En el període eslau, segles X-XI, s’anomenava Tungata o Tyagin; en el període Tàtar, segles XIII-XIV, se la coneixia com Tekin; durant el principat de Moldàvia, segle XIV i fins al 1538, el seu nom era Tyagyanyakyach o Tigina; en el període otomà 1538-1812, el nom era Bender o Tekin. En períodes posteriors se l’anomenava Tishno, Tigina o Bendery. En els mapes europeus, de diferents períodes es troba com Tehinia, Tehyna, Teghinea, Tehin, Thehinia, Tekin i Bender. Per facilitar les coses aquí l’anomenaré Bender.
En la primera meitat del segle X l’emperador bizantí Constantí VII (913-959) la menciona en un dels seus llibres, com la fortalesa buida de Tungata en el riu Dnièster. En turc, Tun-katai vol dir Fortalesa pacífica.
En aquesta terra hi vivien eslaus danubians, i entre el 954 i el 1144 va formar part del Rus de Kíev. Després, entre 1240 i 1243 va dependre de l'Horda d'Or.
La primera menció que es fa d’aquesta ciutat com a punt duaner és en una carta de l’octubre del 1408. En aquesta carta, dirigida als comerciants de Liev, el governant moldau esmenta els diferents punts duaners de l’estat moldau, on els comerciants de la ciutat de Lviv han de pagar drets. La carta està escrita en eslau antic, sobre pergamí i té un segell de butlla amb la imatge d’un cap de toro.
Hi ha constància de què l’any 1482 el rei moldau Esteve el Gran, va visitar aquesta població i que va resar a l'església ortodoxa de l'Assumpció, que era molt senzilla, construïda amb branques recobertes amb fang.
S’hi va instal·lar una guarnició militar, es van reconstruir les antigues fortificacions i es va construir una mesquita al costat de la porta principal, la mesquita de Solimà.
L’any 1550 apareix per primer cop aquesta població en un mapa d'Europa; hi apareix amb el nom de Tehynie.
Pels dibuixos que he vist, hi havia dos recintes emmurallats, un més petit i l’interior de l’exterior. En la segona meitat del segle XVI i en el XVII es van fer millores en el sistema de defensa, afegint nous elements fortificats.
A començaments del segle XVIII, els otomans van ampliar i remodelar la fortalesa davant de les ànsies expansives de Rússia, i l’enfortiment del seu poder militar, i també per protegir.-se enfront dels aixecaments tàtars.
El 23 de juliol de 1709 arribava a Bender, després de la derrota a la batalla de Poltava, el rei suec Carles XII amb les restes del seu exèrcit, així com el hetman d'Ucraïna Ivan Mazepa, amb cosacs ucraïnesos i el seu empleat Pylyp Orlyk.
Aquest és el moment en que s’instal·la el primer campament suec a la riba esquerra del riu Dnièster. A començaments d’agost instal·laven un segon campament a la riba dreta del riu, sota els murs de la fortalesa de Bender.
Hi ha historiadors que diuen que si realment el rei Carles XII hagués volgut tornar al seu país no l’haurien aturat.
En aquell moment s’estava acabant la Guerra de Successió Espanyola i aviat l'atenció de les potències europees es giraria de nou cap a Orient i, per tant, limitaria l'ascens de Pere el Gran.
Quan semblava que hi hauria una altra guerra entre els imperis rus i otomà, Carles XII es va començar a plantejar la tornada a Suècia. Però llavors el rei August II de Polònia i Pere el Gran l’hi van negar un pas segur. I a més, els turcs no estaven disposats a satisfer les seves creixents demandes, així que es va quedar dos anys més.
A l’abril de 1710 es va proclamar el nou hetman d’Ucraïna a l’exili, que va ser Pylyp Orlyk. La cerimònia va tenir lloc a la fortalesa de Bender, a l’igual que l’acte posterior de Proclamació de la Constitució. Aquesta constitució proclamava la divisió del poder en tres branques: executiva, legislativa i judicial.
A l’estiu del 1711 el rei suec Carles XII i el seu destacament es van traslladar a un nou campament en pedra al poble de Varnitsa. No sé si aquest primer pas va ser voluntari o forçat, ja que he llegit que el soldà va ordenar expulsar-los de Bender, on ja havien passat massa temps. Suposo que l’expulsió forçosa va ser la que va tenir lloc al febrer de 1713; van ser atacats per un exèrcit tàtar-turc, hi va haver enfrontament entre els suec i els geníssers que van capturar al rei i se’l van endur cap al castell de Timurtash, a Turquia. Va estar empresonat fins al setembre del 1714 quan va tornar cap a Suècia. Quatre anys més tard envaïa Noruega, però una nit, mentre inspeccionava la construcció de les trinxeres va rebre un tret que el va matar a l’instant.
Entre juliol i setembre de 1770 les tropes russes van mantenir assetjada la fortalesa, i amb un sagnant assalt la van capturar, la nit del 15 al 16 de setembre. Més tard, en un tractat de pau del 1774, Bender va tornar a mans dels otomans; a canvi, altres fortaleses van passar als russos.
Al novembre de 1806, de nou les tropes russes conquereixen Bender, sense resistència per part de la guarnició turca, que els hi va obrir les portes. Amb el tractat de pau del 16 de maig de 1812, totes les terres entre el Prut i el Dnièster, incloent Bender, quedaven en mans russes. La nova frontera entre Turquia i Rússia passava al llarg del riu Prut. Bender, i la resta de terres de la part oriental del Principat Moldau, van passar a formar part de la província de Bessaràbia.
A la fortalesa de Bender en l’època russa, després del 1812, hi havia esglésies ortodoxes, mesquites, esglésies armenis i gregues. Per la població russa la vida espiritual era important, i també ho era pels seus soldats; la majoria de les esglésies militars de l'exèrcit imperial rus eren ortodoxes, però l’exèrcit era multiconfessional i a vegades hi havia esglésies militars que servien per les diferents religions.
La mesquita turca que hi havia, en una de les portes principals de la ciutat, es va convertir en església ortodoxa quan els russos van conquerir la fortalesa en el 1789. Aquesta església va rebre el nom de Sant Jordi el Victoriós. Una segona mesquita es va convertir també en església ortodoxa i que sembla que estaria on hi, ha des del 1806 l’església d’Alexandre Nevsky. Em sembla que aquesta església, antiga mesquita, en el 1825 estava gairebé esfondrada i se’n va construir una altra en un altre lloc, que és la que es veu actualment, consagrada en el 1833.
En els mapes de 1847 ja no hi apareix cap mesquita, i és perquè quan ja no hi havia població musulmana es van enderrocar.
L'església d'Alexandre Nevski va sobreviure als temps difícils de la revolució de 1917, l'ocupació romanesa de 1918-1940 i l'ocupació feixista de 1941-1944. Ara be, després de l'alliberament de Bender a l'agost de 1944, estava en molt mal estat, l’havien saquejat els alliberadors romanesos.
Hi ha moltes llegendes lligades a aquesta fortalesa. Una d’elles és la de la Dama Blanca.
Diuen que una nit de lluna plena es va veure, a la part alta d’una de les torres de la ciutadella, una dona vestida de blanc que dia una criatura en braços; la van veure baixar silenciosament, tot lliscant per les escales, va anar flotant fins a l'altre extrem de la ciutadella i quan va arribar a la torre de la porta va desaparèixer.
També bi ha llegendes sobre el governador moldau (visir) Mazaraki Magus, que va exterminar a molts turcs i tàtars. A l’igual que altres comandaments moldaus es va veure obligat a reconèixer la sobirania otomana. El paixà turc el va fer executar. Va ser decapitat i hi ha algunes llegendes truculentes sobre la seva mort i el tractament d’assecat del cap, un cop separat del cos. Aquest paixà l’hi agradava escriure i deixar constància de tots els seus actes i va deixar una descripció detallada del procés.
La història del carruatge daurat sembla que és fictícia, però l’arribada de Mazepa a les portes de la fortalesa, després de la derrota dels suecs a Poltava, està documentada. Se sap que estava molt malalt i que va arribar en un petit carro de fusta. Sota seu hi havia realment barrils d'or i plata, i un enorme diamant de molt valor, d’uns 90 quirats, del que mai se’n va separar.
Més curiositats sobre aquesta fortalesa. El pare del pintor rus Ivan Konstantinovich Aivazovsky (1817-1900) va viure i va salvar la vida, gràcies a un bon home armeni, en aquesta fortalesa. L’any 1770, l'exèrcit rus va assetjar Bender fins que la capturar; quan els soldats van entrar es van venjar de la resistència que havia oposat la seva població. Mataven a tothom qui trobaven. Entre les víctimes dels russos hi havia el secretari del paixà de Bender; estava mortalment ferit i tenia una criatura en braços, a la que estaven a punt de matar. Un armeni que passava per allà, va aturar al soldat que l’anava a executat dient que aquell era fill seu, que era cristià. I aquesta criatura era el pare del pintor Ivan Aivazovsky.
Actualment està en restauració, i pel que diuen encara hi ha moltes coses per descobrir sobre el passat d’aquest lloc i la seva història.
