11 de maig 2019

Bangladesh_1. Dacca.

Ja fa uns anys que em rondava pel cap anar a conèixer Bangladesh i quan vaig veure que aquest mes d’abril, coincidint amb les meves vacances se celebrava la festa d’any nou, vaig decidir que era el moment oportú per anar-hi. La gent em preguntava i encara em pregunta el perquè d’anar-hi, què hi ha a veure. La meva resposta és senzilla, és un país del que no en sabia gairebé res, i per això tenia ganes de descobrir-lo. Això em passa amb molts altres llocs, que és la curiositat la que em porta a fer el viatge. A vegades no hi ha grans monuments, o paisatges espectaculars, però és la forma d’apropar-me a la seva historia, la seva cultura i la seva gent. 

Així doncs que em vaig embarcar en l’aventura de descobrir aquest país en un breu recorregut d’onze dies. I abans de marxar, preparant el viatge vaig llegir alguns llibres que em van resultar interessants. El primer va ser “la lista de las ofensas” de Dilruba Z. Ara. Aquesta autora va néixer a Dacca, en una família amant de la cultura; el seu pare la va introduir en el mon de la mitologia grega i la seva mare en les llegendes índies. Aquesta novel·la és de fàcil lectura, i et permet fer-te una idea de la vida, costums i problemàtica de les dones en aquest país. 

També em va resultar interessant de llegir el llibre de Igor G. Barbero, “Bangladesh, crónica de un país olvidado!”. En contraposició a l’altre llibre, aquest no es novel·la, sinó que son vivències. El seu autor és un periodista nascut a Bilbao que ha recorregut molt mon i en aquest llibre ens posa en contacte amb diferents veus del país per comprendre una mica la seva historia recent. 

Buscant autors del país que em permetessin conèixer la realitat d’allà, des del seu punt de vista, vaig descobrir a Taslima Nasrin de la que no n’havia sentit mai a parlar i que m’ha colpit. 

Taslima Nasrin és metgessa i escriptora, defensora dels drets humans, i està perseguida al seu país. Els integristes islàmics han ofert recompenses per matar-la. En la seva obra “vergonya” narra les tortures perpetrades a la minoria hindú a Bangladesh. És per aquesta obra publicada en el 1993 que va haver d’amagar-se i viure en la clandestinitat i finalment l’any 1995 buscar refugi a l’exili. L’obra “Lajja (vergonya)” no l’he llegit, però si que he aconseguit una altra de les seves obres, “the Golden age”, una novel·la ambientada en la guerra d’independència del Pakistan, l’any 1971, i les matances que hi va haver. Un llibre impressionant. 

Per últim he llegit l’obra de Jaume Sanllorente, “La costurera de Dacca”. És una altra cara del país; l’obra gira al voltant de la problemàtica de les fabriques i tallers de costura que hi ha a la capital, prenent com apunt de partida l’accident que hi va haver l’any 2013, en el que es va ensorrar un edifici amb les treballadores a dins. El llibre dona veu a diferents persones el que permet fer-se una idea força plural del problema. 

Amb aquest bagatge bibliogràfic a sobre emprenia el recorregut per una part del país. Arribar fins allà requereix el seu temps, volar fins a Istanbul, vam estrenar el nou aeroport internacional, i continuar fins a Dacca després de 8 hores més de vol. 

En el trajecte de Istanbul a Dacca seia al costat d’una dona etíop, periodista, que em va explicar que amb motiu d ela festa del nou any havien convidat a periodistes de diferents països per ensenyar-los-hi la capital, visitar els museus i explicar-los-hi la seva historia. 

En arribar a Dacca s’ha de fer el visat. Val 48 euros, i és un tant laboriós. Vam trigar unes dues hores en el tràmit del visat i recollir maletes. Per que et donin el visat has de presentar el bitllet d’avió de tornada i indicar tots els llocs que visitaràs. Vaig acabar donant-los-hi el programa del nostre viatge en el que hi havia les diferents poblacions on dormíem, el nom dels hotels i l’agencia local amb la que viatjàvem. Algú del grup va tenir problemes ja què l’adreça de l’hotel de Dacca era errònia. En realitat el tràmit era més o menys lent segons quin funcionari et tocava. 

A fora ens esperava el nostre guia Papon, de l’agencia Pathfriend, que ens va acompanyar en tot el recorregut. Eren ja les 9 del matí quan vam arribar a l’hotel. La primera impressió de la ciutat de Dacca era de ciutat sorollosa. Botzines, caos de cotxes i rickshaws o tricicles, a pedals o a motor. Molta humitat i xafogor. 

L’hotel era senzill però estava be. Vaig baixar a esmorzar, tot i que no tenia massa gana, però com que teníem que sortir a veure la ciutat necessitava posar alguna cosa al cos, a més del que ens havien donat a l’avió. Vaig prendre unes torrades i un te que em va costar 200 takes, uns dos euros. 

Dacca em va semblar una ciutat de contrastos, especialment en quant a edificis. El primer que vam anar a veure va ser un mercat. Per arribar-hi teníem que anar per la via del tren. En un primer moment vaig pensar que no devia estar previst cap tren a aquella hora, però ben aviat la realitat ho va desmentir. Amb molta paciència anava avançant lentament un tren. Ningú s’immutava, tan sols van canviar de via, si és que anaven per aquella. 

Molts tricicles, a pedals, amb unes capotes decorades i molt vistoses, que quan no plou porten plegades. Els seients son molt estrets i no massa confortables. Hi ha alguns carros de mercaderies, uns que també van acoblats a bicicletes, d’altres arrossegats per nois. Tant si duen la càrrega a pedals o a peu, a tots ells se’ls veu prims però resistents. 

Als voltants del mercat ja hi ha paradetes amb els productes col·locats a terra. En l’espai dels vegetals impressiona la grandària dels productes. Tant les fruites com les verdures tenen molt bona pinta i està molt ben presentat. Posen llums de color que potencien la coloració del que allà es ven: llum verda on hi ha productes verds, vermell en la zona de tomàquets. En la secció animals no poden faltar els pollastres vius i les cabres, o en l’espai dels peixos, molt net i amb molt bona pinta, alguns vius, d’altres posats en gel. 

Va ser caminat pel mercat que vam començar a veure homes amb unes espectaculars barbes tenyides de color taronja, amb hena. Després ho vaig veure per tot arreu. No té cap significat, és que els hi agrada dur-les així. 

Sortint del mercat vam anar cap a un barri de barraques. Són carrerons molt estrets amb construccions molt bàsiques. És gent que ha vingut del camp a la ciutat per veure si es podien guanyar la vida. Les condicions semblen molt dures. 

Com deia, és una ciutat de grans contrastos, ja que ben a la vora d’aquest barri hi ha edificis alts, grans magatzems... 

Vam dinar en un restaurant senzill, que si no recordo malament era xinès. Arròs amb vegetals i pollastre amb seva. Ells mengen amb les mans, millor dit, amb la ma dreta, l’esquerra serveix per agafar el got. A nosaltres ens van posar coberts. Un cobert per cadascú, pot ser cullera o forquilla. L’aigua que servien era potabilitzada per tractament amb ozó. 

Teníem l’hotel al centre de Dacca, els mercats estava al vell Dacca, i prop del vell Dacca hi ha el fort Lalbagh. És una ciutat en la que no vaig arribar a orientar-me. No hi vam estar massa i està tot tant atapeït que em resulta difícil. 

Entrar al recinte del palau fortalesa Lalbagh és relaxant. D’aquí estant no se senten el brogit del carrer. Hi ha un ampli jardí amb gespa, canals i fonts, en els que en algun moment hi devia circular aigua...i al fons, un edifici que recorda les construccions de l’època mogol al nord de l’Índia. 

Aquesta fortalesa la va fer construir l’any 1677 el príncep Mohamed Azam, fill del sisè emperador mogol Aurangzeb, que era el virrei de Bengala. Ara be, el príncep no va veure acabat el seu projecte, ja que abans de que es finalitzés l’obra el seu pare el va fer tornar al seu costat, per ajudar-lo en la guerra contra els marathes. El seu successor, Shaista Khan va continuar amb el projecte, i vivia allà amb la família. Quan va morir la seva filla Pari Bibi es va considerar que era un mal presagi i no es va finalitzar l’obra prevista per aquest conjunt arquitectònic. Va ser en el 1684 quan es va aturar la construcció. Sembla que la noia estava promesa al príncep Azam quan va morir. 

Sobre la identitat de Pari Bibi no sembla que estigui del tot clar que fos la filla de Shaista Khan. Hi ha un grup reduït de gent que ho qüestiona i que suggereixen que era princesa del regne ahon que va ser capturada quan tenia 9 anys per forçar al raja ahon a mantenir els tractes de pau. Després l’haurien convençut o pressionat per convertir-se a l’islam i la van prometre al príncep. 

Shaista Khan va abandonar Dacca, ja que la capital es va traslladar a Murshidabad i la fortalesa va quedar abandonada i sense acabar. El nom actual de Lalbagh és de l’any 1844, abans duia el nom d’Aurangabad, en referencia a l’emperador mogol Aurangzeb. 

En el recinte hi ha tres edificis, el que es veu al fons quan entres, que és el més important, és on hi ha el mausoleu de Pari Bibi. La sala del mausoleu és tota de marbre blanc, l’edifici combina el marbre i el basalt. Les parets tenen rajoles de colors on predomina el groc i el verd. Aquest edifici té nou sales i tot i que estava tancat, a través de les reixes de les portes es pot veure com eren algunes de les habitacions. 

A la dreta hi ha la mesquita de les tres cúpules, que estava tancada i no ens hi vam apropar. 

A l’esquerra hi ha l’edifici anomenat el diwan o de les audiències. Aquí hi residia el governador mogol de bengala i també s’hi havien allotjat alguns europeus. Aquí actualment hi ha un petit museu, en el que es poden veure monedes, armes, objectes... 

Just al costat del diwan hi havia la casa de banys, el hammam-khana. Es pot veure encara el que queda i forma part del patrimoni del país. A sota s’ha trobat la sala on s’escalfava l’aigua, cremant carbó. Hi havia canalitzacions de terracota per la distribució de l’aigua freda i calenta. Al costat dels banys hi havia les latrines. 

En els jardins les parelles aprofiten a fer-se fotografies amb els edificis de color rogenc de fons o amb les flors del jardí. Molts d’ells van amb paraigües per protegir-se del sol. És un espai verd on respirar allunyat de la contaminació predominant al centre de la ciutat. I està envoltat d’edificis moderns. 

Durant molt de temps es va pensar que aquest palau-fortalesa el composaven tan sols aquests tres edificis, però excavacions realitzades han posat de manifest que el conjunt arquitectònic era molt més gran. La muralla tenia baluards, també hi havia altres construccions destinades a serveis i a tasques administratives i hi havia també uns estables. Prop d’on hi ha la mesquita és on s’ha vist que hi havia la part residencial. 

En realitat sembla que el que es veu actualment era la part central del conjunt. Hi havia també túnels subterranis. Sembla que un dels túnels connectava amb el fort que hi havia a l’altra banda del riu buriganga. 

Es diu que durant la guerra del 1857 aquí hi va haver una important batalla. Alguns dels soldats van intentar fugir pels túnels i els soldats britànics els van seguir per allà, però ni uns ni altres no van tornar. Sembla que llavors els britànics van enviar-hi un elefant i gossos, però tampoc van tornar. Després d’això es van tancar els túnels. 

Com que estàvem prop del riu Buriganga vam dirigir-nos cap al port per veure el famós vaixell Rocket. El moll de Sadarghat és el més gran dels ports fluvials que hi ha a Dacca. 

Ja des de l’època mogol aquí hi havia hagut un fort per protegir el port, ja que tenia una ubicació estratègica, en el golf de bengala, cruïlla comercial entre Europa i Àsia. 

En aquell temps al voltant del riu hi havia molta vida, habitatges, mercats, graners... A la ciutat de Dacca se la coneixia com la Venècia de l’est. Des d’aquí s’exportaven teixits, coto, seda, mussolina (coto de millor qualitat), arròs…. 

En l’època britànica la vida de la ciutat també estava centralitzada aquí. Era a la vora del riu on hi havia els edificis administratius i el centre de la ciutat colonial. Els bengalis de classe benestant també es van construir palauets en aquesta zona. 

Com que el port de Dacca era el centre vital es van construir diversos molls, un d’ells és el moll de sadarghat que és el que vam veure nosaltres. Sadarghat vol dir la ciutat del moll. Es el punt de comunicació amb els districtes del sud. 

En el passat era habitual la utilització dels vaixells de vapor pels desplaçaments. El virrei de l’Índia feia sovint el viatge des de Calcuta fins aquí per assistir a alguna celebració, en vaixell de vapor. 

Un altre dels embarcadors, el buckland bund, es va construir l’any 1864 per protegir la ciutat de les riuades i l’erosió. A més facilitava l’accés al vaixell. Es va fer una col·lecta per fer un passeig a la vora del riu i que fos més acollidor. Ara be, els diners que van recollir no eren suficients i van haver de demanar ajut econòmic al govern. El parc al costat del moll es va convertir en un lloc de trobada de la població local, que venia a rebre a la gent que arribava, i al vespre hi anava la banda de música a tocar. Es va convertir en una atracció de la ciutat. 

Actualment un dels problemes que presenta el riu buriganga es la contaminació de les seves aigües. Diuen que en els últims anys ha millorat una mica la qualitat de les seves aigües. 

El rocket és el nom que es dona als vaixells de pales de l’època colonial que funcionaven a vapor. Teníem ja els bitllets per fer el trajecte d’una nit cap al sud, fins a Hularhat. El dia que sortíem de Barcelona ens van avisar de que el que teníem que agafar nosaltres estava espatllat i no podríem viatjar en ell. Per això vam anar a veure’n un altre, del mateix estil, que estava al port i que sortia aquell vespre. 

Si no estic confosa queden 4 vaixells d’aquest tipus, però estan en constant revisió i reparació. No és d’estranyar ja que tenen prop de cent anys d’antiguitat. 

El primer es va construir en el 1929, a Escòcia, i es va portar aquí per utilitzar-lo com a ferri en la badia de bengala. 

L’any 1996 se’ls hi va acoblar un motor dièsel per millorar el rendiment. Em sembla que també es van fer algunes modificacions. 

Hi caben uns 700 passatgers, però en moments puntuals de l’any, per exemple amb motiu d’alguna festivitat, poden arribar a pujar-hi unes 3000 persones. Fa un trajecte de 354 Km amb diverses parades pel camí i triga unes 28 hores. 

Llegeixo que en el delta hi ha una ciutat, Chandpur, en la que conflueixen tres grans rius: el Buriganga, el Padma i el Meghna, i com que hi ha molt trànsit fluvial, sovint hi ha accidents i xocs de vaixells. 

Un 25% del país està pràcticament a nivell del mar (menys d’un metre per sobre). I per tant és molt vulnerable als canvis climàtics que comporten fluctuacions en el nivell del mar. Això comporta un risc considerable per la seva població. Per altra banda, també fa que el sol sigui molt fèrtil i molt adient pel cultiu d’arròs, entre d’altres. 

L’activitat al moll de Sadarghat és similar a la de la ciutat. Gent per tot arreu, parades on venen productes diversos, especialment menjar i begudes... I sorprèn veure petites embarcacions al costat dels grans vaixells. 

Vam pujar a un dels rockets per veure’l. Hi ha diferents classes. Primera classe, amb les seves cabines, molt petites i llits estrets, i al passadís una taula, en l’espai que fa de sala-menjador. Les cabines de segona classe son més petites. Llegeixo que les de primera classe tenen lavabo i les de segona no. Encara hi ha una tercera classe, un espai on la gent amb menys recursos econòmics s’instal·la a terra. Ells es porten la tela sobre la que munten el seu campament. Dormen directament allà, sobre el terra, i es porten el menjar. Al centre de l’espai de tercera classe hi ha una petita botigueta amb alguns productes de menjar i beure, similar al que hi ha al moll. 

Mentre estàvem visitant-lo es va posar a diluviar, i vam esperar refugiats al rocket a que parés de ploure. En la primera classe ens van servir un te, els passatgers anaven arribant, els que tenien cabina i els que tenien que buscar-se un racó al terra. 

Molt a prop del port hi ha el palau rosa o Ahsan Manzil. Només el vam veure des de fora; estava tancat i a més estava diluviant, o sigui que vaig fer la fotografia des de la reixa d’entrada. Actualment és la seu del museu nacional. 

En l’època mogol el xeic Enayet Ullah va adquirir aquests terrenys que van passar a formar part dels jardins del seu palau. Diuen que era una persona molt apreciada i que en les seves dependències reunia a noies de la ciutat i de la contrada. 

En una de les festes o reunions que organitzava el representant de l’emperador mogol es va sentir atret per una de les noies i per aconseguir-la va fer matar al xeic. La noia, enfadada, es va suïcidar. En els jardins del que ara es el palau rosa hi havia hagut la tomba de xeic Enayet. 

Cap a l’any 1740 el fill de Enayet va vendre la propietat a un comerciant francès i es va convertir en la seu d’una factoria francesa. En aquella època els francesos tenien permís per podien tenir relacions comercials sense haver de pagar taxes. 

Però en la guerra franco-britànica, en el 1757 els francesos van perdre i totes les seves propietats van passar a mans dels anglesos. Els acords de Paris de 1814 van permetre que en el 1827 poguessin recuperar les seves propietats. No obstant els francesos van acabar marxant, venent les seves terres i negocis. 

Concretament el palau rosa el va comprar l’any 1830 un terratinent de Dacca, Khwaja Alimullah, que el va restaurar i el va convertir en la seva residencia. Va fer construir uns estables i una mesquita per us familiar. Quan va morir, el seu fill va continuar les millores del palau i el va anomenar Ahsan Manjil. 

L’any 1888 hi va haver un fort tornado a Dacca que va causar moltes destrosses. Aquest palau també va quedar molt malmès. Es van haver de reconstruir la major part dels edificis; es va emprar un nou estil, excepte en el que tenia estil francès que es va reconstruir preservant al màxim aquest estil. 

L’any 1901 va morir Khwaja Ahsanullah i els seus hereus no es van posar d’acord en que fer; em sembla que es van llogar alguns edificis fins que en el 1952 el govern va comprar tota la propietat i l’any 1985 va passar a ser propietat del museu nacional que va emprendre noves restauracions. 

M’he quedat amb el dubte de si la pedra rosa era l’estil original o ve d’algun període posterior. 

Estàvem cansats. Per ser el dia d’arribada, havent passat la nit a l’avió, havíem fet molt ja, tenint en compte com és la ciutat. No vam veure ni de bon tros tot el que volíem, però és que a Dacca no pots preveure quan de temps trigaràs en fer un trajecte. Qualsevol desplaçament pot trigar hores. El que em va sorprendre molt és la paciència que tenen. Quan un carrer està bloquejat, i passes mitja hora o potser una hora gairebé aturat, no toquen la botzina, esperen pacientment. Quan la toquen és quan esposen en marxa, per avisar a la resta de gent, de que avancen. 

La circulació és caòtica i com a vianant tampoc és fàcil bellugar-se, ja que no saps mai quan creuar. No se si hi ha algun lloc amb semàfors, no ho recordo. En canvi si que recordo la sensació de buscar el millor moment per aventurar-te enmig dels cotxes i tricicles. La gent és molt amable i de seguida hi ha algun voluntari que t’obre camí en mig d’aquell embolic. 

I ja en aquelles primeres hores per la ciutat vam descobrir la curiositat que representem per ells, les ganes de fer-se fotografies amb nosaltres. Aquell vespre vam sopar a l’hotel; hi havia un bufet lliure i el cambrer m’anava indicant que era picant i que no. En general tot picava. Alguna cosa era més suau però no tenia massa on escollir. Recordo unes croquetes que em feien il·lusió, ja que tenien molt bona pinta, però el cambrer em va avisar de que no les agafes. Picaven molt. Per sort hi havia una bona varietat de postres, i això si que no tenia picant i no hi havia que patir. El sopar valia uns 10 euros, incloent el refresc que em vaig prendre.

16 de febrer 2019

Illes Bijagós_8. Illa d’Uno.

L’última illa que vam visitar de les Bijagós va ser l’illa d’Uno. És la més sorprenent, ja que per lo petita que és té molta diversitat de paisatges. 

Com en les altres illes que hem visitat hi ha un camí que s’endinsa cap al centre de la illa, o que te permet creuar-la. La primera part del recorregut és pel mig del bosc, vam tenir que creuar un petit rierol, passant per un tronc que feia de pont. El camí està força transitat, pel que son aquestes illes, potser vam creuar unes 7 o 8 persones. 

Els arbres que predominen son els mangos, les palmeres i les ceibes. En una clariana en el bosc hi ha unes ceibes espectaculars. 

Aquest arbre és molt peculiar, té arrels tabulars o contraforts. Són arbres molt alts i estilitzats amb una base peculiar gràcies a aquests contraforts, que creen una mena de compartiments. 

Una característica d’aquestes ceibes, no sé si de les altres ceibes també, és que quan talles un tros del tronc es regenera. Es veu en els troncs, una mena de nusos o cicatrius, i és degut a això, han tallat un tros per utilitzar la seva fusta i després ha crescut de nou. 

Es passa per una zona més oberta, amb un camí agradable i solejat. De tant en quant hi ha uns arbres i arbusts amb unes flors vermelles que donen el contrast de color. 

I de cop, et trobes que la vegetació queda enrere i estàs en la zona de cultiu. Principalment es troben camps arròs. Fa bonic veure els arrossars amb les palmeres. Em va sorprendre. Potser perquè darrerament els arrossars que havia vist eren a Àsia. 

En un dels arrossars vam trobar gent treballant. Hi havia tota la família treballant. Els homes i nois estaven al camp mentre les dones, les noies i els més menuts estaven sota un cobert fet amb fulles de palmera aguantades sobre quatre pals. 

En aquesta mena de cabana improvisada estaven cuinat i realitzant altres tasques. Tenien grans olles i cassoles, també tamborets, una mena de llit (quatre potes i una lona) on seuen o hi posen als més menuts a dormir. Un grupet estaven asseguts en tamborets baixo desgranant el fruit de la palmera. 

Aquí hi ha palmeres d’oli, de les que s’extreu l’oli de palma. Les fulles es fan servir com a pinso per alimentar als animals. 

El treball del camp no és exclusiu dels homes, en altres arrossars vaig veure dones treballant-hi, o sigui que la distribució de feines depèn de la família, i suposo que de la seva composició. 

En alguna zona més inundada es veien algunes aus. I a les vores del camp de tant en quant apareix alguna flor. Aquests camps no tenen cap sistema de rec, depenen només de les pluges. 

Els camps estan protegits per una tanca electrificada que posen en marxa al vespre. Quan s’ha acabat la feina al camp, un senyal acústic avisa que es connectarà el corrent elèctric al filat que envolta el camp. 

Vam continuar el nostre recorregut per l’illa fins arribar al poble. Allà la vida transcorre lentament, com en les altres tabankes per les que em passat en les Bijagós. 

És com estar en un altre mon. Camins de terra, sense vehicles, cases senzilles, i la gent fent vida al carrer. Les cases tenen una mica de porxo per poder estar a l’exterior però a l’ombra. També els animals busquen les ombres. 

En la tabanka que vam visitar em va sorprendre els graners. N’hi havia algun d’aïllat, el típic que es veu en altres indrets d’Àfrica occidental, una construcció més o menys cilíndrica, una mica aixecada de terra. El que em va xocar van ser els altres; eren similars però estaven sota cobert, dins d’una mena de casa amb compartiments on hi havia els diferents graners. Em va sorprendre aquesta doble protecció. 

Vam passar una estona en aquesta tabanka, vam visitar al ferrer que també es dedica a fer màscares de fusta. Les que tenia no estaven acabades o això em va semblar i no en vaig comprar cap. Ja en tinc moltes i no n’hi va haver cap que m’entrés pels ulls. 

Una particularitat de les Bijagós és que en les illes que hem visitat les cases s’assemblen però no són iguals. En cadascuna tenen un estil propi, les seves particularitats. I les d’aquesta illa d’Uno no son una excepció. I és l’única tabanka en la que vaig veure graners. No sé si les altres no en tenen, o son de diferent estil i no els vaig veure. De totes formes en aquesta illa on hi ha una important producció d’arròs sembla necessari que hi hagi graners. 

Acabada la visita de la tabanka vam tornar pel mateix camí altre cop cap a la platja on havíem desembarcat. Allà vam dinar el nostre pícnic habitual i després vam agafar altre cop la barca per tornar cap al continent. Van ser cinc hores de trajecte fins arribar a Quinhamel que és una població propera a l’aeroport. 

El trajecte se’m va fer pesat; de tant en quant alguns ocells, alguns manglars.... però ja era una mica repetitiu. Un cop a Quinhamel vam anar a l’hotel a dutxar-nos i arreglar l’equipatge per la tornada. Vam sopar allà mateix. Aquell sopar em va venir molt de gust; ens van preparar unes broquetes de peix, calamar i gamba, acompanyat de patates fregides i arròs. Jo hi vaig afegir un got de vi, que valia 600 CFA. 

Després de sopar vam anar ja a l’aeroport. Els escàners d’equipatge no funcionaven o sigui que tot es feia deforma manual. Va ser una mica laboriós. El vol nocturn cap a Lisboa i després el següent fins a Barcelona. 

Ha sigut un viatge molt curt, i focalitzat només en les illes Bijagós. Ha sigut interessant, ja que abans de preparar el viatge no en sabia pràcticament res del país, i molt menys de les seves illes. 

En l’escala del temps han sigut molt pocs dies, i és un lloc que no està molt lluny, però en tornar sentia com si hagués estat en un lloc remot. En certa forma és així, estàs aïllat, en part pel fet de ser illes, i l’estil de vida és com si no hagués canviat gaire al llarg dels anys. És un altre ritme, unes altres prioritats, una cultura ancestral que es conserva o es barreja amb aportacions actuals. És un mon que val la pena descobrir.

10 de febrer 2019

Illes Bijagós 7. Illa de Canogo

Avui tornàvem a navegar, aquest cop cap a l’illa de Canogo. La nit abans havia enviat un sms a casa i em van informar de la mort de la Irene, una cosina. Va ser un xoc, tot i que ja pensava que podia passar. Al matí, mentre navegàvem no podia deixar de pensar en la família, els seus fills, els seus germans... Estava asseguda mirant el mar, no podia fer res, em sentia molt lluny i a l’hora molt a prop. El meu cor era allà amb tots ells, en aquella cerimònia de comiat. 

No sé quan de temps va durar el trajecte, potser una hora. Vam entrar per un canal i vam desembarcar en un lloc fangós, ple de llot gris i tou. Era un tant fastigós. Un cop ens vam haver rentat una mica els peus vam agafar un camí que creua l’illa i que passa per les dues tabankes que hi ha a Canogo. 

Just a l’entrada del camí hi ha unes branques posades dretes, com si fessin de porta d’entrada i també un conjunt de branques amb una tela vermella, que em sembla que té finalitat protectora. 

Es una illa frondosa, amb grans arbres, ceibes, que es consideren arbres sagrats. 

El camí és ampli i agradable. Vam arribar al primer poble, on la gent que vam trobar era molt sociable i els nens encantadors, amb ganes de jugar i de posar per que els hi féssim fotografies. 

En aquesta tabanka hi ha un centre de salut, on una dona originaria de Bissau fa de llevadora, metgessa i infermera. És un local petit però que té una funció molt important. Ens va explicar que ara les dones no pareixen a casa seva sinó que totes venen fins a aquest centre. 

L’assistència és gratuïta. Després del part no tornen immediatament a casa sinó que estan uns dies aquí. Aquest any hi ha hagut 22 naixements en tota l’illa i cap mort. Amb l’assitencia al centre durant el part i el post part s’eviten moltes morts. Em sembla que va dir que la població de l’illa és d’unes 700 persones. 

Vam passar una bona estona asseguts allà davant del centre de salut, que és al costat de casa seva. 

El marit també hi era, crec que treballa a Bissau i havia vingut per les vacances. Ens van oferir tres sucs naturals diferents: un era de llimona, un altra d’ibiscus, que també el donen sovint per esmorzar, i el tercer era un barreja, recordo que un dels ingredients era el baobab, els altres no els recordo, però curiosament tenia gust de préssec (i no era cap dels ingredients que van dir). Ens van oferir ostres de manglar. Sempre es prenen fetes al foc. 

Quan ja marxàvem van començar a sonar tambors. És l’avís que es fa a tots els habitants de l’illa de que hi ha forans, que han arribat visitants. Mentre avancem pel camí comencen a sortir les dones de les seves cases; sobre la roba que duien s’havien posat la faldilla tradicional. Es van reunint a la plaça del poble, iens aturem allà. 

Va ser curiós ja que hi havia dones grans i altres noies joves, van començar a ballar i les que anaven arribant s’hi afegien. Els homes no ballaven, es quedaven al voltant, com nosaltres, observant. Algunes portaven polseres al turmell. Moltes ballaven descalces. Una noia embarassada també ballava amb totes les altres. 

Quan van acabar les danses vam continuar el camí cap a l’altra tabanka. Les dones ens van seguir un bon tros, tot cantant i tocant el tambor. 

Ens van seguir fins a l’escola, que es troba en un punt entre les dues tabankes. Allí van fer el seu ball de comiat i nosaltres vam entrar a veure l’escola. També ens havien seguit els nens del poble. Portàvem un bon seguici. 

L’escola té dues aules, que estaven buides. Ens diuen que és per ser període de vacances. El que a mi em sorprèn és que no s’hi veuen taules ni cadires o bancs. 

En aquell moment hi havia el director. Ens explica que hi van uns 90 nens i que hi treballen tres mestres. 

La cuina que tenien es va cremar i ara son les mares dels nens els que preparen el dinar per tots. Com que ho venen nens de les dues tabankes, son dues mares de cada poble les que cada dia preparen el dinar. En cada poble s’ho van repartint i cada dia són unes de diferents les que fan la feina. 

Continuant pel camí s’arriba a l’altra tabanka. Sembla que no hi ha molt bona relació entre la gent de les dues tabankes. Alguna disputa entre joves per una noia. 

En aquesta tabanka es veia menys gent. Vam anar a visitar un home gran que fabrica cistells i jo en vaig comprar un de petit: és com una capseta amb una corda per dur-ho penjat. Valia 1000 CFA, que equival a 1,5 euros. 

Em va encantar la visita a aquesta illa i les seves tabankes. Curiosament no he trobat la més mínima informació sobre Canogo. Vaig trobar molt interessant la visita al centre de salut, però la qüestió que em plantejo és què passarà el dia que la metgessa que hi ha ara decideixi tornar a viure a Bissau. N’hi enviaran una altra o quedarà altra cop desatesa la gent de l’illa? 

Quan vam arribar a la platja era l’hora de dinar, però la marea estava baixa i la nostra barca, amb el menjar, estava molt lluny de la costa. Teníem un equip meravellós que ens van portar el menjar fins a la platja. Cada dia a l’hotel ens preparaven la nostra carmanyola amb el pícnic. 

Després de dinar, mentre esperàvem que pugés una mica la marea, vaig estar passejant per la platja. Les roques són vermelloses i contrasta amb el verd que sorgeix aquí i allà. També estava ple de crancs que s’amagaven corrent en sentir les petjades. 

Quan va ser l’hora de marxar vam haver d’anar caminant fins a la barca. Com en altres llocs, es tenia que anar arrossegant els peus per espantar el peix manta raja i evitar la seva picada. 

Vam arribar a Orango quan ja havien tornat els pescadors i s’apropava l’hora de la posta de sol. Vaig dubtar si anar fins al poble a veure si encara trobava algun pescador o donar-me un bany. Vaig optar pel bany i després gaudir de la calma d’aquell indret i contemplar la posta de sol.