Iran_26: Xiraz. Ciutadella de Karim Khan i jardins Nazar.

A poca distancia de l’entrada del basar hi ha la fortalesa. Va ser construïda en temps de Karim Khan, l’any 1766, quan Xiraz era la capital. Es van escollir materials d’alta qualitat i hi van treballar els millors arquitectes i artistes del moment. En tan sols un any ja va estar acabada.

Va ser la residencia dels mandataris de la dinastia Zand i més tard, durant la dinastia Qajar, va ser la seu del govern. Amb la caiguda de la dinastia Qajar, es va convertir en caserna de policia i presó; les pintures dels murs es van cobrir amb guix. 

La muralla és de totxanes, i les torres que hi ha, de forma arrodonida, tenen decoracions fetes amb la pròpia totxana. Curiosament la torre té una certa inclinació, com si hagués cedit el terreny de la base. Diuen que el disseny d’aquesta ciutadella combina l’estil de les construccions militars amb el de residencia. 

Just a sobre la porta d’entrada hi ha un dibuix amb rajoles que és de l’època Qajar. Representa la batalla de Rostam amb el dimoni. Rostam és el protagonista del poema èpic titulat Shahnameh de Ferdowsy. Aquest poeta és un dels més famosos dels segles X i XI. 

Justa passar la porta s’arriba a un jardí de tarongers. Les habitacions que hi ha al voltant tenen portes i finestrals de fusta treballada. Algunes d’elles estan protegides per una cortina de roba, per protegir-les del sol, o per protegir l’interior. 

A l’interior es poden veure fotografies de com estava la ciutadella abans de la seva restauració, que es va iniciar en el 1977; algunes fotografies en les que es veu tot abandonat i descuidat són del 1981.

En una de les habitacions es pot veure, a més dels frescos decorant les parets, unes figures representant com vivia Karim Khan i la gent de l cort.

Els vitralls de colors donen un joc de llums molt bonic, i combinat amb les decoracions del sostre i les parets es veu que eren cases senyorials. Molt boniques. És una sort que ho hagin restaurat el que permet fer-se una petita idea de com era la vida de la classe benestant durant la dinastia Zand. 

Hi ha també la casa dels banys o hammam. Hi ha decoracions florals realitzades per artistes de Xiraz en les diferents sales. Tant el terra com els seients són de marbre. 

Per sota el terra hi ha canonades de terra cuita per on circula l’aigua calenta i així també escalfa el marbre del sòl. Com en altres cases de banys, aquest era un lloc de trobada; aquí la família reial es reunia i es rentava i els seus servents els hi feien massatges. 

Hi havia unes habitacions que es feien server a l’estiu I les de l’altra banda del jardí a l’hivern. Suposo que depenia de com estaven orientades. 

No massa lluny de la ciutadella hi ha els jardins Nazar on es troba el petit museu Pars. Aquests jardins eren uns dels més grans durant la dinastia safàvida (1501-1722). Més tard, en el període zand, Karim Khan va fer construir una estructura de planta octogonal, que es va anomenar Kolah Farengi, ja que servia per allotjar-hi als visitants estrangers, i també per fer-hi recepcions oficials i altres cerimònies. 

Aquest pavelló forma part del projecte reial en el que es van realitzar diverses construccions amb finalitats administratives de la cort zand i també per us públic. Dins d’aquest projecte hi havia la construcció del basar, la ciutadella, els banys i la mesquita vakil...

Va ser l’any 1936 que aquest pavelló es va convertir en museu. Va ser el primer museu que es va obrir fora de Teheran. En aquest pavelló es on està enterrat Karim Khan.

Les parets exteriors del museu estan decorades amb rajoles, amb dibuixos florals i escenes un tant bucòliques de la vida en aquell temps. 

L’interior també té una decoració exquisida, i hi ha objectes de períodes molt diferents. Ceràmica, estris de metall, monedes, que van des del 4.000 a. C. fins al present. 

Hi ha estoigs decorats, espases, dagues, armadures...em sembla que alguna de les espases era la de Karim Khan. 

Hi ha una col·lecció de 30 alcorans del segle XIV, escrits a ma. També hi ha pintures de famosos pintors iranians. 

Al jardí hi ha una pedra cilíndrica amb un gravat, en diuen la tauleta de la historia; hi ha tres inscripcions escrites a ma, relacionades amb tres períodes històrics, seljúcida, safàvida i qajar. 

És un museu petit però interessant. El jardí molt tranquil i en obres. 

Un cop a fora vaig passejar buscant el riu que es veu en el plànol, però no té aigua (al menys on jo vaig arribar). 

A la que t’allunyes dels punts turístics l’ambient canvia, son barris tranquils, poca gent pels carrers, botigues senzilles... De tant en quant es veu alguna mesquita.... El que no hi ha és ni un sol lloc on aturar-se per beure alguna cosa  i descansar.

Iran_25: Xiraz. Basar Vakil.

Una altra de les visites obligades és la del basar Vakil. En realitat és un conjunt que agrupa quatre mercats coberts. El conjunt actual data del segle XVIII, tot i que aquí ja hi havia hagut un mercat en el segle XI, però suposo que molt més petit.

L’actual basar el va fer construir Karim Khan, el primer governant de la dinastia Zand i el que va fer de Xiraz la capital del país. Aquesta dinastia va durar poc i la va reemplaçar la Qajar. Karim Khan volia convertir aquesta ciutat en un gran centre comercial. 

El recinte del mercat és una estructura construïda en totxanes, amb el sostre en voltes, que aïlla l’espai interior de les temperatures extremes de l’exterior, tant a l’hivern com a l’estiu. 

Com en la majoria de basars, hi ha de tot. Alguns passadissos són estrets i estaven plens de gent i altres racons eren més espaiosos. Hi ha molta varietat de productes de tota mena. Una de les coses que em va cridar l’atenció va ser el sucre cristal·litzat; en un bastonet d’uns 20 centímetres de llarg hi havia adherits els cristalls de sucre, d’un color daurat.

També venien uns fulls o làmines de colors, que són de fruita, seca i premsada. En algun altre país ja ho havia provat, notes el tast àcid i una textura curiosa.

A dins del basar hi ha una antiga escola corànica. La decoració amb l’estil que fan servir per aquí, rajola decorades amb colors blaus, roses i grocs. Hi ha un pati central i tot de sales i habitacions al voltant. Una d’aquestes sales, la més gran, té tot de cadires al seu voltant i em fa l’efecte d’una sala d’actes. Suposo que l’utilitzen per recepcions, reunions o concerts. Una de les habitacions que hi ha al voltant del pati és el taller d’un artesà de la fusta. Té peces molt curioses. 

En un altre racó del mercat hi ha un antic caravanserrall. Té dos plantes i en les habitacions dels dos pisos hi ha botigues. El pati central, amb arbres i bancs, és on la gent s’asseu a descansar després de fer les compres. 

Allà hi vaig trobar les dones d’una família amb les que vaig parlar una mica. Hi havia dues dones vestides de cap a peus de negre, que eren les més grans. Una altra dona més jove, amb les seves filles petites, que duia un mocador granatós, i una noia que és la que parlava amb mi, que vestia de colors: vestit blau, pantalons tipus texà, mocador estampat. Les nenes, eren molt simpàtiques i quedaven molt gracioses amb el cap cobert per un barret de color rosa. 

Més enllà es troba la mesquita Vakil, que va ser construïda al mateix temps que el mercat, i reconstruïda després, durant el període Qajar. Estava parcialment en obres, ja que l’estan restaurant. És curiosa, les columnes són llises i les rajoles que decoren la sala tenen colors diferents als que hem vist fins ara, aquí hi ha notes de verd de diferents tons. Per fora, els colors tornen a ser els blaus, grocs i roses.

Iran_24: Xiraz. Naranjestan.

Sortint de la mesquita vam anar a veure la casa museu anomenada Naranjestan, que vol dir casa de les mandarines. En el jardí hi ha molts arbres fruiters, no tinc clar si de taronja amargant o de mandarines. També es coneix com la casa Qavam.

La família Qavam va tenir gran influencia a Iran durant diverses dinasties. Eren mercaders però van formar part de diferents governs.

Aquesta família havia controlat la regió de Xiraz; cobraven fortes taxes als grangers, cosa que generava gran descontent en la població. 

Sembla que els Qavam es van apropiar de moltes terres, al llarg dels anys; diuen que almenys 50 pobles van passar a les seves mans. Durant uns 150 anys aquest clan familiar es considerava com si fos el xa de Xiraz i la seva zona d’influència o control era gran, arribava fins a la costa, a Bandar Abbas. 

Això es va acabar cap als anys 1930, quan el xa Reza els hi va retirar tot el poder i va exiliar tota la família a Teheran. 

Aquest complex es va construir entre 1879 i 1886 i s’atribueix la seva construcció a un dels nets de la família Qavam. L’any 1965 va convertir-se en la seu de l’institut d’Àsia i de la Universitat de Xiraz. Ara hi ha també un museu, on es recullen diverses peces antigues. 

Aquest edifici va ser construït per artesans de la mateixa ciutat de Xiraz. És una construcció feta en totxanes, que diuen que és un bon exemple del tipus de cases de les famílies benestants al segle XIX. 

Aquest complex tenia diversos edificis. Hi havia la part dedicada als treballadors i servei, una altra dedicada a la família. 

També hi havia les sales i edificis per les recepcions i reunions amb els dignataris Qajar. Hi havia banys privats, banys públics. No hi faltava la sala per les cerimònies religioses, una presó i els estables. La presó i els estables ja no es conserven. 

Els diferents edificis estaven comunicats per passadissos subterranis. La gent venia aquí a fer gestions administratives. 

El que es visita ara és impressionant. Ja abans d’entrar a banda i banda de la porta d’entrada es poden veure els relleus de figures de soldats Qajar. En el vestíbul es poden veure més decoracions a la pedra i sostres treballats amb tocs de color blau. 

Un cop a dins et trobes un jardí molt agradable, amb els arbres flanquejant el camí central que du cap a l’edifici principal. Les rajoles de les parets amb colors vius, roses, blaus i grocs, com a tons predominats, donen un aire alegra a l’entorn. 

La façana de l’edifici principal és espectacular. Hi ha relleus i decoracions per tots els gustos. Una figura que es pot veure és la del lleó i el sol. Aquest conjunt és un dels símbols que s’ha associat més sovint amb Pèrsia. Va ser l’emblema de Pèrsia quan governava la dinastia Qajar (1794-1925). 

Ara be, aquest símbol (el sol i el lleó) ja tenia importància molt abans. Fa referencia a quan el sol està en la constel·lació del lleó, però també es relaciona amb els antics símbols de la reialesa, i el seu llinatge diví. El sol era el que governava en els cels i el lleó en els animal i els homes. 

Els timúrides ja van fer servir aquest emblema amb els dos símbols, però va ser la dinastia Qajar la que ho va adoptar com a emblema oficial, cap al 1850. El disseny va anar canviant amb els anys, al començament el lleó estava generalment estirat a terra i el sol tenia cara humana, i més tard el lleó estava aixecat, portant una espasa, i darrera seu el sol amb una corona, fet que reforçava la idea del poder reial. Van passar de ser dos símbols aïllats a formar un sol símbol.

És un edifici de dues plantes i un semi soterrani en el que hi ha el museu. La planta baixa té un gran vestíbul ple de miralls. És impactant. No puc dir que m’agradés, però si que deixa bocabadat. És una sala amb columnes, on tota la superfície és plena de miralls i decoracions lluents. 

El que em va sorprendre és que la decoració era força diferent d’una sala a l’altra. Algunes eren gairebé sòbries, les altres amb profusió de pintures... Diuen que l’estil de la decoració de les cases de Xiraz era únic. En aquesta època era habitual pintar i decorar els sostres de les cases, que eren de fusta.

El conjunt decoratiu el vaig trobar un tant excessiu, però mirant els detalls per separat, eren fantàstics.

Iran_23: Xiraz (Shiraz). Mesquita rosa.

Xiraz és molt diferent de Teheran; em va agradar molt més, potser perquè feia molt bon dia. Al sol feia calor, tot i estarà començament de gener, i a l’ombra feia més aviat fred, però com que el cel estava net i clar, era molt agradable.

Vam anar a veure la que es coneix com la mesquita rosa. La façana que dóna al carrer és bonica, però res de l’altre mon. La decoració és en blau amb un bon predomini del rosa, que no és massa habitual. 

Quan s’entra a l’interior del recinte es veu el pati, amb un estany central, i tot al voltant porticat. 

El conjunt és molt agradable, i si mires les decoracions amb detalls veus que les pintures de les rajoles no són nomes decoracions florals, sinó que hi ha una mena de medallons amb representacions de cases enjardinades o altres escenes.

En una banda del pati hi ha l’entrada a la sala de pregària. És espectacular. Una explosió de color que combina amb les formes i mosaics que decoren l’interior, tant el sostre com les columnes. Les columnes són d’una sola peça, el capitell no es fet apart. 

Aquesta mesquita és del període Qajar; la seva construcció va durar 12 anys i es va acabar en el 1888. Els seus dissenyadors van fer servir els vitralls per donar-li un aspecte molt original. La llum que entra per tots els finestrals a través dels vidres de colors crea un ambient únic. 

Els vidres de colors a l’Àsia occidental tenen el seu origen en el segle VIII, quan el que es coneix com el pare de la química Jabir ibn Hayyan va escriure el seu llibre titulat “Kitab al-Durra al-Maknuna” que vol dir “la perla amagada”. En aquest llibre dona 46 receptes per fabricar vidres de colors i a més explica la tècnica per tallar aquests vidres imitant les pedres precioses, per obtenir gemes artificials. 

Jabir ibn Hayyan va néixer a l’Iran l’any 722, i va escriure una gran quantitat d’obres de temes molt diversos; se n’hi atribueixen unes tres mil. Un dels seus llibres és sobre les propietats químiques, un altre sobre pesos i mesures, un sobre combinacions químiques, un altre sobre colorants i tints... Va ser pioner en operacions bàsiques de laboratori químic, com la sublimació, destil·lació, cristal·lització, fusió.... 

Va obtenir diversos reactius (àcid sulfúric, sosa, barreges d’àcid nítric i clorhídric) que li van permetre atacar els metalls i obtenir sals metàl·liques (carbonats, nitrats, sulfats...). La utilització d’aquestes sals en processos de fusió i vidriat li va permetre obtenir rajoles i vidres de colors. 

Més tard, cap al segle XIII, els venecians van començar a endur-se’n aquest tipus de ceràmica vidriada i van copiar-ne l’estil i la seva fabricació. 

La sala no és massa gran i hi havia força gent, amb el que per fer fotografies era una mica empipador. Sempre estaves davant d’algú i al mateix temps tenies algú que també et tapava les teves fotografies. 

Després de tants dies sense trobar altres turistes costava adaptar-se. 

Tot i la gent, passejar per allà, entre els columnes, o seure en un racó a terra i contemplar els jocs de llums i colors val la pena.