Vam sortir a navegar pel canal a les sis del matí; va ser molt agradable, hi havia molta pau, la temperatura agradable, el silenci trencat tan sols pels sons de la natura, la sortida del sol... a aquesta hora els ocells estan molt animats i alegren el recorregut. A Sundarbans hi ha unes 260 especies diferents d’ocells a més de les aus migratòries que hi fan estades temporals. 
La historia de l’àrea de Sundarbans es remunta al segle III o IV d. C. S’han trobat restes d’una ciutat construïda per Chand Sadagar, un ric mercader de l’època, en el bosc de Baghmara.
Hi ha escrits del segle VII en els que es parla Harikela, probablement un regne que hi havia a bengala oriental. Més tard, en el segle IX es menciona a les dones harikeli com a dones del bengala oriental.
En un manuscrit budista del segle XIII Harikela consta com un dels 64 llocs sagrats del budisme tàntric de bengala. En estudis mes recents (1980) es van trobar monedes amb la inscripció Harikela a la regió de Chittagong a l’altra banda de la badia de bengala.
En el període mogol, segle XVI, els reis van deixar que el bosc de Sundarbans l’utilitzés la població local. En el segle XVII s’hi van instal·lar contrabandistes i pirates portuguesos, i es va convertir en refugi de fugitius. Hi ha constància de que alguns cops van ser atacats per tigres.
Hi ha diverses restes en el parc que es remunten a aquella època; una és la torre de vigilància que hi ha a Netidhopani.
L’any 1757 Sunderbans va passar a mans de la companyia de les Índies Orientals. I en mapes perses de l’any 1764 ja es feia esment d’aquesta zona.
A mitjans del segle XIX es va crear el departament forestal a la província de Bengala i és quan es va començar a fer un manteniment d’aquestes maresmes. He llegit en algun lloc que el manteniment consistia en extreure els tresors que hi hagués, que com que en aquella època formava part de l’Índia britànica, endur-se’ls d’aquí. A la població local la feina que se’ls hi va adjudicar era la de mantenir el bosc net. 
Després del passeig matinal vam tornar a esmorzar a l’embarcació i de nou vam creuar el canal per anar a caminar per terra ferma.
Vam anar per un camí de sorra, amb vegetació baixa, per un espai obert i ampli. En un punt vam veure petjades de cadell de tigre.
Bona part del camí no té gens d’ombra i feia calor. Després s’entra al bosc i ja era més ombrívol, fins que s’arriba a la platja.
El més impressionant és quan s’arriba a la platja. Si no estic confosa aquesta zona se la coneix com santuari de Kachikhali. A mesura que ens apropem a la platja ja es comencen a veure els estralls que havia fet el darrer tsunami. Hi ha forces arbres arrencats, d’altres escapçats...
La platja és molt llarga i ampla, de sorra fina, alguns del grup es banyen. A mi m’agrada més dedicar-me a fer fotografies de l’entorn. En certa forma es pot dir que el mar i el bosc es fusionen. Les aigües salades banyen els arbres del litoral. I fins i tot uns quants queden enmig de la platja.
Son arbres alts i espigats, alguns mig secs, que resisteixen l’embat de les onades. I com que el terreny és molt pla, no és estrany que a la que puja una mica el nivell delmar les seves aigües s’endinsin pel bosc.
El nostre rànger, amb uniforme i arma, ens espera a l’ombra, al bosc. Va patir veure com sua el pobre home, mentre nosaltres gaudim de l’aigua. Encara que no em vaig banyar (no se m’havia acudit endur-me’n el bikini al viatge), passejava descalça amb els peus en remull. 
Vaig trobar que era un lloc idíl·lic, l’aigua, la llum, els reflexos, el vent, el sol, i la tranquil·litat; tot ho feia un indret molt especial.
Ara be, com que és un lloc tant bonic, és també molt turístic, i com passa en altres llocs, falla una mica la recollida de residus.
Els que treballen amb turisme son conscients de que no espot embrutar l’entorn i fan esforços per mantenir-ho net. Un dels nois de la tripulació es va dedicar a recollir totes les ampolles de plàstic que anava trobant. Quan vam marxar d’allà en portava més de vint.
De tornada al vaixell vam canviar una mica de zona en el Sundarbans. Vam arribar a un canal més ampla, en el que proliferen les barques de pescadors.
Aquell vespre per sopar vam fer una barbacoa al mateix vaixell. Va ser agradable.
