L’última illa que vam visitar de les Bijagós va ser l’illa d’Uno. És la més sorprenent, ja que per lo petita que és té molta diversitat de paisatges.
Com en les altres illes que hem visitat hi ha un camí que s’endinsa cap al centre de la illa, o que te permet creuar-la. La primera part del recorregut és pel mig del bosc, vam tenir que creuar un petit rierol, passant per un tronc que feia de pont. El camí està força transitat, pel que son aquestes illes, potser vam creuar unes 7 o 8 persones.
Els arbres que predominen son els mangos, les palmeres i les ceibes. En una clariana en el bosc hi ha unes ceibes espectaculars.
Aquest arbre és molt peculiar, té arrels tabulars o contraforts. Són arbres molt alts i estilitzats amb una base peculiar gràcies a aquests contraforts, que creen una mena de compartiments.
Una característica d’aquestes ceibes, no sé si de les altres ceibes també, és que quan talles un tros del tronc es regenera. Es veu en els troncs, una mena de nusos o cicatrius, i és degut a això, han tallat un tros per utilitzar la seva fusta i després ha crescut de nou. 
Es passa per una zona més oberta, amb un camí agradable i solejat. De tant en quant hi ha uns arbres i arbusts amb unes flors vermelles que donen el contrast de color.
I de cop, et trobes que la vegetació queda enrere i estàs en la zona de cultiu. Principalment es troben camps arròs. Fa bonic veure els arrossars amb les palmeres. Em va sorprendre. Potser perquè darrerament els arrossars que havia vist eren a Àsia.
En un dels arrossars vam trobar gent treballant. Hi havia tota la família treballant. Els homes i nois estaven al camp mentre les dones, les noies i els més menuts estaven sota un cobert fet amb fulles de palmera aguantades sobre quatre pals. 
En aquesta mena de cabana improvisada estaven cuinat i realitzant altres tasques. Tenien grans olles i cassoles, també tamborets, una mena de llit (quatre potes i una lona) on seuen o hi posen als més menuts a dormir. Un grupet estaven asseguts en tamborets baixo desgranant el fruit de la palmera. 
Aquí hi ha palmeres d’oli, de les que s’extreu l’oli de palma. Les fulles es fan servir com a pinso per alimentar als animals.
El treball del camp no és exclusiu dels homes, en altres arrossars vaig veure dones treballant-hi, o sigui que la distribució de feines depèn de la família, i suposo que de la seva composició.
En alguna zona més inundada es veien algunes aus. I a les vores del camp de tant en quant apareix alguna flor. Aquests camps no tenen cap sistema de rec, depenen només de les pluges.
Els camps estan protegits per una tanca electrificada que posen en marxa al vespre. Quan s’ha acabat la feina al camp, un senyal acústic avisa que es connectarà el corrent elèctric al filat que envolta el camp.
Vam continuar el nostre recorregut per l’illa fins arribar al poble. Allà la vida transcorre lentament, com en les altres tabankes per les que em passat en les Bijagós.
És com estar en un altre mon. Camins de terra, sense vehicles, cases senzilles, i la gent fent vida al carrer. Les cases tenen una mica de porxo per poder estar a l’exterior però a l’ombra. També els animals busquen les ombres.
En la tabanka que vam visitar em va sorprendre els graners. N’hi havia algun d’aïllat, el típic que es veu en altres indrets d’Àfrica occidental, una construcció més o menys cilíndrica, una mica aixecada de terra. El que em va xocar van ser els altres; eren similars però estaven sota cobert, dins d’una mena de casa amb compartiments on hi havia els diferents graners. Em va sorprendre aquesta doble protecció. 
Vam passar una estona en aquesta tabanka, vam visitar al ferrer que també es dedica a fer màscares de fusta. Les que tenia no estaven acabades o això em va semblar i no en vaig comprar cap. Ja en tinc moltes i no n’hi va haver cap que m’entrés pels ulls. 
Una particularitat de les Bijagós és que en les illes que hem visitat les cases s’assemblen però no són iguals. En cadascuna tenen un estil propi, les seves particularitats. I les d’aquesta illa d’Uno no son una excepció. I és l’única tabanka en la que vaig veure graners. No sé si les altres no en tenen, o son de diferent estil i no els vaig veure. De totes formes en aquesta illa on hi ha una important producció d’arròs sembla necessari que hi hagi graners. 
Acabada la visita de la tabanka vam tornar pel mateix camí altre cop cap a la platja on havíem desembarcat. Allà vam dinar el nostre pícnic habitual i després vam agafar altre cop la barca per tornar cap al continent. Van ser cinc hores de trajecte fins arribar a Quinhamel que és una població propera a l’aeroport. 
El trajecte se’m va fer pesat; de tant en quant alguns ocells, alguns manglars.... però ja era una mica repetitiu. Un cop a Quinhamel vam anar a l’hotel a dutxar-nos i arreglar l’equipatge per la tornada. Vam sopar allà mateix. Aquell sopar em va venir molt de gust; ens van preparar unes broquetes de peix, calamar i gamba, acompanyat de patates fregides i arròs. Jo hi vaig afegir un got de vi, que valia 600 CFA. 
Després de sopar vam anar ja a l’aeroport. Els escàners d’equipatge no funcionaven o sigui que tot es feia deforma manual. Va ser una mica laboriós. El vol nocturn cap a Lisboa i després el següent fins a Barcelona.
Ha sigut un viatge molt curt, i focalitzat només en les illes Bijagós. Ha sigut interessant, ja que abans de preparar el viatge no en sabia pràcticament res del país, i molt menys de les seves illes.
En l’escala del temps han sigut molt pocs dies, i és un lloc que no està molt lluny, però en tornar sentia com si hagués estat en un lloc remot. En certa forma és així, estàs aïllat, en part pel fet de ser illes, i l’estil de vida és com si no hagués canviat gaire al llarg dels anys. És un altre ritme, unes altres prioritats, una cultura ancestral que es conserva o es barreja amb aportacions actuals. És un mon que val la pena descobrir.