Per visitar la vall de Cocora cal arribar primer a Salento. Abans d’arribar es pot veure un hotel abandonat. Era d’un del grup del càrtel de Medellin.
Abans d'arribar a la vall hi ha un hotel abandonat i mig en runes, que té una historia, que com tantes altres coses en aquest país, està relacionada amb el narcotràfic.
Això era el que es coneixia com “la posada alemana”. Era propietat de Carlos Lehder, un cap del narcotràfic i soci de Pablo Escobar.
El pare de Carlos Lehder era alemany, un nazi que va fugir cap a Colòmbia. La seva mare colombiana, del quíndio. En morir el seu pare l’hi va deixar una gran fortuna, i a més, a finals dels anys 70 del segle XX va entrar en el mon del contraban de cocaïna i va comprar una illa a les Bahames per poder introduir la coca als Estats Units. Entre la fortuna heretada i el narcotràfic era una persona immensament rica.
Aquest ressort turístic es va construir l’any 1982 i estava dedicat al culte a John Lennon, l’integrant dels Beatles, al que admirava. Pel que llegeixo era molt luxós i un tant extravagant o poc usual. Hi havia 16 cabanes d’estil suïs, amb suite i llar de foc i mobiliari clàssic; 16 mini cabanes de dos pisos; zones enjardinades i camí ecològic de 6 Km, cavallerisses, taberna, discoteca, restaurants diversos, un celler, salons, botigues de records, un heliport, una estàtua de bronze de Lennon.... En el pati principal una gàbia amb dos lleons, aus exòtiques...
Aquí se celebraven grans festes, amb les personalitats del moment tant a nivell nacional com internacional. Es podien preparar bufets per més de mil persones.
A nivell tecnològic era un complex pioner. Hi havia escales mecàniques o elèctriques com en diuen allà, un pont amb la mateixa tecnologia, que unia les dependències principals amb les cavallerisses, pel que hi podien anar els cavalls.
L’any 1987 els americans van capturar a Lehder i el van extradir a Estats Units on compleix condemna. Va ser el primer narcotraficant extradit.
Quan va ser capturat l’hotel va quedar uns mesos deshabitat, després la família va intentar tirar-lo endavant, però en el 1998 va passar a estar sota control del govern ja que eren guanys il·lícits. El terratrèmol del 1999 va destruir part del complex. També hi va haver un incendi.
Per altra banda se sabia que hi havia una gran riquesa, i els narcotraficants acostumaven a amagar diners en les parets o en els llocs més insospitats. Per això la gent local va intentar saquejar-lo però per molt que van buscar ja no hi quedava res.
Segons ens expliquen l’estat voldria vendre el recinte i el que queda, però ningú vol comprar-ho pels mals records que porta.
Per visitar la vall de Cocora espot arribar fins allà amb els jeeps willys, que surten de Salento.
Després de la segona guerra mundial Estats Units tenia un excés de jeeps de la marca willys i els va oferir a diferents països. El ministeri de defensa de Colòmbia en va comprar molts i si ho he entès be, després els va vendre als productors de cafè, que els feien servir per transportar el cafè; la zona cafetera, està en la serralada andina, pel que les rutes no son fàcils. Per això aquest tipus de transport va ser una gran millora.
Aquests vehicles 4X4 eren força confortables, robustos i força versàtils. Els van adaptar per poder transportar grans quantitats de sacs de cafè, però també altres productes com plàtans o taronges. Servien, i serveixen també per dur animals, mobles, estris diversos, i també gent. Se’ls coneixia com ”mules mecàniques”. Es van convertir en tot un símbol de la regió cafetera. Tant és així que hi una tradició local és la desfilada de “yipaos”, que és com anomenen a aquests jeeps. Si no estic confosa la primera desfilada es va fer l’any 1988; porten els vehicles molt decorats.
Era un divendres i a Salento hi havia molta gent. Els yipaos es poden veure aparcats a la plaça; són de colors brillants i els tenen molt nets i cuidats.
Amb aquests vehicles s’arriba fins a l’entrada del parc nacional dels Nevados; la vall de cocora forma part d’aquest parc. Un cop entres al parc la ruta per la vall es fa a peu, o si un vol pot contractar cavalls.
És un recorregut molt bonic i molt verd, en el que vas caminant per sobre dels 2000 metres. La vall es troba entre els 1800 i els 2400 metres d’alçada.
El recorregut que fem és el del bosc de palmes. Aquí és on espot trobar l’arbre nacional de Colòmbia: la palma de cera.
La palma de cera està en risc d’extinció ja que hi va haver una tala indiscriminada. Per una banda es feien servir les seves fulles per la tradicional celebració del diumenge de rams. Per l’altra, la fusta és molt preuada i la cera que produeixen aquestes palmeres en el passat, quan no hi havia electricitat, es feia servir per fabricar espelmes. La cera recobreix el tronc i en extreure-la l’arbre pot acabar morint.
Actualment és una espècie que està en perill d’extinció. Tot i que parlen del bosc de palmes, estan bastant disperses i no en queden masses. Les que es conserven son les que es troben a més alçada en la vall.
Durant molts anys en aquesta vall s’hi van cultivar patates, però em sembla que hi va haver una plaga que va atacar els cultius i van acabar morint.
Les palmes de cera fan mes de 60 metres d’alçada; diuen que son les mes altes del mon. També hi ha el bambú, que creix molts, uns 15 cm al dia. Diuen que es pot sentir el cruixir del seu estirament.
Hi ha també altres espècies de plantes i flors, algunes també en perill d’extinció.
Aquesta vall té un ecosistema especial ja que la serralada andina la protegeix dels vents provinents del pacífic. Té un ambient humit, parlen del bosc humit en el que gairebé cada dia hi plou.
Aquí neix el riu quindio, que dona nom al departament. I pel que fa al nom de la vall, “Cocora” vol dir “estrella d’aigua” que era el nom d’una princesa quimbaya, filla del cacic Acaime.
El passeig és molt agradable, tot verd, ondulat; jo bufava una mica en les pujades. I retallant-se contra el cel blau, les palmeres, amb un tronc molt prim, molt estilitzades, i coronades per les fulles que semblen caps despentinats. 
En un punt del recorregut hi ha una palmera caiguda i és quan te n’adones de lo altes que son. 
Com en altres llocs del país, aquí també hi va haver enfrontaments. Costa imaginar en aquest ambient tant idíl·lic. Els guerrillers de les farc estaven en les muntanyes en un costat de la vall, els paramilitars a les muntanyes de l’altra banda de vall, i en la pròpia vall hi havia els militars i em sembla que també els narcotraficants. 
Els caps del narcotràfic s’apoderaven de les terres de la gent. Els hi compraven a bon preu, però si no volien vendre els hi deien que ja els hi vendria la vídua. O que matarien a la seva mare, la desenterraria i la tornaria a matar. Així aconseguien es terres que volien. 
Quan vam acabar el passeig vam dinar a l’entrada del parc. Allà potencien la reforestació de la palma. T’ofereixen plantar una petita palma de cera, donar-l’hi un nom i regar-la. A la nostra la vam anomenar llibertat.