Després de la visita a la fortalesa de Bender, anem cap a la
capital de Transnístria, Tiraspol. Vam arribar que encara quedava una mica de
llum o sigui que vam aprofitar per anar a descobrir una mica la ciutat, tot
passejant fins al riu Dinèster, on hi ha el parc Wollant.
La van fundar l’any 1792, per una comanda especial d'Aleksandr
Suvórov, i l’any 1795 va obtenir la categoria de ciutat.
Aleksandr Suvórov (1730-1800) va ser un oficial militar rus que
va arribar al rang de Generalíssim. És un dels pocs grans generals a la
història que no va perdre mai una batalla, com Alexandre el Gran i Genguis
Khan.
Tiraspol no està gaire lluny de Chisinau, a uns 75 Km. Aquesta
zona estava habitada per tàtatrs i romanesos. L’any 1792, l’exèrcit rus va
arribar al riu Dnièster, i en un poble tàrtar, Hagi-bey, hi van construir un
baluard, com a post de guàrdia a la frontera occidental. El nom que l’hi van
posar, Tyras, era el nom en grec (em sembla) del riu Dnièster; o sigui que
Tiraspol seria la ciutat del riu Dnièster.
L’any 1812 Rússia ja havia conquerit la part oriental de
Moldàvia, Bessaràbia, i va dur colons russos i ucraïnesos als voltants de
Tiraspol.
El 15 de juny de 1828 es va establir la Casa d’Aduanes a la
ciutat; la seva missió era evitar el contraban i tenia 14 treballadors que
depenien de la regió duanera d’Odessa. Inspeccionaven els aliments, oli, paper
i altres productes.
A mitjans del segle XIX Tiraspol tenia una comunitat jueva
d’unes 1400 persones i a finals del segle eren més de 8.000, el que
representava de l’ordre del 27% de la població total. La ciutat tenia dues
escoles jueves privades.
El període soviètic va començar amb l’arribada dels primers
soviets, el març del 1917.
Com ja he comentat en altres llocs, després de la Primera
Guerra Mundial, Romania va quedar-se amb Bessaràbia i la ciutat va canviar
alguns cops de mans fins que en el 1920 es va establir el poder soviètic.
L’any 1924 Stalin creava la República Autònoma Socialista
Soviètica de Moldàvia, dins de la RSS de Ucraïna, i la seva capital era el
poble de Balta. L’idioma oficial era el romanès escrit en alfabet llatí. Va ser
l’any 1929 quan Tiraspol es va convertir en la capital de la RASS de Moldàvia.
Va ser-ne la capital fins al 1940.
L’any 1940, amb el pacte Ribbentrop-Mólotov, Alemanya va
obligar a
Romania a cedir Bessaràbia a
la URSS; aquesta regió es va ajuntar amb la RASS de Moldàvia, i la van
rebatejar RSS de Moldàvia, i Tiraspol quedava per tant en aquesta nova
república soviètica.
L’any 1941, amb l’Operació Barbaroja, la ciutat va caurien mans
dels nazis i va ser entregada al govern col·laboracionista romanès. Durant la
ocupació nazi, la major part dels jueus van ser assassinats o deportats a camps
d’extermini. La darrera sinagoga que hi havia a la ciutat va tancar en el 1959.
L’any 1944 la Unión Soviètica recuperava la ciutat i altre cop
va formar part de la RSS de Moldàvia.
L’any 1989 van començar els conflictes entre els obrers russos
i la majoria romanesa. El 27 de gener del 1990 després d’un referèndum declaren
la independència de la ciutat. Després de la independència de Moldàvia, el
territori a l’est del riu Dnièster s’anomena oficialment Transnístria, i el 2
de setembre es nomena Tiraspol com la capital de la nova República de
Transnístria. Tot i aquesta proclamació d’independència, no té reconeixement
internacional.
Al matí següent, després d’esmorzar, com que tenia temps abans
de la visita guiada per la ciutat, vaig anar a veure el Parc Victòria i la
Plaça del Teatre.
És una ciutat de contrastos, edificis dels segles XIX
restaurats, altres decadents, edificis moderns.... Gran avingudes, molt
desertes, molt respectuosos en els
passos de vianants, encara que no passi cap cotxe...
En el parc hi ha una escultura dedicada a Grigore Kotovski
(1881-1925). No sé qui és així que busco una mica i em sorprèn veure que bona
part de la seva vida va estar perseguit, per lladre, bandoler, insubmís,
desertor... En els darrers vuit anys de vida es va redimir.
El seu pare era polonès russificat i la mare era russa, però va
morir quan ell era petit. La seva família havia sigut aristocràtica però van
arruïnar-se; el seu pare era enginyer mecànica, i va morir quan ell tenia 16
anys, llavors va ser la filla d’un un enginyer belga, Sophie Schall, qui es fa
càrrec d’ell i l’hi paga els estudis. El noi aprèn alemany per poder anar a
estudiar a l’Alemanya. Ara be, l’any 1902, mor el pare de Sophie i ella torna a
Bèlgica; Kotovski ha de deixar els estudis.
El jove es troba sense casa i sense diners i comença amb la
mala vida, i l’any 1904 ja és un temut bandoler. El 1905 quan comença la guerra
russo-japonesa es declara insubmís. El detenen i l’envien a un regiment a
Kostroma, però deserta i organitza
una
banda de lladres que roben als grans propietaris i als burgesos; la població
local els hi dona un cert suport.
En aquesta època és quan troba als anarquistes; no està clar si
es va ajuntar amb els anarquistes o si eren socialistes revolucionaris. Segons
la Gran Enciclopedia Soviètica, va ser un líder del moviment revolucionari de
Beesaràbia del 1905-1906, quan la declaració de la República de Comrat. També
diuen que va participar en la revolució russa del 1905 i la del 1917.
En el 1906 el detenen i passa sis mesos a la presó a Chisinau,
a finals d’any el tornen a detenir. En el 1907 té una condemnen de 12
anys;
en el 1911 està en un penal
dirigint un grup en la construcció del Transsiberià. Esperant l’amnistia que no
arriba s’evadeix l’any 1913.
Llavors va tornar a Bessaràbia on va organitzar una nova banda,
dedicada a assaltar bancs. Durant la Primera Guerra Mundial, el 25 de juny de
1916, van capturar a tota la banda i ell va resultar ferit; un tribunal militar
d’Odessa el va condemnar a mort per insubordinació. L’hi van commutar la pena
per cadena perpètua.
Mentre complia condemna a Odessa, va esclatar la Revolució de
Febrer de 1917. Als presos se'ls va permetre autogestionar les seves presons, i
es va proclamar una àmplia amnistia. Al maig de 1917, a canvi de la seva
llibertat, va acceptar que l’enviessin al front romanès. I aquí comença la seva
nova vida. A l'octubre, el van condecorar amb la Creu de Sant Jordi, per la
seva valentia.
Al començament de la Guerra Civil Russa es va unir als bolxevics de Tiraspol i va lluitar per la
República Soviètica d'Odessa, en el 1918. Va ser un dels fundadors de la RSSA
de Moldàvia, com a part de la RSS d'Ucraïna, en el 1924.
Va morir l’any següent, i sembla que no està clar qui el va
matar o perquè. La propaganda oficial el va convertir de seguida en un heroi al
que havien matat els reaccionaris.
Hi ha coses curioses, com aquests bancs que tenen un espai per
una cadira de rodes i seients pels acompanyants.
La primera universitat a Tiraspol es va fundar l’any 1930, quan
la ciutat formava paet de la RSSA de Moldàvia, dins dela RSS d’Ucraïna. L’any
1939 se l’hi va posar el nom del poeta i pintor ucraïnès, Taràs Xevtxenko
(Taras Shevchenko). Després de la guerra de Transnístria, en el 1992 aquesta
universitat va ser oficialment traslladada a Chisinau on segueix funcionant amb
el nom d’Universitat Estatal de Tiraspol i la d’aquí es va convertir en la
Universitat Estatal de Transnístria.
O sigui que la universitat fundada en el 1930 es va dividir en
dos, i totes dues branques diuen que són la original.
Davant de l’edifici de la universitat hi ha una estàtua de
Taràs Xevtxenko (1814-1861). Aquest personatge va ser un poeta, artista i
humanista ucraïnès del període romàntic. Escrivia poesia, teatre i prosa. La
seva herència literària es considera que forma part dels fonaments de la
literatura ucraïnesa moderna. Va escriure alguna obra en rus, però
majoritàriament ho feia en ucraïnès.
Com em passa sempre, quan em trobo amb algun personatge que té
un gran reconeixement, m’agrada saber una mica més de la seva vida, per
entrendreperquè és important.
Taràs Xevtxenko va néixer el 9 de març de 1814 en un poble
d’Ucraïna, en el si d'una família pagesa serva.
Es va quedar orfe de petit; va aprendre a llegir i escriure
sota la instrucció d'uns sagristans, i això li va permetre conèixer algunes
obres de la literatura ucraïnesa. I va aprendre dibuix i pintura amb un pintor
popular local. Quan tenia 14 anys va entrar al servei del senyor Pàvel
Engelgard com a “kozatxok” que era un criat esclau, i amb ell es va traslladar
a viure a Vilnius, a Lituània, en el 1828.
Va viure a Vilnius, com a criat esclau fins a l’any 1831. Embla
que en aquell període va aprendre dibuix i pintura amb un professor de la
Universitat de Vilnius.
Mentre vivia Vilnius va presenciar els esdeveniments que tenien
lloc a la ciutat durant l’aixecament “polonès” contra l’Imperi Rus, del 1830. I
va poder llegir les proclames dels insurgents. Un dels seus dibuixos, Bust de
dona, és d’aquesta època.
Quan Engelgard es va traslladar a Sant Petersburg, en el 1831,
se’n va endur amb ell al seu esclau Xevtxenko. Com que el noi tenia dots per la
pintura el va enviar a estudiar art per tal de tenir el seu pintor particular.
Va estudiar art durant 4 anys i en aquest període va començar a escriure
poesia.
L'estiu de 1836, va conèixer a un compatriota, l'artista Ivan
Soixenko, i a través d'ell, en va conèixer d’altres, entre ells els poeta i
fabulista ucraïnès Ievhen Hrebinka, el crític i historiador d'art Vassyl
Hryhoróvytx, i a mes el pintor rus Aleksei Venetsianov. L’any 1838, tots ells,
juntament amb el pintor rus Karl Bruilov i el poeta rus Vassilii Jukovskyi van
comprar la seva llibertat.
Un cop lliure Xevtxenko es va matricular a l'Acadèmia d'Art de
Sant Petersburg, on es va convertir en el millor estudiant de Karl Bruilov. Era
molt bon retratista, artista gràfic i il·lustrador. Al mateix temps, anava
llegint els clàssics de la literatura universal, per adquirir formació, de
forma autodidacta. Sentia una particular fascinació per la història i la
filosofia. Commogut per la mort del gran poeta ucraïnès Ivan Kotliarevskyi, va
escriure el poema “En record etern a Kotliarevskyi”,
que va publicar juntament amb quatre altres
poemes a la revista Oreneta.
El seu primer recull de poesia es va publicar l’any 1840. L’any
1841 publicava un poema èpic “Haidamaky” sobre els rebels cosacs ucraïnesos
contra els senyors polonesos. També va escriure un poema sobre un líder cosac.
Els seus versos eren molt ben acollits per la societat ucraïnesa, mentre que
els bohemis russos ho acollien amb fredor; l’acusaven d’escriure en un idioma
de pagès, és a dir, l'ucraïnès. L'estiu del 1842, basant-se en el poema
Kateryna, pintà una tela en oli, homònima, que es convertí en una de les obres
més populars de l'art ucraïnès de l'època.
Xevxenko va fer tres grans viatges per Ucraïna, el primer va
ser l’any 1843. En aquest primer viatge va retrobar-se amb la seva família que
continuava sent esclava. Va conèixer diferents figures rellevants del mon de
l’art i la cultura. A partir de les vivències a Ucraïna va escriure el poema
“La tomba saquejada” en el que denunciava de forma irada la repressió que patia
el poble ucraïnès sota la Rússia tsarista.
Ja durant aquest viatge va sorgir la idea de fer una sèrie de
dibuixos sobre la Ucraïna pintoresca, en la línia del romanticisme que era el
que es portava en aquell temps. S’hi va posar quan va tornar a Sant Petersburg,
el febrer del 1844.
Un cop acabada la seva formació artística, a la primavera del
1845, va fer el seu segon viatge a Ucraïna, on el van com un gran poeta
nacional. Com a membre de la Comissió Arqueogràfica de Kíiv va viatjar per tot
el país recollint material folklòric i etnogràfic, i també pintava el què anava
veient. A més anava escrivint i publicant les seves obres.
Cap a finals de 1845, quan estava greument malalt, va escriure
“El testament” en el qual feia una crida a la lluita i la revolució per
l'alliberament del seu poble subjugat. Les seves darreres obres anaven contra
el règim i per tant no es podien publicar, però es van anar difonent entre la
gent, en versions manuscrites. El mateix autor les va copiar en una llibreta
que anomenà “Tres estius, 1843-45)”.
A la primavera del 1846, Xevtxenko es va instal·lar a Kíiv, i a
l'abril entrava a la germandat de Ciril i Metodi, una organització política
clandestina que tenia com a objectiu la liberalització del sistema polític i
social de l'Imperi Rus, l'abolició de la servitud, i la transformació de
l'Imperi en una federació de nacions lliures.
A començaments del 1847 va guanyar la plaça de professor de
dibuix a la Universitat de Kíiv. El març de 1847, arran d'una denúncia, van
començar les detencions dels socis de la germandat. A Xevtxenko, el van detenir
el 5 d'abril i el van transferir a Sant Petersburg, on va estar dos mesos
empresonat. Durant el seu captiveri va seguir escrivint poesia.
Un cop alliberat va continuar participant en moviments
revolucionaris, el que l’hi va valdre un nou arrest; com a càstig el van
reclutar per l’exèrcit, com a soldat ras, i tenia prohibit escriure i pintar,
tot i que va seguir fent-ho d’amagat.
Va
estar deu anys en aquest exili, en diferents llocs, i finalment els seus amics
van aconseguir que l’indultessin i pogués tornar tant a Ucraïna com a Sant
Petersburg.
Xevtxenko és considerat com “el fundador de la tendència
democràtica revolucionària en la història del pensament social ucraïnès”.
Xevtxenko va donar visibilitat a l'opressió dels terratinents
russos i del tsar, i al mateix temps va lluitar per l'amistat entre els pobles
rus i ucraïnès.
Vaig seguir passejant per la ciutat, per les gran avingudes
gairebé desertes, places amb alguna escultura, que no sempre he sabut veure de
qui era.
Molt a prop de l’hotel hi ha la plaça de l’ajuntament, i al seu
davant el bust de Lenin.
Prydnistròvia és el nom que l’hi donen aquí a Transnístria i la
seva moneda és el ruble prydnistrovi, que està en circulació des del 1994,
segons indica el cartell davant de la casa de la moneda.
