06 de maig 2018

Turquia_9. Lícia. Església de Sant Nicolau de Mira (Demre).

Vam tornar cap a la costa per aturar-nos a la ciutat moderna de Demre on vam dinar i després vam visitar l’església de Sant Nicolau. 

Nicolau de Mira es pensa que va néixer a Patara, una població de la regió d’Anatòlia cap a l’any 270. La seva era una família cristiana benestant però va quedar orfe de ben petit. Va dedicar la riquesa que havia heretat a ajudar als pobres. De jove va deixar el seu poble per anar a Mira, prop de la ciutat actual de Demre on es va fer sacerdot i més tard va ser nomenat bisbe. 

Va ser perseguit i empresonat per Dioclecià en el 305 i alliberat vuit anys més tard per Constantí I. Va morir l’any 343 d. C. a Mira i va ser enterrat a la catedral. En la seva tomba s’hi va formar un líquid que és una relíquia del sant, i a la que se l’hi atribuïen poders sobrenaturals o miracles, i és el que va fer créixer el culte i veneració a sant Nicolau. Va morir el dia 6 de desembre i per això aquesta és la data de la celebració d’aquest sant, data que en el calendari Julià correspon al 19 de desembre. Més tard les seves restes es van traslladar a Itàlia. 

Sempre va vetllar pels interessos de la població, i és venerat tant per catòlics com per ortodoxes. Se l’hi atribueixen diversos miracles. 

A l’edat mitja era un dels tres patrons dels mariners i navegants. 


Buscant informació d’aquest sant descobreixo que havia tingut una capella a la platja de Barcelona. N’hi ha (o n’hi havia hagut) d’altres a diferents ports de Catalunya. A més a Barcelona prop de les drassanes es va construir un hospital dedicat a aquest sant, on hi anaven els que arribaven de fora. 

Hi ha moltes llegendes al voltant de la seva bondat i de la seva vida. També hi ha al menys tres histories que expliquen com algú molt pobre, en un moment clau de la seva vida, es troben de cop amb una bossa d’or que els hi resol el problema. Diuen que aquestes bosses havien entrat per una finestra oberta i havien caigut sobre uns mitjons o unes sabates. I d’aquí va sorgir la tradicio de sant Nicolau. 

Una de les histories més antigues en les que es parla de la seva protecció als nens va ocórrer després de la seva mort. A Mira estaven celebrant una festa quan van ser atacats per una banda de pirates cretenses. Van robar tresors de l’església de Sant Nicolau i quan estaven ja sortint del poble van agafar un dels nois del poble per convertir-lo en esclau de l’emir. El noi tenia que atendre a l’emir i els seus convidats, i com que no entenia la seva llengua no representava cap perill pel governant estar parlant davant d’ell. Va treballar durant un any fent de criat, servint les begudes en copes d’or. 

Pels pares del noi que tan sols tenien aquest fill l’any va passar molt lentament. Quan s’apropava la celebració de Sant Nicolau la mare va decidir que no volia participar en la festa ja que per ells era un dia de tristesa. La van convèncer de que venerés al sant a casa seva i l’hi pregués pel seu fill. 

Mentre la dona pregava el noi que estava servint a l’emir es va trobar transportat fora del palau i molt espantat es va trobar davant seu a sant Nicolau que el va portar de tornada a casa seva a Mira. Com que en el moment en que el sant el va rescatar estava servint vi a l’emir encara duia la copa d’or a les mans quan va aparèixer a casa seva. 

Hi ha moltes altres histories que justifiquen que se’l consideri el patró dels nens i els joves. 

Com ja he dit se’l considerava el patró dels mariners perquè hi ha diverses histories també en les que se’l relaciona amb el mar. Quan era jove va fer un pelegrinatge a terra santa i quan tornava per mar van trobar-se amb una gran tempesta. La tripulació estava molt espantada i no aconseguien controlar l’embarcació. Entre tant, Nicolas estava pregant i de cop les onades i el vendaval es van aturar i el mar va recuperar la calma. 











La tomba de sant Nicolas a Mira es va convertir en un centre de pelegrinatge. Però les guerres i les revoltes i atacs que hi havia a la regió dificultaven sovint als cristians arribar fins aquí. És per això que van decidir que es calia que la tomba del sant estes en algun lloc més accessible, tant per motius religiosos com comercials i es va traslladar a Itàlia, a Bari. 

El trasllat es va fer l’any 1087 i es va construir una església amb una cripta en la que es van dipositar les seves restes. En una altra web trobo que van robar els ossos, o sigui que no sembla que s’hagués arribat a cap acord amb la població local. 


La basílica on va estar enterrat els primers segles estava a les afores de la ciutat de Mira, que ara és la ciutat de Demre. La basílica tenia tres naus i un absis. Va ser reconstruïda en el segle VI per l’emperador Justinià i després altre cop en els segles VIII i IX. La darrera reconstrucció es va fer a començaments del segle XX pagada pel tsar Nicolas II. 

De fora no hi ha forma de veure com era l’església ja que està coberta amb un sostre suportat en barres metàl·liques... vaja que antiestètic total. Ara be, l’interior és impressionant per les pintures. Com a estructura està bastant feta malbé, però els frescos i els mosaics del terra valen molt la pena.

05 de maig 2018

Turquia_8. Lícia. Arykanda.

Ens dirigim cap a l’interior per arribar al recinte arqueològic d’Arykanda, que es troba en una zona muntanyosa. 

Aquesta antiga ciutat lícia està distribuïda en 5 terrasses esglaonades en el vessant d’una muntanya d’uns mil metres d’alçada. És un indret molt tranquil i no hi havia ni un sol turista. 

El nom de la ciutat sembla que té el seu origen en l’Anatòlia de l’edat del bronze; és per això que es considera que és una de les ciutats lícies més antiga. Les restes que es veuen corresponen a la ciutat que hi havia entre el segle VI a. C. i el III d. C. 


A l’igual que les altres ciutats que hi ha en aquesta zona va estar sota control persa en el segle V a. C. i l’any 333 a. C. Alexandre Magne la va conquerir. L’àgora em sembla que es va construir en aquesta època. Al centre de la plaça hi havia un temple dedicat a la deessa Tique; el seu nom en grec vol dir bona sort. En l’època romana se la coneixia com la deessa de la fortuna. Era la protectora de la ciutat i duia una corona que representava una muralla. 

Segons els objectes trobats s’ha vist que en aquesta ciutat es va rendir culte a diverses divinitats del panteó grec. 

La ciutat tenia dos necròpolis; hi ha les restes de diversos monuments funeraris, temples-tomba i també algunes tombes excavades a la roca. 

El teatre i l’estadi és el que està més ben conservat, i es troben a les terrasses més altes, amb el que la vista és impressionant. 

El teatre es va construir en el segle I a. C. i té 20 files dividides en 7 seccions. Al final de cada secció hi ha uns forats que és on es col·locaven els pals que subjectaven el tendal que protegia al públic del sol. 

L’estadi queda una mica per sobre del teatre i es va construir uns anys abans, en el període hel·lenístic. Recorda una pista d’atletisme, molt allargada i estreta ( 106 metres de llarg per 17 metres d’amplada). Només hi havia seients en un cantó, amb el que es tenia vista sobre la pista i al fons les muntanyes. 

Hi havia també un odèon construït en el segle II d. C.; sempre m’ha intrigat la diferencia entre odèon i teatre. Així que tiro ma de la wikipedia i m’entero de que és més petit que el teatre i que estava cobert, ja que es feia servir per audicions musicals, de forma que tingui una millor sonoritat. 

L’odèon que hi havia aquí diuen que presentava una decoració esplèndida, i que parets i seients estaven recoberts de marbre de colors. Aquí es va trobar una figura de l’emperador Adrià, que era esta al museu d’Antalya. 

La ciutat tenia set cases de banys de diferents mides. Hi ha les restes d’alguna d’elles. Prop d’una d’elles hi havia una font des d’on es canalitzava l’aigua cap a un parell de cisternes, que era la reserva de la ciutat. 

Hi ah construccions de diferents èpoques. Unes de l’època de l’emperador Claudi, cap al 43 d. C.; més tard, en l’època de Trajà, cap a l’any 100 es va construir un temple dedicat al culte imperial. 

L’any 141 hi va haver un terratrèmol i es van renovar algunes construccions. 

El cristianisme va arribar aquí en el segle III; dos segles més tard el temple dedicat als emperadors es va convertir en basílica i després va ser el palau del bisbe. Es conserven alguns mosaics i restes de pintura en alguna paret. 

Arykanda va estar en funcionament fins al segle VI d. C. quan la gent va començar a marxar cap a altres poblacions veïnes. 

La visita d’aquesta ciutat val molt la pena. Moltes de les restes que es veuen no recordo el que eren, però no importa massa. És l’entorn, la tranquil·litat, la bellesa del lloc. Hi ha una sèrie d’habitacions amb mosaics força ben conservats, i a mida que vas pujant guanyes en vistes i vas trobant restes d’edificis en pedra, alguns amb relleus i gravats, i em resulta una mica més fàcil que en altres llocs imaginar-la en plena activitat. 

Des de dalt de tot, on hi ha l’estadi, la vista del teatre és genial. Més amunt, si no recordo malament hi havia més tombes, però ja no hi vaig pujar. 

Al peu de la muntanya és on es troba la font d’aigua que abastia a la ciutat i que es considera que té propietats beneficioses per la salut. La gent ve aquí amb garrafes per endur-se’n aigua i això ha fet que s’hi instal·lin paradetes i botiguetes on venen productes locals, com tamarinde, olives, oli... 

Jo vaig aprofitar a comprar una crema hidratant d’oli d’oliva que em va anar molt be, ja que m’havia cremat una mica amb el sol. En contra del que podria semblar no era excessivament greixosa. Em va sorprendre que sense regatejar ni res em rebaixessin el preu. Com que no hi havia turisme baixen els preus per tenir algun guany.

01 de maig 2018

Turquia_7. Lícia. Cirali. Olimp (Olympos).

A la tarda vam anar a visitar el parc nacional Olympos. És una altra de les atraccions de Cirali. S’hi arriba seguint la platja des del mateix poble de Cirali. És una platja de pedres, i en un punt s’ha de creuar un petit rierol, pel que convé anar amb sandàlies, tot i que a mi les pedres em resulten empipadores per caminar. 

L’antiga ciutat d‘Olimp es troba en una vall al peu del mont Olimp, i s’estén a banda i banda del riu, fins a la seva desembocadura. 

No se sap exactament quan es va fundar aquesta ciutat. S’han trobat algunes inscripcions del segle IV a. C. el que situa la seva aparició a finals del període hel·lenístic. Es pensa que el nom se li va donar per la muntanya que té al darrera, el mont Olimp. En el mon clàssic hi havia més de 20 muntanyes amb aquest nom. 

Va ser una antiga ciutat Lícia. S’han trobat monedes que daten del segle II a. C.. Se sap que va pertànyer a la Lliga Lícia, però no es coneix quan s’hi va incorporar, tot i que des de finals del segle II a. C. encunyava monedes de la Lliga. Era una de les sis ciutats mes grans de la Lliga, cadascuna d’elles tenia 3 vots. Aquesta lliga consistia en una confederació de ciutats-estat. 

Al voltant del 100 a. C. va començar a encunyar les seves pròpies monedes, no de la lliga. Mes o menys en aquesta època va patir l’ocupació pirata, es pensa que la població potser van establir una certa col·laboració amb ells. 

Va ser en aquesta època quan va abandonar, o la van fer fora, de la lliga. Era el mateix grup de pirates que van ocupar Phaselis. L’any 78 a. C. els romans van capturar la ciutat, expulsant als pirates. 

L’emperador Adrià va visitar Olimp l’any 131 d. C. i en honor seu durant un temps se la va conèixer amb el nom d’adrianòpolis. No hi ha cap referencia escrita que indiqui que va abans del segle II d. C. hagués sigut un port important. 

Va ser una diòcesis cristiana; el bisbe més antic del que es te constància va ser Sant Metodi d’Olimp que va morir martiritzat l’any 311. Hi va haver bisbat fins a mitjans del segle VI. 

A l’edat mitja van patir el control de venecians, genovesos, de dirigents de Rodes, i es van construir dues fortaleses a la costa; m’imagino que a les dues ribes del riu, a l’entrada de la ciutat. En el segle XV Olimp va quedar abandonada i la vegetació i la humitat han cobert parcialment el que era la ciutat. 

La visita d’Olimp em va impressionar per l’entorn: el mar de fons, el riu i la vegetació frondosa. 

Just a l’entrada es troben dos sarcòfags, un d’ells és del capità de vaixell Eudemos. Se sap per alguna inscripció i perquè hi ha gravada una barca, i hi ha també el cap de la deessa Afrodita que es la protectora dels mariners. Eudemos era un personatge força conegut en la regió, 

Continuant per la riba del riu es veuen altres tombes. En una sala hi havia tres sarcòfags del segles II o III d. C. , un d’ells està actualment en el museu d’Antalya. 

Més enllà, seguint per la necròpolis es troba una altra tomba familiar, amb una planta gravada que simbolitza el cicle de la vida. 

Es veuen restes d’edificis, alguna església romana i una casa que se la coneix com la dels mosaics. Va ser construïda a finals del segle V d. C. i el terra estava cobert de mosaics; quan hi vam ser nosaltres estava tancat i no es podien veure els mosaics. 

Hi ha també la basílica o palau episcopal, del segle V d. C. que segons el plànol que hi ha era un gran complex, amb l’església, però també altres sales, com un menjador o saló, un baptisteri, passadissos amb columnes... 

Hi ha dos espais en la necròpolis, la sud i la nord. La del nord, a la que s’arriba després del palau episcopal es va utilitzar entre el segle I i III d. C. 

Posteriorment, en l’època cristiana es pensa que es devien reutilitzar les tombes. I el disseny actual de l’avinguda de la necròpolis nord data del segle V d. C., quan la ciutat és cristiana. És un passeig amb cambres mortuòries a banda i banda, que corresponien a diferents famílies benestants de l’època. 

Acabada la visita d’Olimp vam tornar, altre cop per la platja pedregosa cap a Cirali. Vam sopar en un dels molts restaurants que hi ha prop d ela platja.

29 d’abril 2018

Tuquia_6. Lícia. Cirali. Chimaera o Quimera.


Vam arribar a Cirali a mitja tarda i un cop instal·lats a l’hotel vam sortir cap a una muntanya propera, on hi ha una de les atraccions turístiques de la zona. S’anomena Chimaera, o en turc Yanartas. És una muntanya rocosa de la que surten flames en diferents punts, gràcies a una bossa de gas que hi ha al subsol. La composició exacta del gas no es coneix, tot i que se sap que un dels components és el metà. Aquest gas quan s’escapa del subsol en contacte amb l’aire s’inflama. Si es tapa una de les sortides emergeix per una altra banda. 

Aquesta muntanya, que em sembla que s’anomena Chimaera (Quimera) es troba prop de la ciutat de Cirali. Es diu que és la muntanya de les flames eternes, o de les roques que cremen. Fa milers d’anys que hi ha aquestes fogueroles cremant sense interrupcions. A la nit son visibles des del mar i servien als antics mariners per orientar-se. 

Es deixa el cotxe al peu de la muntanya i es puja a peu, per un camí pedregós, però ben marcat, durant uns 25 minuts. Em va sorprendre veure noies que pujaven amb sabates de taló, o una parella amb el nadó en una motxilleta al davant. 

En alguna web parlen de les ruïnes que hi ha al peu de la muntanya, i que jo no vaig veure. Son les restes d’un antic temple dedicat al deu grec Hefest, que és el deu del foc. 

Hi ha una llegenda que explica el nom de la muntanya o d’aquest indret. És la llegenda de Quimera o Chimaera. Quimera era un monstre de la mitologia grega, amb cap de lleó, cos de cabra i cua de serp. Era la filla d’una serp anomenada Equidna i d’un gegant anomenat Tifó. També sembla que tenia tres caps, a part del de lleó tenia un cap humà i un de serp. 

A Quimera se la representa traient flames per la boca o les narius. Era un monstre molt agressiu que va terroritzar la regió de Lícia. 

El rei de Lícia va enviar a Belerofont a matar el monstre. El jove va anar-ho muntat en el seu cavall alat Pegasus. Va aconseguir derrotar a Quimera posant un tros de plom a la punta de la seva llança i quan el monstre va atacar traient foc el plom es va fondre en la seva gola i va morir. 

Va enterrar el cos del monstre i diuen que el foc és el que encara llança Quimera des del subsol. 

La gent ve aquí al vespre, a veure les fogueres, alguns es pugen el menjar que couen aprofitant aquestes flames. És curiós de veure. 

Cirali és un poble costaner molt tranquil. Un altre dels atractius és la seva costa i les platges. Hi ha un camí que va vorejant la costa, pujant i baixant constantment i que passa per diferents cales. És bastant pedregós, i tot i que la major part del camí no és complicat sí que s’ha d’anar vigilant tota l’estona. 

Era una caminada agradable, però quan ja dúiem aproximadament una hora i mitja vam arribar a la primera cala. El paisatge era força similar, i estava una mica cansada de tant pujar i baixar, o sigui que em vaig quedar allà. Era un indret tranquil, una petita platja de sorra fosca, amb una aigua molt clara. No em vaig banyar. L’aigua estava fresca. Vaig descansar una estona, vaig menjar l’entrepà que m’havia dut, i tranquil·lament me’n vaig entornar cap a Cirali. Fer el camí de tornada en solitari va ser molt agradable. Se sentien els ocells i estava tot molt tranquil. El paisatge és agradable sense ser molt espectacular. 

Cirali és molt petit i està ple d’hotels i càmpings. El nostre hotel em va semblar que estava a les afores del poble, i en realitat no vaig veure el centre del poble, que deu existir.

28 d’abril 2018

Turquia_5. Lícia. Phaselis.

Continuem ruta fins a Phaselis, que és una antiga ciutat grega i romana que es troba a la costa mediterrània. La van fundar colons de l’illa de Rodes, cap a l’any 700 a. C. Es troba en un istme, amb un port a cada banda. Va ser un dels ports més importants de Lícia, el que el va convertir-la en un important nus comercial amb Grècia, Àsia, Egipte i Fenícia. 

Va estar sota control persa durant 200 anys i en el 344 a. C. la va capturar Alexandre el gran. Diuen que Alexandre va quedar fascinat amb la bellesa de la ciutat i que va decidir passar-hi l’hivern. 

A la mort de Alexandre la Phaselis va quedar en mans d’Egipte, des del 209 a.C. fins al 197 a. C., sota la dinastia dels ptolemeus. A partir d’aquest any va passar a dependre del regne de Rodes fins al 160 a. C., any en que va quedar absorbida per la confederació Lícia sota imperi romà. 

Va patir diversos atacs pirates, tant la ciutat com els seus vaixells. En el segle I a. C. un pirata anomenat Zekenites, junt amb els seus homes, van capturar la ciutat i van disposar del seu port i les seves instal·lacions fins que els romans els van expulsar. En el segle III d. C. quan formava part de l’imperi bizantí, va patir un nou atac pirata. 

En el segle XI, quan el port d’Antalya va anar prenent importància, el de Phaselis en va perdre, deixant finalment de funcionar com a port comercial. Això va portar a l’abandonament de la ciutat. 

En el període romà era una ciutat molt popular. L’emperador Adrià la va visitar l’any 29 d. C. i hi ha una porta en honor seu. Phaselis tenia fama per l’essència de roses que extreien. Les restes que es veuen actualment son essencialment del període romà i del bizantí. 

Phaselis va aconseguir ser mes o menys independent al llarg de la seva història. Els seus comerciants eren coneguts en tot el mediterrani, des d’Atenes fins a Roma, i d’Alexandria fins a Rodes. Les seves monedes del període clàssic i hel·lenístic s’han trobat en molts indrets diferents. 

Abans del segle XVIII se sabia poca cosa de Lícia. En els escrits de Homer, Heròdot, Plutarca i Plini el vell es parla de llegendes i histories del poble Lici, però la ciutat més famosa i capital de Lícia, Xanthos, era desconeguda. 

El primer que va escriure sobre Lícia va ser el britànic Richard Pococke que va estar per la zona en el 1739-1740, però l’arqueòleg i explorador Charles Fellows, també britànic, és un dels més coneguts i dels primers en estudiar aquesta regió, en el 1839. Després hi va haver altres exploradors, uns quants més britànics i també francesos. Algunes de les antiguitats que van trobar estan ara al British i al Louvre. 

Fellows va descobrir, per casualitat, la ciutat perduda de Xanthos. I en un viatge posterior va trobar 13 ciutats lícies més; també va visitar 24 dels 36 llocs que mencionava Plini el vell en el seu llibre de Historia Natural publicat l’any 77 d. C. 

La regió de Lícia i Pamfília va patir un important terratrèmol en el 160 a. C. i hi ha referencies de que un dels homes rics de l’època va aportar ajuda econòmica a les ciutats afectades. Phaselis és una de les ciutats que va patir els estralls del sisme, i s’hi ha trobat una inscripció en la que es menciona que Opramoas després del terratrèmol va donar a la ciutat 12.500 dracmes per reparar les àrees afectades i per tot el que es necessités. 

El lloc és curiós. L’aparcament de vehicles i zona de pícnic està a tocar de l’aqüeducte romà i del mar. Vam dinar allà, sota els arbres, imaginant com devia ser la vida allà a primera línia del mar. 

L’aqüeducte distribuïa l’aigua a la ciutat però també per tota la regió. És de l’època romana, segle II a. C., com la majoria de restes que es veuen, tot i que n‘hi ha també de l’època bizantina. 

Hi ha un carrer força ampla, que va des del mar en paral·lel a la costa, cap al que devia ser el centre de la ciutat. En un extrem hi havia la porta d’Adrià. A banda i banda de carrer hi havia les botigues i magatzems. També es poden veure restes d’edificis púbics, com els banys. Es troben alguns sarcòfags. 

La combinació de les pedres, la vegetació, el verd del terra i els arbres, i el mar, és molt relaxant. 

Des de l’àgora es puja cap al teatre, que tenia capacitat per uns 15000 espectadors. Té forma semicircular, i segons la tradició hel·lenística està en harmonia amb l’entorn. Realment és així, un indret ideal, envoltat d’arbres, amb el mar de fons. 

A part de les restes de la ciutat, té una platja molt bonica. La gent ve aquí a passar el dia, fer un bany i visitar les restes arqueològiques. Una mica de tot. M’imagino que a l’estiu deu estar molt ple, doncs hi ha una gran zona de pícnic i dos zones d’aparcament, una a cada extrem de la ciutat. 

Diuen que al llarg dels segles es va ensorrant la costa mediterrània i aquesta ciutat que està arran de mar poc a poc va submergint-se.