Les ultimes hores a Xiraz i també a l’Iran. Després de la visita a Persèpolis i de descansar una bona estona a l’hotel, vam anar a veure el mausoleu del poeta Hafez.
Hafez era un poeta del segle XIV que va néixer, viure i morir a Xiraz. En aquell temps era difícil pels intel·lectuals expressar la seva opinió i ser crítics amb el govern. Per això Hafez utilitzava un llenguatge figuratiu, fet que afegia bellesa als seus poemes.
El seu pare era un venedor que quan va morir va deixar a la família en la pobresa. Llavors Hafez va haver de posar-se a treballar; tot i així, va estudiar literatura i aviat va demostrar la seva vàlua en la composició de poemes. Va ser poeta de la cort.
En el seus poemes era crític, però degut al llenguatge emprat, que no era directe, no va ser castigat per això. Molts dels seus poemes versaven sobre l’amor. La seva fama es va estendre més enllà de les fronteres.
Quan va morir el van enterrar en el cementiri de Xiraz. Més tard, Karim Khan va fer construir un mausoleu amb vuit columnes que suporten un sostre de coure. Pel cantó de sota aquest sostre està decorat amb rajoles esmaltades. Aquesta construcciño es troba en un jardí en el que hi ha les tombes de la família.
Com que aquest mausoleu és molt visitat, tant per iranians com per gent de fora, durant el govern del xa Reza, l’últim xa de Pèrsia, es va remodelar aquest recinte engrandint-lo i redecorant els jardins perquè pugui acollir a molta més gent.
Llegeixo que els iranians que visiten la tomba ho fan amb respecte; alguns porten aigua de roses per netejar la pedra, o porten i hi dipositen flors. Toquen la pedra de la tomba mentre reciten algunes pregaries de l’alcorà, o fan els seus precs al poeta, al que demanen que els il·lumini amb els seus poemes. Llavors obren el llibre per una pagina a l’atzar i llegeixen el poema que apareix on han de trobar la resposta al seu prec.
Era ja el vespre quan hi vam anar, estava il·luminat i hi havia encara força gent. S’hi respirava calma.
Després vam anar a la porta de l’alcorà. És una porta històrica d’entrada a la ciutat de Xiraz. La primera porta es va construir en el segle X. Aquí s’hi van conservar dues copies manuscrites de l’alcorà escrites pel sultà Ibrahim Mirza, el net de Tamerlà l’any 1430. Es van conservar aquí fina al 1937.
Els viatgers que sortien de la ciutat per aquesta porta com que passaven per sota el llibre sagrat es considerava que estaven beneïts i protegits pel viatge.
Aquesta porta va quedar malmesa per una sèrie de terratrèmols i reconstruïda. L’any 1937 es van traslladar els dos manuscrits de l’alcorà al museu d ela ciutat. Llavors es va tirar a terra la porta que hi havia per ampliar el carrer i se’n va construir una altra de nova l’any 1947.
Em sembla que la tradició de passar per aquesta porta per tenir un bon viatge segueix vigent. A l’aeroport, sobre del primer escàner d’equipatges que es troba, hi ha també un alcorà.
Després de sopar vam anar a un zurkhaneh, que vol dir “casa de força”. Era el gimnàs tradicional de les ciutats perses. Per mi va ser una sorpresa. No havien volgut dir-me res del que anàvem a veure. I la veritat és que va ser xocant.
Una porta petita en un carrer estret, una escala que baixa, una cortina i abans de creuar la cortina t’has de descalçar i deixar les sabates. En entrar a la sala vaig al·lucinar. Era un espai de dimensions reduïdes, amb les parets cobertes de fotografies. Al centre de la sala, una mena de fossar circular (en altres llocs crec que és hexagonal), que es troba un metre per sota del nivell de la resta de la sala. És la pista on es fa l’entrenament.
El fet de que aquestes cases de força (zurkhaneh) es trobin per sota del nivell del carrer és per mantenir la temperatura de la sala constant i evitar corrents d’aire que podrien afectar als que s’estan entrenant i per tant estan suant. Al sostre tenia finestres per on entrava la llum.
Darrera la cortina d’accés la porta era relativament baixa, has d’abaixar el cap i inclinar-te per passar. Això està fet expressament, és una forma de que la persona que entra mostri un senyal de respecte. Al centre de la sala hi ha una zona hexagonal, un metre més enfonsada que és on tenen lloc els exercicis.
Com he dit, quan vaig entrar vaig quedar-me molt sorpresa. Veia una sala atapeïda de coses, i de gent. A la posta un grup d’homes i nois, alguns musculosos altres no tant... Al voltant hi havia lloc pel públic.
Els zurkhanehs tradicionals tenien una estructura que s’assemblava una mica a la dels banys, i sovint estaven a la vora d’aquest establiments.
Les fotografies que decoren les parets son variades, des de imatges de sants fins a esportistes fent els exercicis o en actuacions públiques.
Vam seure on vam poder per poder veure l’entrenament. Com ja he dit, és una mena de gimnàs. A mi em va semblar una barreja de classe d’aeròbic, cerimònia religiosa, ball sufí... Una combinació molt peculiar. En aquell moment no entenia res; ha sigut després que he après alguna cosa sobre el tema.
Just al costat de la porta, en una mena de tarima hi havia un home que cantava i tocava el timbal. També tenia unes campanes de coure. Aquest és un lloc molt especial en tots els zurkhanehs. Des d’aquí controla als gimnastes i al públic. I amb la música dirigeix els exercicis. Té una campana de coure que toca per avisar quan s’ha de canviar d’exercici.
No entenia que cantava, però em va semblar textos més aviat religiosos. Tocava el timbal, cantava, amb veu melodiosa. Em va agradar i hi posava molta passió.
Els rituals dels entrenaments que es realitzen a les cases de força han anat evolucionant amb el temps. En certa forma imiten les practiques i tradicions de les ordres sufís.
El que dirigeix el ritual recita o canta poemes i histories de la mitologia persa. És una forma d’educació, transmetent coneixements de la societat, codis de conducta, ensenyant la religió al mateix temps que s’entrena als guerrers.
Durant l’imperi aquemènida els entrenaments del guerrers es basaven en una sèrie d’exercicis que són els que es fan en les cases de força o zurkhaneh. Era l’entrenament tradicional. Es diu que Rustam, l’heroi de la narració èpica Shahnameh, ja feia aquest entrenament. L’objectiu original dels zurkhaneh era l’entrenament dels guerrers i al mateix temps inculcar-los-hi els sentit d’orgull nacional.
L’origen d’aquests entrenaments rituals (se’l considera també un esport) i dels seus locals (el zurkhaneh) es creu que és de l’època dels parts, entre el 132 a. C. i el 226 d. C. Quan els àrabs van envair Pèrsia, cap al 637 d. C. aquests locals servien de lloc de trobada on, a part d’entrenar-se mantenien viu l’esperit patriòtic i de solidaritat.
Tot i que els àrabs perseguien aquests locals, sempre ressorgien en algun altre lloc. Amb l’expansió del xiisme i sobretot amb el desenvolupament del sufisme en el segle VIII els exercicis que es feien van anar evolucionant incorporant la filosofia sufí i adquirint un cert caire religiós. En les cançons i textos es van introduir himnes religiosos i el primer imam xiïta, Ali, va convertir-se en el patró de les cases de força. I hi ha un retrat seu presidint la pista d’entrenament.
Aquest esport era molt popular en el segle XIX, quan regnava la dinastia Qajar, ja que durant la festa del Nowruz, l’any nou persa, hi havia competicions que estaven presidides pel xa.
Aquí trobo algunes dades contradictòries. Diuen que amb l’arribada al poder de la dinastia Pahlavi aquest esport va decaure. El xa Reza volia modernitzar el país, i aquest esport antic, pre-islàmic, no encaixava en un mon modern. En canvi el seu fill ho veia des d’una altra perspectiva i considerava que aquest esport i les cases de força representaven les arrels del país i de l’antiga Pèrsia. Durant el seu govern es van tornar a potenciar les competicions d’aquest esport.
En un altre lloc trobo que va ser l’any 1934 quan es va despertar l’interès del govern pr aquest esport tradicional. Era en la festa estival que celebraven cada any per commemorar el naixement del poeta Ferdowsi quan es va fer una gran exhibició d’aquests exercicis. L’any 1939 el príncep hereu es va casar amb una princesa egípcia i en la celebració que va tenir lloc, entre altres coses hi va haver exhibicions de gimnàstica a l’estadi de Teheran. Entre les actuacions hi havia aquest esport. I diuen que va ser el punt de partida per un ressorgiment d’aquesta tradició.
A més, l’any 1941 radio Iran va començar a emetre, al matí, els cants, himnes i poemes i la música dels zurkhanehs, de forma que la gent que volia podia seguir-ho des de casa.
Amb la revolució del 1979 el nou regim ho va tatxar de pre-islamic i pagà i va perdre molts adeptes. No obstant, una mica més tard van canviar el seu enfoc i van acabar considerant que aquest esport és un símbol de la cultura i l’orgull iranià.
Antigament, i fins a mitjans dels anys 1920, els homes anaven al zurkhaneh al matí, després de la pregària. L’excepció era en el període del ramadà, llavors es feia l’entrenament després de menjar. Després s’ha anat fent més freqüent anar a la casa de força al vespre, que és quan hi vam anar nosaltres a veure-ho.
Tradicionalment l’entrenament es feia amb el tors nu i descalços i una tela enrotllada a la cintura, que després passava entre les cames. El simbolisme d’això és que quan estan a la pista tots son iguals, no hi ha diferencies socials.
Mentre nosaltres érem allà anaven arribant nois, amb la bossa d’esports, i allà mateix, al meu costat es canviaven. El primer moment em va xocar, estan a Iran que son tant estrictes en la vestimenta de les dones, que es canviessin al meu costat. Es treien la camisa, els pantalons, els mitjons... Alguns es posaven la tela a la cintura, els altres duien uns pantalons tipus bermudes. Actualment poden entrenar amb camiseta.
Quan baixen a la pista fan un gest de respecte a l’espai sagrat. La idea és de besar el terra d’aquest espai, però el que fan és tocar el terra amb els dits i després dur-se’ls als llavis. Totes les sessions comencen amb una pregaria al profeta Mahoma i a la seva família.
Durant l’entrenament no està permès menjar, beure, fumar, riure o parlar. Esan seriosos, concentrats. A la pista el de més edat és el que dirigeix, en combinació amb el music, l’entrenament.
Els antics seguidors del zoroastrisme creien que el desenvolupament físic i la força mental ajudaven a augmentar l’espiritualitat. Per això els exercicis que es feien, a part de preparar-los pel combat cultivaven altres aspectes de la personalitat, com la bondat, la humilitat i l’ètica tradicional. S’espera que els que practiquen aquest esport siguin purs, honestos, agradables i amb un cos fort.
La pauta dels exercicis és més o menys sempre la mateixa i la dirigeix el més gran. Primer hi ha uns exercicis per escalfar el cos, entre ells algunes flexions recolzant-se en una mena de tamboret baixet.El timbal marca el ritme i el toc de campana el canvi d’exercici. Després unes quantes voltes a la pista.
Quan ja han fet el pre-escalfament comencen els exercicis individuals. Comença el més jove i es va avançant segons la veterania. En les convencions socials perses, ser el primer és un senyal d’humilitat.
Fan exercicis amb cadenes metàl·liques i també amb una mena de bitlles gegants de fusta que pesen entre 10 i 30 kg. Bona part dels exercicis que fan son per adquirir força. Fan malabarismes amb aquestes bitlles al ritme que marca la musica.
Mentre un actua la resta es queden a la pista i l’hi donen suport. En algun cas l’ajuden si cal. Quan hi vam ser nosaltres hi havia un noi força jove, i un altre home molt gran. Contrastos. Uns ho feien millor, altres pitjor, però no semblava que això importés.
Arribar al màxim rang en aquest esport requereix un bon aprenentatge, tant dels exercicis físics com dels principis religiosos. Un dels versos que es recita en moltes sessions és: aprèn la modèstia si desitges el coneixement. Una terra alta mai podrà ser regada per un riu.
Per formar part d’una casa de força la persona ha de passar un mes observant als altres entrenant abans de poder participar. En principi no es demana cap quota i el zurkhaneh funciona amb donacions del públic. En contrapartida proporciona un servei a la comunitat i també protecció. Amb les seves actuacions aconsegueixen fons que es destinen a ajudar als pobres i a la gent del barri.
Ara es vol captar als joves per preservar aquesta tradició que s’està perdent, especialment a les ciutats.
Amb això es va acabar el meu viatge per un Iran poc típic, com és el de les illes. Un país molt interessant, però a mi lo del mocador al cap, i anar tant tapada em va resultar molt empipador. Va ser un gran alleugeriment pujar a l’avió i veure les hostesses sense tapar el cap. Totes les dones només creuar la porta fèiem el mateix gest, treure’ns el mocador, amb felicitat amb alleugeriment. Suposo que a les dones locals no els hi ha quedat més remei que adaptar-se. Algunes em va semblar que ho consideren un signe de la seva identitat. Però és cert això? O és el que han de dir, o es diuen per viure tranquil·les?
Per aquest viatge em vaig llegir un parell de llibres, “Los árabes del mar” de Jordi Esteva i “El jardín del fin: un viaje por el Iran de ayer y de hoy” d’Angela Rodicio. Tots dos els vaig trobar molt interessants i amens, però per entrar en la hisotria del país, el de l’Angela Rodicio.
