Vam tornar altra
cop cap a Morondava, per tan calia agafar altre cop el bac per creuar el riu.
En època de pluges hi carreguen tres cotxes en cada trajecte, però com que era
època seca i el riu porta poca aigua, només passen dos cotxes. Quan portàvem
una hora encara teníem molts cotxes per davant, o sigui que ens quedava encara
molta estona per poder passar. En aquesta banda de riu hi ha un poblat, també
hi ha paradetes de menjars i begudes, una casa en construcció i un home fent-hi
la teulada amb palla. Al riu les dones renten la roba, a la vora d’una casa,
una nena ajupida fent caca i jugant, com si estès molt còmode en aquella
postura. La cua de cotxes és important i estem tots per fora passejant. Els
nens se’ns apropen i demanen que els hi facis fotos, se les miren amb tot
detall. Per allà a la vora hi ha també uns homes fent mobles. Algunes de les
noies que hi ha a les paradetes porten la cara pintada de groc, és un producte
que els hi fa una pel·lícula protectora contra el sol i el vent. Venen unes baines
amb llavors a l’interior, seques, que fan servir per decoració. A la vora del
riu manambolo ja ho havia vist.
El trajecte fins
a Morondava és llarg i pesat, igual que en el camí d’anada. Quan ja era fosc
vam trobar una família francesa, que anava amb dos vehicles, que en tenia un
d’espatllat. Vam enquibir els nens i els grans en els nostres cotxes; els homes
es van quedar allà esperant que els hi enviéssim ajuda, però al menys l’avi i
els nens van arribar amb nosaltres a l’hotel. Vam arribar tots molt cansats.
L’hotel per fora
no està malament, però l’interior de les habitacions no està en molt bon estat,
al menys les que em van tocar a mi. El poble estava a les fosques i em vaig quedar a sopar a
l’hotel mateix, el que em poguessin preparar. No va estar malament. Uns
calamars amb patates que em van venir molt de gust.
Morondava va ser
el final del recorregut per la costa oest. Una zona del país que em va
encantar. D’hora al matí vam canviar els 4x4 per un mini bus. S’acaben les
pistes de terra i tornàvem a la carretera direcció a l’interior, cap a les
terres altes. Tot i ser carretera hi ha molts trams en que l’asfalt no
existeix, o sigui que està en bastant mal estat.
La ruta cap a les
terres altes ens porta altre cop direcció nord per arribar a Miandrivazo, que
torna a estar a la vora del riu Tsiribihina i que hem de creuar de nou amb el
bac. Des d’aquest es pot fer un recorregut en barca, que dura tres dies per
arribar a la costa, al canal de Moçambic a Belo sur Tsiribihina.
 |
| Mercat de zebús |
El paisatge va
canviant, tornen els camps d’arròs, els zebús remenat la terra per poder
plantar, i tot i que és carretera, molts gent caminant, desplaçant-se a peu,
més o menys carregats, o en carretes de zebús. Vam parar a dinar en un
restaurant al costat de la carretera, però el menjador estava al primer pis.
Mentre ens preparaven el dinar vaig estar mirant per la finestra. Era com estar
al cinema: podies veure la vida a la cartera i als camps d’arròs. Feia molts
calor, era ple migdia, però caminen impertorbables.
En aquest poble
hi ha un mercat de zebús, no és gaire gran, o potser és per l’hora, ja que és
després de dinar. A la tarda el paisatge és molt més pelat, però ja més muntanyós,
ondulat, de colors daurats i rogencs, molt bonic. Poc a poc me n’adono dels canvis en el to de
la pell i les faccions. Es nota que tornem cap a les terres altes, on viuen els
merina.
Merina vol dir
els de les altures, són d’origen asiàtic amb cabell llis i faccions fines; es
divideixen en classes socials ben marcades: els nobles anomenats adriana, els
hova que són camperols i els andevo o mainty són els descendents d’esclaus
negres i per tant, més foscos de pell. Els merina s’han estès per tota la illa,
són funcionaris, comerciants, jefes de diferents tipus. Representen la burgesia
malgaix. Son també molts bons agricultors. Les cases de dues plantes amb balcó
també son característiques d’ells. El nom del país merina és Imerina.
En el segle V van
arribar els primers emigrants polinesis i malais que van portar la seva cultura
i tradicions, el seu coneixement de la navegació, de la manipulació dels
metalls, sobre el cultiu de l’arròs o els teixits de seda. Com ja havia
comentat, van anar arribant diferents grups de gent, a més dels esclaus i tot
això va fer sorgir diferents grups ètnics. Poc a poc els malaisis van perdent
el control de l’oceà índic, sent substituïts per xinesos i àrabs. Els
avantpassats dels merina, van abandonar la costa per anar cap a l’interior
degut a la pressió dels musulmans. Així és com arriben a les muntanyes de
l’interior de la illa. Ara be, s’han d’enfrontar als vazimba que eren els que
ocupaven aquestes terres. Durant molts segles aquests dos grups de gent es van
anar barrejant i el resultat va ser els actuals merina.
Dels matrimonis
mixtes neix la princesa Rangita, filla d’un rei vazimba i avia de Andrianjaka
que va iniciar la unificació dels regnes merina en el 1610. A més, estableix el
sistema de castes, que ha durat fins gairebé el moment actual. Aquest sistema
de castes prohibeix els casaments entre gent de diferent casta, el que
actualment està creant alguns problemes al poble merina. En el segle XVIII a la
illa hi ha molta inestabilitat política, deguda en part al comerç d’esclaus i als
seus traficants. Els merina també van patir aquesta inestabilitat. El segle XIX
tampoc va ser tranquil per aquest poble, que per una banda vol deixar enrere
les tradicions i mirar cap a l’exterior i per l’altre vol conservar-ho. Tot i
això van arribar a governar gairebé tota la illa.
Però en el 1897 els francesos
agafen el control i converteixen Madagascar en el seu protectorat i tot i que
van prometre que conservarien les institucions merina, van acabar desterrant a
la darrera reina, Ranavalona III. No és fins al 1958 que Madagascar aconsegueix
ser independent. Ara be, hi ha grups que consideren que el model d’estat és una
imposició colonial i lluiten per crear una confederació de nacions malgaixes.
Continuem
doncs per la RN34 fins enllaçar amb la RN7 que és la columna vertebral del
país. Antsirabe es troba en aquesta cruïlla de la carretera que ve de la costa
del canal de Moçambic i la carretera que va de nord a sud.
Antsirabe
està a 1500 metres d’alçada, envoltat de volcans. Aquí al vespre hi fa més
aviat fred, però no excessiu. Amb màniga llarga i un polar prim es va força be.
El
nom de la ciutat vol dir on hi ha molta sal (anti = lloc, sira= sal i be=
molt). Aquest és el poble on ja havíem parat quan vam començar el nostre
periple per les terres altes, baixant per la RN7. És on hi ha el balneari a la
vora del llac. L’hotel on ens allotgem
és molt bonic, i també molt car. El restaurant està molt arreglat i la cuina és
molt cuidada. Vaig prendre un zebú boníssim i ens van portar algunes cosetes de
picar com entrant, com aquí en els restaurant de cuina d’autor. Hi havia un
pinxo de formatge i fruita, un vaset amb verdures i gambes gratinat i un
cruixent d’algun tubercle. Molt ben servit i molt bo. 
Em va
sorprendre que a la recepció de l’hotel venien olis essencials. Com que ens dirigíem
cap a la costa est, on hi ha molts més mosquits, em van recomanar que em
comprés el de gerani. I així ho vaig fer. A la que vam baixar a nivell de mar
portava sempre agafat amb un imperdible un tros de roba impregnat amb aquest
oli. O sigui que anava ben perfumada! No se si va funcionar o no. No em van
picar mosquits, o no gaires, però en aquestes coses no saps mai com t’hagués
anat sense fer-ho servir.
Pugem
per la RN7 direcció a la capital i ens aturem a Ambatolampi per comprar menjar
i després continuem per agafar la RN2 cap a la costa est.
