El cabo Cruz és a on va arribar Colom en el seu segon viatge a Cuba, l’any 1494. Es troba a l’extrem occidental de la província de Granma i forma part del parc nacional del desembarcament del Granma.
Abans del 1959 aquí tan sols hi havia unes 40 cases de pescadors i un parell de bars. La major part dels productes bàsics tenien que anar-los a buscar a Niquero; el mateix passava amb els serveis mèdics, si algú necessitava assistència calia dur al malalt a Niquero en barca.
Després de la revolució les coses van millorar, ja que es va crear una cooperativa de pescadors. I poc a poc les cases van deixar de construir-se en fang, el tradicionals bohio i es van anar fent d’obra.
Si no recordo malament, en aquesta zona s’ha detectat un nombre elevat de càncers; s’han fet diversos estudis per veure quina pot ser la causa, però pel moment no s’ha trobat cap explicació per aquest nombre més elevat que en altres llocs.
Cabo Cruz es caracteritza per les terrasses marines. De fet el sender del Guafe també forma part d’aquestes terrasses.
Les terrasses son obra de l’acció geològica de milions d’anys, degudes al canvi en el nivell del mar, oscil·lacions, que han provocat la seva retirada deixant part del fons marí al descobert.
El terreny aquí és de pedra calcària i per tant fàcilment erosionable, el que ha provocat que es generessin coves en la part frontal de les terrasses, com les que es veuen al Guafe. Segons els canvis de nivell del mar han anat emergint diferents terrasses, generant una mena d’altiplà escalonat a tocar de la costa. Algunes d’aquestes terrasses tenen un desnivell d’uns cent metres.
En tot Cuba hi ha unes 30 terrasses que han emergit i d’altres que segueixen submergides. El malecón de l’Havana és una d’aquestes terrasses que van emergir de sota el mar.
L’anàlisi de l’alçada d’aquestes terrasses permet obtenir informació sobre els canvis climàtics que hi ha hagut al llarg del temps.
L’huracà Denis va arrasar aquesta costa en el 2005 i per això ara a Cabo Cruz totes les construccions son noves.
Cabo Cruz està en un extrem de l’illa, el que vol dir que en el passat, que les comunicacions no eren massa bones, estava gairebé aïllat i molt lluny de qualsevol centre important; per tant, quedava una mica fora de control. Aquest fet, juntament amb l’entorn natural, boscós i amb coves, va propiciar l’arribada de pirates i corsaris, entre els segles XVI i XIX. Dos pirates de renom van estar per aquestes terres, Hawking i Morgan.
La navegació comercial va anar augmentant, i llavors va ser quan en el 1861 es va decidir construir un far en aquesta punta. El far té 32 m d’alçada i encara està en funcionament. Teòricament es pot visitar, això diuen, però nosaltres no ho vam aconseguir. Sap greu ja que sembla que és interessant veure l’interior i també la vista des de la terrassa.
Després vam anar cap al museu dedicat al desembarcament del Granma. Una de les fites de la historia de la revolució contra Batista.
En certa forma la història comença el 26 de juliol del 1953, quan un grup de joves intenta l’assalt al quarter de Moncada, a Santiago. No va sortir be i els supervivents, entre ells Fidel Castro, van ser condemnats a uns quants anys de presó; però van aconseguir l’amnistia al cap de 22 mesos.
Llavors Fidel Castro va anar a Mèxic per preparar millor la insurrecció contra el govern de Batista.
Fidel Castro i un grup de cubans exiliats a Mèxic, que formaven part del moviment anomenat 26 de julio, van comprar un iot, el Granma, amb el que volien anar a Cuba per començar la revolució.
El iot tenia una cabuda per unes 20 persones però s’hi van enquibir uns 80 guerrillers, entre els que hi havia Fidel i raul Castro, el Che Guevara, Camilo Cienfuegos...
Mentre navegaven cap a Cuba van sentir a les noticies que hi havia hagut una insurrecció a la ciutat de Santiago. La idea inicial havia sigut que coincidís el desembarcament del granma amb la rebel·lió, perquè així no es fixessin en ells. Ara be, el govern de Batista ja sabia el que s’estava gestant, i fins i tot tenien la descripció del iot. O sigui que estaven preparats per capturar-los.
Quan ja duien una setmana de travessia i estaven davant de la costa Cubana, els va enganxar un temporal. Per culpa del mal temps, de les cartes de navegació que no eren correctes o per altres motius, el cas és que van embarrancar a uns 2 Km del lloc previst on els haurien esperat els seus companys.
Com que el iot havia encallat van voler transportar tot el material (queviures i sobretot armes) a terra amb la llanxa; la van carregar amb excés i es va enfonsar.
Van rescatar el que van poder i ho van haver de dur a peu, entre els manglars i el fang, fins arribar a terra ferma. Ara be, la costa cubana està plena d’illots, o sigui que no tenien massa clar si estaven en un cayo o en la illa. Quan van veure un bohio s’hi van apropar per demanar ajuda i saberen eren. El camperol els a informar que efectivament estaven a terra ferma, prop de la platja de las colorades.
La seva arribada no va passar desapercebudes a les tropes governamentals, pel que es van haver d’amagar a la selva de Sierra Maestra amb les quatre coses que havien pogut salvar del naufragi.
Per l’Havana va circular la noticia de que Fidel Castro havia mort i poc a poc les tropes de Batista creient que ja s’ha acabat la rebel·lió es van retirar de la zona.
Els rebels, instal·lats a Sierra Maestra es van reorganitzar i amb l’ajuda dels camperols, un parell d’anys més tard van fer la revolució.
Ara en aquest lloc hi ha un museu explicatiu de les peripècies del desembarcament i la revolució i també hi ha una rèplica del bohio del camperol que els va ajudar després del naufragi.
És una casa molt senzilla, feta amb fulles de palma que manté l’ambient fresc. S’hi veu una hamaca, pel que suposo que és com dormien I el que em crida més l’atenció és l’escorre plats. La finestra de la cuina té un sortint cobert fet amb troncs, on es rentaven els plats i es deixaven escórrer.
Des d’aquest punt surt el camí que et du fins al punt de la platja on van arribar. No hi vaig anar, ja que teníem poc temps i el tema de la revolució em tenia ja una mica avorrida.
Vam anar fins a la costa, a una platja que a mi no em va resultar massa atractiva, ja que hi havia algues. O sigui que no em vaig banyar i mentre esperava als altres em vaig entretenir parlant amb la gent. El lloc estava molt ple de gent, de turistes cubans que estaven fent un circuit de quatre dies per la regió de Bayamo i Sierra Maestra. Vaig parlar amb una avia que em va explicar que havia estalviat molt de temps per fer aquell viatge amb els seus nets. Els nets, d’entre 10 i 15 anys, estudien a l’Havana i havien anat de vacances amb ella. Eren molt vergonyosos i parlaven poquet.
Ja era hora de dinar, però trobar restaurant no va ser fàcil. Un estava tancat, l’altre no tenia gas... vam acabar tornant al Niquero a dinar a l’hotel d’on havíem sortit al matí.
