09 de juny 2019

Bangladesh_7. Sundarbans

Bona part del folklore bengalí fa referencia a Sundarbans, ja que se centre de forma especial en herois i divinitats especifiques d’aquesta zona. Una de les llegendes fa referencia a l’heroïna Behula i el seu marit Lakhindar. En tot el parc hi ha diverses torres de vigilància que estan relacionades amb aquesta llegenda. 

Segons la llegenda, el marit de Behula, Lakhindar, havia mort i ella l’acompanyava en el seu darrer viatge en barca. 

Quan va passar pel costat del banc de terra que es coneix com Netidhopani va veure una cosa que l’hi va cridar l’atenció. Hi havia una dona rentant roba i un crio que estava tota l’estona destorbant-la; per tal de que deixés de molestar l’hi va tirar una mica d’aigua i el nen va morir. Sense immutar-se la dona va acabar de fer la bugada i després va tornar a ruixar el cos del nen amb aigua, tot cantant alguns mantres, per tal de retornar-lo a la vida. 

Behula en veure això va pensar que aquella dona era la persona idònia per fer que el seu marit retornés a la vida. Va dirigir el bot cap allà i va preguntar a la dona, que es deia Netidhopani, que l’hi ensenyés els seus cants. 

Es diu que Behula va passar a l’altra vida en aquest lloc en el que hi ha una torre que porta el seu nom i des d’on es poden veure les restes d’un antic temple dedicat a Shiva, d’uns 400 anys d’antiguitat. 

Diferents autors han basat les seves obres en el manglar de Sundarbans. Un d’ells és Emilio Salgari, que ho fa servir d’escenari en diverses obres, com “el misteri de la jungla negra”. La pel·lícula de Salman Rushdie, “els fills de la mitjanit” transcorre en part en aquest bosc, a l’igual que la pel·lícula basada en l’obra d’Amitav Ghosh “la marea hambrienta”. 

Com els altres matins vam anar pels canals estrets a veure la sortida del sol. És el nostre darrer dia pel manglar. 

Com ja he comentat, Sundarbans és un manglar molt especial. A part de ser el més gran té una gran diversitat d’espècies: dels 50 tipus que hi ha al mon aquñi se’n poden trobar 26. 

Les diferents espècies de manglar van anar apareixent de forma gradual, segons els canvis climàtics i de dipòsits en els sòls, que entre d’altres coses canvien la seva alçada. Quan el sòl va quedar una mica elevat, m’imagino que ja no estava cobert d’aigua, van aparèixer altres tipus d’arbres. 

Mig milió de persones depenen de Sundarbans per viure. La riquesa de la zona es basa sobretot en el peix, els crancs i la mel. 

Les abelles d’aquí son de les mes grans i agressives que es coneixen, però la mel que s’obté té molt bona reputació. 

Després d'esmorzar vam anar al poble que teníem al davant per poder veure una mica la vida en de la gent del Sundarbans. 

El primer que vam trobar va ser l’escola. Després d’aquells dies una mica allunyats del bullici, em va agradar el contacte amb la població local. 

Hi ha diferents classes, de diferents edats. En una d’elles la mestre m’explica que aprenen 6 matèries diferents: àrab, anglès, bangla, entorn, ciències i cultura. Era el migdia i a la porta d’entrada hi havia mares esperant per recollir els seus fills. 

Les classes son mixtes, en un cantó seuen els nens, que es cobreixen el cap amb una mena de casquet de tela brodada, i a l’altre les nenes amb el cabell tapat pel mocador. En el vestit dels nens predomina el color blau. Tots porten motxilla, carregada de llibres de text que ens ensenyen orgullosos. 

Com passa arreu, els nens tenien curiositat, ganes de jugar, els hi encantava posar per les fotografies. S’amuntegaven, s’abraçaven, s’empenyien per poder sortir a les fotografies. I si podien veure’s després a la pantalla millor que millor. 

La majoria no es mostraven tímids, com ja havíem observat el primer dia amb l. Festa de l’any nou. La gent en aquest país és curiosa, simpàtica i té moltes ganes d’interactuar amb els forans. 

Entre els més menuts hi havia alguns nens i nenes que sí que es mostraven tímids. Recordo algunes nenes que em miraven amb els ulls grossos i bonics, sense gosar somriure. 

Després vam anar a passejar pel poble; una de les coses que em va cridar l’atenció van ser les cries de gamba. Al llarg del carrer anaves trobant homes amb una palangana amb aigua, i uns petits filaments, que són les cries de gamba. Van agafant l’aigua amb un cullerot i conten els filets, les cries, que hi ha. Cada cria val 10 takas. 

En el poble també hi ha criadors d’ostres. Tota la vida gira al voltant del mar i els canals. 

Es un poble molt senzill. Hi ha un sol pou comunitari, tot i que algunes cases tenen cisternes on recullen aigua de pluja. Els que no tenen la seva reserva han d’anar a la del poble. 

Hi ha també uns embassaments en els que es recull aigua de pluja, que és la que es fa servir per rentar-se. 

En un camí d’entrada a una casa hi ha una arcada decorada amb teles i plàstics de colors. Indica que hi ha d’haver un casament en la família que viu a la casa. 

Hi ha cases d’estils diversos. Algunes fetes de fusta i molt senzilles, mentre que altres son d’obra. 

En un bar tenen una taula que sembla de billar, amb quatre forats a les cantonades i tenen unes fitxes que disparen cap als forats amb un cop de dit. 

Sundarbans es veu amenaçat tant per factors naturals (tsunamis, ciclons, pluges...) com per l’activitat humana. 

L’any 2013 es va signar un acord per instal·lar una central elèctrica de carbó, a tan sols 14 Km del manglar. És la central elèctrica de Rampal. Tenia que posar-se en marxa l’any 2016, però hi va haver moltes protestes pel lloc escollit per construir-la, ja que podia causar danys irreparables en el manglar. 

A començaments de desembre del 2014 un petrolier que transportava 358 mil litres de fuel va xocar amb un altre vaixell, el que va provocar el vessament del fuel, que es va cobrir una superfície de 350 Km2. La taca es va escampar pels canals de Sundarbans i la línia de costa va quedar ennegrida. Va veure’s afectada tota la zona, arbres, plàncton, peixos, dofins… 

Aquí hi habiten dos tipus de dofins, el de l’Irauadi i el del Ganges. Després de l’accident se’n van trobar alguns de morts. 

Sundarbans té un paper rellevant en l’economia de la regió i en la del país. Per la fusta, però també pel peix i crustacis entre d’altres productes. També té un paper rellevant en la protecció del territori, ja que actua de barrera enfront les tempestes i canvis en el nivell del mar. 

Al voltant de Sunderbans hi ha diverses industries que donen feina a molta gent de la zona, em sembla que a mig milió de persones. 

En alguns pobles es dediquen també a l’agricultura. A l’estiu, en l’època dels monsons, els camps s’inunden i l’arròs flota. En l’època seca la terra no es cultiva i es fa servir com a pastura. Els terrenys prop del poble tenen un sistema d’irrigació des de basses que s’omplen amb l’aigua de pluja. Aquí hi cultiven vegetals. 

En tota la zona de Sundarbans hi viuen més de 4 milions de persones. O sigui que és una zona molt poblada. 

Quan deixem el poble molta gent que és a la vora de l’embarcador ve a acomiadar-nos, especialment la gent més jove. Recordo que hi havia un noi amb bicicleta, que tot badant mirant-nos va acabar caient. 

Vam tornar al vaixell i després d’una travessia no massa llarga vam arribar a la nostra darrera parada a Sundarbans: l’illa on hi ha el poble de les prostitutes. En un primer moment, quan ens van oferir si volíem anar-hi em va sobtar, i la primera idea era dir que no. Però per altra banda anar-hi era un forma de conèixer el tema. Segons em van explicar hi ha un grup, crec que japonesos que hi aniran per fer un reportatge. És una realitat més del país, que ja que estàvem allà vaig considerar que valia la pena conèixer. 

En aquest poble hi ha les dones que han hagut de sobreviure dedicant-se a la prostitució. Hi ha vídues d’homes que han mort per atacs de tigres, o per altres causes. En un primer temps reben ajuda però a la llarga no, i s’han de buscar la vida. Per altra banda, els ciclons, del 2007 i del 2009 van destruir moltes terres, i van haver-hi molts refugiats. En els grups de refugiats les dones son les més vulnerables, poden patir violacions. 

Ena quest poble hi ha les dones repudiades per les seves famílies i per la societat; per sobreviure han de dedicar-se a la prostitució. 

Quan els fills son petits els tenen amb elles alpoble, i després els duen a un internat i els van a veure quan poden. 

Molts dels clients son de les tripulacions dels vaixells mercants que passen per aquí. Hi ha diferents tarifes, per la població local, es el preu mes baix, pels mariners una mica més car, i el preu es duplica pels estrangers. 

En la mateixa illa hi ha el poble de les prostitutes i més enllà hi viuen altres famílies. 

Algunes dones tenien ganes de parlar, estaven reunides en una botiga, i volien que entres i passes una estona amb elles. D’altres eren més esquives i ens defugien. Alguns nens corrien per allà. N’hi havia d’edats diverses. Davant de cada casa tenen el seu embarcador. Els carrers son de terra, i les casetes, com en l’altre poble que vam visitar n’hi ha de fusta i altres més robustes. 

Amb aquesta visita acabàvem el recorregut per Sundarbans. Un cop en terra ferma a Mongla vam anar per carretera fins a Khulna.

Bangladesh_6. Sundarbans, Kachikhali.

Vam sortir a navegar pel canal a les sis del matí; va ser molt agradable, hi havia molta pau, la temperatura agradable, el silenci trencat tan sols pels sons de la natura, la sortida del sol... a aquesta hora els ocells estan molt animats i alegren el recorregut. A Sundarbans hi ha unes 260 especies diferents d’ocells a més de les aus migratòries que hi fan estades temporals. 

La historia de l’àrea de Sundarbans es remunta al segle III o IV d. C. S’han trobat restes d’una ciutat construïda per Chand Sadagar, un ric mercader de l’època, en el bosc de Baghmara. 

Hi ha escrits del segle VII en els que es parla Harikela, probablement un regne que hi havia a bengala oriental. Més tard, en el segle IX es menciona a les dones harikeli com a dones del bengala oriental. 

En un manuscrit budista del segle XIII Harikela consta com un dels 64 llocs sagrats del budisme tàntric de bengala. En estudis mes recents (1980) es van trobar monedes amb la inscripció Harikela a la regió de Chittagong a l’altra banda de la badia de bengala. 

En el període mogol, segle XVI, els reis van deixar que el bosc de Sundarbans l’utilitzés la població local. En el segle XVII s’hi van instal·lar contrabandistes i pirates portuguesos, i es va convertir en refugi de fugitius. Hi ha constància de que alguns cops van ser atacats per tigres. 

Hi ha diverses restes en el parc que es remunten a aquella època; una és la torre de vigilància que hi ha a Netidhopani. 

L’any 1757 Sunderbans va passar a mans de la companyia de les Índies Orientals. I en mapes perses de l’any 1764 ja es feia esment d’aquesta zona. 

A mitjans del segle XIX es va crear el departament forestal a la província de Bengala i és quan es va començar a fer un manteniment d’aquestes maresmes. He llegit en algun lloc que el manteniment consistia en extreure els tresors que hi hagués, que com que en aquella època formava part de l’Índia britànica, endur-se’ls d’aquí. A la població local la feina que se’ls hi va adjudicar era la de mantenir el bosc net. 

Després del passeig matinal vam tornar a esmorzar a l’embarcació i de nou vam creuar el canal per anar a caminar per terra ferma. 

Vam anar per un camí de sorra, amb vegetació baixa, per un espai obert i ampli. En un punt vam veure petjades de cadell de tigre. 

Bona part del camí no té gens d’ombra i feia calor. Després s’entra al bosc i ja era més ombrívol, fins que s’arriba a la platja. 

El més impressionant és quan s’arriba a la platja. Si no estic confosa aquesta zona se la coneix com santuari de Kachikhali. A mesura que ens apropem a la platja ja es comencen a veure els estralls que havia fet el darrer tsunami. Hi ha forces arbres arrencats, d’altres escapçats... 

La platja és molt llarga i ampla, de sorra fina, alguns del grup es banyen. A mi m’agrada més dedicar-me a fer fotografies de l’entorn. En certa forma es pot dir que el mar i el bosc es fusionen. Les aigües salades banyen els arbres del litoral. I fins i tot uns quants queden enmig de la platja. 

Son arbres alts i espigats, alguns mig secs, que resisteixen l’embat de les onades. I com que el terreny és molt pla, no és estrany que a la que puja una mica el nivell delmar les seves aigües s’endinsin pel bosc. 

El nostre rànger, amb uniforme i arma, ens espera a l’ombra, al bosc. Va patir veure com sua el pobre home, mentre nosaltres gaudim de l’aigua. Encara que no em vaig banyar (no se m’havia acudit endur-me’n el bikini al viatge), passejava descalça amb els peus en remull. 

Vaig trobar que era un lloc idíl·lic, l’aigua, la llum, els reflexos, el vent, el sol, i la tranquil·litat; tot ho feia un indret molt especial. 

Ara be, com que és un lloc tant bonic, és també molt turístic, i com passa en altres llocs, falla una mica la recollida de residus. 

Els que treballen amb turisme son conscients de que no espot embrutar l’entorn i fan esforços per mantenir-ho net. Un dels nois de la tripulació es va dedicar a recollir totes les ampolles de plàstic que anava trobant. Quan vam marxar d’allà en portava més de vint. 

De tornada al vaixell vam canviar una mica de zona en el Sundarbans. Vam arribar a un canal més ampla, en el que proliferen les barques de pescadors. 

Aquell vespre per sopar vam fer una barbacoa al mateix vaixell. Va ser agradable.

26 de maig 2019

Bangladesh 5: Sundarbans, Kotka

A Mongla vam començar el nostre recorregut per una petita part de Sundarbans. Aquí vam embarcar en el que seria el nostre allotjament durant tres nits. Era una embarcació per nosaltres sols. Senzilla, però jo no em puc queixar ja que em va tocar la cabina a dalt. Les que estaven a baix eren una mica més claustrofòbiques. 


De totes formes no fèiem vida tancats sinó que estàvem a fora, veient el paisatge, llegint, menjant o passant l’estona. En els lavabos, tot i que eren petits, hi havia dutxa. I el més important és que la tripulació era encantadora. Molt servicials i amables. També molt riallers. El capità, du el cabell i la barba tenyits de color taronja; em sembla que ho fan amb hena. A més dúiem una barqueta que era amb la que ens ficàvem pels canals. 


Sundarbans és una gran extensió que hi ha al sud de Bangladesh i que s’estén fins a l’Índia, en la part del golf de Bengala on hi ah el delta que formen el Ganges, el Brahmaputra i el Meghna. Un 60% del Sundarbans es troba a Bangladesh i el 40% restant a l’índia. 

Té una extensió de 10.000 Km2; un 30% d’aquesta extensió està coberta d’aigua. Aquí hi ha el bosc de manglars més gran del mon i és patrimoni de la Unesco des del 1987. 

Hi ha estudis que indiquen que l’extensió que ocupa el manglar s’ha anat reduint al llarg dels anys; en els darrers 200 anys s’hauria reduït en una tercera part. 

Degut a la densitat de població i a l’explotació dels recursos que hi ha, la biodiversitat de Sundarbans està en perill. Per això actualment hi ha dos zones protegides. 

Sundarbans en bengalí vol dir “bosc bonic”, ara be es pensa que aquest nom podria derivar del nom d’un arbre característic d’aquest manglar, i que em sembla que és una espècie de manglar, el sundari (heritiera littoralis). 

En el nostre recorregut anàvem trobant barquetes i alguns pescadors de gambes que treuen les xarxes de color blau. Hi ha molt moviment i el litoral es veu molt industrialitzat. 

Al vespre vam agafar la barqueta per entrar als canals. Abans de salpar ens van pujar a la barca uns plats de patates fregides. Estaven boníssimes. Tenien un lleuger arrebossat que les feia delicioses. 

La navegació pels canals era molt més bonica, ja que perds de vista la zona industrial. A la vora de l’aigua es van trobant cases, construïdes en fusta i sobre pilons per evitar que hi entri aigua i també protegides de la humitat del sòl. I moviment de gent, en general, enfeinada. 

La posta de sol va ser bonica, tot i que el paisatge l’imaginava més idíl·lic, i en la part oberta es veuen moltes grans construccions. 

Vam tornar a la nostra embarcació, per fer torns per la dutxa mentre esperàvem el sopar. Aquí el ritme el marca la llum solar. 

A les 6 mati, abans d’esmorzar vam anar a fer una primera caminada per la selva. Hi havia molta humitat. Llegeixo que a Sundarbans la humitat està entre el 70 i el 80%. Donada la seva situació geogràfica està considerat un bosc tropical i la temperatura al llarg de l’any es troba entre els 21 i els 30 ºC . 

Vam fer un circuit circular, acompanyats per un rànger, uniformat i armat. De la diversitat animal que hi ha aquí no vam veure gran cosa; vam veure alguns ocells i uns quants micos. 

A mi em va agradar el passeig, ja que hi ha silenci i tan sols sents el vent entre la vegetació i els ocells. També alguna altra bestiola que no es veu però que fa soroll entre les fulles. 

Ens ensenyen un punt on fa dos anys una tigressa va parir dos cadells. No vam tenir sort i no vam veure cap tigre. El rànger ens diu que ell només n’ha vist tres cops. 

En els boscos de Sundarbans hi ha una gran diversitat animal, però el que atrau més l’interès és el tigre de bengala. L’any 2015 es va fer un cens per veure quants en quedaven i es va veure que a la part de Bangladesh n’hi vivien 106 i a l’Índia 74. Ara be, en un altre lloc diuen que hi ha uns 400-450 exemplars d’aquest tigre. 
 
Cada any hi ha gent que mor per l’atac d’algun tigre. En general hi ha entre 30 i 100 atacs per part de tigres a humans. Això és degut a que és una zona densament poblada. 

A Sundarbans hi ha una gran biodiversitat, no tot acaba amb el tigre. Hi ha 693 espècies animals: 49 espècies de mamífers, 59 de rèptils, 8 d’amfibis, 210 espècies de peixos, 24 de gambes, 14 de crancs i 43 de mol·luscs. Hi ha una gran varietat d’aus aquàtiques i de rapinyaires. 

En quant a la diversitat en el mon vegetal tampoc està gens malament. Hi ha 334 espècies de plantes, 165 tipus d’algues, 13 espècies d’orquídies... 

En el nostre recorregut vam vorejar un embassament amb plantes aquàtiques, em sembla que eren tipus nenúfar. Vam arribar fins a una torre mirador, per copsar la frondositat del bosc. 

Després de la passejada vam tornar a la nostra embarcació per esmorzar i continuar la navegació cap a l’estació forestal de Kotka on hi vam arribar després de dinar. 

Aprofitem el temps de navegació per aprendre alguna cosa més sobre aquest país i la seva gent. 

La primera ministre Sheikh Hasina, líder de la lliga Awami, que està en el seu quart i darrer mandat, és una persona amb un elevat nivell cultural. Ha fet prosperar al país, i part dels seus esforços s’han enfocat a potenciar l’educació de les noies. Per això per les nenes i noies l’educació és gratuïta; pels nens tan sols la primària és gratuïta. Considera que si les dones tenen un bon nivell educatiu ho transmetran als seus fills i aquests també tindran educació. 

Pel que ens diuen també treballa per reduir les diferencies socials, ajudant a les classes més desfavorides a sortir del pou de la pobresa, i posant taxes als que tenen major riquesa. 

A nivell sanitari, la sanitat publica no funciona be, diuen que et dediquen molt poc temps i atenció. Si necessites una operació, si no pagues no t’operen. 

La gent de Bangladesh que té recursos viatja sobretot als països del voltant: Índia, Nepal i Bhutan. 

Com ja vaig comentar, és un país en el que es veu molta activitat comercial. Exporten molt, tot i que un 80% de les seves exportacions son del ram tèxtil, també exporten altres productes com són peix i marisc congelat, jute, cuir... Les importacions venen majoritàriament de la Xina i sud-est asiàtic. 

Els ports de Bangladesh s’han utilitzat molt pel desballestament de grans embarcacions. Els països rics venen a països com Bangladesh i l’Índia els seus vaixells quan ja no son operatius. Les condicions de treball en el desballestament i la contaminació que genera són un greu problema. Les drassanes de desballestament s’han convertit en abocadors de vaixells. 

Ara be, poc a poc el país a començat a explotar el seu potencial en construcció naval. Les primeres exportacions en aquest camp van ser de petites embarcacions per Moçambic i Maldives, però en el 2008 van fer la primera venta de grans vaixells a Europa. I des de llavors ha augmentat la venta de grans embarcacions a diferents països. 

Després de dinar, ja a l’estació forestal de Kotka vam agafar altre cop la barqueta per arribar a la platja. Hi ha una passarel·la de fusta una mica elevada que et permet arribar a terra ferma. Vam fer una caminada pel bosc, i el manglar. 

L’únic tigre que vam veure és el del cartell de l’entrada. Aquí també hi ha micos, que es passegen pel manglar sense problemes. Caminar per un manglar no és gens fàcil: el terra està cobert de punxes de fusta de mides variables, algunes arriben a tenir uns 20 centímetres d’alçada. Has d’anar mirant a terra per no entropessar o clavar-te-les. Aquí el risc és que caiguis i te les clavis. 

Es manglars tenen arrels enterrades i unes altres aèries per on agafen oxigen i extreuen la sal. El manglar és una planta resistent a la sal. 

Sundarbans és una regió plana, amb zones d’aiguamolls, on hi ha un munt d’illes separades per canals o rierols. La part costanera està sotmesa de forma constant a l’efecte de les marees amb la pujada i baixada d’aigües i també als ciclons. 

El manglar de Sundarbans es troba en una zona de confluència d’aigua dolça, dels rius que baixen des de l’Himàlaia amb l’aigua salada del mar de bengala. 

De fet a Sundarbans hi ha una zona d’aiguamolls d’aigua dolça, i altres zones d’aigua salada. El manglar és la zona on la salinitat és més gran. La zona que es diu d’aigua dolça rep aquest nom ja que la concentració de sals és baixa. En època de pluges és pràcticament aigua dolça ja que la seva aigua es barreja amb la que baixa de forma abundant de les muntanyes, i aquest flux d’aigua evita l’entrada d’aigua de mar. 

Una de les peculiaritats del terreny de Sundarbans és que esta subjecte a les inundacions temporals i als efectes de la salinitat; tot això afecta a la vegetació. Hi ha zones en les que el terreny no està molt consolidat, és semi sòlid. L’acidesa del terreny varia entre les diferents zones, i es troba en un rang de pH que va des del 5,3 (àcid) fins a 8,0 (bàsic). Les sals que formen el sol varien també d’un punt a l’altre de Sundarbans; predomina les sals de calci i sodi, sent la quantitat de potassi un 25% menor. 

Quan hi ha ciclons, l’aigua de mar ho envaeix tot, alterant significativament la salinitat. El cicló que hi va haver en el 2007 va afectar a un 40% de la superfície de Sunderbans. 

La caminada que vam fer va ser molt bonica. Vam passar pel costat d’algun micos i en un clar del bosc vam poder gaudir de la companyia d’uns axis, una mena de cérvols de clapes blanques. Els personal local que ens acompanyava van tallar branques dels arbres, per tal de que l’olor els atragués. Es van acostar tímidament, en grup. Uns es mostraven tímids, altres més agosarats i ens miraven des de la distància amb curiositat. 

Aquesta zona va veure’s molt afectada pel tsunami que hio va haver en el 2009. Queden les restes de la casa del guarda, que en estar prop de la platja va patir l’envestida de les grans onades. 

Quan els aigües es van calmar, van trobar les restes d’una balena morta; els seus ossos estan ara en les ruïnes de la casa del guarda. No sé si és perquè van aparèixer allà o les hi ha posat. És un lloc de difícil accés, pel que m’imagino que ha quedat on es va trobar. En aquest tsunami van morir molts animals, inclosos alguns tigres. 

Teniem el vaixell ancorat en un dels canals. Ens van dir que a vegades algun tigre creua el canal al vespre o a la nit. Vam estar una mica pendent, però ni rastre del felí. 

El paisatge en aquesta zona és més sec que per on havíem estat al matí i també es veuen més restes de sal per tot arreu.