Dogubayazit és una ciutat fronterera, es troba a uns 30 km de
la frontera iraniana, i abans d’arribar fins aquí hem de passar dos controls
policials.
Aquesta ciutat es troba en una plana envoltada de muntanyes; al
sud-oest hi ha la més alta de Turquia, el mont Ararat, amb e Gran Ararat (5.137
metres) i el Petit Ararat (3.896 metres). Altres cims de més de 3.000 metres
que hi ha al voltant de la ciutat són el Tendürek (3.533 metres) i el Kaletepe
(3.196 metres), i n’hi ha alguns més una mica més baixos, però de més de 2.000
metres. La ciutat es troba a 1.625 metres d’altitud.
El primer que vam fer va ser anar a dinar; als del restaurant
els hi va fer gràcia que fóssim occidentals. Aquí hi ve molta gent d’Iran i
altres països propers, però europeus molt pocs.
És una ciutat típica de frontera, moltes botigues, molt comerç,
embotellaments, caòtica... i al menys pels carrers que vaig passejar, sense
monuments ni coses destacables; així i tot, és interessant i em resulta curiós
de veure l’animació i moviment que hi ha.
Es troba molt a prop de l’antiga ruta comercial que unia
Trabzon, antiga Trebisonda, amb el nord-oest d’Iran; va ser un important centre
comercial, però a mesura que el comerç per aquesta via disminuïa la seva
importància també. Es va acabar en el segle XIX amb la guerra russo-turca i
durant la Primera Guerra Mundial quan les tropes russes van ocupar la ciutat.
En aquesta ciutat s’hi ha trobat inscripcions cuneïformes que
daten del primer mil·lenni aC. Aquesta regió també va formar part del regne
d’Urartu i es conserven algunes coses d’aquest període.
Aquesta regió va estar governada per la dinastia Bagràtida o
Bagratuní, de la noblesa armènia. La ciutat s’anomenava Daroynk (o Daruynk), un
nom armeni que es va conservar fins al segle XVI.
En el segle IX, Aixot I Bagratuní va convertir aquesta població
en la seva capital i va fer construir la catedral.
Els prínceps de la dinastia Bagràtida d’Armènia residien a
Daroynk i van reconstruir la fortalesa en la configuració actual, en que les
torres queden integrades en la roca.
Va formar part dels dominis de Vaspurakan; en el 1022 va passar
sota el control de l’Imperi Romà d’Orient i en el 1050 dels seljúcides.
Al llarg del temps la fortalesa va ser conquerida i
reconquerida per perses, armenis, bizantins i seljúcides; tots ells haurien
utilitzat la plana per descansar i recuperar-se durant els seus passos a través
de les muntanyes. Els pobles turcs van arribar aquí en el 1064, però de seguida
ban venir els mongols i després altre cop turcs.
El castell de Daroynk es va reparar molts cops al llarg de la
història. Actualment du el nom del senyor de la guerra turc que va fer
encarregar una de les reconstruccions, en el 1374, un príncep anomenat Beyazit.
I va ser en el segle XVI que la ciutat es va rebatejar amb el nom de Beyazit o
Bayazit.
Des de l’època dels safàvides, la zona va ser governada per
generals de parla turca, incloent-hi més tard el general otomà Ishak Paixà, que
va construir el palau que visitem.
La ciutat va patir combats durant la guerra Otomana-Persa
(1821-1823) quan l’any 1821 el comandant en cap persa, Abbas Mirza, va ocupar
la ciutat; després, en el 1856, va ser atacada per Rússia, i altre cop, durant
la guerra Russo-Turca (1877-1878), a finals d’octubre del 1877, els russos van
capturar i ocupar la ciutat.
Quan els russos es van retirar, bona part de la població
armènia va marxar amb ells per construir el Nou Beyazit, a la vora del llac
Seva, actualment Gavar, a Armènia.
En el 1915, a l’igual que en moltes altres poblacions de l’est
d’Anatòlia, molts dels armenis van morir o van haver de fugir.
Bayazit va ser la capital de la República Kurda d’Ararat, del
1927 al 1930. La República d’Ararat es va fundar l’any 1927, durant la revolta
d’Ararat per tal de tenir un estat kurd a l’est de la recent creada República
Turca.
Després de la Primera Guerra Mundial, amb el tractat de Sèvres
del 1920, estava prevista la creació d’una regió autònoma al Kurdistàn. Aquest
tractat consolidava la divisió de l’Imperi Otomà, però algunes de les parts,
com els turcs, no el van ratificar. El moviment nacional dirigit per Mustafa
Kemal Ataturk rebutjava aquest tractat.
Després va venir el tractat de Lausana, en el 1923, que
revocava el tractat anterior. Les tribus kurdes havien donat suport a les
tropes de Kemal, esperant obtenir a canvi un estat Kurd independent, però el
tractat de Lausana del 1923, no reconeixia l’autonomia kurda.
Això és el que va fer que esclatés la revolta dels kurds de
l’Ararat, que es van sentir traïts per la República de Turquia. Una
organització kurda fundada en el 1927 va proclamar la República Kurda d’Ararat.
La República d’Ararat mai va ser reconeguda internacionalment. Els
kurds van perdre, la revolta va ser esclafada per les tropes turques que van
destruir la ciutat. Llavors van construir una nova ciutat a l’est de
l’anterior, i es va anomenar Dogubayazit, Bayazit oriental o de l’est.
Actualment molts dels habitants que hi ha són armenis turquificats
o kurds que van ocupar les cases dels armenis que havien quedat buides després
del 1915.
Quan anem a visitar el palau d’Ishak Paixà, el que em crida
l’atenció és la fortalesa que s’entreveu en la muntanya que hi ha al costat.
Com deia abans, l’hauria fundat el general Celayırlı Şehzade
Bayazıt, en el 1374, sobre una fortalesa anterior que estava en ruïnes.
Els otomans la van ocupar en el 1514, i va ser governada per
militars, entre ells pel general Ishak Paixà, que es va fer construir un palau.
Va ser la base de les campanyes perses de Solimà I, en el
1533-1536, 1548-1549 i 1553-1555.
Els russos la van ocupar en el 1828, però van marxar en acabar
la guerra. La van ocupar altre cop en el 1854 amb el mateix resultat, i per
tercera vegada el primer any de la guerra de 1877-1878.
Com ja he explicat, quan
els russos la van abandonar en el 1878, els armenis locals van marxar amb ells,
per anar a construir una nova ciutat a l’Armènia russa, a la riba del llac
Sevan. La darrera ocupació russa va ser en el 1914. Durant la guerra i després,
fins al 1921,, va ser objecte de lluites i va quedar destruïda.
El palau d’Ishak Paixà, és del període otomà; es va començar a
construir en el 1685, pel bei de la província de Beyazit, Colak Abdi Paixà, una
família de paixàs hereditaris relacionats amb una família noble georgiana, la
nissaga dels Jaqeli. La construcció la va continuar el seu fill, Ishak, que
dona nom al palau, i que va ser paixà en el 1790-1791. Va completar l’obra el
net, Mehmet.
Segons una inscripció que hi ha l’harem es va finalitzar en
època d’Ishak, en el 1784.
Aquest palau és un dels pocs exemples de palaus històrics turcs
que han sobreviscut.
La construcció del palau va començar en el 1685 i es va acabar
en el 1784 o 1785. El palau va quedar malmès després del terratrèmol de 1840 i
es va restaurar de forma parcial en els 20 anys següents. Durant la guerra
russa-turca, 1877-1878, va tornar a quedar danyat, i els russos el van
utilitzar; durant la Primera Guerra Mundial va veure’s afectat per trets.
Després el palau va ser un centre administratiu i després va
ser emprat pels militars fins al 1937. Després es van fer servir pedres
d’aquest palau per la construcció d’altres edificis. L’any 2000 el palau es va
incloure en la llista de candidatures a formar part del Patrimoni de la Unesco.
El palau es troba en l’antiga ruta de la seda, prop de la
frontera iraniana. No té l’estil típic otomà sinó que és una barreja de
l’arquitectura tradicional d’Anatòlia, d’Iran i del nord de Mesopotàmia.
En la seva construcció es va prendre com a model els palaus
reial d’altres ciutats, com Bursa, Edirne i Istanbul.
Durant la restauració del 2004 es van trobar problemes
estructurals seriosos que no es van poder resoldre del tot. Posteriorment s’ha
afegit una nova coberta i a algunes parts del palau s’hi ha col·locat una
protecció de fusta i vidre.
Aquí s’hi van descobrir, en en 1830, unes tombes urartianes que
serien del període entre segle XIII aC i
el IX aC.
El palau es va construir en un turó, a uns 5 km de la ciutat,
però en el seu moment estava al centre de la ciutat antiga.
Classifiquen el palau en seccions en funció de l’estil
arquitectònic. Així que hi ha: la façana exterior, els patis, la sala dels
homes (selamlik), la mesquita, el menjador social (Darüzziyafe), el bany,
l’harem, les portes, magatzems d’aliments i municions, el mausoleu, la fleca,
les masmorres i seccions d’interiorisme (portes, finestres, armaris, xemeneies,
armari de refrescos, etc.).
La porta d’accés, amb els relleus i decoracions, és d’estil
seljúcida.
El palau té dos patis i diferents estructures al voltant de
cadascun d’ells. Alguns dels edificis del primer pati estan destruïts. El segon
pati, rectangular, té edificis en els quatre costats.
En el primer pati hi ha una font, que es coneix com la font de
la llet. Diuen que per un broc hi sortia aigua i per l’altre llet i que per
això la gent l’anomenava la font de la llet. Actualment raja aigua freda que
prové de les muntanyes. En els dos nínxols s’hi col·locava un bol per l’aigua.
En la decoració superior hi ha una rosa i una gota, que simbolitza l’amor entre
l’aigua i la rosa.
El palau tenia dues plantes i un total de 366 habitacions.
Totes les habitacions disposaven de llar de foc, de pedra. Les cavitats dins de
les parets de pedra indiquen que l’edifici tenia un sistema de calefacció
central. El palau disposava de canalitzacions d’aigua freda i d’aigua calenta,
i en la sala central de calderes hi havia un bullidor en coure, que es va
perdre després de la Primera Guerra Mundial.
A la planta inferior hi havia els magatzems i les habitacions
del servei. En el segons patí hi ha l’espai pels homes ( selamlik) i al
costat l’harem.
El selamlik és l’estructura més important d’aquest segon pati. Era l’espai
dedicat als afers d’estat. Un cop es creua la porta hi ha, a la dreta el saló,
al davant de l’entrada les habitacions dels homes i a l’esquerra per un
passadís i una escala de pedra, s’accedeix a la mesquita.
El saló del consell (mabeyn) és on es donava la benvinguda a
persones importants i convidats estrangers, i aquí es resolien els assumptes
oficials. Les finestres que es veuen des del patí són les d’aquest saló.
Hi havia també habitacions per als convidats.
Una de les habitacions, anomenada Oriel, té una terrassa amb
vistes; hi ha tres figures de fusta: una figura humana, que representaria al
fundador del palau, Ishak Paixà, un lleó que representa el poder i la figura
més gran, una àliga, símbol de supremacia i sobirania.
Des de l’espai dels homes s’accedeix a la mesquita.
En un extrem del pati, a l’exterior de la mesquita, hi ha el
mausoleu d’IshakPaixà. L’arquitectura
dl
mausoleu és d’estil seljúcida, amb el “kumbet” o cúpula cònica característica. Aquí
hi ha enterrats Abdi Paixà, Ishak Paixà i els seus familiars més propers.
En la paret del costat hi ha l’entrada a l’harem. Al costat de l’harem hi havia el jardí reial, una terrassa amb
flors i arbres. Tenia un petit estany al centre.
L’únic wàter que s’ha trobat en la forma original és a la zona
de l’harem. La sala tenia uns nínxols
per la llenya, i el forat al centre de l’habitació estava connectat al sistema
d’aigües residuals.
Per acabar la jornada vam anar a un punt des d’on es veia be el
mont Ararat.
