava d’una banda a l’altre una mica atabalada amb tanta atenció.

Hi ha també algunes papallones, serps, uns cocodrils, un ratpenat encara que a  mi a les fotos no m’ho sembla, el veig pelut, i allà com que estava a les fosques no l’arribava a veure. O sigui que vaig fer la foto per provar sort.

El parc està molt cuidat, tant les gàbies o tancats on hi ha els animals, com el jardí i les plantes que hi ha. I al llarg de tot el recorregut no deixa de plovisquejar. Suposo que per això està tot tant verd i exuberant.

Granota tomàquet

Dinem a Moramanga. Aquesta població va ser important per les revoltes que van dur el país a la independència. A l’entrada del poble hi ha un monument que commemora l’insurrecció del 1947, en la que els francesos van destruir la ciutat i van matar a 2000 malgaixos. A més a la ciutat hi ha un altre monument dedicat als obrers que van treballar (forçats) en la construcció de la carretera RN2 i la línea de tren en l’època colonial. Hi van treballar unes 4000 persones de diferents races , xinesos, àrabs, indis, malgaixos, africans… i l’índex de mortalitat era del 25%.

 Vam arribar a Andasibe amb pluja, més aviat, diluviant. Feia moltíssim fred. L’hotel estava al costat del riu, al costat del bosc. Està format per petits bungalows en que en molts casos hi ha alguna finestra sense vidre. Fins aquí la temperatura havia sigut agradable, però va ser arribar a Andasibe i haver de treure tota la roba d’abric i de pluja.

Pel camí el paisatge ha anat canviant, s’ha tornat més verd, hi ha més vegetació. Hem vist alguns forns on couen els totxos de fang; el fang l’extreuen dels camps d’arròs.  

Madagascar_14

Vam tornar altra cop cap a Morondava, per tan calia agafar altre cop el bac per creuar el riu. En època de pluges hi carreguen tres cotxes en cada trajecte, però com que era època seca i el riu porta poca aigua, només passen dos cotxes. Quan portàvem una hora encara teníem molts cotxes per davant, o sigui que ens quedava encara molta estona per poder passar. En aquesta banda de riu hi ha un poblat, també hi ha paradetes de menjars i begudes, una casa en construcció i un home fent-hi la teulada amb palla. Al riu les dones renten la roba, a la vora d’una casa, una nena ajupida fent caca i jugant, com si estès molt còmode en aquella postura. La cua de cotxes és important i estem tots per fora passejant. Els nens se’ns apropen i demanen que els hi facis fotos, se les miren amb tot detall. Per allà a la vora hi ha també uns homes fent mobles. Algunes de les noies que hi ha a les paradetes porten la cara pintada de groc, és un producte que els hi fa una pel·lícula protectora contra el sol i el vent. Venen unes baines amb llavors a l’interior, seques, que fan servir per decoració. A la vora del riu manambolo ja ho havia vist.

El trajecte fins a Morondava és llarg i pesat, igual que en el camí d’anada. Quan ja era fosc vam trobar una família francesa, que anava amb dos vehicles, que en tenia un d’espatllat. Vam enquibir els nens i els grans en els nostres cotxes; els homes es van quedar allà esperant que els hi enviéssim ajuda, però al menys l’avi i els nens van arribar amb nosaltres a l’hotel. Vam arribar tots molt cansats.

L’hotel per fora no està malament, però l’interior de les habitacions no està en molt bon estat, al menys les que em van tocar a mi. El poble estava  a les fosques i em vaig quedar a sopar a l’hotel mateix, el que em poguessin preparar. No va estar malament. Uns calamars amb patates que em van venir molt de gust.

Morondava va ser el final del recorregut per la costa oest. Una zona del país que em va encantar. D’hora al matí vam canviar els 4x4 per un mini bus. S’acaben les pistes de terra i tornàvem a la carretera direcció a l’interior, cap a les terres altes. Tot i ser carretera hi ha molts trams en que l’asfalt no existeix, o sigui que està en bastant mal estat.

La ruta cap a les terres altes ens porta altre cop direcció nord per arribar a Miandrivazo, que torna a estar a la vora del riu Tsiribihina i que hem de creuar de nou amb el bac. Des d’aquest es pot fer un recorregut en barca, que dura tres dies per arribar a la costa, al canal de Moçambic a Belo sur Tsiribihina.

Mercat de zebús

El paisatge va canviant, tornen els camps d’arròs, els zebús remenat la terra per poder plantar, i tot i que és carretera, molts gent caminant, desplaçant-se a peu, més o menys carregats, o en carretes de zebús. Vam parar a dinar en un restaurant al costat de la carretera, però el menjador estava al primer pis. Mentre ens preparaven el dinar vaig estar mirant per la finestra. Era com estar al cinema: podies veure la vida a la cartera i als camps d’arròs. Feia molts calor, era ple migdia, però caminen impertorbables.

En aquest poble hi ha un mercat de zebús, no és gaire gran, o potser és per l’hora, ja que és després de dinar. A la tarda el paisatge és molt més pelat, però ja més muntanyós, ondulat, de colors daurats i rogencs, molt bonic.  Poc a poc me n’adono dels canvis en el to de la pell i les faccions. Es nota que tornem cap a les terres altes, on viuen els merina.

Merina vol dir els de les altures, són d’origen asiàtic amb cabell llis i faccions fines; es divideixen en classes socials ben marcades: els nobles anomenats adriana, els hova que són camperols i els andevo o mainty són els descendents d’esclaus negres i per tant, més foscos de pell. Els merina s’han estès per tota la illa, són funcionaris, comerciants, jefes de diferents tipus. Representen la burgesia malgaix. Son també molts bons agricultors. Les cases de dues plantes amb balcó també son característiques d’ells. El nom del país merina és Imerina.

En el segle V van arribar els primers emigrants polinesis i malais que van portar la seva cultura i tradicions, el seu coneixement de la navegació, de la manipulació dels metalls, sobre el cultiu de l’arròs o els teixits de seda. Com ja havia comentat, van anar arribant diferents grups de gent, a més dels esclaus i tot això va fer sorgir diferents grups ètnics. Poc a poc els malaisis van perdent el control de l’oceà índic, sent substituïts per xinesos i àrabs. Els avantpassats dels merina, van abandonar la costa per anar cap a l’interior degut a la pressió dels musulmans. Així és com arriben a les muntanyes de l’interior de la illa. Ara be, s’han d’enfrontar als vazimba que eren els que ocupaven aquestes terres. Durant molts segles aquests dos grups de gent es van anar barrejant i el resultat va ser els actuals merina.

Dels matrimonis mixtes neix la princesa Rangita, filla d’un rei vazimba i avia de Andrianjaka que va iniciar la unificació dels regnes merina en el 1610. A més, estableix el sistema de castes, que ha durat fins gairebé el moment actual. Aquest sistema de castes prohibeix els casaments entre gent de diferent casta, el que actualment està creant alguns problemes al poble merina. En el segle XVIII a la illa hi ha molta inestabilitat política, deguda en part al comerç d’esclaus i als seus traficants. Els merina també van patir aquesta inestabilitat. El segle XIX tampoc va ser tranquil per aquest poble, que per una banda vol deixar enrere les tradicions i mirar cap a l’exterior i per l’altre vol conservar-ho. Tot i això van arribar a governar gairebé tota la illa. 

Però en el 1897 els francesos agafen el control i converteixen Madagascar en el seu protectorat i tot i que van prometre que conservarien les institucions merina, van acabar desterrant a la darrera reina, Ranavalona III. No és fins al 1958 que Madagascar aconsegueix ser independent. Ara be, hi ha grups que consideren que el model d’estat és una imposició colonial i lluiten per crear una confederació de nacions malgaixes.

Continuem doncs per la RN34 fins enllaçar amb la RN7 que és la columna vertebral del país. Antsirabe es troba en aquesta cruïlla de la carretera que ve de la costa del canal de Moçambic i la carretera que va de nord a sud.

Antsirabe està a 1500 metres d’alçada, envoltat de volcans. Aquí al vespre hi fa més aviat fred, però no excessiu. Amb màniga llarga i un polar prim es va força be.

El nom de la ciutat vol dir on hi ha molta sal (anti = lloc, sira= sal i be= molt). Aquest és el poble on ja havíem parat quan vam començar el nostre periple per les terres altes, baixant per la RN7. És on hi ha el balneari a la vora del llac.  L’hotel on ens allotgem és molt bonic, i també molt car. El restaurant està molt arreglat i la cuina és molt cuidada. Vaig prendre un zebú boníssim i ens van portar algunes cosetes de picar com entrant, com aquí en els restaurant de cuina d’autor. Hi havia un pinxo de formatge i fruita, un vaset amb verdures i gambes gratinat i un cruixent d’algun tubercle. Molt ben servit i molt bo.

Em va sorprendre que a la recepció de l’hotel venien olis essencials. Com que ens dirigíem cap a la costa est, on hi ha molts més mosquits, em van recomanar que em comprés el de gerani. I així ho vaig fer. A la que vam baixar a nivell de mar portava sempre agafat amb un imperdible un tros de roba impregnat amb aquest oli. O sigui que anava ben perfumada! No se si va funcionar o no. No em van picar mosquits, o no gaires, però en aquestes coses no saps mai com t’hagués anat sense fer-ho servir.

Pugem per la RN7 direcció a la capital i ens aturem a Ambatolampi per comprar menjar i després continuem per agafar la RN2 cap a la costa est.