Cuba_23: Santo Domingo i comandància de la plata

Santo Domingo és la porta d’entrada del parc nacional Turquino, a la Sierra Maestra. La carretera per arribar a Santo Domingo és molt dolenta, amb baixades i pujades molt pronunciades. L’últim tram no es pot fer en bus sinó que hi ha jeeps del parc que et porten. 

Nosaltres vam fer l’últim tram de baixada a peu, i fins i tot així feia impressió. Feia mal temps i estava tot força humit, amb el que em feia una mica de por de relliscar. S’arriba fins a la vall del riu Yara i un cop travessat per l’altra banda es troba el poble. 

El paisatge és muntanyós i verd, la carretera deserta. El poble molt petit i tranquil. Feia molt mal dia i estava plovent; per sort l’hotel Villa Santo Domingo era acollidor.

Al matí vam anar cap a la Comandància de la Plata. És una excursió gairebé obligatòria. El primer tram es fa en vehicle tot terreny per 9 persones, fins a l’Alto del Naranjo. Son 5 Km de carretera però amb molta pendent, el desnivell es venç en un tram ple de ziga-zagues. 

Des de l’alto del Naranjo es comença la caminada. Si es volen fer fotografies cal pagar un suplement. L’excursió de 3 km dura unes 4 hores. És un camí pel bosc, ben marcat però amb alguns trams molt pedregosos. Hi ha moltes pujades i baixades i la calor i la humitat és intensa. Pel camí trobem una serp que està tranquil·lament prenent el sol sobre un tronc.  

És monument nacional. Va ser la comandància general de l’exèrcit rebel. Des d’aquí emetia informació i música radio rebelde. 

Aquesta emissora de radio va ser fundada pel Che, el febrer del 1958. A l’abril Fidel la va fer traslladar a la comandància de la plata. La senyal era molt feble i primer anava cap a Veneçuela i després amplificada tornava a Cuba. 

Van construir cases, un hospital, la casa de la premsa, on hi havia la radio... les construccions quedaven molt camuflades amb l’entorn, aprofitant els desnivells, sense alterar el terreny ni talar arbres. Va ser Célia Sánchez la que va insistir en aquest fet, per tal que no se’ls pogués detectar. 

Com ja havia comentat, va ser una figura important en la revolució, tot i que molt menys coneguda que les figures masculines. Va participar en l’organització del desembarcament del Granma, buscant recolzament en els camperols de la plana. 

El paisatge és molt bonic. Es pot veure una tomba, d’un dels rebels que el van ferir a l’Alto del Naranjo i el van portar a l’hospital d’aquí on va acabar morint. Va demanar que l’enterressin aquí i així ho van fer. 

Hi ha un espai obert a dalt de la muntanya que em van dir que servia d’heliport, al menys això és el que tinc escrit. Però no sabia que haguessin disposat d’helicòpters, o sigui que no ho tinc clar. 

L’espai on hi ha les instal·lacions és molt reduït; t’ensenyen la casa del Fidel, la infermeria, la sala de premsa.... Hi ha també el que serien una mena de jutjats; allà anaven les parelles a casar-se i després podien fer servir una casa una mica més allunyada, per passar la lluna de mel. 

Vivien entre vegetació espessa, en unes condicions molt bàsiques, però em va fer l’efecte que estaven ben instal·lats. Havia llegit que dormien en hamaques, però en canvi en una de les cases, devia ser la de Fidel, hi havia un llit. La taula i cadira de treball sí que eren molt bàsiques.

Com ja he dit en altres llocs, aquí tot gira al voltant de la revolució. Devia ser dur viure a la selva amb les tropes governamentals al voltant! Em sembla que van estar un any (o potser dos) amagats allà. Eren joves il·lusionats i idealistes i van derrocar un exercit potent. Els hi reconec el mèrit. Però després han dut el país a la ruïna. Els eslògans revolucionaris inunden el país i segons ells la revolució no mor, segueix viva... 

Tinc la sensació de que la visió del mon dels nens d’aquest país és un tant esbiaixada. Vaig trobar una nena que el primer que ens va dir és que érem dolents, per ser espanyols, perquè havíem matat a molts cubans.  

Vam tornar cap a Santo Domingo i es va posar a ploure. Quan va parar vaig sortir a passejar pel poble. Els porcs i les gallines campen al seu aire buscant-se el menjar. Em sorprèn que tot i que tenen gallines compren els ous a la botiga. Em sorprèn que molts dels porcs son negres.

Per la carretera només es veu algun cotxe, però ha de ser un tot terreny potent i amb molt bons frens. Hi ha algun home a cavall i gent a peu. 

Per transportar les coses, com que fa molta pendent la carretera utilitzen una mena de carretó de fusta que consta d’una base amb 4 rodes i en dues d’elles unes peces de goma fan de frens rudimentaris. A vegades l’arrosseguen o d’altres s’hi pugen a sobre i és quan en les baixades necessiten frens. 

Tot i ser un poble petit, hi ha una biblioteca i una sala de vídeo, que deu ser el cinema del poble. També hi ha un centre mèdic amb la farmàcia. No vaig poder entrar enlloc perquè estava tot tancat.  

A l’altra banda del riu, hi ha un altre hotelet molt agradable. S’hi arriba creuant uns ponts de fusta. Els camions creuen directament pel riu. Vam anar a sopar allà. Quan hi vaig arribar explorant la zona, a la tarda, estaven cuinat un parell de porcs a la pua pel nostre sopar. 

El porc a la pua triga unes quatre hores a coure’s. L’animal està travessat per un pal metàl·lic, que té una maneta per on se l’hi va donant voltes sobre el foc. Les dones estaven preparant la sopa i els homes feien torns per fer girar el porc.  

El sopar va ser boníssim. El porc estava molt gustós i te’l servien acompanyat de iuca i de salsa de llimona. La sopa també era molt bona. I l’alvocat excepcional. Tot plegat ens va costar 10 euros. Tenint en compte la feina que porta cuinar el porc, i la dificultat per obtenir els productes en aquest racó de mon, em va semblar molt be. 

Per beure vaig demanar aigua i no en tenien. Es van disculpar molt dient que s’havia acabat al poble, des de feia uns dies i que tan sols tenien refrescos i cerveses. Era una família encantadora i molt atenta. No estava lluny de l’hotel i va ser molt agradable la tornada ja de fosc. Tan sols el pas del riu a la llum de la llanterna era una mica empipador, la resta, per la carretera va ser molt relaxant, sentint el riu, l’aire, les bestioles nocturnes i alguna estrella que intentava treure el nas darrera dels núvols.

Cuba_22: Parc Nacional del desembarcament del Granma

El cabo Cruz és a on va arribar Colom en el seu segon viatge a Cuba, l’any 1494. Es troba a l’extrem occidental de la província de Granma i forma part del parc nacional del desembarcament del Granma. 

Abans del 1959 aquí tan sols hi havia unes 40 cases de pescadors i un parell de bars. La major part dels productes bàsics tenien que anar-los a buscar a Niquero; el mateix passava amb els serveis mèdics, si algú necessitava assistència calia dur al malalt a Niquero en barca. 

Després de la revolució les coses van millorar, ja que es va crear una cooperativa de pescadors. I poc a poc les cases van deixar de construir-se en fang, el tradicionals bohio i es van anar fent d’obra. 

Si no recordo malament, en aquesta zona s’ha detectat un nombre elevat de càncers; s’han fet diversos estudis per veure quina pot ser la causa, però pel moment no s’ha trobat cap explicació per aquest nombre més elevat que en altres llocs. 

Cabo Cruz es caracteritza per les terrasses marines. De fet el sender del Guafe també forma part d’aquestes terrasses. 

Les terrasses son obra de l’acció geològica de milions d’anys, degudes al canvi en el nivell del mar, oscil·lacions, que han provocat la seva retirada deixant part del fons marí al descobert. 

El terreny aquí és de pedra calcària i per tant fàcilment erosionable, el que ha provocat que es generessin coves en la part frontal de les terrasses, com les que es veuen al Guafe. Segons els canvis de nivell del mar han anat emergint diferents terrasses, generant una mena d’altiplà escalonat a tocar de la costa. Algunes d’aquestes terrasses tenen un desnivell d’uns cent metres. 

En tot Cuba hi ha unes 30 terrasses que han emergit i d’altres que segueixen submergides. El malecón de l’Havana és una d’aquestes terrasses que van emergir de sota el mar. 

L’anàlisi de l’alçada d’aquestes terrasses permet obtenir informació sobre els canvis climàtics que hi ha hagut al llarg del temps. 

L’huracà Denis va arrasar aquesta costa en el 2005 i per això ara a Cabo Cruz totes les construccions son noves. 

Cabo Cruz està en un extrem de l’illa, el que vol dir que en el passat, que les comunicacions no eren massa bones, estava gairebé aïllat i molt lluny de qualsevol centre important; per tant, quedava una mica fora de control. Aquest fet, juntament amb l’entorn natural, boscós i amb coves, va propiciar l’arribada de pirates i corsaris, entre els segles XVI i XIX. Dos pirates de renom van estar per aquestes terres, Hawking i Morgan. 

La navegació comercial va anar augmentant, i llavors va ser quan en el 1861 es va decidir construir un far en aquesta punta. El far té 32 m d’alçada i encara està en funcionament. Teòricament es pot visitar, això diuen, però nosaltres no ho vam aconseguir. Sap greu ja que sembla que és interessant veure l’interior i també la vista des de la terrassa.

Després vam anar cap al museu dedicat al desembarcament del Granma. Una de les fites de la historia de la revolució contra Batista. 

En certa forma la història comença el 26 de juliol del 1953, quan un grup de joves intenta l’assalt al quarter de Moncada, a Santiago. No va sortir be i els supervivents, entre ells Fidel Castro, van ser condemnats a uns quants anys de presó; però van aconseguir l’amnistia al cap de 22 mesos. 

Llavors Fidel Castro va anar a Mèxic per preparar millor la insurrecció contra el govern de Batista.

Fidel Castro i un grup de cubans exiliats a Mèxic, que formaven part del moviment anomenat 26 de julio, van comprar un iot, el Granma, amb el que volien anar a Cuba per començar la revolució.  

El iot tenia una cabuda per unes 20 persones però s’hi van enquibir uns 80 guerrillers, entre els que hi havia Fidel i raul Castro, el Che Guevara, Camilo Cienfuegos... 

Mentre navegaven cap a Cuba van sentir a les noticies que hi havia hagut una insurrecció a la ciutat de Santiago. La idea inicial havia sigut que coincidís el desembarcament del granma amb la rebel·lió, perquè així no es fixessin en ells. Ara be, el govern de Batista ja sabia el que s’estava gestant, i fins i tot tenien la descripció del iot. O sigui que estaven preparats per capturar-los. 

Quan ja duien una setmana de travessia i estaven davant de la costa Cubana, els va enganxar un temporal. Per culpa del mal temps, de les cartes de navegació que no eren correctes o per altres motius, el cas és que van embarrancar a uns 2 Km del lloc previst on els haurien esperat els seus companys. 

Com que el iot havia encallat van voler transportar tot el material (queviures i sobretot armes) a terra amb la llanxa; la van carregar amb excés i es va enfonsar. 

Van rescatar el que van poder i ho van haver de dur a peu, entre els manglars i el fang, fins arribar a terra ferma. Ara be, la costa cubana està plena d’illots, o sigui que no tenien massa clar si estaven en un cayo o en la illa. Quan van veure un bohio s’hi van apropar per demanar ajuda i saberen eren. El camperol els a informar que efectivament estaven a terra ferma, prop de la platja de las colorades.  

La seva arribada no va passar desapercebudes a les tropes governamentals, pel que es van haver d’amagar a la selva de Sierra Maestra amb les quatre coses que havien pogut salvar del naufragi.

Per l’Havana va circular la noticia de que Fidel Castro havia mort i poc a poc les tropes de Batista creient que ja s’ha acabat la rebel·lió es van retirar de la zona.

Els rebels, instal·lats a Sierra Maestra es van reorganitzar i amb l’ajuda dels camperols, un parell d’anys més tard van fer la revolució.

Ara en aquest lloc hi ha un museu explicatiu de les peripècies del desembarcament i la revolució i també hi ha una rèplica del bohio del camperol que els va ajudar després del naufragi. 

És una casa molt senzilla, feta amb fulles de palma que manté l’ambient fresc. S’hi veu una hamaca, pel que suposo que és com dormien I el que em crida més l’atenció és l’escorre plats. La finestra de la cuina té un sortint cobert fet amb troncs, on es rentaven els plats i es deixaven escórrer. 

Des d’aquest punt surt el camí que et du fins al punt de la platja on van arribar. No hi vaig anar, ja que teníem poc temps i el tema de la revolució em tenia ja una mica avorrida. 

Per aquesta zona de Sierra Maestra l’ambient és més rural, es veuen molt pocs cotxes i els que hi ha estan bastant esgavellats. Majoritàriament la gent es desplaça en bicicleta. 

Vam anar fins a la costa, a una platja que a mi no em va resultar massa atractiva, ja que hi havia algues. O sigui que no em vaig banyar i mentre esperava als altres em vaig entretenir parlant amb la gent. El lloc estava molt ple de gent, de turistes cubans que estaven fent un circuit de quatre dies per la regió de Bayamo i Sierra Maestra. Vaig parlar amb una avia que em va explicar que havia estalviat molt de temps per fer aquell viatge amb els seus nets. Els nets, d’entre 10 i 15 anys, estudien a l’Havana i havien anat de vacances amb ella. Eren molt vergonyosos i parlaven poquet. 

Ja era hora de dinar, però trobar restaurant no va ser fàcil. Un estava tancat, l’altre no tenia gas... vam acabar tornant al Niquero a dinar a l’hotel d’on havíem sortit al matí.

Cuba_21: Sender arqueològic del Guafe

No massa lluny de Niquero hi ha el parc nacional del desembarcament del Granma. En aquest parc s’han trobat evidencies de la presencia dels taïns abans de l’arribada dels espanyols. Hi ha un recorregut d’uns 2 Km que et permet veure tant la natura del parc com les restes arqueològiques. 

Feia moltíssima calor, degut a la humitat, i estava infestat de mosquits, amb el que a estones es feia una mica feixuc el camí i anàvem desesperats buscant ombres. 

El sender està molt ben condicionat i en general és ampli i fàcil. Ara be, hi ha alguns trams de roques càrstiques, punxegudes, que aquí anomenen “dientes de perro”. En alguns d’aquests trams han posat unes passarel·les de fusta per facilitar el pas. En els trams que has de passar per sobre aquestes dents de gos, el millor és trepitjar en els llocs més gastats, que no estan tan afilats. La pega és que amb la humitat s’ha de vigilar a no relliscar. 

Els ocells alegren el camí amb els seus trins i quan aconsegueixo veure’ls és un gust. Hi ha uns panels en fusta on hi ha dibuixades les especies que pots arribar a veure. Diuen que hi ha 170 espècies diferents. 

A part dels ocells hi ha moltes papallones bastants grans i forces crancs, que em sorprèn perquè alguns es troben enfilats dalt dels arbres.

En quant a plantes n’hi ha també una gran varietat, la vegetació és exuberant. I el que em sorprèn és que hi hagi orquídies. Ja m’havia sorprès en els altres parcs trobar aquesta flor que a casa nostre és delicada i preuada, i que aquí es trobi a la natura, “salvatge”, que creix sense que en tinguin cura quan a mi a casa sempre se’m moren.  

Hi ha també moltes plantes medicinals. Coneixen be les propietats de les plantes i durant tot el període especial els hi va anar molt be, donada la precària situació per la que va passar el país. De fet segueixen utilitzant molt la medicina natural, de plantes i remeis de la natura. Com passa també a casa nostra, ho defensen dient que no porta productes químics, que en ser natural és sa... Gran error, ja que tot és química. Els productes naturals poden ser tan beneficiosos com tòxics, depèn del producte i de la dosi. 

L’aigua de pluja i el riu subterrani ha anat erosionant la pedra calcària formant coves i dolines i els “dientes de perro”. La formació de coves és el que va propiciar que els taïns s’instal·lessin aquí a viure. Hi ha unes 20 coves; algunes servien per fer-hi rituals funeraris i altres com habitatge. S’hi ha trobat esquelets i recipients de terrissa. 

Les anàlisis per carboni 14 d’algunes de les restes arqueològiques han permès veure que hi ha material de dos períodes diferents. Unes serien del voltant del 1270 i les altres del 1600. Això indica dues coses, per una banda que els taïns realment havien viscut aquí bastant abans que arribessin els espanyols i la segona, que van seguir vivint-hi encara uns 75 anys després de l’arribada de Colom a l’illa. 

La primera cova que vam veure és la que s’anomena la cova cerimonial, o del ídol de l’aigua. és monument nacional. Per unes escales es baixa a un gran esvoranc i per una passarel·la, per sobre l’aigua s’arriba a l’entrada de la cova. Hi ha estalactites i estalagmites, algunes de grandària considerable.  

A l’entrada de la cova es troba un conjunt de tres estalagmites d’uns 30 cm d’alçada, més o menys tallades que representen a la deessa de l’aigua. Una d’aquestes talles té uns ulls molt ben marcats. És la deessa Atabeira. 

En la cultura taina hi havia dues grans divinitats, Atabiera i Yocahú. Atabeira era la primera de totes les divinitats, la mare de les aigües, que controlava la pluja, els rius, llacs i el mar. Diuen que la seva iconografia està associada a les granotes, ja que l’aparellament d’aquests amfibis marca el començament del període de pluges, que és el moment de plantar la iuca. I Yocahú era el deu de la iuca. Era fill d’Atabeira però no hi ha constància que hi hagués un pare. 

Atabeira protegia a les parteres, que passaven per sobre el seu ventre alguna representació seva per no tenir problemes en el part. Aquesta deessa va ensenyar als homes les cerimònies i rituals per propiciar la bona voluntat dels esperits. 

Els taïns dedicaven alguns rituals al ancestres, que eren considerats deus menors; els avantpassats amb rang de cacis eren molt venerats. 

Una de les tradicions consisteix en baixar fins a la cova, agafar aigua del riu amb les mans i mullar-se la cara, i beure. Si mentre fas aquest ritual demanes tres desitjos diuen que se’t compleixen ràpidament. Actualment, o al menys quan hi vam ser nosaltres l’aigua semblava estancada, amb el que no era massa atraient la idea de mullar-se amb ella o beure’n. 

Una altra característica d’aquesta cova és que el petroglif de la deessa Atabeira està situat de tal manera que el dia 21 de desembre queda perfectament il·luminat per la llum del sol. Diuen que impressiona aquesta visió. Com que era el mes d’agost, quedava mig en ombres. 

Una mica més enllà s’arriba al cactus gegant, que té més de 500 anys i que és de l’època en la que els taïns vivien en aquestes coves. És impressionant, molt alt, amb branques que semblen ja de fusta, algunes trencades per l’últim huracà. Se’l veu molt vell, amb forats, crec que algun niu al seu interior... i així i tot, té flors! Em va sorprendre molt.  

Una altra de les coves és la que anomenen la funerària, ja que s’hi ha trobat ossos. Es pensa que tiraven els cossos des de dalt, pel forat de sobre. 

Hi ha una altra cova, o potser és la mateixa per una altra banda, en la que hi ha sis petroglifs. Va estar amagada durant molts anys ja que els taïns en algun moment les van tapiar amb pedres, potser per preservar els ídols que hi havia al seu interior. 

És una cova molt baixa, s’ha d’anar ajupit, hi ha algunes estalagmites que diuen que son els sis ídols. 

A mi em costava veure’ls- hi la forma i els ulls, ja que estava força fosc i passejar tota l’estona sense aixecar més de mig metre de terra costava lo seu. La terra era vermellosa i vaig sortir d’allà amb les genolleres del pantaló vermelles, ja que més d’un cop vaig acabar posant els genolls a terra per aguantar-me. Vaig fer algunes fotografies sense confiar massa en el que es veuria, i curiosament a alguna si que se l’hi veu un cert relleu a la cara.  

Aquests sis ídols sembla que tenien una funció de guardians, protegien l’entrada vetllant pels morts que estaven enterrats més endins.

Pel que sembla el tipus d’enterrament variava segons la categoria del difunt. Hi ha una fossa comú, que crec que és en la que he dit que tiraven els cossos per la part de dalt, i les coves amb els ídols guardians devien ser de cacics o de gent d’un cert rang social. 

Un dels ídols diuen que sembla que porti una mantellina (jo no vaig saber veure-ho, o potser no és dels que vam veure). Es creu que podria haver sigut tallat quan ja havien tingut contacte amb els espanyols.

Cuba_20: Niquero

Arribem a Niquero, un poble entranyable, molt diferent a la resta que hem vist. És com estar en un altre mon. Està en un extrem de l’illa, gairebé en el punt més meridional, en les costes del mar carib.

Hi ha forces restes de l’època precolombina, que indiquen que eren agricultors i terrissaires. Tenien les seves pròpies divinitats i s’han trobat coves cerimonials amb pictogrames. 

En ser una població costera, també utilitzaven els recursos marins i es dedicaven a la pesca. Ja des del 1494 van tenir contacte amb europeus, i la seva cultura va anar adquirint influencies externes. Aquesta fusió cultural es va accentuar amb l’arribada de Diego Velazquez, que va establir una comunitat de pescadors, que encara perdura. També van construir un far. 

Aquest poble em va encantar. La primera sorpresa va ser veure les cases de fusta. Pintades de colors, però construïdes amb llistons de fusta. No totes son així però pel carrer per on vaig anar a passejar si. No és massa gran, o sigui que a la que has passejat pels dos carrers que es creuen ja gairebé estàs a les afores del poble. 

Tot passejant vaig aconseguir arribar al port de pescadors. Em va impressionar. Les barques molt senzilles i també les cases. 

Algunes cases eren d’obra mentre que d’altres de fusta. Ara be els camins o carrers de terra, amb el clavegueram que aboca les aigües al mar, descobert.... La gent em mirava amb curiositat, saludaven, preguntaven d’on veníem... I carrers llargs, sense trànsit, sense que hi passi ningú, ni tan sols en bicicleta. 

Estàvem a l’hotel Niquero, crec que és l’únic que hi ha al poble. Vaig mirar si hi havia algun restaurant per allà però no vaig veure res que em convencés, o sigui que vaig sopar a l’hotel. 

Prop de l’hotel hi ha l’església i la plaça, el centre neuràlgic del poble. Vam tenir molta sort ja que estaven de festa. Era el festival de la música d’orgue. 

Aquesta festa es va instaurar en el 1998 per tal de preservar aquesta música que forma part de la seva cultura. 

Van ser els colons francesos que van arribar a la illa en el 1819 els que van introduir la utilització de l’orgue en les festes i balls. A Cienfuegos hi havia una colònia de francesos i quan un dels habitants del poble de Manzanillo, es va assabentar de que tenien una caixa de fusta que feia música se’n va anar cap allà per comprar-ne una. 

L’orgue que va comprar no era massa gran, però va servir perquè aquesta tradició s’estengués per la regió, especialment per tots els pobles costaners d’aquesta zona. 

L’any 1912 un home de Niquero, va llogar l’orgue “La Flor de San Pedro” que s’havia comprat a França. Així poc a poc la música d’orgue es troba en totes les festes i celebracions.

Però aquesta tradició es començava a perdre ja que pels carnavals es feien venir orquestres famoses. Així que la música d’orgue va quedar gairebé oblidada i la gent la considerava antiquada. Els músics van deixar de dedicar-se a aquest art i només molt de tant en tant tocaven en algun poble.  

A partir de 1994 s’inicia el rescat d’aquest tipus de música. Primer va ser que cada vespre es posava música d’orgue en una plaça o una cantonada: Després es van organitzar balls i celebracions i va ser en el 1998 quan es va organitzar el primer festival d’orgues. El primer cop que es va fer el festival van participar els cinc orgues del poble i es va donar també un premi a la millor parella de ball. 

De primer moment em va semblar una festa major, amb les atraccions per les criatures, però això va ser abans de descobrir els orgues. Vaig al·lucinar. La musica està “escrita” en unes grans tires de cartró perforat, que queden plegades com si fos un llibre. 

Aquestes peces musicals tenen gairebé cent anys d’antiguitat. Em deia un dels músics que hi ha molt poca gent actualment que domini la tècnica de plasmar la música perforant en el cartró. L’especialista en aquesta tasca es crea les seves pròpies eines de forma artesanal. Fan servir velles màquines de cosir a les que hi adapten els punxons per perforar el cartró, que son embalatges reciclats. Les peces de cartró s’uneixen amb tela encolada per fer-los flexibles i resistents. Així es poden reproduir en l’orgue i si es té cura es conserven anys. 

L’orgue és una caixa de ressonància a la que s’hi ha afegit una bateria de flautes de major a menor, fetes en bronze o fusta. La tira de cartró es desplaça per l’acció d’una maneta i l’aire es distribueix pels orificis que el porten pels tubs cap a les flautes i els amplificadors del so. La sonoritat depèn de lo ben perforats que estiguin els cartrons i també de tot el muntatge per on passa l’aire.  

Actualment la manxa funciona amb un motor però el moviment del cartró segueix sent manual i cal molta perícia per no perdre la sincronia i el ritme. 

Aquests orgues tenen molt potencial i poden interpretar gairebé qualsevol tipus de música. Ara be, cada orgue té una sonoritat pròpia i la gent té les seves preferències. 

Quan hi ha el festival venen orgues dels diferents racons de Cuba. Cadascú porta la seva música i els ballarins també competeixen per veure qui ho fa millor. 

Em vaig passar una bona estona mirant l’orgue per intentar veure com funcionava. Les peces musicals impressionaven, antigues, groguenques, plegades com un llibre, amb el títol escrit a ma a la portada.  

I l’ambient a la plaça era fantàstic. La gent ballant, altres bevent, els nens jugant... Algunes parelles de ball eren impressionants. I el que m’agradava era la naturalitat, l’ambient distès i festiu. 

Al voltant de la plaça hi ha taules on pots trobar taulers d’escacs, de dames, un futbolí... perquè el que vulgui pugui fer la seva partida. La gent és molt agradable i té ganes de parlar. També n’hi ha alguns que ja porten una bona dosi d’alcohol a les venes. 

L'edifici de l’arxiu municipal és curiós ja que és en fusta però té dos pisoso, el que contrasta amb les altres cases de fusta que son d’una sola planta. 

Prop de la plaça hi ha una fàbrica de sucre que estava aturada. El seu origen és del 1860. Primer només hi havia un “trapiche” (moli de la canya de sucre). En el 1868 es va convertir ja en un ingeni. El 1880 els nous proietaris el van modernitzar instal·lant una màquina de vapor. Va passar per èpoques bones i dolentes, canviant de mans, fins que amb la revolució de Fidel Castro la van nacionalitzar. 

M’intrigava veure-la aturada i un home que vivia allà al costat em va explicar que estava en el període de manteniment. Després de la Zafra treballa uns mesos i quan acaba la feina, passa al període de repòs i manteniment d ela instal·lació.  

Més enllà de la plaça se sentia també música; em vaig dirigir cap allà i vaig trobar la biblioteca i un altre orgue a la porta tocant. Aquí hi havia molt poca gent. 

Vaig aprofitar a entrar a la biblioteca; a l’igual que en les llibreries és decebedor veure la poca varietat de lectura que tenen. Em va sorprendre trobar alguns llibres de nivell universitari, de química, d’estadística i àlgebra... Molt curiós. Semblava com si algú hagués donat un carregament de llibres i no haguessin pensat si en aquell poble l’hi podia servir a algú.