Continuem camí una mica més al nord, cap a Kusumba. Pel camí es van veient camps d’arròs i poblacions amb molta activitat.
Una de les coses que em crida més l’atenció son els forns per coure les totxanes. N’hi ha molts; es veu una esvelta xemeneia i les piles de totxanes al voltant. 
La carretera està en bastant mal estat i triguem molta estona a arribar a Kusumba. El més remarcable d’aquesta població és la seva mesquita, que es va construir l’any 1558.
En aquella època la dinastia Suri havia pres el control del nord de l’Índia i Bengala als Mogols. Els Suri tenien origen afganès i durant 17 anys van governar tota la zona des d’Afganistan fins a Bangladesh. Era el darrer temps d’aquesta dinastia quan un oficial anomenat Sulaiman va fer construir la mesquita.
La mesquita de Kusumba es diferencia de les construccions del nord de l’Índia d’aquella època, ja que no està construïda seguint l’estil Suri sinó en l’estil propi de Bengala. Un dels fets que a mi em sorprèn més de les mesquites de per aquí és que no tenen minaret. 
És una estructura de planta rectangular, de pedra (o totxanes) grises, amb unes columnes octogonals a les cantonades i diverses cúpules rematen la seva estructura. 
Amb el terratrèmol que hi va haver en aquesta zona l’any 1987 va quedar malmesa però no es va ensorrar.
Està al costat d’un embassament, on la gent no té cap mania en remullar-se. No sé si atrapen peixets o altres bitxos.
Només té entrada per una de les cares, en la que hi ha tres arcades que donen accés al seu interior. A la façana hi ha unes pedres amb gravats,
A l’interior es combina la pedra gris amb les totxanes de color ataronjat, i destaquen les catifes de pregària, de diferents colors, arrenglerades cobrint el terra. El conjunt queda molt bonic.
Els mihrabs son de pedra grisa molt treballada. Hi ha més d’un mihrab, i també una plataforma en pedra tallada, així com l’espai per les dones. En aquell temps durant la pregària es posaven separats els oficials i nobles de la resta de població. 
Una mica més enllà d’on hi ha la mesquita, al costat del llac, hi ha una esplanada en la que en bona part del seu perímetre hi ha excavats uns forats a terra on poder fer foc i cuinar. 
La gent de la regió ve aquí i prepara menjar que ofereix als pobres i a la població. Si no estic confosa és com agraïment per algun desig complert o be per que s’acompleixi el que han demanat. És una forma d’ofrena. 
Quan nosaltres vam ser-hi hi havia una família que estava preparant el que em va semblar brou vegetal, en una gran olla d’alumini. Potser després hi afegien carn, no ho recordo, en aquells moments estaven preparant les verdures. Els homes es cuidaven del foc i l’olla i les dones venien carregades amb uns recipients coberts amb altres guisats.
Una cosa que em va xocar és que entre els homes es diferenciava clarament els joves i els més ancians, les dones, que portaven el cabell tapat amb el mocador em van semblar d’edats més uniformes. No vaig saber diferenciar les dues generacions.
