Bangladesh_12. Bhasu Vihara i Mahasthangarh

Ens vam dirigir cap a Mahasthangarh però pel camí ens vam aturar per visitar un altre conjunt arqueològic budista: Bhasu Vihara o Narapatir Dhap, que és el nom pel que el coneix la població local. Està a tan sols 6 Km de Mahasthangarh, del que parlaré després. Els dos llocs estan prop de Bihar. 

El que es veu és poca cosa, però el complex estava format per dos monestirs rectangulars i un temple. Son del període posterior als Gupta, i abans dels Pala, o sigui al voltant del segle VII. 

L’entorn és molt bonic ja que contrasta el verd del voltant amb el color de les pedres. 

De forma similar al monestir de Paharpur, aquí també hi havia les cel·les del monjos a tot el voltant creant un pati central. Hi ha una depressió central per la que es pensa que hi circulava aigua. 

En les excavacions es van trobar imatges en bronze, totxanes decorades, plaques de terracota, ceràmiques... En la part de les cel·les s’han trobat més de 60 imatges en bronze; unes semblen de l’últim període d’ocupació, però d’altres son mes antigues. Aquestes imatges es trobaven en pedestals i representen a Buda i diferents bodisatves. 

Entre les figures femenines predominen les figures d’Avalokiteshvara i de Tara. Aquestes imatges estaven marcades i registrades, en el seu darrera. Diuen que son d’estil estilitzat, estil del pala clàssic, però algunes son menys delicades i probablement son anteriors. És una llàstima que no vam poder visitar el museu on estan tots els objectes trobats en les restes d’aquests temples. 

Les plaques de terracota d’aquest recinte tenen dibuixos geomètrics, composicions florals, figures humanes i animals. Estaven decorant les parets del temple. S’han trobat més de 250 peces de terracota marcades, amb segell. 

Cunningham va identificar aquest monestir com el de Po-Shi-Po que mencionava un peregrí xines del segle VII, que explicava que hi vivien com a mínim 700 monjos. Ara be, hi ha investigadors que ho qüestionen ja que nomes tenia 56 cel·les en total. Tot i així altres remarquen que nomes s’ha excavat el nivell superior, que és del segle X, i que no s’ha explorat el nivell corresponent al segle VII, de quan ho va visitar aquest peregrí. El cas es que encara no esta resolt si és o no és el mateix lloc. 

Aquest monestir tenia relació amb el de Paharpur, que era el més important. No està tot excavat; hi ha cinc turons i per ara només s’ha treballar en tres d’ells. 

Des d’aquí vam anar cap a Mahasthangarh; en realitat aquest monestirs també tenien relació amb aquesta ciutat. 

Les restes arqueològiques de Mahasthangarh son les més antigues de Bangladesh, son del segle IV o III a. C.. Així com el que havíem vist fins ara eren monestirs, aquest altre jaciment correspon a una ciutat que va perdurar al llarg de molts segles. S’han trobat 18 estrats diferents de construccions; la vida a la ciutat es va allargar fins al segle XVIII. 

Antigament (en el període pre-islàmic) a aquesta ciutat se la coneixia com Pundranagara i va ser la capital de Pundravardhana. Diuen que la ubicació de la ciutat en aquest punt pot ser deguda a que era el lloc més alt de la zona, estava a 36 metres d’alçada, quan la resta es una plana que no supera els 10 metres sobre el nivell del mar. Per altra banda, a la vora hi havia el riu Karatoya, que en el segle XIII hi ha constància que era molt cabalós, i tres vegades mes ampla que el Ganges. 

En una excavació realitzada l’any 1931 es va trobar una tauleta en la que hi ha sis línies escrites en pràcrit, utilitzant alfabet brahmi, de la que s’extreu la informació de que la ciutat es va fundar durant l’imperi Màuria, en el segle III a. C. 

HI ha diversos escrits que fan referencia a aquesta ciutat. I se sap que peregrins, viatgers, geògrafs i estudiosos ja van visitar-la en el segle VII. Va ser un important centre polític i religiós. 

La ciutat estava emmurallada i a fora de la ciutadella en la regió del voltant hi havia diversos monestirs, un d’ells era el de Bhasu Vihara. 

Hamiton va trobar aquesta ciutat en el 1808 i va deixar constància del fet, però va ser Cunningham, que la va visitar en el 1879, el que va identificar-la com la capital del regne de Pundravardhana. 

En una placa de coure del segle V d. C., es diu que en el període Gupta (de quan és la placa) Pundravardhana limitava al nord amb els Himàlaies, el que indica una extensió força gran. 

La ciutat va anar estenent-se al llarg dels següents períodes i segles, amb el Pala, els Chandra i els Sena. 

La població no estava tan sols confinada a l’interior del recinte emmurallat, sinó que tenia barris a l’exterior. En algunes plaques de coure de diferents èpoques s’ha pogut seguir el registre d’incorporacions de terres als barris perifèrics. 

Aquesta ciutat era una parada de la ruta comercial que unia la xina amb bengala o la seva sortida al mar. 

Xuan Zang, un monjo xinès que va visitar aquesta regió en el segle VII, va deixar constància de la prosperitat d’aquesta ciutat. Va ser una ciutat brillant fins al segle XII, llavors va passar per una fase de poc reconeixement. 

El que es veu és la muralla, que havia sigut reconstruida diversos cops al llarg dels segles. Diuen que probablement al començament s’havia construit per protegir-se de les riuades, mentre que despres devia ser per defensar-se dels atacs. Hi ha evidencies de que la ciutat va patir un setge, probablement a finals del període Pala-Sena (segle XII). 

A començaments del XIII amb l’arribada dels mogols perd la capitalitat i en diversos intervals sembla que la van ocupar, ja que s’han trobat restes de mesquites i una tomba del segle XVII. 

Les excavacions, tot i que no s’ha excavat massa part, han fet sortir ala llum temples hinduistes, budistes, mesquites... i objectes dels diferents períodes. 

Els diferents estrats analitzats s’han classificat en diferents períodes. El més antic correspon al segle IV a. C. i era una població amb cases de fang, i només en una construcció s’ha trobat un terra de rajola. 

En el següent nivell s’hi ha trobat objectes en bronze, làmpades i miralls, monedes de coure, algunes pedres semiprecioses, figuretes de terracota. 

Les construccions corresponents al següent període son ja de totxanes, amb terres enrajolats. S’hi ha trobat peces de pedres semiprecioses, àgata i quars entre d’altres. Comencen a aparèixer monedes i altres objectes de plata. I llegeixo que també s’hi ha trobat barres d’antimoni. Això em sorprèn molt: per què ho devien fer servir? Això correspon a l’època entre el segle II a. C. i el II d. C. 

En l’etapa posterior ja hi ha ceràmica més elaborada, figures estilitzades d’estil kusan, boletes i braçalets de vidre, monedes d’or... 

Del període entre el 361 i el 594 d. C. s’ha trobat un temple construït en totxanes, una planificació de carrers, cases amb terres enrajolats.... 

Dels anys posteriors hi ha restes d’edificis i palaus i a l’exterior de la ciutadella diversos temples budistes. 

El darrer període correspon a l’època musulmana; s’ha trobat una mesquita de 15 cúpules, que es va construir sobre una altra que tenia una sola cúpula i era anterior. 

Devia ser una ciutat esplèndida al llarg de tot aquest temps, però el que nosaltres vam veure no et dona ni remotament aquesta idea. És més rellevant la història i el seu passat que el que es pot veure. També és cert que vam tenir poc temps i no vam poder anar a visitar el museu. Una veritable llàstima. 

Per altra banda llegeixo que quan es fa una excavació, en acabar la campanya es torna cobrir la zona estudiada amb terra, per preservar-la. Potser això contribueix a no veure gairebé res.

Bangladesh_11. Paharpur i el monestir budista Sompur Mahavihar

Continuem ruta cap a Paharpur. El paisatge continua sent molt verd; és una zona molt fèrtil i hi ha cultius diversos. 

L’objectiu d’anar fins a Paharpur era visitar les restes arqueològiques d’un monestir budista conegut com Sompur Mahavihar. Si no estic confosa vihar vol dir monestir. 

El primer que es veu és un terreny verd, amb restes de construccions i al centre una gran estructura en forma piramidal. És una grata sorpresa que augmenta encara més quan t’apropes a aquesta estructura. 

Aquest és el monument pre-islàmic més important de Bangladesh. A partir del material trobat en les diferents excavacions realitzades s’ha pogut establir la cronologia d’aquest lloc. 

S’ha trobat una placa de coure de l’era Gupta (any 479 d. C.) en la que es parla de la compra d’una parcel·la de terra, per part d’uns bramans, per construir-hi un temple dedicat a alguns arhats (persones que han arribat a la il·luminació), i un vihara (monestir) presidit per un mestre jaina, anomenat Guhanandin. A nivell local aquest monestir va ser molt conegut. 

A finals del segle VII i començaments del VIII la vida ala zona de Bengala no era molt pacífica, hi havia una certa anarquia. La instauració de la dinastia Pala va calmar les coses i van tenir una gran influencia en aquesta regió. 

El primer rei de la dinastia Pala, Gopala, va unificar el poder en tota la regió de Bengala. El segon rei, Dharmapala, la va convertir en la regió amb mes poder polític de l’Índia. I la prosperitat i desenvolupament es va consolidar amb el tercer rei, Devapala. 

Segons els textos tibetans, durant el regnat Pala en la zona de Bengala es van construir cinc grans monestirs; un d’aquest és el Sompur Mahavihara. Aquests monestirs estaven sota la supervisió de l’estat i es coordinaven entre ells. Hi havia molta comunicació entre els diferents centres i els grans mestres anaven d’una a l’altre a fer estades. 

Sompur Mahavihara era el més gran d’aquests monestirs. I tenia una alta reputació pel seu nivell intel·lectual. Un monjo xinès del segle VII, Xunazang, va venir aquí a estudiar i després va viatjar per Àsia central. 

Aquest monestir va ser clau en la difusió de les idees i la cultura, comunicant l’Índia amb el sud-est asiàtic. 

Les primeres formes de la llengua bengalí van aparèixer en el segle VIII. I en aquest monestir es van escriure alguns dels tractes mes importants del budisme tibetà. 

Sembla que inicialment aquí hi havia hagut un temple o monestir jainista, i que els monjos budistes quan van arribar van obtenir el permís del rei per construir el monestir. Les restes que es veuen ara serien les corresponents al monestir que va fer construir el segon rei Pal, Dharmapala. 

Aquest monestir posa de manifest la importància que va tenir el budisme mahayana a Bengala en el segle VII i els segles posteriors. Va ser un referent cultural i intel·lectual fins al segle XVII. 

El regne Pala va ser un estat que va existir en la zona de bengala entre el segle VIII i el XII. Els Pala van promoure el budisme mahayana desplaçant l’hinduisme. Aquesta branca del budisme és la que se segueix al Tibet, és el budisme tàntric. 

A finals del segle XII les invasions musulmanes van portar a la desaparició de l’imperi Pala i la presencia de l’islam va fer que el budisme anés perdent influencia. 

En una altra inscripció que s’ha trobat es menciona que en uns enfrontaments armes, en el segle XI, el monestir va quedar destruït pel foc. Així i tot hi ha constància que entre els segles IX i XII molts monjos tibetans venien a fer estades en aquest monestir. 

Les invasions musulmanes van portar al desplaçament de la població i poc a poc el monestir va anar quedant abandonat. Sembla que el deteriorament que va patir era degut a això. Després, un cop ja no hi quedaven monjos, la vegetació i els sediments van fer la seva feina, cobrint les restes, i l’hi van donar l’aparença d’un turó, sobresortint en la plana. 

Les primeres excavacions es van començar l’any 1923 i van continuar fins al 1934. La placa de coure de la que parlava abans es va trobar en el 1927. 

Aquestes ruïnes les va descobrir a començaments del segle XIX Buchanan Hamilton quan estava explorant la regió per la companyia de l’Índia oriental. L’any 1879 Alexander Cunningham, que esta considerat el pare de l’arqueologia a l’Índia, volia fer excavacions aquí, però el propietari del terreny no li va donar permis. No va ser fins al 1923 que es va poder excavar a Paharpur, i els treballs van continuar fins al 1934. L’any 1938, Dikshit un dels responsables de les excavacions, va publicar el primer article parlant de les ruïnes de Paharpur. 

El recinte del monestir és quadrat i té uns 274 metres de diàmetre. Al voltant hi havia 177 cel·les i en l’espai central una gran estructura piramidal i diverses estupes i altres construccions al voltant. El monestir estava tancat per una muralla. 

A part de l’estructura central, de la resta, queden tan sols la base. Es pot veure la forma de les cel·les i la seva mida, i la resta de les diferents construccions. Hi havia cuines, refectori, pous, canalitzacions d’aigua, temples, estupes.... 

Les cel·les eren l’allotjament dels monjos però també servien per la meditació i la pregària, ja que en algunes s’ha trobat els pedestals on en el seu moment devia haver-hi una imatge. 

En les excavacions en les cel·les s’ha trobat que hi havia quatre terres diferents, el que indica que hi va haver quatre períodes d’ocupació. En algun d’ells es van canviar la mida de les cel·les, es van fer més petites, em sembla, i així n’hi havia més. Ara be la mida del monestir, sembla que s’ha mantingut sempre igual. 

Com ja he comentat, hi havia diverses estupes i temples, que podien estar dedicats a diferents divinitats. I és que Sompur Mahavihar va ser un important centre d’estudi no tan sols del budisme sinó també del jainisme i l’hinduisme. Això s’ha posat de manifest en les troballes fetes en les excavacions. Després de la independència es van reprendre les excavacions en aquesta zona i s’han anat descobrint noves peces i plantejant noves preguntes. 

Com ja he dit hi ha una estructura central, que ara té 21 metres d’alçada, però no es coneix exactament la que tenia abans. La planta d’aquesta construcció és en forma de creu, consta de tres terrasses de diferent mida, que l’hi donen la forma piramidal. Es pot passejar per aquestes terrasses. Les parets estan decorades amb plaques de terracota amb relleus. I des d’aquestes terrasses s’accedia a unes cambres interiors. 

És un estil molt diferent al de les construccions de la resta de l’Índia i en canvi tenen punts en comú amb les que hi ha a Cambodja, Java i Birmània. Això posa en evidencia la comunicació entre bengala el sud-est asiàtic. 

Aquí s’hi ha trobat 63 figures en pedra fixades ala base del temple, però la majoria son bramàniques, i tan sols una és budista. No se sap si s’havien trobat per la zona o la intenció es que ja formessin part del temple, almenys en algun dels seus períodes. 

Les representacions a les plaques de terracota i en pedra hi ha motius molt variats. Des de divinitats hinduistes, budistes, representacions d’escenes dels relats èpics, el ramayana i el mahabarata, escenes de la vida de la gent, representacions d’animals... 

En les peces trobades, i en les plaques de terracota s’observen diferents períodes, en l’estil i les representacions. En moltes d’elles es representen escenes en moviment. Hi ha més de dos mil plaques, i es calcula que se n’han perdut unes 800. 

Un dels temes que encara no està totalment resolt és quina era la funció de l’estructura central que hi ha al recinte. No hi ha textos de l’època que en facin referencia, per això es treballa tan sols amb el material trobat. L’any 1969 es suggeria que era una estupa, però trenta anys més tard es suggeria que era un temple, amb forma d’estupa, o sigui que em sembla que per ara se’l defineix com temple-estupa. 

S’han trobat diverses columnes amb inscripcions, del segles X-XII; imatges en metall de diferents èpoques, la majoria en plata. També s’han trobat recipients de ceràmica, de diferents formes i mides; s’han trobat unes grans gerres, que no se sap per què servien ja que no hi havia restes d’aliments de cap mena, per tant no eren per emmagatzemar productes. 

Quan es va descobrir aquestes ruïnes es va intentar preservar-les, però les aigües, el vent, la gent... tot contribuïa al seu deteriorament o el govern va demanar ajut a l’Unesco, i ara forma part del patrimoni de la humanitat. 

Es un lloc impressionant. Val la pena donar la volta al temple-estupa i fixar-se en els relleus, i passejar una mica pel voltant, per veure les bases de les altres construccions... Et permet imaginar, una mica, la importancia que tenia aquest monestir, la seva vida, el flux de gent amunt i avall.... Un centre tant important en el seu temps,i jo no n’havia sentit a parlar mai. I és que Bangladesh és un país molt desconegut per nosaltres, o al menys ho era per mi abans de començar a preparar el viatge.

Bangladesh_10. Kusumba

Continuem camí una mica més al nord, cap a Kusumba. Pel camí es van veient camps d’arròs i poblacions amb molta activitat. 

Una de les coses que em crida més l’atenció son els forns per coure les totxanes. N’hi ha molts; es veu una esvelta xemeneia i les piles de totxanes al voltant. 

La carretera està en bastant mal estat i triguem molta estona a arribar a Kusumba. El més remarcable d’aquesta població és la seva mesquita, que es va construir l’any 1558. 

En aquella època la dinastia Suri havia pres el control del nord de l’Índia i Bengala als Mogols. Els Suri tenien origen afganès i durant 17 anys van governar tota la zona des d’Afganistan fins a Bangladesh. Era el darrer temps d’aquesta dinastia quan un oficial anomenat Sulaiman va fer construir la mesquita. 

La mesquita de Kusumba es diferencia de les construccions del nord de l’Índia d’aquella època, ja que no està construïda seguint l’estil Suri sinó en l’estil propi de Bengala. Un dels fets que a mi em sorprèn més de les mesquites de per aquí és que no tenen minaret. 

És una estructura de planta rectangular, de pedra (o totxanes) grises, amb unes columnes octogonals a les cantonades i diverses cúpules rematen la seva estructura. 

Amb el terratrèmol que hi va haver en aquesta zona l’any 1987 va quedar malmesa però no es va ensorrar. 

Està al costat d’un embassament, on la gent no té cap mania en remullar-se. No sé si atrapen peixets o altres bitxos. 

Només té entrada per una de les cares, en la que hi ha tres arcades que donen accés al seu interior. A la façana hi ha unes pedres amb gravats, 

A l’interior es combina la pedra gris amb les totxanes de color ataronjat, i destaquen les catifes de pregària, de diferents colors, arrenglerades cobrint el terra. El conjunt queda molt bonic. 

Els mihrabs son de pedra grisa molt treballada. Hi ha més d’un mihrab, i també una plataforma en pedra tallada, així com l’espai per les dones. En aquell temps durant la pregària es posaven separats els oficials i nobles de la resta de població. 

Una mica més enllà d’on hi ha la mesquita, al costat del llac, hi ha una esplanada en la que en bona part del seu perímetre hi ha excavats uns forats a terra on poder fer foc i cuinar. 

La gent de la regió ve aquí i prepara menjar que ofereix als pobres i a la població. Si no estic confosa és com agraïment per algun desig complert o be per que s’acompleixi el que han demanat. És una forma d’ofrena. 

Quan nosaltres vam ser-hi hi havia una família que estava preparant el que em va semblar brou vegetal, en una gran olla d’alumini. Potser després hi afegien carn, no ho recordo, en aquells moments estaven preparant les verdures. Els homes es cuidaven del foc i l’olla i les dones venien carregades amb uns recipients coberts amb altres guisats. 

Una cosa que em va xocar és que entre els homes es diferenciava clarament els joves i els més ancians, les dones, que portaven el cabell tapat amb el mocador em van semblar d’edats més uniformes. No vaig saber diferenciar les dues generacions.

Bangladesh_9. Puthia

El poble de Puthia es troba a tan sols 23 Km de Rajshahi. Després de dinar a l’hotel a Rajshahi vam anar cap allà. Tot i estar a la vora vam trigar bastant en arribar ja que hi havia molt trànsit. 

El nom d’aquesta població és el d’un clan familiar del segle XVI. El seu origen està relacionat amb Bhatsacharya, un terratinent hindú al que l’emperador mogol va donar el títol de zamindar (administrador de les terres de domini públic). Més tard, en el segle XVII, un dels seus descendents va rebre el títol de raja per part de l’emperador mogol Jahangir. 

El zamindari de Phutia, o estat feudal de Puthia era un dels mes antics de bengala. 

Aquesta família va fer construir diversos palaus i temples al voltant del llac que es pot veure ara. L’estat de Puthia va prosperar molt i en l’època britànica va arribar a ser el segon zamindari més gran i mes ric de bengala. 

Amb la partició de l’Índia, el govern de Pakistan va revocar tots els títols i terres dels zamindaris. Llavors la família reial va marxar cap a l’Índia. 

El primer que vam visitar va ser el Palau de Puthia o Rajbari. És una construcció impressionant, amb columnes, balcons, i una terrassa a dalt. La façana de color salmó. Diuen que és el palau reial més bonic del país. És un gran edifici construït en el 1895, per encàrrec de la Rani Hemanta Kumari Devi. 

El primer palau que hi va haver l’havia fet construir el rei o raja Nilambar, però un terratrèmol el va ensorrar en el 1895 i segons una inscripció que hi ha a l’entrada del palau actual, aquesta és la reconstrucció que es va fer el mateix any, per encàrrec de Rani Hemanta Kumari Devi i el palau està dedicat a la seva sogre, la maharaní Sharat Sundavi Devi. 

Aquestes dues dones van tenir molt pes en la historia de Puthia. La història de l’aristocràcia de Puthia i els seus voltants és complexa i m’ha costat una mica de seguir. Si ho he entès be, Sharat Sundavi Devi era molt bona nena, amb bons sentiments, gens amant dels luxes, que intentava ajudar a tothom i a més, molt intel·ligent. 

Quan tenia cinc anys la van casar amb el raja Jogendra Narayan. Quan ella tenia 9 anys el marit se’n va anar a estudiar a Calcuta. Ella es va quedar al zamindar, i tot i que no tenia les funcions d’administradora sovint l’hi demanaven consell, ja que sempre donava respostes assenyades. 

Tot i la seva nova posició després del casament seguia duent una vida senzilla i a palau donava menjar als orfes i les vídues. Era molt estimada per tothom. 

El seu marit va morir quan tenia 13 anys. Fins als 15 anys no la van autoritzar a fer-se càrrec de les terres. Com que no havia tingut fills, ja que no havia tingut temps, va adoptar un nen. Tot i que va intentar donar-li una bona educació sembla que no era molt amant de l’estudi i que no sempre anava amb bones companyies. Sembla que durant tota la vida aquest fill adoptiu l’hi va donar problemes. 

Quan va tenir l’edat de casar-se ho va fer amb Hemanta Kumari Devi, una nena d’onze anys, que també va quedar vídua poc després. A l’igual que l’hi havia passat a la seva sogre, van haver de passar uns anys abans no es pogues fer càrrec de l’administració de les terres. L’any 1887 es convertia en la cap de la família reial de Puthia. 

Em sembla que hi va haver litigis i uns certs enfrontaments entre famílies pel control de Puthia. 

Aquestes dues dones, van aportar grans millores a la ciutat. Totes dues tenien uns sentiments religiosos molt arrelats i dedicaven molts esforços i diners en ajudar a la població que tenien al seu càrrec. Es van construir equipaments, com una residencia d’estudiants, una escola de sànscrit, es van construir embassaments, canalitzacions d’aigua.... 

Hemanta Kumari va rebre el títol de rani en el 1901 i en el 1937 el de maharaní, cinc anys abans de la seva mort. Va ser l’última reina de Puthia. 

El palau tenia diferents dependències, algunes de caire oficial i altres la zona de residencia de la família reial. En aquesta zona s’hi van construir uns banys per dones, el Rani Ghat. 

Actualment el palau és més bonic des de fora que per dins. Per dins sinó recordo malament, estava buit. Hi posaran un museu però per ara estan les vitrines buides. Hi ha una escalinata que puja fins al terrat des d’on hi ha molt bona vista sobre l’entorn. Des d’aquí dalt es veuen els diferents temples al voltant de la bassa central. 

Dins del recinte del palau hi ha un temple, el temple de Govinda. També se’l coneix com Pancharatna Govinda Mandir. 

Aquest temple va ser construït en el segle XIX, al mateix temps que el palau, i estava dedicat a Krixna, ja que la família reial s’havia convertit al vaisnavisme. 

El vaisnavisme és una branca de l’hinduisme en la que es venera a Vixnú o una de les seves encarnacions (Krixna o Rama) com al Déu suprem. 

Aquest temple és impressionant. De color argilós, amb unes torres a la part alta, i el que destaca més son els relleus que hi ha a la façana i que la cobreixen tota. 

Aquests relleus representen l’amor diví que hi ha entre Krixna i Radha. Aquests dues divinitats juntes simbolitzen Déu al complet, una correspon a la part masculina, Krixna, i l’altra a la femenina, Radha. Se’ls coneix com la parella divina. 

Els relleus estan força ben conservats i és un gust anar-los mirant en detall. Aquest temple és molt important pels hinduistes, i en venen molts a visitar-lo. 

El que em va sorprendre més és el contrast entre l’arquitectura del palau i la d’aquets temple. 

HI ha famílies amb nens, grups de joves, que a l’igual que nosaltres, fan el recorregut pels diferents edificis històrics de la ciutat. 

Un altre dels temples que hi ha a Puthia és el Jagannath Temple, d’estil bengalí, segons diuen. També té relleus en terracota. Si no estic confosa aquest temple està prop del dedicat a Xiva, a l’igual que el Swing temple. 

Hores d’ara confonc tots els temples i quan miro les fotografies no sé massa quin és quin. 

El temple Swing té 28 entrades en el pis inferior una mica menys en els pisos superiors. En total 64 entrades. Llegeixo que no estava dedicat a cap divinitat, i ara la majoria d’entrades estan tancades. La gent diu que era el lloc on el raja passava l’estona amb la seva joveníssima dona. 

El temple de Xiva o Bhubaneshwar Shiva Mandir és un estil totalment diferent. Tot pintat de blanc. És el temple més gran de Bangladesh, dedicat a Xiva. 

El va fer construir una altra Rani viuda, Rani Bhubonmoyee Devi, l’any 1823. Té bona vista sobre el llac Shiv Sagar. 

A l’interior hi ha una pedra negra de basalt que representa el lingam de Xiva. Els gravats i decoracions d’aquest temple van quedar molt malmesos durant la guerra d’alliberament del 1971. Diuen que les tropes paquistaneses van intentar moure i trencar la pedra que simbolitza Xiva sense èxit. 

Molts hindús que encara viuen aquí venen als matins i al vespre a fer ofrenes. 

A part dels temples, la població sembla tranquil·la. No vam passejar massa, lo just per anar d’un temple a l’altre, més o menys al voltant del llac o embassament. 

Ja de tornada cap a Rajshahi vam parar a la platja per veure la posta de sol. En realitat de posta de sol poca, ja que ja era una mica tard. Però valia la pena per veure l’ambient. 

Hi havia moltes famílies instal·lades a la zona enjardinada, des d’on es veu la platja i la posta de sol. Tenien cadires i taules, alguns una barbacoa on preparaven menjar, hi havia venedors de ganyips i sucreries... un ambient distès i familiar. Passejant per allà tothom m’oferia lloc perquè segués amb ells.