Avui tornàvem a navegar, aquest cop cap a l’illa de Canogo. La nit abans havia enviat un sms a casa i em van informar de la mort de la Irene, una cosina. Va ser un xoc, tot i que ja pensava que podia passar. Al matí, mentre navegàvem no podia deixar de pensar en la família, els seus fills, els seus germans... Estava asseguda mirant el mar, no podia fer res, em sentia molt lluny i a l’hora molt a prop. El meu cor era allà amb tots ells, en aquella cerimònia de comiat. 
No sé quan de temps va durar el trajecte, potser una hora. Vam entrar per un canal i vam desembarcar en un lloc fangós, ple de llot gris i tou. Era un tant fastigós. Un cop ens vam haver rentat una mica els peus vam agafar un camí que creua l’illa i que passa per les dues tabankes que hi ha a Canogo. 
Just a l’entrada del camí hi ha unes branques posades dretes, com si fessin de porta d’entrada i també un conjunt de branques amb una tela vermella, que em sembla que té finalitat protectora. 
Es una illa frondosa, amb grans arbres, ceibes, que es consideren arbres sagrats.
El camí és ampli i agradable. Vam arribar al primer poble, on la gent que vam trobar era molt sociable i els nens encantadors, amb ganes de jugar i de posar per que els hi féssim fotografies.
En aquesta tabanka hi ha un centre de salut, on una dona originaria de Bissau fa de llevadora, metgessa i infermera. És un local petit però que té una funció molt important. Ens va explicar que ara les dones no pareixen a casa seva sinó que totes venen fins a aquest centre.
L’assistència és gratuïta. Després del part no tornen immediatament a casa sinó que estan uns dies aquí. Aquest any hi ha hagut 22 naixements en tota l’illa i cap mort. Amb l’assitencia al centre durant el part i el post part s’eviten moltes morts. Em sembla que va dir que la població de l’illa és d’unes 700 persones. 
Vam passar una bona estona asseguts allà davant del centre de salut, que és al costat de casa seva.
El marit també hi era, crec que treballa a Bissau i havia vingut per les vacances. Ens van oferir tres sucs naturals diferents: un era de llimona, un altra d’ibiscus, que també el donen sovint per esmorzar, i el tercer era un barreja, recordo que un dels ingredients era el baobab, els altres no els recordo, però curiosament tenia gust de préssec (i no era cap dels ingredients que van dir). Ens van oferir ostres de manglar. Sempre es prenen fetes al foc.
Quan ja marxàvem van començar a sonar tambors. És l’avís que es fa a tots els habitants de l’illa de que hi ha forans, que han arribat visitants. Mentre avancem pel camí comencen a sortir les dones de les seves cases; sobre la roba que duien s’havien posat la faldilla tradicional. Es van reunint a la plaça del poble, iens aturem allà.
Va ser curiós ja que hi havia dones grans i altres noies joves, van començar a ballar i les que anaven arribant s’hi afegien. Els homes no ballaven, es quedaven al voltant, com nosaltres, observant. Algunes portaven polseres al turmell. Moltes ballaven descalces. Una noia embarassada també ballava amb totes les altres. 
Quan van acabar les danses vam continuar el camí cap a l’altra tabanka. Les dones ens van seguir un bon tros, tot cantant i tocant el tambor.
Ens van seguir fins a l’escola, que es troba en un punt entre les dues tabankes. Allí van fer el seu ball de comiat i nosaltres vam entrar a veure l’escola. També ens havien seguit els nens del poble. Portàvem un bon seguici.
L’escola té dues aules, que estaven buides. Ens diuen que és per ser període de vacances. El que a mi em sorprèn és que no s’hi veuen taules ni cadires o bancs.
En aquell moment hi havia el director. Ens explica que hi van uns 90 nens i que hi treballen tres mestres.
La cuina que tenien es va cremar i ara son les mares dels nens els que preparen el dinar per tots. Com que ho venen nens de les dues tabankes, son dues mares de cada poble les que cada dia preparen el dinar. En cada poble s’ho van repartint i cada dia són unes de diferents les que fan la feina. 
Continuant pel camí s’arriba a l’altra tabanka. Sembla que no hi ha molt bona relació entre la gent de les dues tabankes. Alguna disputa entre joves per una noia. 
En aquesta tabanka es veia menys gent. Vam anar a visitar un home gran que fabrica cistells i jo en vaig comprar un de petit: és com una capseta amb una corda per dur-ho penjat. Valia 1000 CFA, que equival a 1,5 euros. 
Em va encantar la visita a aquesta illa i les seves tabankes. Curiosament no he trobat la més mínima informació sobre Canogo. Vaig trobar molt interessant la visita al centre de salut, però la qüestió que em plantejo és què passarà el dia que la metgessa que hi ha ara decideixi tornar a viure a Bissau. N’hi enviaran una altra o quedarà altra cop desatesa la gent de l’illa? 
Quan vam arribar a la platja era l’hora de dinar, però la marea estava baixa i la nostra barca, amb el menjar, estava molt lluny de la costa. Teníem un equip meravellós que ens van portar el menjar fins a la platja. Cada dia a l’hotel ens preparaven la nostra carmanyola amb el pícnic. 
Després de dinar, mentre esperàvem que pugés una mica la marea, vaig estar passejant per la platja. Les roques són vermelloses i contrasta amb el verd que sorgeix aquí i allà. També estava ple de crancs que s’amagaven corrent en sentir les petjades.
Quan va ser l’hora de marxar vam haver d’anar caminant fins a la barca. Com en altres llocs, es tenia que anar arrossegant els peus per espantar el peix manta raja i evitar la seva picada.
Vam arribar a Orango quan ja havien tornat els pescadors i s’apropava l’hora de la posta de sol. Vaig dubtar si anar fins al poble a veure si encara trobava algun pescador o donar-me un bany. Vaig optar pel bany i després gaudir de la calma d’aquell indret i contemplar la posta de sol.