Santo Domingo és la porta d’entrada del parc nacional Turquino, a la Sierra Maestra. La carretera per arribar a Santo Domingo és molt dolenta, amb baixades i pujades molt pronunciades. L’últim tram no es pot fer en bus sinó que hi ha jeeps del parc que et porten.
Nosaltres vam fer l’últim tram de baixada a peu, i fins i tot així feia impressió. Feia mal temps i estava tot força humit, amb el que em feia una mica de por de relliscar. S’arriba fins a la vall del riu Yara i un cop travessat per l’altra banda es troba el poble.
El paisatge és muntanyós i verd, la carretera deserta. El poble molt petit i tranquil. Feia molt mal dia i estava plovent; per sort l’hotel Villa Santo Domingo era acollidor.
Al matí vam anar cap a la Comandància de la Plata. És una excursió gairebé obligatòria. El primer tram es fa en vehicle tot terreny per 9 persones, fins a l’Alto del Naranjo. Son 5 Km de carretera però amb molta pendent, el desnivell es venç en un tram ple de ziga-zagues. 
Des de l’alto del Naranjo es comença la caminada. Si es volen fer fotografies cal pagar un suplement. L’excursió de 3 km dura unes 4 hores. És un camí pel bosc, ben marcat però amb alguns trams molt pedregosos. Hi ha moltes pujades i baixades i la calor i la humitat és intensa. Pel camí trobem una serp que està tranquil·lament prenent el sol sobre un tronc. 
És monument nacional. Va ser la comandància general de l’exèrcit rebel. Des d’aquí emetia informació i música radio rebelde. 
Aquesta emissora de radio va ser fundada pel Che, el febrer del 1958. A l’abril Fidel la va fer traslladar a la comandància de la plata. La senyal era molt feble i primer anava cap a Veneçuela i després amplificada tornava a Cuba. 
Van construir cases, un hospital, la casa de la premsa, on hi havia la radio... les construccions quedaven molt camuflades amb l’entorn, aprofitant els desnivells, sense alterar el terreny ni talar arbres. Va ser Célia Sánchez la que va insistir en aquest fet, per tal que no se’ls pogués detectar.
Com ja havia comentat, va ser una figura important en la revolució, tot i que molt menys coneguda que les figures masculines. Va participar en l’organització del desembarcament del Granma, buscant recolzament en els camperols de la plana.
El paisatge és molt bonic. Es pot veure una tomba, d’un dels rebels que el van ferir a l’Alto del Naranjo i el van portar a l’hospital d’aquí on va acabar morint. Va demanar que l’enterressin aquí i així ho van fer.
Hi ha un espai obert a dalt de la muntanya que em van dir que servia d’heliport, al menys això és el que tinc escrit. Però no sabia que haguessin disposat d’helicòpters, o sigui que no ho tinc clar.
L’espai on hi ha les instal·lacions és molt reduït; t’ensenyen la casa del Fidel, la infermeria, la sala de premsa.... Hi ha també el que serien una mena de jutjats; allà anaven les parelles a casar-se i després podien fer servir una casa una mica més allunyada, per passar la lluna de mel.
Vivien entre vegetació espessa, en unes condicions molt bàsiques, però em va fer l’efecte que estaven ben instal·lats. Havia llegit que dormien en hamaques, però en canvi en una de les cases, devia ser la de Fidel, hi havia un llit. La taula i cadira de treball sí que eren molt bàsiques.
Com ja he dit en altres llocs, aquí tot gira al voltant de la revolució. Devia ser dur viure a la selva amb les tropes governamentals al voltant! Em sembla que van estar un any (o potser dos) amagats allà. Eren joves il·lusionats i idealistes i van derrocar un exercit potent. Els hi reconec el mèrit. Però després han dut el país a la ruïna. Els eslògans revolucionaris inunden el país i segons ells la revolució no mor, segueix viva...
Tinc la sensació de que la visió del mon dels nens d’aquest país és un tant esbiaixada. Vaig trobar una nena que el primer que ens va dir és que érem dolents, per ser espanyols, perquè havíem matat a molts cubans.
Vam tornar cap a Santo Domingo i es va posar a ploure. Quan va parar vaig sortir a passejar pel poble. Els porcs i les gallines campen al seu aire buscant-se el menjar. Em sorprèn que tot i que tenen gallines compren els ous a la botiga. Em sorprèn que molts dels porcs son negres.
Per la carretera només es veu algun cotxe, però ha de ser un tot terreny potent i amb molt bons frens. Hi ha algun home a cavall i gent a peu.
Per transportar les coses, com que fa molta pendent la carretera utilitzen una mena de carretó de fusta que consta d’una base amb 4 rodes i en dues d’elles unes peces de goma fan de frens rudimentaris. A vegades l’arrosseguen o d’altres s’hi pugen a sobre i és quan en les baixades necessiten frens.
Tot i ser un poble petit, hi ha una biblioteca i una sala de vídeo, que deu ser el cinema del poble. També hi ha un centre mèdic amb la farmàcia. No vaig poder entrar enlloc perquè estava tot tancat.
A l’altra banda del riu, hi ha un altre hotelet molt agradable. S’hi arriba creuant uns ponts de fusta. Els camions creuen directament pel riu. Vam anar a sopar allà. Quan hi vaig arribar explorant la zona, a la tarda, estaven cuinat un parell de porcs a la pua pel nostre sopar.
El porc a la pua triga unes quatre hores a coure’s. L’animal està travessat per un pal metàl·lic, que té una maneta per on se l’hi va donant voltes sobre el foc. Les dones estaven preparant la sopa i els homes feien torns per fer girar el porc. 
El sopar va ser boníssim. El porc estava molt gustós i te’l servien acompanyat de iuca i de salsa de llimona. La sopa també era molt bona. I l’alvocat excepcional. Tot plegat ens va costar 10 euros. Tenint en compte la feina que porta cuinar el porc, i la dificultat per obtenir els productes en aquest racó de mon, em va semblar molt be.
Per beure vaig demanar aigua i no en tenien. Es van disculpar molt dient que s’havia acabat al poble, des de feia uns dies i que tan sols tenien refrescos i cerveses. Era una família encantadora i molt atenta. No estava lluny de l’hotel i va ser molt agradable la tornada ja de fosc. Tan sols el pas del riu a la llum de la llanterna era una mica empipador, la resta, per la carretera va ser molt relaxant, sentint el riu, l’aire, les bestioles nocturnes i alguna estrella que intentava treure el nas darrera dels núvols.
