Salento és una població molt agradable i cuidada, però també molt turística. Com ja vaig comentar, és el punt de sortida per visitar la vall de Cocora.
Segons consta a les cròniques Simón Bolívar va passar per aquestes terres l’any 1830, però no va ser fins al 1842 que es va fundar una població a la vall de Boquía. Aquesta ubicació presentava problemes ja que s’inundava tot sovint per les crescudes del riu quíndio. Així que la població va decidir canviar de lloc.
En el 1865 és quan es va traslladar el poble cap a un lloc anomenat Barcinales. Aquest era el nom d’un arbre de la regió. És el que ara forma part de la plaça i el centre de la ciutat. Amb el nou emplaçament canvien també el nom i es converteix en Villa nueva de Salento. Van escollir el nom de Salento en record de la ciutat homònima cretenca, que era molt pròspera.
L’església que es va construir inicialment va haver-se de reconstruir diversos cops degut als terratrèmols. També les cases s’han hagut d’anar refent. La ciutat també va quedar molt afectada pel terratrèmol del 1999.
És una vil·la de casetes baixes, amb les façanes pintades de blancs o color pastel i marcs de finestres i portes també en color. Plantes i flors adornen els balcons. És molt agradable per passejar tot i l’excés de turisme. Hi ha un carrer que està tot dedicat al turisme: restaurants, cases d’hostes, botigues d’artesania... pel meu gust una mica excessiu.
Recorda bastant Calarcà, però aquesta més cara al turisme.
Al fons del carrer turístic hi ha una escalinata, que és un viacrucis, que porta fins al mirador de la creu. S’han de pujar uns 250 graons que tenen acabats de rajola decorada. Fa bonic. I per pujar cal prendre-s’ho amb calma, però vallapena l’esforç.
Des de dalt la vista és molt bonica. Es veuen les muntanyes del voltant molt verdes, la vall de cocora, però jo esperava veure muntanyes nevades... i res de res. També es té una bona vista sobre el poble.
El que em va sorprendre una mica és el que anomenen el mirador. L’escalinata està molt cuidada, i a dalt trobes algun venedor d’artesania i potser de refrescos, no ho recordo. Però és un espai que no està massa cuidat; em sembla que no hi havia ni tan sols un banc.
Vam sopar en un restaurant d’una noia que havia viscut molts anys a Catalunya. Ens comentava que l’hi va costar tornar-se a adaptar a la vida del seu país. Hi ha molta gent que va fugir en aquells anys difícils i que ara, poc a poc hi van tornant. 
A la part alta del poble hi ha un camí que et permet tenir diferents vistes sobre Salento i les muntanyes del voltant. Hi ha algunes finques força grans,
Després encara una última volta per la plaça i el centre abans de marxar cap a Calarcá. Hi havia paradetes d’artesania i estaven muntant taules de bars i restaurants ambulants.
Vam dinar prop de Calarcá i després vam anar al jardí botànic i al papallonari.
El jardí botànic es va crear en el 1979 amb tres objectius ben definits: conservació ecològica, investigació científica i educació mediambiental.
Mentre esperàvem a la guia que ens havien assignat per la visita vam poder veure els primers colibrís o picaflors. Són uns ocells petits de dos colors, blau i verd, molt vistosos.
S’alimenten preferentment del nèctar que extreuen de les flors. Això contribueix a la pol·linització. Hi ha molta varietat de colibrís i tenen el bec adaptat a la planta que pol·linitzen.
Com que el nèctar és ric en sucres els hi aporta molta energia, que és la que necessiten pel seu tipus de vol amb un gran moviment d’ales. Se senten especialment atrets per les flors de color vermell o taronja.
Es fa un recorregut pel bosc, per conèixer les diferents plantes que es van trobant; hi ha moltes palmeres, diuen que es poden veure totes les especies diferents que hi ha al país.
Hi ha uns miradors des d’on es poden observar les aus que s’apropen als abeuradors però no vam tenir sort.
El papallonari és interessant, tot i que com que ja era una mica tard, les papallones estaven força passives. La que em va agradar més és una que amb les ales tancades la veus de color torrat, molt poc atractiva, però quan les desplega tenen un colors blau elèctric. És molt bonica. També vaig poder constatar, un cop més lo difícil que és fotografiar espècies voladores, com ocells o papallones, ja que mai paren quietes. I comparat amb els ocells són encara més difícils de fotografiar, o almenys és el que em sembla a mi. 
Des de Calarcá vam anar cap a Pereira on teníem que agafar el vol cap a la costa, a Cartagena. Pel camí van continuar explicant-nos coses sobre els país.
Ens explicaven que les FARC van tenir quatre etapes. En el primer període el que volien era ajudar a la gent; alguns havien estat a Cuba, tenien una filosofia comunista i també tenien algun suport de la unió soviètica. Van obrir escoles i hospitals en llocs on el govern no havia fet res per la població.
La cosa es va complicar quan va caure la unió soviètica, ja que es van quedar sense recursos. Llavors van començar amb els segrestos exprés. A les carreteres controlaven la gent que duia bons cotxes i els que segrestaven per demanar un rescat. 
Ara be, els rics es van adonar de la seva tàctica i van deixar de circular amb cotxes luxosos. Agafaven el transport públic per passar desapercebuts. Amb el que va començar l’etapa de la “pesca”. Aturaven un autobús, seleccionaven aleatòriament deu passatgers, els retenien i als altres els deixaven marxar. Entre els deu que s’havien quedat sempre n’hi havia alguns que podia pagar el rescat que demanaven. Els que no pagaven se'ls quedaven com a ma d’obra. 
Una altra forma de fer diners que tenien era fer pagar un tribut a la gent del territori que havien ocupat. No podien negar-se si no volien patir les represàlies. Alguns ho abandonaven tot i fugien per sentir-se lliures de l’extorsió. El problema era que tenien que abandonar tot el que tenien i començar des de zero en qualsevol racó lluny del domini de les farc. Si era gent gran, molts cops no s’adaptaven al canvi. 
Si no fugies i et negaves a pagar, segrestaven a la teva família. Ens expliquen d’un cas en que van segrestar l’home i dos fills. Van demanar el rescat. La família va trigar uns mesos a tenir la quantitat demanada. Van entregar els diners, però no van alliberar als hostatges. Van anar donant llargues. Mesos més tard van trobar els cossos i l’autòpsia va determinar que els havien matat poc després del segrest, molt abans de que paguessin.
La gent tenia que pagar el tribut a les guerrilles, però llavors els militars els consideraven que col·laboraven amb la guerrilla. O sigui que fessin el que fessin sempre hi sortien perdent.
Quan van veure que amb l’extorsió no treien prou diners és quan van dedicar-se als segrestos i la “pesca”. I quan amb això tampoc en tenien prou van entrar en el mon del narcotràfic.
En els anys 90 moltes pares i mares van marxar del país per guanyar-se la vida a fora i poder enviar diners als fills que havien quedat aquí amb altres familiars.
Aquests fills es van malcriar. Els hi enviaven més diners del que aquí es guanyava, amb el que es van malacostumar a tenir diners. Quan hi va haver la crisi econòmica a Espanya, els que havien vingut cap aquí no van poder seguir enviant diners als fills, o no al mateix ritme. M’expliquen que en la zona de Pereira, en l’eix cafeter, moltes noies van començar a prostituir-se per tal de seguir mantenint el ritme de vida al que s’havien acostumat.
Diuen que mig en broma es parla de Pereira i Cali, i un altre lloc que no recordo, com del “silicon valley” de Colòmbia, ja que hi ha moltes noies que s’implanten silicona i es fan cirurgia estètica. En els anys de control dels narcotraficants, les famílies d’estrats baixos, 1 i 2, recollien diners per quan la filla fes quinze anys. Llavors l’hi pagaven la cirurgia estètica per tal de que algun ric es fixés en ella i pogués tenir una vida acomodada.
Els narcotraficants, s’apoderaven del que volien, de les dones que els hi venia de gust. Després modelaven els seus cossos a mida del seu gust. Això també ho feien molts altres homes.
Ens expliquen que els joves colombians no consumeixen droga. Tenen massa present totes les desgracies que ha portat.
Finalment vam arribar a l’aeroport de Pereira. El vol cap a Cartagena Índies era el que després continuava cap a Nova York, pel que sortia de la terminal internacional, i hi havia molts més controls i preguntes. Algunes de les preguntes que hem van xocar va ser si patia alguna malaltia, si m’havien operat feia poc... Van fer una revisió exhaustiva de tot l’equipatge. Tot el procés començava més de dues hores abans de la sortida del vol, que estava prevista a 2/4 de 10 de la nit però que va sortir amb retard.