Vam arribar tard a l’hotel. És senzill però l’habitació és immensa, amb mobles antics d’estil colonial.
La primera cosa que em va xocar va ser que la gent és més fosca de pell que en els altres llocs; per exemple a Medellín la gent és molt mes blanca de pell. La temperatura també és un altre fet distintiu. Estem a la costa caribenya.
És un dels centres turístics del país. En els anys foscos del país, quan ningú venia a fer turisme per aquestes terres, Cartagena sí que en tenia. Venien creuers, feien una visita de la ciutat sense pernoctar-hi. Quan la cosa es va calmar una mica el turisme va eixamplar el radi d’acció i visitava Cartagena i Bogotà.
Llegint la seva historia és encara més increïble veure la vitalitat i encant d’aquesta ciutat. Ha patit molt al llarg dels segles, tant a mans dels espanyols com dels pirates.
Abans de l’arribada dels espanyols, en el 1533, aquí hi havia una població anomenada Calamari, on hi vivien els caribi, una raça de guerres indis que van lluitar molt per evitar que els colons desembarquessin a les seves terres.
Si no estic confosa, el primer espanyol que es va apropar a aquesta costa va ser Rodrigo de Bastida, un notari sevillà, va acompanyar a Colom en un dels seus viatges per Amèrica. La va anomenar golf de Baru. Però l’any 1503 la reina Isabel, assessorada pel cosmògraf Juan de la Cosa, va canviar-li el nom pel de badia de Cartagena, ja que tenia semblança amb la badia espanyola.
El madrileny Pedro Heredia va ser el fundador de la ciutat. Va arribar aquí buscant un lloc on les corrents marítimes l’hi permetessin establir-se. En el 1533 va fundar Cartagena, i per diferenciar-la de la espanyola, se la va anomenar Cartagena de ponent.
Uns 20 anys més tard hi va haver un gran incendi que la va destruir gairebé totalment, pel que a partir d’aquell moment, Heredia va prohibir les construccions en fusta.
Ben aviat el seu port va adquirir gran rellevància, Aquí arribaven els vaixells que portaven l’or des de Perú i Equador, i després des d’aquí es duien les riqueses cap a Espanya. Això va fer que la ciutat prosperés ràpidament i es convertís també en un important centre comercial, especialment dedicat al comerç d’esclaus.
Ara be, la seva riquesa i la seva ubicació estratègica va ser també la seva perdició. Va patir constants atacs per part dels pirates, i atacs de potencies europees enemistades amb la corona espanyola.
El primer atac va ser quan no feia ni deu anys de la construcció de la ciutat. No tenia fortalesa ni muralles defensives. El van perpetrar el pirata francès Robert Baal i els seus homes. Expliquen que era la vigília del casament d’una neboda d’Heredia; encara que els pirates feien soroll en entrar a la ciutat la gent pensava que eren els preparatius de la boda. O sigui que van agafar a tothom desprevingut i es van apoderar de la ciutat fins que es va pagar el rescat de 200.000 pesos en or.
El següent atac també per pirates francesos comandats per Martin Coté, va ser en el 1559. Per molt que la població va intentar la defensa de la badia per evitar que desembarquessin, no se’n van sortir. Van saquejar de nou la ciutat.
Nou anys més tard van ser els anglesos els que van arribar a aquestes costes. Els comandava John Hawkins. Durant 8 dies va estar atacant ala població,que va resistir l’embat. Expliquen que a ciutat van fer servir l’estratgema d’anar canviant els canons de lloc perquè semblés que estaven ben armats. Al final Hawkins no va desembarcar i tot i que va prometre que tornaria, no ho va fer.
El següent atac pirata, també anglès, va ser el comandat per Francis Drake, en el 1586. Drake ja havia saquejat abans les colònies franceses del pacífic.
Tot i la resistència que va presentar Cartagena no van poder evitar que desembarquessin. Van cremar 200 cases per forçar a les autoritats a negociar el rescat. Davant l’amenaça de que destruiria la catedral, que estava en construcció, els espanyols van pagar 107.000 escuts d’or. A part del rescat els pirates es van apoderar de joies, armes i els campanes.
Després va ser l’hora del baró de Pointisi els seus homes, en el 1697. Van bombardejar la ciutat i tot i la valentia que va demostrar Don Sancho Ximeno en la defensa d’una de les fortaleses, els seus propis soldats el van trair. Molstd els soldats eren esclaus negres que es van rendir fàcilment deixant passar als francesos.
El següent pirata que va venir per aquesta costa va ser Edwar Vernon, en el 1741. Va trigar 16 dies en aconseguir entrar a la ciutat.
Per defensar-se dels atacs pirates van construir fortaleses i la muralla, però pel que sembla no van servir de massa. O potser se’n van aturar molts altres i només s’explica els que van reeixir.
La muralla encercla tot el que és el centre històric de la ciutat, que és on es troben els edificis colonials. Una de les portes de la ciutat és on hi ha la torre del rellotge i al cantó exterior hi ha el barri de getsemani.
Més enllà hi ha una península en la que s’hi ha construit els nous barris, amb grans edificis i gratacels. Res a veure mb la ciutat colonial.
El que és la ciutat emmurallada, la part colonial, forma part del patrimoni de la humanitat per la unesco. És on hi ha el barri del centre i de San Diego. És la part més turística.
Aquí la inquisició es va instaurar en el 1610. Un dels crims pels que es va perseguir i torturar a més gent va ser per bruixeria. Va estar vigent a la ciutat fins a la revolució del 1811. 200 anys de persecucions. Hi ha un museu dedicat a aquesta institució, està en el palau que era la seva seu. Ara be, van ser pocs anys de tranquil·litat ha que en el 1816 Pablo Morillo, la va tornar a instaurar. L’abolició definitiva va arribar en el 1821.
Cartagena va estar gairebé tres segles sota domini espanyol, entre el 1533 i el 1811. Va ser una de les ciutats mes importants de la corona espanyola en terra americana gracies a l’exportació d’or i maragdes.
L’any 1811 es va firmar l’acta d’independència absoluta d’Espanya; eren temps convulses a Espanya, amb la guerra contra Napoleó. Un cop acabada la guerra quan Ferran VII va recuperar el trono va voler recuperar també les províncies d eles colònies que s’havien independitzat.
Per això va enviar al “pacificador” Pablo Morillo per que les reconquerís. El 20 d’agost del 1815 es va instal·lar amb la seva flota davant de la ciutat i va començar un setge de 3 mesos. Van morir més de 300 persones per epidèmies.
La població va resistir amb valentia durant aquells mesos, i va fer que es conegui a Cartagena com la ciutat heroica.
Finalment Pablo Morillo va entrar a la ciutat i va començar un període negre per la població. Aquest pacificador va instaurar el terror. Feia executar a gent sense cap motiu, hi havia execucions publiques, s’empresonava a la mes mínima sospita de deslleialtat a la corona....
Per congraciar-se amb la gent van executar a nou antics dirigents. Els van condemnar a mort per traïció i van embargar els seus bens. Actualment hi ha un monument dedicat a ells i a les víctimes de la repressió en la plaça dels màrtirs, al darrera de la porta del rellotge.
Hi havia grups que seguien lluitant contra les tropes de Morillo. La nit de sant Joan de l’any 1821 el general Padilla va atacar a la flota espanyola i això va propiciar que finalment l’octubre d’aquell any finalment la ciutat de Cartagena fos independent. Va trigar deu anys en aconseguir alliberar-se del lligam amb Espanya, després de signar l’acord d’independència.
Cartagena encara va haver de patir un desastre més: va ser una epidèmia de còlera que hi va haver en el 1849. Va morir més d’un terç de la població.
Teníem l’hotel en el barri de San Diego, o sigui que estàvem molt ben situats. Es pot anar a peu a tot arreu. És un barri de carrers estrets, casetes baixes, pintades de colors, places amb arbres que fan ombra, cosa que ja de bon matí és d’agrair doncs la calor i la humitat són fortes.
Alguns noms dels carrers em criden l’atenció. Un d’ells és el de “tumbamuertos”. L’any 1876 hi va haver una epidèmia a la que van anomenar “el Tablón”. Va morir molta gent. Diuen que hi ha families en les que no va sobreviure ningú. Quan els veïns del barri anaven a enterrar als seus difunts, passaven per aquest carrer.
Dos o tres cops com que el terra estava en mal estat els que portaven el fèretre van entropessar caient ells i el taüt. A partir d’aquests incidents, quan algú volia indicar aquell carrer deia “allà en la calle donde tumban a los muertos”. Sembla que els veïns creien que podia haver-hi un follet que es divertia fent caure als morts.
L’església de Sant Toribio de Mogroviejo, va ser de les últimes construccions colonials. Té un retaule barroc que diuen que és l’únic que hi ha a la ciutat.
Un altre carrer de nom curiós: “calle del estanco del aguardiente”. En l’època colonial els espanyols tenien el monopoli de la producció de tabac i aiguardent. El que anomenaven l’estanc. En aquest aquet carrer hi havia l’únic estanc d’aiguardent autoritzat.
Aquests barris turístics es veuen molt cuidats i nets. M’agraden els picaportes; no sé si reprodueixen models antics o no.
En el carrer de Santo Domingo hi havia hagut algunes negreries o cases d’esclaus en els segles XVII i XVIII. Els tenien aquí mentre no es venien. A la ciutat hi va haver 24 cases d’aquestes. Desemboca en la plaça que du el mateix nom. És petita i acollidora. Davant de l’església hi ha una escultura de Botero.
L’església és de finals del segle XVI, la més antiga de la ciutat. La primera església i convent estava a la plaça dels cotxes, on hi ha la torre del rellotge, però va patir un incendi que la va destruir del tot. La següent ja es va construir on és ara. Hi ha una talla de fusta, el “Santo Cristo de la Expiración” que segons la llegenda la va realitzar un angle a principis del segle XVII. L’esglèsia iel claustre formaven part del convent dels dominics. Aquesta ordre religiosa van lluitar en la defensa del indis davant dels abusos dels espanyols. 
En el que és el palau de la inquisició es veu la finestra anomenada de la denúncia, on la gent podia venir a fer les denuncies de forma anònima.
A mida que ens apropem al centre hi ha molta més gent. Passem pel costat de la catedral i arribem a la plaça dels cotxes. On hi ha Laporta amb la torre del rellotge.
És una plaça amb molt moviment, entre altres coses perquè creuant la porta s’arriba al barri de getsemani.
En aquesta plaça es feia la venta d’esclaus i per això un temps va anomenar-se la plaça de l’esclau. A finals del 1585 se la va anomenar la plaça dels el mercaders ja que hi havia una mena de mercat. A finals del segle XIX es va autoritzar a que s’hi aturessin els cotxes de cavalls i va rebre el nom de la plaça dels cotxes. En aquesta plaça hi havia hagut també la picota publica. 
La plaça San Pedro, dedicada a San Pere Claver que va ser un gran defensor dels esclaus africans que arribaven aquí per ser venuts. Quan arribaven els vaixells negrers anava allà per vetllar pels esclaus; bsucava intèrprets per poder-s’hi comunicar, els hi oferia menjar, quan estaven malalts els cuidava o els duia a l’hospital. També els hi parlava de religió i sembla que en va batejar més de 300.000. Intentava integrar-los a la societat colonial, els defensava davant dels seus amos...
En aquesta plaça hi ha diverses escultures metàl·liques que representen escenes de la vida quotidiana. Són gracioses. Tenen un toc de rovell que no sé si està fet expressament o és culpa de la humitat ambiental. Sigui com sigui, queda be.
Des d’aquí vam anar al museu de les maragdes. Està ubicat en una antiga casa de l’època colonial. Hi ha força seguretat, el que no és d’estranyar ja que també tenen botiga-joieria al voltant de les maragdes.
Em va agradar visitar aquest museu. No n’havia vist mai cap de museu sobre les maragdes. Aquí a Colòmbia hi ha 7 mines d’on extreuen aquest mineral. Ja vaig comentar que aquest mineral havia tingut una gran importància en la cultura muisca.
És un mineral que es troba en el que ells anomenaven l’inframon, el terra o el subsol. És aquí on descomponen les fulles i fruits dels arbres quan cauen, però també és on creixen les llavors, on hi ha enterrats els ancestres que són font d’energia.... L’inframon per ells estava associat al color verd, a la font de la vida, a l’aigua, a la fertilitat. I aquest significat és el que tenien per ells les maragdes.
Hi ha una llegenda que explica que Fura i Tena eren dos prínceps musiques que vivien en aquestes muntanyes andines, estaven enamorats però que el seu amor era impossible. Tena, l’home, es va suïcidar i Fura amb el cos del seu amant als braços plorava amargament. Les llàgrimes de la princesa es van convertir en pedres verdes, que són les maragdes.
En honor als protagonistes d’aquesta llegenda a les dues maragdes més grans trobades al país se les ha anomenat Fura i Tena. Aquestes maragdes estan ben guardades a Bogotà. La més gran pesa 55 kg, i la van anomenar Fura; l’altra, a la que van batejar Tena, fa gairebé un quilo i està considerada la més valuosa del mon.
La maragda més gran correspon a Fura; és la més gran del mon, però el seu color no és massa intens, em sembla que és més aviat verd llima. En canvi la que s’anomena Tena, tot i ser més petita, té un color molt intens. Diuen que és més valuosa que la que tenia l’emperadriu russa Catalina la Gran. Aquestes dues maragdes, la més gran i la més valuosa, estan sense tallar i es conserven en brut.
És un museu petit però em va agradar. Veus tant les pedres en brut com algunes tallades i algunes representacions de com és el treball en les mines. Hi ha una figureta no massa gran “l’home maragda” que s’hauria tallat entre el 500 a. C. i el 250 d. C. Hi ha peces molt boniques. També en la part de botiga tenen algunes talles magnífiques.
Sortint del museu vam anar cap al mont Popa. És un turó a tocar de la costa i en el que a dalt de tot hi ha el convent de Sant Pere Claver.
L’església original es va construir en el 1580 però va ser reconstruïda més tard, en el segle XVII i ha patit diverses reformes. Si no estic confosa aquí hi ha la tomba de Sant Pere Claver.
El nom d’aquest turó sembla que ve de quan van arribar els espanyols que els hi va recordar la popa d’un vaixell. Des d’aquí la vista és curiosa, ja que es veu el port i els grans gratacels, una altra cara de la ciutat.
El claustre d’aquest convent és un racó molt tranquil. Tot al voltant hi ha sales amb alguns objectes exposats. És aquí on descobreixo les llegendes que envolten el turó de Popa.
Antigament era un lloc ple de vegetació que va servir de refugi als negres cimarrons. Aquí realitzaven els cultes religiosos als seus deus.
Una de les llegendes explica que el que seria més tard el superior del convent, va pujar un dia aquí i es va trobar als negres despullats i ballant al ritme dels tambors. Hi havia una mena d’altar amb una imatge d’un cabró d’or. Molt enfadat el monjo va llençar aquesta figura muntanya avall. D’aquí el nom de salt del cabró. Expliquen que va lluitar amb els heretges i després va fundar allà el monestir amb la capella a la verge de la Candelera, que és la patrona de la ciutat.
Cada any, el dos de febrer la gent puja a celebrar la festa de la candelera aquí dalt. Porten beguda, menjar i es balla.
Segons la llegenda els espanyols consideraven que aquí s’adorava al diable, quan en realitat realitzaven els seus propis rituals religiosos. Aquí s’havien refugiat els cimarrons, indis i africans esclaus que havien escapat. Van construir un petit oratori dedicat al deu Buziraco. Aquesta divinitat tenia la capacitat d’adoptar qualsevol forma. Sembla que se’l representava en forma de cabró; era una figura feta en or a la que se l’hi feien ofrenes i se l’hi demanaven coses. Els esclaus que escapaven i es refugiaven aquí rendien culte a aquesta divinitat que cada cop tenia més seguidors.
Quan els espanyols aconsegueixen erradicar el culte a Buziraco, converteixen a la verge de la candelera en la protectora de la ciutat, de totes les classes socials, protectora dels navegants.
Una altra llegenda diu que al que van llençar pel barranc era a un cabró de més de dos metres que estava a punt de ser sacrificat. Hi ha altre gent que diu que l’origen del nom de salt del cabró és perquè aquí venien els que se sentien enganyats en la parella i que acabaven suïcidant-se saltant al buit.
A prop del mont Popa hi ha el castell de Sant Felip de Barajas. Es va construir en el 1657 i era una de les més grans de les que van construir els espanyols en terra americana.
La primera fortalesa que es va construir en el 1536 es deia Castell de Sant Llatzer, ja que es va construir en el turó que duia el nom d’aquest sant. Quan es va ampliar va canviar el nom. Des d’aquí es podia controlar tant si hi havia invasions per terra com si arribaven pel mar.
Com ja he explicat la ciutat va patir molts atacs pirates, que el primer que escull que tenien que superar era apoderar-se de les fortaleses que hi havia. Aquesta no va ser una excepció i va quedar patir desperfectes al llarg dels segles degut a aquests atacs, i per tant, constants remodelacions.
Hi ha una xarxa de galeries subterrànies important, i el més bonic la vista que es té des d’aquí dalt.
Després del recorregut per la ciutat vam anar a dinar; els preus per aquí son més cars que en la resta de país. Vaig anar a dinar prop de l’hotel, en un local petit i acollidor. No tenien massa varietat però vaig prendre un assortit d’hamburgueses: constava de tres mini hamburgueses diferents, una etenia alvocat, l’altre seva i la tercera formatge. Això amb vi i aigua em va sortir per poc menys de 20 euros.
Cartagena és agradable per passejar, tot i que el centre està molt ple de gent. Ara be, el pitjor és la calor i humitat que hi fa.
A la tarda vaig sortir a fer una volta cap a la muralla. Si no estic confosa hi ha 11 km de muralla. Molt a prop de l’hotel quan es surt cap al mar hi ha una construcció sota la muralla, que és un centre d’artesania, que es coneix com “las bovedas”. Aquesta espai tenia finalitats militars durant l’època espanyola, hi havia dipòsit d’armes, havia sigut una caserna i també una presó.
Just a sobre, a la muralla hi havia molta gent, famílies i grups d’amics, fent voleiar estels. Era diumenge i al dia següent també era festiu, suposo que també hi havia turisme del país. Es bonic veure voleiar els estels. I em resulta curiós la gran afició que tenen en aquest país pels estels.
Tota la ciutat que està envoltada per la muralla és patrimoni de la Unesco, pel que les construccions han de conservar l’estil de l’època colonial. Hi ha carrers, pels que et porten quan fas la visita guiada per la ciutat, estan molt cuidats i arreglats. Però d’altres, a vegades és just el del costat, encara tenen moltes cases que estan en reparació o senzillament que encara no s’ha començat la seva restauració. Hi ha molts contrastos.
Molts edificis de la zona colonial no son habitatges sinó que estan reconvertits en hotelets, restaurants, bars o botigues d’artesania. És empipador la quantitat de gent que intenta vendre’t coses pel carrer.
També hi ha un canvi significatiu quan es va al barri de Getsemaní, que està just a fora del recinte emmurallat. És un barri popular, amb carrers estrets, on viu la gent de classe més senzilla.
Una estrofa del que es coneix com l’himne de Getsemaní diu: “Getsemaní: Barrio de bravos leones, sinceros de corazones y amables en el tratar”.
Diuen que el germen per aconseguir la independència de la ciutat va sortir d’aquí. Aquí es va formar l’exercit popular de llancers que van ser els que van aconseguir la promulgació de la independència absoluta de Cartagena amb la creació de l’estat lliure i sobirà de Cartagena. Tenien el recolzament de la població que volia separar-se definitivament de la dependència de la corona espanyola.
En els primers temps de la colonització se’l coneixia com el “arrabal” per uns, i com gimaní pels que hi vivien.
A finals del segle XVI i començaments del XVII van arribar molts emigrants a fer fortuna aquí. El nombre d’habitants es gairebé quintuplicar, amb el que a la ciutat intramurs ja no hi havia lloc i es van haver d’ocupar altres espais.
Així el barri que va néixer, Gimaní, tenia un aire molt particular, com una petita ciutat que duplicava el que hi havia a la ciutat colonial emmurallada. Hi havia la plaça, l’església...
En aquest barri hi havia el mercat públic de la ciutat; hi venia gent de totes les classes socials i totes les ètnies.
Era un barri popular, on van proliferar les cases d’empenyorament, les drogueries i el que es coneixia com “els ventorrillos” que eren les típiques botigues de barri.
Al vespre és típic pujar a la muralla per poder gaudir de la posta de sol sobre la badia. Per una banda pots veure la ciutat antiga amb els edificis emblemàtics il·luminats tènuement i per l’altra al fons de la badia, els grans gratacels. Un bon contrast.
