Ens vam dirigir cap a Mahasthangarh però pel camí ens vam aturar per visitar un altre conjunt arqueològic budista: Bhasu Vihara o Narapatir Dhap, que és el nom pel que el coneix la població local. Està a tan sols 6 Km de Mahasthangarh, del que parlaré després. Els dos llocs estan prop de Bihar.
El que es veu és poca cosa, però el complex estava format per dos monestirs rectangulars i un temple. Son del període posterior als Gupta, i abans dels Pala, o sigui al voltant del segle VII.
L’entorn és molt bonic ja que contrasta el verd del voltant amb el color de les pedres.
De forma similar al monestir de Paharpur, aquí també hi havia les cel·les del monjos a tot el voltant creant un pati central. Hi ha una depressió central per la que es pensa que hi circulava aigua.
En les excavacions es van trobar imatges en bronze, totxanes decorades, plaques de terracota, ceràmiques... En la part de les cel·les s’han trobat més de 60 imatges en bronze; unes semblen de l’últim període d’ocupació, però d’altres son mes antigues. Aquestes imatges es trobaven en pedestals i representen a Buda i diferents bodisatves.
Entre les figures femenines predominen les figures d’Avalokiteshvara i de Tara. Aquestes imatges estaven marcades i registrades, en el seu darrera. Diuen que son d’estil estilitzat, estil del pala clàssic, però algunes son menys delicades i probablement son anteriors. És una llàstima que no vam poder visitar el museu on estan tots els objectes trobats en les restes d’aquests temples.
Les plaques de terracota d’aquest recinte tenen dibuixos geomètrics, composicions florals, figures humanes i animals. Estaven decorant les parets del temple. S’han trobat més de 250 peces de terracota marcades, amb segell.
Cunningham va identificar aquest monestir com el de Po-Shi-Po que mencionava un peregrí xines del segle VII, que explicava que hi vivien com a mínim 700 monjos. Ara be, hi ha investigadors que ho qüestionen ja que nomes tenia 56 cel·les en total. Tot i així altres remarquen que nomes s’ha excavat el nivell superior, que és del segle X, i que no s’ha explorat el nivell corresponent al segle VII, de quan ho va visitar aquest peregrí. El cas es que encara no esta resolt si és o no és el mateix lloc. 
Aquest monestir tenia relació amb el de Paharpur, que era el més important. No està tot excavat; hi ha cinc turons i per ara només s’ha treballar en tres d’ells.
Des d’aquí vam anar cap a Mahasthangarh; en realitat aquest monestirs també tenien relació amb aquesta ciutat.
Les restes arqueològiques de Mahasthangarh son les més antigues de Bangladesh, son del segle IV o III a. C.. Així com el que havíem vist fins ara eren monestirs, aquest altre jaciment correspon a una ciutat que va perdurar al llarg de molts segles. S’han trobat 18 estrats diferents de construccions; la vida a la ciutat es va allargar fins al segle XVIII.
Antigament (en el període pre-islàmic) a aquesta ciutat se la coneixia com Pundranagara i va ser la capital de Pundravardhana. Diuen que la ubicació de la ciutat en aquest punt pot ser deguda a que era el lloc més alt de la zona, estava a 36 metres d’alçada, quan la resta es una plana que no supera els 10 metres sobre el nivell del mar. Per altra banda, a la vora hi havia el riu Karatoya, que en el segle XIII hi ha constància que era molt cabalós, i tres vegades mes ampla que el Ganges. 
En una excavació realitzada l’any 1931 es va trobar una tauleta en la que hi ha sis línies escrites en pràcrit, utilitzant alfabet brahmi, de la que s’extreu la informació de que la ciutat es va fundar durant l’imperi Màuria, en el segle III a. C.
HI ha diversos escrits que fan referencia a aquesta ciutat. I se sap que peregrins, viatgers, geògrafs i estudiosos ja van visitar-la en el segle VII. Va ser un important centre polític i religiós.
La ciutat estava emmurallada i a fora de la ciutadella en la regió del voltant hi havia diversos monestirs, un d’ells era el de Bhasu Vihara.
Hamiton va trobar aquesta ciutat en el 1808 i va deixar constància del fet, però va ser Cunningham, que la va visitar en el 1879, el que va identificar-la com la capital del regne de Pundravardhana.
En una placa de coure del segle V d. C., es diu que en el període Gupta (de quan és la placa) Pundravardhana limitava al nord amb els Himàlaies, el que indica una extensió força gran.
La ciutat va anar estenent-se al llarg dels següents períodes i segles, amb el Pala, els Chandra i els Sena.
La població no estava tan sols confinada a l’interior del recinte emmurallat, sinó que tenia barris a l’exterior. En algunes plaques de coure de diferents èpoques s’ha pogut seguir el registre d’incorporacions de terres als barris perifèrics.
Aquesta ciutat era una parada de la ruta comercial que unia la xina amb bengala o la seva sortida al mar.
Xuan Zang, un monjo xinès que va visitar aquesta regió en el segle VII, va deixar constància de la prosperitat d’aquesta ciutat. Va ser una ciutat brillant fins al segle XII, llavors va passar per una fase de poc reconeixement.
El que es veu és la muralla, que havia sigut reconstruida diversos cops al llarg dels segles. Diuen que probablement al començament s’havia construit per protegir-se de les riuades, mentre que despres devia ser per defensar-se dels atacs. Hi ha evidencies de que la ciutat va patir un setge, probablement a finals del període Pala-Sena (segle XII).
A començaments del XIII amb l’arribada dels mogols perd la capitalitat i en diversos intervals sembla que la van ocupar, ja que s’han trobat restes de mesquites i una tomba del segle XVII.
Les excavacions, tot i que no s’ha excavat massa part, han fet sortir ala llum temples hinduistes, budistes, mesquites... i objectes dels diferents períodes.
Els diferents estrats analitzats s’han classificat en diferents períodes. El més antic correspon al segle IV a. C. i era una població amb cases de fang, i només en una construcció s’ha trobat un terra de rajola.
En el següent nivell s’hi ha trobat objectes en bronze, làmpades i miralls, monedes de coure, algunes pedres semiprecioses, figuretes de terracota.
Les construccions corresponents al següent període son ja de totxanes, amb terres enrajolats. S’hi ha trobat peces de pedres semiprecioses, àgata i quars entre d’altres. Comencen a aparèixer monedes i altres objectes de plata. I llegeixo que també s’hi ha trobat barres d’antimoni. Això em sorprèn molt: per què ho devien fer servir? Això correspon a l’època entre el segle II a. C. i el II d. C.
En l’etapa posterior ja hi ha ceràmica més elaborada, figures estilitzades d’estil kusan, boletes i braçalets de vidre, monedes d’or...
Del període entre el 361 i el 594 d. C. s’ha trobat un temple construït en totxanes, una planificació de carrers, cases amb terres enrajolats....
Dels anys posteriors hi ha restes d’edificis i palaus i a l’exterior de la ciutadella diversos temples budistes.
El darrer període correspon a l’època musulmana; s’ha trobat una mesquita de 15 cúpules, que es va construir sobre una altra que tenia una sola cúpula i era anterior.
Devia ser una ciutat esplèndida al llarg de tot aquest temps, però el que nosaltres vam veure no et dona ni remotament aquesta idea. És més rellevant la història i el seu passat que el que es pot veure. També és cert que vam tenir poc temps i no vam poder anar a visitar el museu. Una veritable llàstima.
Per altra banda llegeixo que quan es fa una excavació, en acabar la campanya es torna cobrir la zona estudiada amb terra, per preservar-la. Potser això contribueix a no veure gairebé res.
